Jean de Brunhoff. «Babar i el Papa Noel» i «El viatge de Babar». Versió catalana de Xavier Coll. Col·lecció Àlbums Babar. Editorial Aliorna. Barcelona, 1989. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 desembre 1989 [+ descarregueu la crítica]
Arnold Lobel. «En Gripau i en Gripou tot l’any». Traducció de Xavier Carrasco. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 1989. A partir de 6 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 desembre 1989 [+ descarregueu la crítica]
Tilde Michels. «Qui truca a la porta en la nit tan fosca?». Traducció d’Albert Jané. Il·lustracions de Reinhard Michl. Editorial Joventut. Barcelona, 1989. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 desembre 1989 [+ descarregueu la crítica]
Christian Vanderhaeghe. «La banda de l’aranya». Traducció d’Albert Jané. Il·lustracions de Pascal J. Zanon. Col·lecció Harry Dickson. Editorial Joventut. Barcelona, 1989. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 desembre 1989 [+ descarregueu la crítica]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grup Promotor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grup Promotor. Mostrar tots els missatges
31 de desembre del 2015
9 de desembre del 2015
Elogi de la reconciliació
Jordi Sierra i Fabra. «El temps de l'oblit». Col·lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 1993. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 16 gener 1994. [+ descarregueu la crítica]
Jordi Sierra i Fabra. «Kaopi». Traducció de Pere Martí i Bertran. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1993. a partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 16 gener 1994. [+ descarregueu la crítica]
Jordi Sierra i Fabra. «Kaopi». Traducció de Pere Martí i Bertran. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1993. a partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 16 gener 1994. [+ descarregueu la crítica]
8 de desembre del 2015
Renovar la imatge i l'enfocament
Col·lecció Grup Promotor. Cinc sèries. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1993. A partir dels 6 anys fins als 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 gener 1994. [+ descarregueu la crítica]
Història, misteri i superstició
Agustí Alcoberro. «Procés a Anna Boixadors». Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1994. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 març 1994. [+ descarregueu la crítica]
Agustí Alcoberro. «Els ulls de l'aiguamoll». Il·lustracions de Josep Bassa. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1993. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 març 1994. [+ descarregueu la crítica]
Agustí Alcoberro. «Els ulls de l'aiguamoll». Il·lustracions de Josep Bassa. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1993. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 març 1994. [+ descarregueu la crítica]
Entre el sentit social i l'intimisme
Dolors Garcia i Cornellà. «La boira més blanca». Il·lustracions d'Arnal Ballester. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1993. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 març 1994. [+ descarregueu la crítica]
Maite Carranza. «Esfuma't, Gaudenci!». Il·lustracions de Teresa Martí. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1993. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 març 1994. [+ descarregueu la crítica]
Maite Carranza. «Esfuma't, Gaudenci!». Il·lustracions de Teresa Martí. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1993. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 març 1994. [+ descarregueu la crítica]
7 de desembre del 2015
Miralls de la societat i faules morals
Montse Ganges. «Faules vegetals». Il·lustracions de Carme Solé Vendrell. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 1994. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 maig 1994. [+ descarregueu la crítica]
Elisa Ramon. «5 potes = 1 ovella». Il·lustracions d'Agustí Asensio. Col·lecció La Finestra. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 1994. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 maig 1994. [+ descarregueu la crítica]
Elisa Ramon. «5 potes = 1 ovella». Il·lustracions d'Agustí Asensio. Col·lecció La Finestra. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 1994. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 maig 1994. [+ descarregueu la crítica]
30 d’octubre del 2015
Nens prodigi
Robert Saladrigas. «Amic Lu». Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1995. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 octubre 1995 [+ descarregueu la crítica]
Pere Pons i Clar. «Hola, em dic Pere!» Il·lustracions de Gemma Sales. Alfaguara Grup Promotor. Barcelona, 1995. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 octubre 1995 [+ descarregueu la crítica]
Pere Pons i Clar. «Hola, em dic Pere!» Il·lustracions de Gemma Sales. Alfaguara Grup Promotor. Barcelona, 1995. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 octubre 1995 [+ descarregueu la crítica]
23 d’octubre del 2015
Espai científic, espai metafísic
Montse Ganges. «La nit entra per les orelles». Il·lustracions de Mabel Piérola. Col·lecció Tren de Corda. Editorial L'Arca - Grijalbo Mondadori. Barcelona, 1995. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 11 gener 1996 [+ descarregueu la crítica]
Montse Ganges. «Cabell d'àngel». Il·lustracions de Mabel Piérola. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1995. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 1 gener 1996 [+ descarregueu la crítica]
Montse Ganges. «Cabell d'àngel». Il·lustracions de Mabel Piérola. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1995. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 1 gener 1996 [+ descarregueu la crítica]
16 d’octubre del 2015
Ritme i risc
Jordi Varela. «La nit de Sant Jeroni». Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 juny 1996 [+ descarregueu la crítica]
Xavier Hernàndez. «La nit que van plorar per mi». Il·lustracions d'Ingo Bracke. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 juny 1996 [descarregueu la crítica]
Xavier Hernàndez. «La nit que van plorar per mi». Il·lustracions d'Ingo Bracke. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 juny 1996 [descarregueu la crítica]
12 d’octubre del 2015
Intriga
Josep Gòrriz. «La noia del jersei groc». Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Fissures». Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Punt negre». Col·lecció La Llum del Far. Editoria Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Renoi, quina visita!» Il·lustracions de Miquel Rof. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Sota el volcà lila». Il·lustracions de Carmen Levi. Col·lecció Casals Jove. Editorial Casals. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Fissures». Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Punt negre». Col·lecció La Llum del Far. Editoria Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Renoi, quina visita!» Il·lustracions de Miquel Rof. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Gòrriz. «Sota el volcà lila». Il·lustracions de Carmen Levi. Col·lecció Casals Jove. Editorial Casals. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
29 d’agost del 2015
Autors exigents, esperits crítics
Pere Martí i Bertran. En Griset. Il·lustracions de Núria Tomàs. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.
