L'aigua clara i la xocolata espessa

Mahabharata explicat per una nena. Versió i il·lustracions de Samhita Arni. Traducció de Mercè Ubach i Núria Parés. RBA - La Magrana. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

Ulrich Janssen i Ulla Steuernagel. Una universitat per als nens. Il·lustracions de Klaus Ensikat. Traducció i adaptació catalana de Rosina Nogales. Columna Edicions. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

No sabria dir si aquests dos llibres són ben bé per a lectors joves o, sota la seva aparença de ser-ho, amaguen un ham perquè hi piquin els adults. Sigui com sigui, un i l'altre tenen com a autors de base els preadolescents. Un, en el cas de la versió del 'Mahabharata', una jove autora índia que, quan el va escriure i il·lustrar, l'any 1996, tenia dotze anys. L'altre, el de l'experiència universitària amb infants, reprodueix les reflexions de vuit científics a les preguntes dels petits més impensables al voltant de la vida.

Samhita Arni confessa que va començar a llegir el 'Mahabharata', l'epopeia màxima de la cultura hindú, quan tenia quatre anys. Davant una lectura precoç com aquesta, ja es fa més creïble que, als dotze, s'atrevís a fer-ne una versió escrita i il·lustrada que s'ha convertit en una de les més traduïdes i adreçades, inicialment, a lectors joves de tot el món.

Les editores del llibre li van preguntar per què Samhita va triar el 'Mahabharata' i no el 'Ramayana', un altre dels textos que tenia a l'abast en la seva infància. I la resposta que els va donar va ser que el 'Mahabharata' li agradava perquè "era molt dolent", en el sentit que ni tot hi és blanc ni tot hi és negre, sinó que l'ambigüitat era el que va fascinar la jove autora.

Devia ser així perquè, en una introducció d'ella mateixa, no s'està de distingir entre personatges que li cauen més simpàtics que altres, segons les actituds que tenen. Així, doncs, Samhita fa una lectura del 'Mahabharata', sobretot, a coll dels personatges que hi apareixen, pren part en les seves peripècies, i troba just o injust el que els passa, segons el clima de confiança que ha adquirit amb ells a través de la lectura.

Li surt un 'Mahabharata' precís, retocat amb una mirada encara ingènua o innocent, molt en la línia del conte per a infants, però amb una gran força interna, gràcies al lligam estret que manté amb els personatges, les seves misèries i les seves fortunes.

El cas del segon llibre 'Una universitat per als nens' és una altra història. L'experiència va tenir lloc a la ciutat de Tübingen fa tres anys. Un parell de periodistes culturals van convèncer la universitat per posar a prova de foc vuit científics sota les preguntes d'infants de l'índole més diversa.

El contingut del llibre, doncs, té l'avantatge que la justificació científica intenta posar llum sobre els dubtes dels infants que preocupen tothom, però a proposta dels primers interessats. Sense anar a Tübingen, l'invent va tenir fa unes temporades, per les nostres latituds, una rèplica —o qui sap si una idea pionera— a través d'una sèrie de programes Televisió de Catalunya que enfrontaven un expert o famós davant d'uns preguntaires infantils.

En el cas que reprodueix el llibre alemany, però, l'auditori era massiu, amb centenars d'infants —i després diuen que les aules estan massificades—, i les respostes van ser més monogràfiques i sobre temes tan essencials com aquests: "¿Per què hi ha pobres i rics?", "¿Per què ens hem de morir?" o "¿Per què els musulmans resen damunt d'estores?"

Qui sàpiga què dir-hi que aixequi la mà. Però que abans es mossegui la llengua si pretén d'adoctrinar els petits universitaris en lloc d'estimular la seva permanent interrogació sobre el misteri de la vida. Ja ha quedat clar que, com a la jove autora del 'Mahabharata', als joves els agrada l'aigua clara i la xocolata espessa.

[Suplement Cultura diari AVUI, 17 març 2005]