Portar l'amfitrió pel camí de l'amargura

Henning Mankell. El gos que corria cap a un estel. Traducció de Francesc Miralles (de l'alemany). Col·lecció Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2005. A partir 15 anys.

     No és estrany que un autor com Henning Mankell (Estocolm, 1948) conegut sobretot per la sèrie del detectiu Kurt Wallander, esquitxi altres novel·les seves amb rastres d'intriga i esgarrapada social. Al cap i la fi, l'autor ha dit més d'una vegada que, amb els seus llibres, vol deixar un testimoni del que passa al món perquè hi ha molts fets que l'horroritzen.

      Entre aquests fets potser hi podria incloure un fenomen aparentment tan antic, entre la gent jove, com el que ara anomenen bullying. No és el mateix una picabaralla entre dos líders juvenils, a dins o fora de l'escola, que una persecució sistemàtica d'un d'ells, provocada per un altre grup, de manera continuada i evident.

        Mentre els termes i els conceptes del bullying, i les seves conseqüències, es posen en ordre i els especialistes fan estudis per esmorteir els diagnòstics que sovint emeten anticipadament els mitjans de comunicació, Henning Mankell va publicar fa quinze anys la novel·la 'Hunden som sprang mot en stjärna', es diu en suec ('El gos que corria cap a un estel', la traducció catalana prové de l'alemanya) i es va anticipar al que ara es coneix com a buylling, amb la diferència que mentre, actualment, el domini de l'un sobre un altre s'entén d'un grup sobre un individu, en la novel·la de Mankell, la submissió és d'individu a individu.

       El protagonista de la novel·la és un noi d'entre onze i dotze anys que viu amb el seu pare en un poble petit del nord de Suècia. Somia en el mar perquè el pare, ara un llenyataire, li parla d'un passat mariner. No sap res de la seva mare, que diu que els va abandonar. I l'hivern, al nord de Suècia és fosc i llarg. Propici per fer una amistat no gens feliç amb el fill del jutge que acaba d'arribar al poble i per descarregar les pors i les incerteses preadolescents en qui ve de fora, per creure's fantasies i per crear una societat secreta en la qual només entren aquells que un vol, fins que el nouvingut n'agafa les regnes i porta l'amfitrió pel camí de l'amargura.

       La novel·la de l'autor suec, que resideix mig any a Moçambic i que, a més de novel·lista, és també dramaturg, i és allà on dirigeix el Teatre Avenida de Maputo, va ser distingida amb el premi de Literatura Alemanya per a Joves i el premi Holgersson de Suècia. Segurament que el rerefons psicològic amb què l'autor tracta les situacions dels seus personatges i, també, un estil literari que sovint se'n va del que es podria considerar l'estricta acció, hi van ajudar.

Cal tenir en compte, però, que la novel·la té quinze anys i que la qüestió que planteja ha estat, en aquests quinze anys, molt explotada per altres autors: la fugida de la mare, la vida buida amb el pare, un indret geogràfic tancat, un desig d'escapada, una situació extrema i una necessitat de demostrar als altres i a un mateix que sempre hi ha un impossible per aconseguir.

Tot i així, la trama i l'estil dens de Henning Mankell mantenen un to molt actual que, encara que no faci gens fàcil la lectura per a lectors poc madurs, sí que estira, sobretot a partir de l'última quarta part del llibre, l'interès del lector per saber més que quin és el desenllaç, que poc o molt s'intueix perquè Menkell no es complica gaire la vida a inventar la sopa d'all, sí com s'hi arriba i per quins estadis transcorre. Com en tants casos, doncs, el recorregut és tan o més important que l'anècdota.

       Aquesta mateixa habilitat narrativa han convertit Henning Mankell en un dels autors de novel·la negra més llegits del món. La seva sèrie del detectiu Kurt Wallander, el qual sembla que vol enviar aviat a millor vida, s'ha traduït a més de trenta llengües i diuen si, en conjunt, ha venut uns 20 milions d'exemplars a tot el món. A més, una de les seves novel·les, el cineasta Paul Verhoeven és l'encarregat d'adaptar-la al cinema.

L'expectació que crea, doncs, la novel·la d'un autor que no té l'objectiu de dedicar-se als joves no és gens decebedora, sinó, ben al contrari, és un d'aquells corrents d'aire fresc per als qui pensen que la literatura adreçada a aquest àmbit lector té encara l'oportunitat de recuperar l'autèntica riquesa literària i de sortir del pou de tòpics en què l'han enfonsada alguns autors i editors.

[Suplement Cultura diari AVUI, 7 juliol 2005]