Agustí Alcoberro. Momotaro & Dolly Dolç. Il·lustracions de Francesc Infante. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Fa tota la impressió que l’autor d’aquesta novel·la ha triat un tema molt viscut de prop per debutar com a escriptor. Efectivament, 'Griset' és la primera novel·la per a infants de Pere Martí, fins ara editor, crític i professor d’institut. I la impressió del tema viscut es produeix per l’estil aparentment autobiogràfic i per la precisió d’accions i detalls, com si no volgués deixar res per dir.
Si aquesta fos la segona novel·la de l’autor, el que ara és un bon inici, potser serviria per retreure-li l’excés de trama i demanar-li més sotrac novel·lístic. Però la història personal d’un autor no es pot deslligar de la seva obra. Sobretot si el contingut, el rerefons, la intenció i el resultat endevinen un camí ben traçat que, per si sol, es desembrossarà, si hi ha una segona oportunitat.
Fer el pas d’escriure, venint del camp de la crítica, de l’edició i del camp pedagògic, requereix més valentia que la de l'esponati que es posa davant l'ordinador i tecleja el seu primer text. Més valentia perquè, sens dubte, l'esperit crític s'afina més i no es deixa enganyar per l'autocomplaença.
Aquest esperit crític hi és en la primera novel·la de Pere Martí. Es planteja un tema a partir d’un personatge i el fa explicar pel protagonista en primera persona per implicar-s’hi. Un to que cal que mantingui obligatòriament fins al final quan es produeix allò que s’ha anat buscant durant tot el relat, el desenllaç del perquè de tant Griset, vida i miracles.
L’autor no fa trampa. Griset, el gat, és un pretext per reflexionar sobre els processos vitals del propi protagonista. La naixença, la dependència de la mare, la separació, les primeres manifestacions de llibertat, el desengany, la comprensió de certes actituds i la maduresa.
Els dibuixos en blanc i negre que introdueixen cada capitol representen de forma teatral els rodolins que els acompanyen. En canvi, les làmines reprodueixen amb discreció de recursos expressius les situacions claus de la història. La reproducció és difusa, potser perquè els originals són de color dens. El més significatiu és l’últim dibuix en el qual el narrador i Griset es donen l’esquena. La il·lustradora mostra així subtilment el trencament entre els dos personatges.
A la mateixa col·lecció, Agustí Alcoberro presenta la història de Momotaro-san, un guerrer samurai d’un emocionant conte japonès que s’ha transformat en un personatge d’un videojoc sense suc ni bruc. S’alia amb Dolly Dolç, una estrella dels dibuixos animats nord-americans creada per John Fiumicino. Dos herois de ficció fugen així cap al món real, l’un, escapant-se de l’ordinador, i l’altre, alliberant-se del guionista. Tots dos, però, s'adonen que no tenen futur fora del món de ficció i s'instal·len a la biblioteca municipal per entrar en la ficció dels llibres.
La història és arrodonida amb traça de narrador exigent. Combina amb èxit situacions plenes de comicitat i de tendresa. Les il·lustracions projecten una mirada influïda pel cinema negre amb unes composicions ben resoltes, amb dibuixos de perfils d’aparença espontània i masses negres sense matisos d’ombres molt efectistes.
Suplement Cultura diari AVUI, 11 desembre 1997
Agustí Alcoberro. Momotaro & Dolly Dolç. Il·lustracions de Francesc Infante. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Fa tota la impressió que l’autor d’aquesta novel·la ha triat un tema molt viscut de prop per debutar com a escriptor. Efectivament, 'Griset' és la primera novel·la per a infants de Pere Martí, fins ara editor, crític i professor d’institut. I la impressió del tema viscut es produeix per l’estil aparentment autobiogràfic i per la precisió d’accions i detalls, com si no volgués deixar res per dir.
Si aquesta fos la segona novel·la de l’autor, el que ara és un bon inici, potser serviria per retreure-li l’excés de trama i demanar-li més sotrac novel·lístic. Però la història personal d’un autor no es pot deslligar de la seva obra. Sobretot si el contingut, el rerefons, la intenció i el resultat endevinen un camí ben traçat que, per si sol, es desembrossarà, si hi ha una segona oportunitat.
Fer el pas d’escriure, venint del camp de la crítica, de l’edició i del camp pedagògic, requereix més valentia que la de l'esponati que es posa davant l'ordinador i tecleja el seu primer text. Més valentia perquè, sens dubte, l'esperit crític s'afina més i no es deixa enganyar per l'autocomplaença.
Aquest esperit crític hi és en la primera novel·la de Pere Martí. Es planteja un tema a partir d’un personatge i el fa explicar pel protagonista en primera persona per implicar-s’hi. Un to que cal que mantingui obligatòriament fins al final quan es produeix allò que s’ha anat buscant durant tot el relat, el desenllaç del perquè de tant Griset, vida i miracles.
L’autor no fa trampa. Griset, el gat, és un pretext per reflexionar sobre els processos vitals del propi protagonista. La naixença, la dependència de la mare, la separació, les primeres manifestacions de llibertat, el desengany, la comprensió de certes actituds i la maduresa.
