Ingenuïtat i passió per la descoberta

Jostein Gaarder. La noia de les taronges. Traducció del noruec de Carolina Moreno. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 15 anys.

        L'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha sabut situar-se i mantenir-se en la frontera sense edat, reservada només per a alguns dels molts llibres que es publiquen en col·leccions per a infants i adults i per a alguns dels autors que s'hi dediquen.
       Un criteri radical, podria fer dir que Jostein Gaarder no és un autor que sigui accessible als lectors joves. ¿Comparem, per exemple, alguna de les seves novel·les amb algun Harry Potter o alguna de les novel·les d'inspiració harrypottiana que han aparegut al seu darrera?
       Per descomptat, mirat així, Gaarder, que sap conrear l'enigma i el misteri i fins i tot la màgia, no hi té res a veure. Tot i que cal admetre que no totes les novel·les de l'autor del celebrat (i també rebutjat per segons qui) 'El llibre de Sofia' tenen l'atractiu que un lector jove busca, presumiblement, en la lectura.
       Jostein Gaarder no és un autor d'aventures, ni d'històries viscerals, ni tan sols de relats que s'identifiquin a la primera amb els joves del segle XXI. Jostein Gaarder aplica en la seva literatura la veta que li va obrir la filosofia a través d''El món de Sofia', i és a partir d'aquesta línia en què basa la majoria dels seus arguments posteriors, amb protagonistes joves que li confereixen una dosi d'ingenuïtat i de passió per la descoberta ('El misteri del solitari',     'L'enigma i el mirall', 'El misteri de Nadal', 'El palau de les granotes'...) tots publicats en català, entre altres, a la mateixa editorial de 'La noia de les taronges'.
        En aquesta última novel·la, el personatge principal és un adolescent de quinze anys que viu amb la seva mare, el seu padastre i la seva germana de divuit mesos. ¿Veieu com fins aquí podria semblar una novel·la tipus de factura realista pensada i escrita només per a joves? El cas és que Jostein Gaarder fuig de seguida del camí senyalitzat i prefereix, com el vell excursionista, agafar corriols i camins per desbrossar.
        En aquest cas, el camí per desbrossar és una llarga carta que el seu pare li va deixar escrita abans de morir, quan ell només tenia quatre anys. És, doncs, la lectura d'aquesta carta, el que serveix a l'autor per anar configurant una història paral·lela de coneixença del pare de qui no té pràcticament altres imatges sinó les dels vídeos que ha pogut veure.
        La carta, de fet, autèntica protagonista de la novel·la, porta a l'adolescent de quinze anys petits records de la seva infància, moments fugaços, i omple un buit que durant més de deu anys no havia sabut com omplir. El que en altres novel·les ha estat sovint un fil conductor, la recerca del pare, a 'La noia de les taronges' es transforma en "la reconeixença del pare".
        Una novel·la que només té sentit després de ser llegida. I, probablement, després de quina sigui la circumstància personal de segons qui la llegeixi. Però que, a uns i altres, no els deixa sense la possibilitat de la reflexió, del retrobament, en definitiva, amb un mateix.
[Suplement Cultura diari AVUI, 24 juny 2004]