Capgirar la realitat o l'art del somni contat

Joan de Déu Prats. Setze contes divertits i un parell de seriosos. Il·lustracions de Marta Bru. Col·lecció El Pirata Groc. Edicions del Pirata. Caldes d'Estrac, 2005. A partir 8 anys.

      Hi ha autors, com Joan de Déu Prats, que mantenen una línia que sembla moure's al marge del que es porta. Acostumen a ser autors gairebé desconeguts, malgrat que la seva bibliografia superi la cinquantena de títols, entre contes per a primers lectors i els més joves, i que treballen des de la discreció, cosa que, automàticament fa que no formin part de cap grup i que, en conseqüència, tampoc no siguin esmentats en articles de comentaristes llepacrestes, ni formin part de campanyes estel·lars de lectura, a pesar que els seus contes són dels més llegits.

Són autors que tenen com a objectiu prioritari escriure i fer-ho amb honestedad. Són autors, a més, que no sembla que esperin tampoc cap resposta de la cúria literària sinó que actuen amb una fidelitat extrema a l'àmbit lector que s'adrecen.

Fa uns anys, posem uns quinze, aquests escriptors els podies comptar amb els dits d'una mà. Mentre molts d'altres que han estat esborrats del mapa eren aleshores els més esmentats pels llepacrestes de l'època, ells mantenien una línia sense esses. És a dir, que no s'emborratxaven amb una falsa imatge de la cultura que els havia tocat en sort i, per tant, no anaven de tort.

Ara vivim una situació similar, però en un augment descontrolat. Mentre una gran majoria viu la borratxera col·lectiva d'una falsa realitat, d'altres continuen no anant de tort i seguint el camí recte. Saben que d'aquí a cinc, deu, quinze anys, alguns dels seus llibres, contràriament d'altres, encara es continuaran llegint. I és de suposar que aquesta responsabilitat els manté serens.

Joan de Déu Prats és dels que es manté serè. S'ha deixat veure en alguns premis recents (el de l'Hospital Sant Joan de Déu, el Barcanova, el Cavall Fort...) però sembla que hi passi de puntetes, mentre en prepara una altra que sempre acostuma a ser un relat molt breu, amb algun personatge singular, estrafolari, caldersià, al qual fa viure una situació que, sense caure en el surrealisme, sí que capgira la realitat.

Un d'aquests últims reculls de contes és el que ha titulat 'Setze contes divertits i un parell de seriosos'. Són divuit peces breus que no se'n van de mare en cap moment i que tampoc no deceben el lector que espera en cada conte una espurna de sorpresa que li doni el sentit d'haver estat escrit.

Joan de Déu Prats sembla que, en aquest recull, es miri la realitat des d'uns ulls forans: uns extraterrestres que confonen figures del Pessebre en terrícoles estranys; un parell o tres de situacions de caire ecològic que tenen l'ossa Giva de protagonista o els ocells d'un bosc; una felliniana aventura a l'oficina del pare d'un dels petits protagonistes; una visita terrorífica al Museu de Zoologia; una història màgica amb sirena inclosa; un cas detectivesc en la línia light; un de vampirs; un parell amb gossos de dons especials; una d'un explorador dins de casa; o dos amb fonda i pensió com a espais ambientals.

Joan de Déu Prats compleix, en cadascun d'aquests contes, les lleis estrictes que regulen el gènere. Per tant, el seu estil literari és dels que no té pressa, però tampoc no s'entreté a diversificar els interessos. En aquest cas, l'autor se centra en l'argument triat, l'acció prevista, el conflicte, i el desenllaç més o menys sorprenent.

Les il·lustracions del recull són desiguals, que no vol dir inadequades. Però sí que reflecteixen que la il·lustradora ha detectat que l'autor no li proposa un recull pensat estrictament per a una tipologia de lector ni d'edat determinats, sinó per a una varietat de nivells de lectura.

Per això, la mitja dotzena de làmines s'adapten a aquesta varietat. Hi destaquen les dels contes 'Pànic al museu de zoologia', 'La sirena presumida' i Pensio L'Arbre'. Malgrat ser en blanc i negre, les tres són més denses que la de la coberta, que sembla que inciti el lector a endevinar, després de la lectura, quins, dels divuit contes, són els dos que es poden qualificar de seriosos.

[Suplement Cultura diari AVUI, 21 juliol 2005]