Un escriptor fet a cops de fuet

Roald Dahl. La meravellosa història de Henry Sugar. Traducció de Quim Monzó i Pep Julià. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
   
        Aquest nou Roald Dahl (1916-1990), que Empúries ha reunit per a lectors joves, repesca tres relats que la mateixa editorial ja va publicar fa més de quinze anys, dins els primers trenta títols de la col·lecció L'Odissea. S'hi retroben, doncs, els contes 'El nen que parlava amb els animals', 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall', els tres traduïts aleshores per Quim Monzó. I hi inclou de nou, en traducció de Pep Julià, una magnífica passarel·la cap a altres relats entre el gènere més fantàstic de Roald Dahl, i fins i tot un conte que es podria qualificar de parent del Grand Guignol, per acabar amb un relat autobiogràfic, el primer que l'escriptor va publicar, el 1942, a 'The Saturday Evening Post', quan, als 26 anys, estava destinat a Washington, en plena Segona Guerra Mundial, a l'Ambaixada, com a auxiliar de la força aèria, després d'haver estat tocat i gairebé abatut mentre feia de pilot de la Royal Air Force  anglesa, coneguda com la RAF.
        Els trets més rellevants del relat són, a banda de l'atractiu literari marca Dahl, la poca concessió que l'autor del País de Gal·les fa al "manual de l'escriptor per a joves", la llibertat literària que utilitza i fins i tot la duresa d'algun dels contes, allunyat milles i milles de la pastera màgica de la mena Harry Potter i els seus imitadors.
        'El nen que parlava amb els animals' és un conte eminentment de defensa del medi marí, però sense caure ni en demagògies ni dogmatismes, però és també un conte que es podria inserir ara en l'escola de la globalització, amb una lluita evident entre el jou del capital i la llibertat personal, una llibertat, aixó sí, comprada paradoxalment amb diners, element que es repeteix, amb un altre to i argument, a 'La meravellosa història de Henry Sugar', el relat més llarg de tot el conjunt, el més de referència de Grand Guignol, a la primera part, que parla d'un personatge que aconsegueix tenir un dots especials a partir de la meditació i la concentració d'escola oriental i que dedica els seus poders a buidar les caixes de multitud de casinos de joc per invertir els guanys en orfenats.
         Els contes 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall' són els dos de caràcter més irònic, de la finesa irònica de Roald Dahl, amb l'afegitó de l'argot lingüístic que en la versió catalana aporta un registre que augmenta l'interès de la lectura. Des del nen que té el do d'entendre's amb el bestiar i que salva una tortuga gegant de no acabar en carn de sopa d'un hotel ni que hagi de desaparèixer amb la peça marina mars enllà, fins a la conversa entre el mateix autor i un autoestopista que resulta ser un carterista de dits fins, o als pagesos que troben el tresor romà més important d'Anglaterra amb recompensa frustrada, fins a 'El cigne', el conte més dur i capaç de fer posar la pell de gallina al lector, Roald Dahl salta a el cas de Henry Sugar, ja esmentat abans, per acabar amb una mena de confessió personal sobre l'ofici d'escriptor i explicar la seva vocació literària, des dels internats anglesos a cops de fuet, fins a la renúncia a la universitat i la decisió d'incorporar-se a la companyia petroliera Shell, que li permet conèixer el món del sud dels anys trenta, i l'allistament com a pilot, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, circumstància que, fruit de l'atzar, li descobreix les aptituds amagades com a fabulador.
        Roald Dahl admet a 'Un cop de sort (De com em vaig convertir en escriptor)' que potser només ha escrit un parell de relats breus autobiogràfics i que ha tendit sempre a la ficció sobretot perquè pensa fermament que un escriptor és tan sols "una persona que s'inventa històries".
        [Suplement Cultura diari AVUI, 16 setembre 2004]