Deborah Ellis. El pa de la guerra. Traducció de Jordi Vidal. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
Deborah Ellis. El viatge de la Parvana. Traducció de Jordi
Vidal. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 12
anys.
La història de la Parvana, el
personatge que l'escriptora canadenca, Deborah Ellis, fa servir en aquestes
dues novel·les, com a testimoni de la guerra més recent de l'Afganistan, en
l'etapa del poder dels talibans, recorda, per associació d'imatges, el
personatge protagonista de la pel·lícula 'Osama', del cineasta afganès, Siddiq
Barmak, que es va poder veure fa uns mesos aquí, després d'haver estat
presentada a la Quinzena dels Realitzadors del Festival Internacional de Cannes
l'any passat.
El cas de moltes noies afganeses
preadolescents convertides, en aparença, en nois, amb el cap rapat, amb vestit
de germans seus, per poder sortir de casa sense el burca imposada a les dones,
i per poder circular amb una relativa llibertat i fer d'element d'enllaç amb
l'exterior i de supervivència de la família reclosa, s'ha convertit gairebé en
el símbol de la crueltat de l'Afganistan modern, superat amb la feble represa
actual.
Les novel·les 'El pa de la guerra'
i 'El viatge de la Parvana' se centren en una d'aquestes noies afganeses i
reflecteixen, amb ull de càmera, però des de l'interior de la reixeta del
burca, els perills, els riscos, les angoixes, els petits heroismes, les
rancúnies, les petites venjances i les ganes de sobreviure en un infern, com ho
va ser el de l'Afganistan bèl·lic per a la població corrent.
Deborah Ellis, l'autora, vinculada
a moviments pacifistes, va passar una llarga temporada parlant, en camps de
refugiats afganesos al Pakistan i Rússia, amb dones i nenes que havien viscut i
patit la maldat i la salvatgia dels talibans. Aquesta documentació oral i el
fet d'haver conegut personalment la mare i la germana d'una d'aquestes nenes
convertides en nois, sobretot a Kabul, li forneixen un material amarat de
realisme, que emmotlla amb traça literària, però que no cedeix en cap moment a
relatar els fets més cruels. La guerra és mort i esperança a la vegada. Aquests
són els dos rails que segueix l'autora.
La primera novel·la, 'El pa de la
guerra', és més efectiva que la segona. Relata el temps del canvi de règim a
Kabul i el pas de la llibertat a l'opressió talibana, marcada, doncs, pel canvi
de noia a noi que la protagonista ha de fer. La seva lluita al carrer per
alimentar la família, el pare empresonat, la presència de mutilacions i
pedregades al camp d'esports i la resistència interna de la mare i una amiga
seva, per la dignitat i l'educació, són elements que toquen de peus a la pols
dels carrers enrunats de Kabul —abans una ciutat culta i amable—, o de la resta
de poblacions de l'Afganistan.
En canvi, en la segona novel·la, 'El viatge de la Parvana',
el recorregut de la fugida de la protagonista, en una mena de travessia del
desert, que la portarà a trobar la mare i les germanes —l'element més endolcit
de les dues novel·les—, té més el caràcter d'aventura, tot i que tampoc no
cedeix gens a la brutalitat de la rereguarda i del rastre que deixa la guerra.
'El pa de la guerra' i 'El viatge
de la Parvana' són dues novel·les que s'afegeixen a la necessitat de la
generació literària d'aquest tombant de segle de parlar de fets que han acabat
amb la fal·làcia de la societat del benestar. No hi pot haver, moralment,
benestar social per a ningú mentre una meitat del món contempla, a cops de
píndola televisiva, com l'altra meitat és víctima del principal perill de la
societat del segle XXI: els poders consentits, però disfressats de fam, misèria
i guerres.
[Suplement Cultura diari AVUI, 2 desembre 2004]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.