Un vaixell d'anada i tornada

Gemma Pasqual i Escrivà. L'últim vaixell. Editorial Voramar Alfaguara. Picanya, 2004. A partir 14 anys.

        

        L'autora Gemma Pasqual (Almoines, La Safor, 1967) s'ha caracteritzat en les seves novel·les pel tractament realista, marcat per una forta sensibilitat per qüestions socials i per un desig de justícia. Amb 'L'últim vaixell', corre el risc de recular en el temps fins a la guerra civil, al País Valencià. I dic que corre el risc perquè la proximitat històrica ha traït sovint els autors que ho han intentat i el document els ha privat d'enriquir la ficció.

Aquí, afortunadament, no és així. La novel·la es mou entre l'aventura personal dels protagonistes —la part més important i atractiva— i les llambregades d'imprescindibles referències històriques que no són un llast per a la lectura, com tampoc no ho són les citacions que introdueixen cada capítol, principalment "perles" extretes de discursos de bans, pronunciades per vencedors del bàndol franquista i addictes al règim, que donen una visió de la imbecilitat dels vencedors i de com, si fem comparacions, aquesta imbecilitat es repeteix cíclicament.

Els personatges de la novel·la creixen a manera que avança la trama i les penúries personals no tenen el to d'aventura heroica en plena guerra sinó de supervivència enmig d'una catàstrofe individual i col·lectiva. És una de les novel·les sobre la guerra civil pensada per a lectors joves —un tema tan reclamat aquí per a ells— que es poden posar al costat de novel·les que ens han arribat traduïdes d'autors testimonis, sobretot, de la Segona Guerra Mundial.

Gemma Pasqual, per generació, parla des de la documentació, és clar, però no parteix d'una documentació llibresca sinó de veus en primera persona, qui sap si protagonistes, com els seus personatges o, si més no, testimonis de situacions com les que l'autora recrea.

Una troballa destacable és la que té lloc amb la parella d'adolescents que, a partir d'un moment, conduiran la trama fins al final: per circumstàncies de la por i la desconfiança de la postguerra més crua es coneixen (Marcel, ell, i Lliber, ella) convençuts que els dos són homes, situació que es manté fins al moment d'esclat que no decebrà cap lector.

Fixem-nos també que aquest joc fresc de ser o no ser, present ja en autors clàssics, permet a l'autora respirar enmig d'una atmosfera en blanc i negre, polsosa, de derrota, i també de resistència, d'esperança en el fet que la reacció internacional, que no arribarà mai, aturi la dictadura.

La novel·la és vista des del bàndol dels perdedors. L'autora s'identifica, a més, amb ells. O almenys s'hi identifica a través dels seus personatges. No és, doncs, una novel·la que pretengui ensucrar els fets ni estendre la mà. És la història dels seus protagonistes que, en certa manera, representen veus anònimes que no han tingut l'oportunitat d'explicar-se. Cal dir-ho perquè la memòria es recupera sempre des de l'òptica de qui la vol recuperar. La fredor de l'objectivitat és per als historiadors. La visió apassionada és per als escriptors de ficció.

Només el final es deixa endur més del compte per aquesta ficció. La trobada, passats quaranta anys, en un punt de València, dels dos protagonistes, fidels a una promesa d'adolescents, s'escapa d'allò que és creïble. Tota la cruesa dels fets queda retocada per aquest the end de pel·lícula que, malgrat tot, no goso retreure a l'autora perquè no m'estranyaria que ella mateixa acabés confirmant-nos que, fins i tot aquest final és, com diuen al cinema, basat en fets reals. El que compta, doncs, és el que s'explica i com s'explica, l'estil literari i la seva eficàcia. I 'L'últim vaixell' se'n surt per la banda del llistó alt.

[Suplement Cultura diari AVUI, 25 novembre 2004]