Els dibuixos en blanc i negre que introdueixen cada capitol representen de forma teatral els rodolins que els acompanyen. En canvi, les làmines reprodueixen amb discreció de recursos expressius les situacions claus de la història. La reproducció és difusa, potser perquè els originals són de color dens. El més significatiu és l’últim dibuix en el qual el narrador i Griset es donen l’esquena. La il·lustradora mostra així subtilment el trencament entre els dos personatges.
A la mateixa col·lecció, Agustí Alcoberro presenta la història de Momotaro-san, un guerrer samurai d’un emocionant conte japonès que s’ha transformat en un personatge d’un videojoc sense suc ni bruc. S’alia amb Dolly Dolç, una estrella dels dibuixos animats nord-americans creada per John Fiumicino. Dos herois de ficció fugen així cap al món real, l’un, escapant-se de l’ordinador, i l’altre, alliberant-se del guionista. Tots dos, però, s'adonen que no tenen futur fora del món de ficció i s'instal·len a la biblioteca municipal per entrar en la ficció dels llibres.
La història és arrodonida amb traça de narrador exigent. Combina amb èxit situacions plenes de comicitat i de tendresa. Les il·lustracions projecten una mirada influïda pel cinema negre amb unes composicions ben resoltes, amb dibuixos de perfils d’aparença espontània i masses negres sense matisos d’ombres molt efectistes.
Suplement Cultura diari AVUI, 11 desembre 1997
27 d’agost del 2015
Millorar la realitat
Carles Torner. Noaga i Joana. Il·lustracions de Joma. Col·lecció Intermón. Editorial Octaedro. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Enric Larreula. Amics de les estrelles. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Carles Torner fa la seva primera incursió en un conte per a infants. Bé, per a infants i per a aquells que vulguin trobar la clau de la literatura per a joves. Aquella clau que obre la porta de l'única literatura possible: la bona i la no tan bona. El conte de Carles Torner és de la primera. I el seu àlbum —una edició especial en la qual han col·laborat Intermón, la Caixa de Terrassa i l’Ajuntament de Barcelona— té, per situar el lector d’aquest comentari, clares semblances amb una altra col·lecció d’àlbums literaris il·lustrats, la de Llibres del Sol i la Lluna, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
'Noaga i Joana' parla, com ja s’endevina pel títol, del respecte a les diferències. Carles Torner fa un conte en cercle. Arriba allí on havia començat en un recorregut complet. Des de l’aparició de dues bessones que se separen perquè finalment es trobin les seves filles. Somnis incomplerts. Música de desert. La crida del mar. El més enllà de la carretera. El Nord i el Sud. El món ric i el món pobre. Tot això és 'Noaga i Joana'.
Hi ha línies d’horitzó tan fràgils com les fronteres i, a la vegada, tan pròximes i tan allunyades que semblen un miratge que es pugui tocar amb les puntes del dits. I això és el que fan les filles de les dues bessones quan es troben en un paratge que els és respectivament desconegut i pròxim. Educades en la diferència, caminen cap a la igualtat del seu origen.
Les il·lustracions de Joma, estilitzades, tendint a apuntar fràgilment el relat, transporten el lector al món del sud, sense que el text s’hi hagi d’esforçar explícitament. Les làmines més fantasioses i més espaiades en el temps modern juguen a enllaçar amb formes i colors dos mons diferents però a la vegada similars. Per això, la gran onada blava de la làmina de la pàgina 8 sembla que tingui la seva rèplica en una onada blava d’asfalt de la làmina de la pàgina 13. I la doble làmina del desert, de les pàgines 10 i 11 troba una rèplica, en el moviment i l’anar endavant amb l’esforç personal, en la doble làmina de les pàgines 20 i 21.
Potser jo hauria optat a coberta per una de les dues làmines que perfilen la vida al poblat. Però, pensant-ho dues vegades, la idea de concentrar tot el conte en la imatge gairebé surrealista i el ball de les dues filles de les bessones com a mostra de dos mons que es retroben acaba enllaçant amb el sentit de fons de 'Noaga i Joana'.
Un altre autor capaç de mantenir-se en la literatura per a joves sense diferències és Enric Larreula. El seu llibre, 'Amics de les estrelles', integrat per dos relats fantàstics, salta de la narració del conte clàssic a l’aventura galàctica. Jo em quedo amb el primer recurs, posats a triar.
Les il·lustracions d'Arnal Ballester unifiquen els dos mons sense excessives diferències. A 'El tresor', el primer dels dos relats, Enric Larreula simbolitza la inutilitat de la recerca de la riquesa. Quan el seu personatge s’adona que s’ensorra la mina on treballa i, per fi, descobreix l’or a dojo, opta per salvar la pell i, ignorant l’or trobat, valora al màxim les petites coses de cada dia.
Dos llibres, doncs, amb contes d’històries utòpiques, desitjables, a contracorrent de la moda d’un final de segle impregnat de materialisme i d'un constant tocar de peus a terra. Llibres per evadir-se de la realitat i, potser fins i tot, per intentar de canviar-la.
