Pacte estrambòtic per l'educació

Imma Monsó. L'escola Estrambota. Il·lustracions de Miguel Gallardo. Col·lecció Samarkanda. RBA - La Magrana. Barcelona, 2005. A partir 9 anys.

       Aquest és el debut de l'escriptora Imma Monsó en l'àmbit de la novel·la per a infants. De fet, la lectura de 'L'escola Estrambota' farà esbossar un somriure permanent més aviat als lectors madurs que no pas als iniciàtics. I aquesta afirmació vol dir també que l'autora sembla que hagi entrat en l'aventura del llibre per a lectors joves per la via del divertimento, sense pretendre imitar la massa humana d'autors que escriu "únicament i exclusiva" per a aquest tipus de lectors i que tracta temàtiques "estrictament recomanables i adequades" a aquest tipus de lectors.

Així com la majoria dels autors que segueixen aquesta línia s'enfonsen en el seu propi llot de gelatina literària, Imma Monsó fuig de les arenes movedisses i respira aire fresc, i ho fa molt bé passant per alt el llibre d'estil que presideix tantes taules editorials. 'L'escola Estrambota', doncs, és una experiència singular que s'escapa del puritanisme literari establert per a infants.

No sé si darrera de l'autora, aparentment situada al marge de la colla, hi ha un esperit rebel, per la vena descarada que destil·la en la seva novel·la. Em temo que més d'un hi veurà una simple temptativa "divertida" i "poc reeixida" per a lectors joves sense ambicions, però jo m'hi pensaria dues vegades abans de qualificar-la alegrement de temptativa. Pere Calders va començar així i li va sortir tota una 'Antaviana'. Roald Dahl no s'ho podia ni imaginar, quan va tornar de la guerra, que es convertiria en un autor dels més cèlebres per a lectors joves.

Sovint s'ha escoltat algun editor de literatura infantil que justifica el seu criteri al·legant que només escull aquelles obres que s'adapten i s'adequen al nivell i la comprensió dels lectors joves. ¿De quins, si tothom sap que cada lector té un nivell? Doncs, bé, un editor així possiblement no hauria publicat 'L'escola Estrambòtica'. Per dos motius: perquè el llenguatge, senzill de base, genera un joc de noms inventats i manipulats que, fonèticament, s'han de relacionar amb marques, utensilis o altres identificatius de la societat de consum actual. I perquè el rerefons de la novel·la no és precisament educatiu, en el sentit que donem al terme, sinó que és irònicament crític amb el sistema escolar vigent.

A l'escola Estrambota de la novel·la d'Imma Monsó no només no hi ha normes sinó que els hàbits anàrquics i llépols del sistema farien content qualsevol galifardeu en edat escolar. El que passa és que, per estrambótic que sigui el pacte per l'educació, la llibertat d'actuació a l'Estrambòtica porta a la responsabilitat personal.

El robatori de l'Estrambollibre, un volum que, com si fos la llàntia d'Aladí, té el do de concedir tots els desitjos que se li demanen, aporta al relat una brisa de recerca detectivesca. I és aquest apartat de la trama el que mira de reüll, només de reüll, les possibilitats del gènere fantàstic.

Les il·lustracions de Gallardo, en color —el llibre en cartoné té una edició en paper semicuixé— s'escapen també de l'estil ninotaire amb què tantes vegades es dóna vida als personatges de la literatura infantil. Gallardo opta per unes làmines dominades pel color de fons, perfilant els personatges amb traços simples, amb poca definició, amb mirada adulta, esquitxant les diverses pàgines del llibre amb dibuixos més reduïts que els principals, i tendint a una representació pròxima al cartellisme, com si l'il·lustrador no gosés ocupar gaire espai ni tampoc més protagonisme del que té el text de la novel·la.

[Suplement Cultura diari AVUI, 12 maig 2005]