Una alenada de frescor

Adoración Santolaya Ruiz-Clavijo (text) i Antònia Santolaya Ruiz-Clavijo (il·lustracions). Les dames de la llum. Traducció de Margarida Trias. Premi Apel·les Mestres 2000. Edicions Destino. Barcelona, 2000. A partir de 8 anys.

      Hi ha el perill, en edicions de contes i àlbums com aquest, que el text vagi per una banda i les il·lustracions per una altra. Sovint et trobes amb un text de circumstàncies que acompanya les il·lustracions, que són la base per entrar en la nòmina dels Premis Apel·les Mestres. Però això no passa en el conte 'Les dames de la llum', obra col·lectiva de dues germanes, i que manté un nivell equilibrat entre el text i les il·lustracions.
      'Les dames de la llum' em recorden inevitablement la novel·la 'El segle de la llum', de Pep Coll. No només perquè parlen, ni que sigui de passada, del naixement de l'electricitat, gràcies a la força de l'aigua, sinó perquè les tres protagonistes del contes (les dames de la llum) tenen una semblança amb les típiques fades de les rondalles tradicionals i una barreja de la tipologia en què les classificava la professora de la Universitat de les Illes Balears, Caterina Valriu, en l'assaig col·lectiu 'De la narrativa oral a la literatura per a infants', llibre del qual vam parlar fa uns dies aquí mateix. És a dir: en una barreja de Petites Dames, Dames Verdes, Dames Blanques i Velles Dames.
      Una altra lectura ràpida de 'Les dames de la llum' et recorda també allò tan sabut que ningú no es profeta a casa seva. I això és el que els passa als tres enigmàtics personatges que viuen la incomprensió del poble on habiten pel fet d'haver-se avançat en el temps a la llum. Obligades a fugir, canvien el món de la nit
al dia i és així com els pallussos de veïns que les van fer fora s'adonen del que realment s'havien perdut. El desenllaç, tot i que subtilment situat a mig camí de la moralitat i la pràctica de l'oenegé,  no espatlla tampoc el conjunt.
      Les il·lustracions del conte juguen amb tons vius en un ús envejable, per als qui fa temps que no en fan servir, dels llapis de colors i amb multiplicitat de rostres que unifiquen tots els personatges que hi apareixen; pobletans, les tres dames, criatures, autoritats i bestiar, un altre tret estilístic que recorda també el mètode utilitzat anys i panys per Pilarín Bayés. Evidentment, amb tot el que el mateix temps ha situat de distància entre la il·lustradora de Vic i les guanyadores de l'últim Premi Apel·les Mestres.
      Aquí, les germanes Santolaya Ruiz-Clavijo opten pels rostres deformats, una mica Munchians, sobretot els de les tres dames, i la part il·lustrativa s'adapta amb perfecta sincronia a la part escrita. L'àlbum —en cartoné, com pertoca— és una excel·lent alenada fresca tant per a lectors que ja han començat a llegir, com per a contadors de capçal de llit amb fantasia. Als uns els obre, amb un estil que s'enfila a la literatura de qualitat, la finestra a la narrativa fantàstica contemporània sense prescindir de la veu tradicional. Als altres, els permet retrobar la línia melòdica imprescindible perquè un conte no faci aigües. En aquest cas, ben al contrari, les aigües fan la llum fins a l'última frase.

Suplement Cultura diari AVUI, 8 juny 2000