Suplement Cultura diari AVUI, 2 abril 1998
Enric Larreula. Amics de les estrelles. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Carles Torner fa la seva primera incursió en un conte per a infants. Bé, per a infants i per a aquells que vulguin trobar la clau de la literatura per a joves. Aquella clau que obre la porta de l'única literatura possible: la bona i la no tan bona. El conte de Carles Torner és de la primera. I el seu àlbum —una edició especial en la qual han col·laborat Intermón, la Caixa de Terrassa i l’Ajuntament de Barcelona— té, per situar el lector d’aquest comentari, clares semblances amb una altra col·lecció d’àlbums literaris il·lustrats, la de Llibres del Sol i la Lluna, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
'Noaga i Joana' parla, com ja s’endevina pel títol, del respecte a les diferències. Carles Torner fa un conte en cercle. Arriba allí on havia començat en un recorregut complet. Des de l’aparició de dues bessones que se separen perquè finalment es trobin les seves filles. Somnis incomplerts. Música de desert. La crida del mar. El més enllà de la carretera. El Nord i el Sud. El món ric i el món pobre. Tot això és 'Noaga i Joana'.
Hi ha línies d’horitzó tan fràgils com les fronteres i, a la vegada, tan pròximes i tan allunyades que semblen un miratge que es pugui tocar amb les puntes del dits. I això és el que fan les filles de les dues bessones quan es troben en un paratge que els és respectivament desconegut i pròxim. Educades en la diferència, caminen cap a la igualtat del seu origen.
Les il·lustracions de Joma, estilitzades, tendint a apuntar fràgilment el relat, transporten el lector al món del sud, sense que el text s’hi hagi d’esforçar explícitament. Les làmines més fantasioses i més espaiades en el temps modern juguen a enllaçar amb formes i colors dos mons diferents però a la vegada similars. Per això, la gran onada blava de la làmina de la pàgina 8 sembla que tingui la seva rèplica en una onada blava d’asfalt de la làmina de la pàgina 13. I la doble làmina del desert, de les pàgines 10 i 11 troba una rèplica, en el moviment i l’anar endavant amb l’esforç personal, en la doble làmina de les pàgines 20 i 21.
Potser jo hauria optat a coberta per una de les dues làmines que perfilen la vida al poblat. Però, pensant-ho dues vegades, la idea de concentrar tot el conte en la imatge gairebé surrealista i el ball de les dues filles de les bessones com a mostra de dos mons que es retroben acaba enllaçant amb el sentit de fons de 'Noaga i Joana'.
Un altre autor capaç de mantenir-se en la literatura per a joves sense diferències és Enric Larreula. El seu llibre, 'Amics de les estrelles', integrat per dos relats fantàstics, salta de la narració del conte clàssic a l’aventura galàctica. Jo em quedo amb el primer recurs, posats a triar.
Les il·lustracions d'Arnal Ballester unifiquen els dos mons sense excessives diferències. A 'El tresor', el primer dels dos relats, Enric Larreula simbolitza la inutilitat de la recerca de la riquesa. Quan el seu personatge s’adona que s’ensorra la mina on treballa i, per fi, descobreix l’or a dojo, opta per salvar la pell i, ignorant l’or trobat, valora al màxim les petites coses de cada dia.
Dos llibres, doncs, amb contes d’històries utòpiques, desitjables, a contracorrent de la moda d’un final de segle impregnat de materialisme i d'un constant tocar de peus a terra. Llibres per evadir-se de la realitat i, potser fins i tot, per intentar de canviar-la.
Suplement Cultura diari AVUI, 2 abril 1998
23 d’agost del 2015
«Ralet, ralet, para dineret!»
Roser Ros. Moixaines d’infant. Il·lustracions de Carme Julià. Col·lecció El Bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 3 anys.
Maria del Carme Roca. Sis contes revoltats. Il·lustracions de Montserrat Cabo. Editorial Alfaguara-Grup Promotor. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.
Primer van ser les llars de foc. Després van venir les àvies. Més tard se’n van fer càrrec les mares (i els pares). De tant en tant, la televisió ninotaire ha cobert el buit. Recentment han assumit la responsabilitat els/les “bressolaires" i els/les "cangurs". Definitivament, calia un recull que no deixés perdre la tradició oral de les primeres cançons per fer dormir, per fer pessigolles, per fer conèixer les parts del cos o, senzillament, per entretenir els petits més petits.
Roser Ros, l'autora de ‘Moixaines d’infant’, l’ha batejat així. I el recull ve avalat per una sèrie de citacions que introdueixen els diferents apartats del llibre i que demostren que el patrimoni oral d’aquesta mena no és només propietat popular sinó també de poetes com Joan Brossa, Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart, Josep Carner, Guerau de Liost o Maria-Mercè Marçal.
'Moixaines d'infant' sembla un volum d'emergència perquè no es perdi la tradició. ¿Qui adorm avui les criatures xiuxiuejant “El noi té una son. / El noi una son tenia, / la mare el bressarà, / la mare el brassaria.”? ¿Qui fa pessigolles amb un “Ralet, ralet, para dineret!”? ¿Qui fa els primers passos en equitació amb un “Arri, arri, tatanet, / anirem a Sant Benet, / comprarem un panellet, / per dinar, per sopar, / per a en Pere no n’hi haurà.”?
Roser Ros n’ha recollides prop de cent. Les ha classificades per “utilitats pràctiques", les ha situades en la història i en el temps, i fins i tot hi ha afegit unes instruccions en algunes de les més infal·libles; "Es diu mentre els dits de la mà de l'adult pugen per qualsevol part del cos del menut". En arribar al darrer vers, les pessigolles es fan al sotabarba”, o “Es canta dreçant el dit petit de la mà dreta de l’infant mentre se’l fa dansar.” Vaja, que només cal tenir el llibre a prop i, com si es fes un pastís de cuina, aplicar-hi els ingredients!
