Un tot inseparable

Joan de Déu Prats. El segrest de la Primavera. Il·lustracions de Francesc Infante. Cercle de Lectors i Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 8 anys.

        Temps era temps, els àlbums il·lustrats eren com un llibre que no s'acabava mai i que el lector es passava una vegada i una altra per les mans, tornant al començament i recomençant pel final. Aquesta és una sensació que, com el gust de la fruita collida de l'arbre o el dels productes del camp sense vitamines, ja s'ha perdut del tot.
        Només de tant en tant, apareix entre la salvatgia una poma deixada créixer en un arbre abandonat. I també apareix un àlbum il·lustratque et retorna als orígens de quan la il·lustració i el text formaven un conjunt enriquidor i inseparable.
        El premi de l'Hospital de Sant Joan de Déu, coeditat per La Galera i Cercle de Lectors, ha propiciat aquesta recuperació, gràcies a escollir primer un conte breu que, posteriorment, s'encarrega a un il·lustrador. 'El segrest de la primavera' porta els sentits del lector i del voyeura la recreació del gènere negre i el disseny de les il·lustracions s’hi han adaptat a la perfecció. Un detectiu que, a jutjar pel que fa i com es mou, podria ser un Colombo de còmic; un segrest insòlit, el de la primavera; un alcalde corrupte i un intent de suborn.
        És evident que el mateix text de Joan de Déu Prats, sense les il·lustracions de Francesc Infante, produiria una sensació diferent. Per això, l'autoria queda clarament compartida. L'autor del text se centra a aportar el toc d'intriga que genera la investigació surrealista a la qual s’aboca el relat, com si qualsevol de les quatre estacions de l’any desaparegués cada dos per tres. Però el ritme i l’humor que es desprenen de les il·lustracions ja surt, en part, del contingut del text.
        La presentació que en fa l’il·lustrador és cinematogràfica, amb una acció en escenaris que intueixen el paisatge de Nova York i Chicago als anys trenta. Infante fa una caricatura amable de tots els tòpics visuals de sèrie negra: els espais exteriors i interiors, el vestuari dels personatges, bars amb música de jazz en directe, i galeria de sospitosos característics. Els personatges es basen en el contrast: la còrpora de l'alcalde ocupa la meitat de la làmina, en oposició al minúscul detectiu MarcTrena. També hi ha contrast en l’opulència del despatx de l’alcalde i l’oficina de suburbi mal equipada del perdiguer.
        L’humor del conte permet a l’il·lustrador de fer-hi la seva personal aportació. Mentre l’investigador va  a la recerca de la Primavera segrestada: li explota el xiclet al nas, un gos petaner substitueix el lleó ferotge entre cintes, tipus Metro Goldwin Mayer. I, sobretot, la representació del triomf de la Primavera recuperada, que Francesc Infante simbolitza amb una oreneta que deixa anar els seus excrementssobre el cap de l'alcalde emmanillat.
        Per reblar aquesta sensació de gènere negre, l'edició ha alternat diferents efectes visuals segons les làmines: unes gruixudes empremtes obren i tanquen l'àlbum sobre un fons negre. A partir d’aquí, s’alterna el text sobre fons blanc i el text sobre fons negre, amb un petit detall: una petita empremta encercla cadascun dels números de pàgina.
        Els primers plans fan que Infante emfasitzi, segons les circumstàncies de l'acció, algun dels personatges protagonistes, un tu a tu, de fet, entre detectiu i alcalde, entre feble i poderós i el consegüent canvi de papers, que és l'únic tret moralista de la història.

Suplement Cultura diari AVUI, 10 febrer 2000