Sucar el pinzell a l'aiguarràs

Bernat i Daniel Romaní. Els colors de la memòria. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

El Museu Municipal de la Vila Vella, a Tossa de Mar, creat el 1935 dins de l'antiga casa Falguera, construcció gòtica del segle XIV, conserva el testimoni de la fascinació que una colla de pintors europeus van sentir pel Mediterrani i els seus colors. Probablement sense la presència del rus jueu, Marc Chagall, aquest testimoni lligat a la comarca de la Selva no tindria el valor que té.

Però a Tossa també s'hi va reunir la georgiana Olga Sacharoff i un grup d'avantguardistes que s'hi van deixar caure als anys vint i trenta del segle passat com Jean Metzinger, Serge Brignoni, Oswald Petersen, Henri Michaux, Oscar Zügel, Georges Kars, Émile Sabouraud, Lola Bech, Jules Supervielle, Roger Limouse, Eric Goldberg, Ian McNabb, entre artistes d'aquí a cavall del postnoucentisme i l'avantguardisme, com Enric Casanovas, Oleguer i Albert Junyent, Emili Armengol, Manuel Humbert o Pere Creixams. La guerra civil va trencar la fertilitat artística que havia de deixar empremta per sempre a Tossa. I encara hauríem de parlar del terratrèmol cineasta d'Ava Gardner.

'Els colors de la memòria' tot això només ho explica a mitges, però sí que se situa en aquest ambient, en diferents èpoques, abans i ara, tot i que els autors, guanyadors del premi Gran Angular, ni tan sols esmentin Tossa de Mar. Però les referències són evidents: la Vila Vella; la vil·la romana amb el mosaic del nom antic de Turissa; la platja de la Mar Menuda; el cafè d'En Biel; la cala del Codolar; i algun dels noms dels artistes que es van vincular a la població. ¿Per què no dir, doncs, també, Tossa?

Els germans Romaní utilitzen el nom de ficció d'un pintor d'origen ucraïnès, Evgene Krzysko. Al seu voltant situen la segona protagonista de la novel·la, una noia d'aquí que té interès per pintar i que descobreix alguns secrets de l'art, entre els dotze i quinze anys, d'estiueig, en converses amb el personatge ja gran, excèntric, incrustat en el paisatge i en el mite de l'indret.

La relació s'estén a una època més actual quan la mateixa noia, ja més gran, se sent obessionada per la recerca de qui va conèixer de petita a Tossa de Mar i no para fins que el localitzarà, no pas a ell, ja mort, però sí a una néta, a Ucraïna, que li descobrirà, sense saber-ho, una altra relació casual de la seva àvia a Tossa a l'època anterior a la guerra civil.

Pel que he dit fins ara, el lector haurà notat que la proposta i la intenció són bones, molt bones. Però els resultats no sempre responen a les bones intencions. 'Els colors de la memòria' és una novel·la amb un interès escàs per estimular la lectura en les primeres vuitanta pàgines. La primera meitat sembla més un manual per "aprendre a pintar per correspondència", que no pas una preparació per a la tensió que a la segona part pujarà de to.

I és que els germans Romaní han explotat feblement el material en brut que tenien a les mans. Vaja, utilitzant una expressió seva, han sucat el pinzell a l'aiguarràs. Em sembla que, com fa el pintor, si haguessin pintat de nou sobre el que tenien, el resultat hauria estat el d'una novel·la excel·lent, amb referències universals i arrelada aquí. Allò que hi insinuen, el ressò artístic de Tossa de Mar de l'avantguarda, és una assignatura pendent en la literatura catalana. La senzilla aventura d'intriga i recerca que fa la jove aigualeix la tensió que es podia haver creat. I el joc de casualitats de les relacions entre pintor, noia, la seva àvia i la néta del pintor acaba sent de recurs fàcil.

Que no se'm malinterpreti, doncs: em lamento del molt més que podia donar la novel·la i no dóna, perquè no em conformo, parlant del que parla, amb el que em dóna i com m'ho dóna. I me'n lamento més, encara, perquè l'estil i el registre dels germans Romaní és, aquí, polit i treballat, molt més polit i molt més treballat que en les seves novel·les anteriors, fetes també a quatre mans.

[Suplement Cultura diari AVUI, 20 gener 2005]