És cert que tot plegat té un regust de diferents publicacions escampades per revistes especialitzades d’aquests últims anys, com Graó, Rosa Sensat o In-fàn-ci-a, i per tant no dirà res de nou als veterans. Però sí que la seva presentació unitària, amb unes il·lustracions que situen l'adult que el consulti, fa d’aquest 'Bagul' una eina que pares, cangurs i bressolaires del segle vinent agrairan més que un gruixut tractat de “psicopedagogiapediàtrica".
Per als qui ja no estan per moixaines, els ‘Sis contes revoltats’, de Maria Carme Roca, tenen la virtut de mantenir una unitat temàtica: tots els personatges (pèsols, boira, fada, abelles, sabates...) fan la seva revolta particular. Aquest argument, que podria ser, segons en quines mans, un desgavell de salts, crits, esgarips i altres recursos estilístics que no esmento, pren en els relats de Maria Carme Roca un caràcter reflexiu. ¿Per què es produeix la revolta? ¿Quin sentit té? ¿Què en queda, superada l’eufòria de les primeres hores?
Una serenitat narrativa fa que els sis contes tinguin aquell pòsit de lectura que es transmet de generació en generació (literària). L’aparent senzillesa dels ‘Sis contes revoltats’ xoca amb les il·lustracions estil “ye-ye” que, agradin o no, dominen el panorama editorial d'aquí i de fora. Què hi farem!
Suplement Cultura diari AVUI, 1 octubre 1998
Maria del Carme Roca. Sis contes revoltats. Il·lustracions de Montserrat Cabo. Editorial Alfaguara-Grup Promotor. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.
Primer van ser les llars de foc. Després van venir les àvies. Més tard se’n van fer càrrec les mares (i els pares). De tant en tant, la televisió ninotaire ha cobert el buit. Recentment han assumit la responsabilitat els/les “bressolaires" i els/les "cangurs". Definitivament, calia un recull que no deixés perdre la tradició oral de les primeres cançons per fer dormir, per fer pessigolles, per fer conèixer les parts del cos o, senzillament, per entretenir els petits més petits.
Roser Ros, l'autora de ‘Moixaines d’infant’, l’ha batejat així. I el recull ve avalat per una sèrie de citacions que introdueixen els diferents apartats del llibre i que demostren que el patrimoni oral d’aquesta mena no és només propietat popular sinó també de poetes com Joan Brossa, Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart, Josep Carner, Guerau de Liost o Maria-Mercè Marçal.
'Moixaines d'infant' sembla un volum d'emergència perquè no es perdi la tradició. ¿Qui adorm avui les criatures xiuxiuejant “El noi té una son. / El noi una son tenia, / la mare el bressarà, / la mare el brassaria.”? ¿Qui fa pessigolles amb un “Ralet, ralet, para dineret!”? ¿Qui fa els primers passos en equitació amb un “Arri, arri, tatanet, / anirem a Sant Benet, / comprarem un panellet, / per dinar, per sopar, / per a en Pere no n’hi haurà.”?
Roser Ros n’ha recollides prop de cent. Les ha classificades per “utilitats pràctiques", les ha situades en la història i en el temps, i fins i tot hi ha afegit unes instruccions en algunes de les més infal·libles; "Es diu mentre els dits de la mà de l'adult pugen per qualsevol part del cos del menut". En arribar al darrer vers, les pessigolles es fan al sotabarba”, o “Es canta dreçant el dit petit de la mà dreta de l’infant mentre se’l fa dansar.” Vaja, que només cal tenir el llibre a prop i, com si es fes un pastís de cuina, aplicar-hi els ingredients!
És cert que tot plegat té un regust de diferents publicacions escampades per revistes especialitzades d’aquests últims anys, com Graó, Rosa Sensat o In-fàn-ci-a, i per tant no dirà res de nou als veterans. Però sí que la seva presentació unitària, amb unes il·lustracions que situen l'adult que el consulti, fa d’aquest 'Bagul' una eina que pares, cangurs i bressolaires del segle vinent agrairan més que un gruixut tractat de “psicopedagogiapediàtrica".
Per als qui ja no estan per moixaines, els ‘Sis contes revoltats’, de Maria Carme Roca, tenen la virtut de mantenir una unitat temàtica: tots els personatges (pèsols, boira, fada, abelles, sabates...) fan la seva revolta particular. Aquest argument, que podria ser, segons en quines mans, un desgavell de salts, crits, esgarips i altres recursos estilístics que no esmento, pren en els relats de Maria Carme Roca un caràcter reflexiu. ¿Per què es produeix la revolta? ¿Quin sentit té? ¿Què en queda, superada l’eufòria de les primeres hores?
Una serenitat narrativa fa que els sis contes tinguin aquell pòsit de lectura que es transmet de generació en generació (literària). L’aparent senzillesa dels ‘Sis contes revoltats’ xoca amb les il·lustracions estil “ye-ye” que, agradin o no, dominen el panorama editorial d'aquí i de fora. Què hi farem!
Suplement Cultura diari AVUI, 1 octubre 1998
19 d’agost del 2015
Robinson del gueto
Uri Orlev. L’illa del carrer dels Ocells. Traducció d’Eulàlia Sariola. Il·lustracions d’Ora Itan. Il·lustració de la coberta d’Eulàlia Sariola. Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1999. A partir 12 anys.
