Pessics humans de Michael Ende

Michael Ende. La sopera i el cullerot. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Rosa Ana Crespo i Quique Soler. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 7 anys.

Michael Ende. Els millors contes. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marie Nigot. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 10 anys.


        L'any del 75è aniversari del naixement de l'escriptor Michael Ende, que es commemora el pròxim 12 de novembre [2004],  coincideix amb el 25 aniversari de la publicació de la novel·la 'La història interminable' —l'any passat també en va fer 30 de 'Momo'— i, casualitat o no, Edicions Bromera ha preparat un parell de llibres que recullen algunes de les peces breus de l'autor que, com la majoria de la seva obra, reuneixen les característiques bàsiques de la literatura de Michael Ende, una fantasia mil·limètrica i ajustada, que s'envola per justificar propòsits humanístics, fins a aterrar novament per donar a entendre de seguida que la imaginació no té fronteres, però que només és possible si encaixa amb la realitat.
        Michael Ende, quan va esberlar la tendència realista dels anys seixanta i setanta, ja va haver d'aguantar en pròpia pell els embats reaccionaris que les circumstàncies i els interessos creats de grup regeneren en cada època. Trenta anys després de la seva incursió en la literatura infantil, els mal imitadors no fan res més que augmentar la seva qualitat. L'estil aparentment senzill de Michael Ende fomenta la clonació fàcil. Si fer fantasia és això, només cal posar-s'hi. Però l'autèntica força dels relats d'Ende no es veu superficialment sinó que s'escorcolla en el fons del seu discurs.
        Aquest dos reculls de contes en són una bona mostra. 'La sopera i el cullerot', que els primers lectors seguiran sense entrebancs, és un conte de factura tradicional: reis i reines, prínceps i princeses, enveges i guerres, pau i glòria, gràcies a una bona sopa que només és possible cuinar si coincideix la sopera i el cullerot que la bruixa va regalar i repartir malèficament entre dos regnes separats per una muntanya amb la intenció de perpetuar-ne la divisió. Però la mala pècora no va comptar que qui fomenta i provoca la guerra amb males arts, no pot viure tranquil·la perquè no sap mai per on li sortirà la pau.
        Posats a triar, és més atractiu aquest conte sol que no pas els quatre que integren el segon recull 'Els millors contes'. En aquesta altra sèrie, l'editorial ha escollit 'L'escola de màgia', 'No importa', 'Destarifat i Desficaciat' i 'El teatre d'ombres d'Ofèlia'.
Dels quatre, el primer, 'L'escola de màgia', podria haver estat la guspira de J.K. Rowling per al seu 'Harry Potter', si no fos que ella mateixa assegura que la idea de l'escola de Hogwarts li va venir anant en tren i tota d'una peça.
        Michael Ende, a 'La sopera i el cullerot', té com a fil conductor les relacions entre dos poders reials. Als quatre contes del segon recull, en canvi, el seu interès se centra més aviat en la creació de personatges fantàstics sense poders especials, però amb aptituds singulars: els professors i alumnes de l'escola de màgia poden volar, sempre que ho desitgen amb totes les forces; a 'No importa', la presència d'un personatge aparentment jove en una taverna facilita una situació a mig camí de l'absurditat i el surrealisme; a 'Destarifat i Desficaciat', la creació d'un tipus solitari en una illa entra en la línia dels relats de geografia fabulosa; i a 'El teatre d'ombres d'Ofèlia', amb un recurs senzill de teatre ambulant, que Ende coneixia bé per la seva antiga passió, així com la pintura per la influència del seu pare, l'autor parla de la mort com un gran teatre on s'hi representa el destí de la humanitat i s'hi aprenen les misèries i les grandeses, tant tristes com còmiques de les persones que viuen a la Terra. Una cosa és clara: en cas d'una crisi per abús del gènere fantàstic, sempre ens quedarà Michael Ende.
        [Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 2004]