Europa 1944: Segona Guerra Mundial, Polònia, els guetos jueus. Europa 1999: els Balcans, el Kurdistan... Durant un temps força llarg, entre els anys seixanta i els vuitanta —entre la millor etapa de la literatura fantàstica i la florida del realisme i de les narracions ambientades en les aules adolescents— no hi ha hagut lloc per a relats com el de ‘L’illa del carrer dels Ocells’. Amb la crisi del realisme, a la dècada dels noranta i l’abús dels arguments quotidians, escanejats de les menudalles adolescents de cada dia, la literatura demana alguna cosa més. Demana que no només es projecti el vídeo casolà sinó que es rebobini en la memòria i es torni a fomentar la imaginació amb allò que no s'ha viscut, però que es té a la punta dels dits per poder conèixer.
La novel·la acaba amb una afirmació tan de poció de l'àvia que no pot ser més exacta: "El plorar s'encomana, igual que el riure". 'L'illa del carrer dels Ocells' encomana al lector el plorar del protagonista, encomana la seva fortalesa, encomana la capacitat de madurar en situacions extremes. 'L'illa del carrer dels Ocells' és una de les millors novel·les publicades durant el 1998 (en català i en una traducció afinadíssima, directament de l’hebreu, d’Eulàlia Sariola, que va tenir l’encert de no deixar-se temptar per la versió castellana).
La novel·la té un valor doble perquè, tot i que ens arriba prop de vint anys després d’haver estat escrita, recobra ara, amb els conflictes de Centreeuropa dels noranta, una tremenda visió de la barbàrie de la intolerància i el fanatisme. A més, fa uns mesos, una versió cinematogràfica es va projectar en versió original anglesa a Barcelona ('The Birds Street').
Uri Orlev, l'autor, va néixer a Varsòvia el 1931, resideix a Jerusalem des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, després d'haver estat alliberat dels camps d'extermini de Bergen-Belsen, després que els nazis matessin la seva mare amb qui havia viscut junt amb el seu germà en el gueto de Varsòvia, i després que el seu pare fos fet presoner dels russos.
És imprescindible conèixer aquestes vivències de l’autor perquè són, en part, les vivències que es troben a la novel·la. El protagonista és un noi jueu d'onze anys que ha perdut la seva mare, i el seu pare ha estat deportat pels alemanys. Tot sol, ha de sobreviure en un edifici enrunat del gueto de Varsòvia, exposat a tots els perills, esperant la tornada del seu pare. El que hi passa permetria titular la novel·la 'Robinson del gueto' (recordant 'Robinson del metro', de Holan Felice; traducció al català de Ramon Barnils, La Magrana). El que se’n desprèn, però, no és només l’aventura i el perill, sinó també l’odi, la insolidaritat, la solitud, la descoberta de l'amor, la convicció en el futur com a única sortida.
Eulàlia Sariola ha jugat un paper doble en aquesta versió. D’una banda, la de traductora de l’hebreu, i de l’altra, la d’il·lustradora de la coberta que representa el protagonista amb la seva mascota, un ratolí blanc. Una làmina d’aquarel·la amb aiguades que contrasta amb els dibuixos interiors, de l’edició original, els de la il·lustradora israeliana Ora Itan, fets a tinta xinesa, amb traços finíssims, semblen més aviat apunts del relat de l'autor. La dibuixant emmascara les figures i només les fa identificables en conjunt, potser perquè els dibuixos, com el relat, també volen ser un crit a l’anonimat.
'L'illa del carrer dels Ocells' és un indret simbòlic on jueus, polonesos, alemanys i russos són només titelles de la violència i les massacres de tots els temps.
Suplement Cultura diari AVUI, 25 març 1999
Europa 1944: Segona Guerra Mundial, Polònia, els guetos jueus. Europa 1999: els Balcans, el Kurdistan... Durant un temps força llarg, entre els anys seixanta i els vuitanta —entre la millor etapa de la literatura fantàstica i la florida del realisme i de les narracions ambientades en les aules adolescents— no hi ha hagut lloc per a relats com el de ‘L’illa del carrer dels Ocells’. Amb la crisi del realisme, a la dècada dels noranta i l’abús dels arguments quotidians, escanejats de les menudalles adolescents de cada dia, la literatura demana alguna cosa més. Demana que no només es projecti el vídeo casolà sinó que es rebobini en la memòria i es torni a fomentar la imaginació amb allò que no s'ha viscut, però que es té a la punta dels dits per poder conèixer.
La novel·la acaba amb una afirmació tan de poció de l'àvia que no pot ser més exacta: "El plorar s'encomana, igual que el riure". 'L'illa del carrer dels Ocells' encomana al lector el plorar del protagonista, encomana la seva fortalesa, encomana la capacitat de madurar en situacions extremes. 'L'illa del carrer dels Ocells' és una de les millors novel·les publicades durant el 1998 (en català i en una traducció afinadíssima, directament de l’hebreu, d’Eulàlia Sariola, que va tenir l’encert de no deixar-se temptar per la versió castellana).
La novel·la té un valor doble perquè, tot i que ens arriba prop de vint anys després d’haver estat escrita, recobra ara, amb els conflictes de Centreeuropa dels noranta, una tremenda visió de la barbàrie de la intolerància i el fanatisme. A més, fa uns mesos, una versió cinematogràfica es va projectar en versió original anglesa a Barcelona ('The Birds Street').
Uri Orlev, l'autor, va néixer a Varsòvia el 1931, resideix a Jerusalem des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, després d'haver estat alliberat dels camps d'extermini de Bergen-Belsen, després que els nazis matessin la seva mare amb qui havia viscut junt amb el seu germà en el gueto de Varsòvia, i després que el seu pare fos fet presoner dels russos.
És imprescindible conèixer aquestes vivències de l’autor perquè són, en part, les vivències que es troben a la novel·la. El protagonista és un noi jueu d'onze anys que ha perdut la seva mare, i el seu pare ha estat deportat pels alemanys. Tot sol, ha de sobreviure en un edifici enrunat del gueto de Varsòvia, exposat a tots els perills, esperant la tornada del seu pare. El que hi passa permetria titular la novel·la 'Robinson del gueto' (recordant 'Robinson del metro', de Holan Felice; traducció al català de Ramon Barnils, La Magrana). El que se’n desprèn, però, no és només l’aventura i el perill, sinó també l’odi, la insolidaritat, la solitud, la descoberta de l'amor, la convicció en el futur com a única sortida.
Eulàlia Sariola ha jugat un paper doble en aquesta versió. D’una banda, la de traductora de l’hebreu, i de l’altra, la d’il·lustradora de la coberta que representa el protagonista amb la seva mascota, un ratolí blanc. Una làmina d’aquarel·la amb aiguades que contrasta amb els dibuixos interiors, de l’edició original, els de la il·lustradora israeliana Ora Itan, fets a tinta xinesa, amb traços finíssims, semblen més aviat apunts del relat de l'autor. La dibuixant emmascara les figures i només les fa identificables en conjunt, potser perquè els dibuixos, com el relat, també volen ser un crit a l’anonimat.
'L'illa del carrer dels Ocells' és un indret simbòlic on jueus, polonesos, alemanys i russos són només titelles de la violència i les massacres de tots els temps.
Suplement Cultura diari AVUI, 25 març 1999
17 d’agost del 2015
Cargols i realisme màgic
Joana Raspall. Contes increïbles. Il·lustracions de Jacqueline Molnar. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 10 anys.
Pere Martí Bertran. La nena que va pintar els cargols. Il·lustracions de Maria Rius. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1999. A partir 8 anys.
Després de la història familiar amb el gat Griset, Pere Martí i Bertran publica 'La nena que va pintar els cargols', un conte de nucli reduït que l'autor eixampla amb meticulositat d'artesà de la llengua, fent una selecció lèxica i utilitzant la retòrica al servei d'uns efectes.
La protagonista actua per una causa justa que, en aquest cas, parteix de la ignorància dels costums culinaris del seu entorn. Urbanita com és, acaba de fer set anys, no sal que els cargols que recull pels voltants del poble amb l'avi, una tarda d'estiu, després de ploure, estan destinats a ser cuinats. Quan ho descobreix, després d'una desconsolada ploranera, decideix pintar-los un a un i s'organitza al poble una mena de processó per alliberar-los, com si els cargols en qüestió fossin una espècie en extinció. La tradició es fa a partir d'un moment. I, en aquest cas, a l'estiu següent, els amics de la protagonista recullen cargols, els pinten i institueixen així la celebració de la processó del cargol com a festa infantil.
Al marge dels recursos literaris utilitzats (es fa difícil pensar que un infant de set anys se senti tan sentimentalment tocat per descobrir la fi fatal d'uns cargols), l'autor busca la complicitat dels primers lectors, adreçant-se a la seva intel·ligència. Seran els mateixos lectors els que es prendran el conte amb un to de distància perquè establiran l'ordre entre el que es planteja en el relat i el que pot donar la vida real, però, el recurs, al cap i la fi, ha servit perquè en la ficció s'organitzi una festa original (de més verdes en maduren a la societat dels fetitxismes).
Resulten especialment emotives, en conjunció amb el realt, les il·lustracions de Maria Rius que relacionen avi i àvia amb la protagonista. Els dibuixos , reproduïts en blanc i negre, fan interpretacions amables del conte, són sintètics de concepte i molt treballats pel que fa als detalls. El conjunt visual de l'edició és una mica enfarfegat per la profusió de cargols, tot i que possiblement podria ser un bon esquer perquè algun lector acoloreixi les làmines del llibre.
Per la seva banda, l'escriptora Joana Raspall, coneguda últimament per reculls de poemes per a nois i noies: 'Degotall de poemes', 'El plomissos', 'Poemes i faules', ha dit recentment que els infants "necessiten i es mereixen que se'ls expliquin les coses el més bellament possible". La seva aportació, en aquest cas, és el recull de 'Contes increïbles', una novetat en la seva producció. Es tracta de sis contes de realisme màgic, alguns dels quals són de tipus oníric, en què el misteri d'allò inexplicable surt de trascantó i deixa tocats per sempre els protagonistes.
'L'oncle Pau' té una sirena dins d'un quadre i només un nen n'és testimoni. La matèria dels somnis és el component primer de 'La nina' i 'El concurs literari'. El més llarg dels sis contes és 'La cova dels moros', un relat una mica dilatat però que deixa bon gust. 'La bici nova' és el més intrigant. I el darrer del recull, 'L'amic portuguès', té com a referent el món de la informació, amb final ecològic. Les il·lustracions, com totes les que acaben anant a parar a la col·lecció Rems no llueixen com es mereixerien. En el cas del llibre de Joana Raspall, són del tot prescindibles i és millor concentrar-se en l'obra escrita de l'autora.
Suplement Cultura diari AVUI, 17 juny 1999
Pere Martí Bertran. La nena que va pintar els cargols. Il·lustracions de Maria Rius. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1999. A partir 8 anys.
Després de la història familiar amb el gat Griset, Pere Martí i Bertran publica 'La nena que va pintar els cargols', un conte de nucli reduït que l'autor eixampla amb meticulositat d'artesà de la llengua, fent una selecció lèxica i utilitzant la retòrica al servei d'uns efectes.
La protagonista actua per una causa justa que, en aquest cas, parteix de la ignorància dels costums culinaris del seu entorn. Urbanita com és, acaba de fer set anys, no sal que els cargols que recull pels voltants del poble amb l'avi, una tarda d'estiu, després de ploure, estan destinats a ser cuinats. Quan ho descobreix, després d'una desconsolada ploranera, decideix pintar-los un a un i s'organitza al poble una mena de processó per alliberar-los, com si els cargols en qüestió fossin una espècie en extinció. La tradició es fa a partir d'un moment. I, en aquest cas, a l'estiu següent, els amics de la protagonista recullen cargols, els pinten i institueixen així la celebració de la processó del cargol com a festa infantil.
Al marge dels recursos literaris utilitzats (es fa difícil pensar que un infant de set anys se senti tan sentimentalment tocat per descobrir la fi fatal d'uns cargols), l'autor busca la complicitat dels primers lectors, adreçant-se a la seva intel·ligència. Seran els mateixos lectors els que es prendran el conte amb un to de distància perquè establiran l'ordre entre el que es planteja en el relat i el que pot donar la vida real, però, el recurs, al cap i la fi, ha servit perquè en la ficció s'organitzi una festa original (de més verdes en maduren a la societat dels fetitxismes).
Resulten especialment emotives, en conjunció amb el realt, les il·lustracions de Maria Rius que relacionen avi i àvia amb la protagonista. Els dibuixos , reproduïts en blanc i negre, fan interpretacions amables del conte, són sintètics de concepte i molt treballats pel que fa als detalls. El conjunt visual de l'edició és una mica enfarfegat per la profusió de cargols, tot i que possiblement podria ser un bon esquer perquè algun lector acoloreixi les làmines del llibre.
Per la seva banda, l'escriptora Joana Raspall, coneguda últimament per reculls de poemes per a nois i noies: 'Degotall de poemes', 'El plomissos', 'Poemes i faules', ha dit recentment que els infants "necessiten i es mereixen que se'ls expliquin les coses el més bellament possible". La seva aportació, en aquest cas, és el recull de 'Contes increïbles', una novetat en la seva producció. Es tracta de sis contes de realisme màgic, alguns dels quals són de tipus oníric, en què el misteri d'allò inexplicable surt de trascantó i deixa tocats per sempre els protagonistes.
'L'oncle Pau' té una sirena dins d'un quadre i només un nen n'és testimoni. La matèria dels somnis és el component primer de 'La nina' i 'El concurs literari'. El més llarg dels sis contes és 'La cova dels moros', un relat una mica dilatat però que deixa bon gust. 'La bici nova' és el més intrigant. I el darrer del recull, 'L'amic portuguès', té com a referent el món de la informació, amb final ecològic. Les il·lustracions, com totes les que acaben anant a parar a la col·lecció Rems no llueixen com es mereixerien. En el cas del llibre de Joana Raspall, són del tot prescindibles i és millor concentrar-se en l'obra escrita de l'autora.
Suplement Cultura diari AVUI, 17 juny 1999
30 de juliol del 2015
Una font de petits coneixements
Pere Martí Bertran. En Griset aventurer. Il·lustracions de Núria Tomàs. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2000. A partir 10 anys
La segona novel·la d’un gat especial com en Griset, que ja va protagonitzar el debut literari de l’autor, serveix per aprofundir ara en les possibilitats que un animal personificat pot oferir. Si bé el primer relat de Pere Martí Bertran es dedicava força a la “presentació en societat” del seu personatge, la segona novel·la ha fet un tomb en la tipologia del protagonista i l’ha convertit a la vegada en un mitjà i en una font de petits coneixements que, convertits en literaris, aconsegueixen un resultat, en alguns moments esplèndid, en d’altres ocurrents, i encara, en segons quins casos, màgics.
La novel.la ‘En Griset aventurer’ transcorre durant el mes de juny. Un mes que farà servir l’autor per enviar a conèixer món el gat protagonista fins a coindir amb la tornada la nit de Sant Joan, que li permet reblar el clau de la màgia amb què vol imprimir la fugida iniciàtica de Griset.
Pere Martí encapçala cada capítol amb un rodolí que li fa de títol, a imatge i semblança de novel·les de l’antigor, però que serveix també per neguitejar el lector de per on anirà la cosa. De fet, una relectura d’aquests encapçalaments permet donar una visió de la trama i serveix, un cop llegit el relat, per recordar allò que el protagonista hi ha viscut.
‘En Griset aventurer’, doncs, passa de la fugida per aprendre què hi ha més enllà del quotidià, fins a la descoberta de la por, del món màgic de les rondalles, de la descoberta de la força de la paraula, de l’emboscall de les endevinalles, fins a la força que li atorga haver corregut el risc de l’aventura i ser posseïdor de poders extraordinaris per utilitzar només a fi de bé i en casos extrems.
La novel.la de Pere Martí té, entre altres, la virtut de no pretendre inventar cap món fantàstic nou sinó de recórrer subtilment paratges que, als lectors més avançats, els poden ser coneguts. I té també la virtut d’arribar al lector amb un llenguatge net, mesurat, enriquidor, treballat pas a pas, una constant que ja existia en la primera novel·la i que es va repetir també en el segon llibre de l’autor, ‘La nena que va pintar els cargols’, publicat a la mateixa col·lecció.
Les il·lustracions que reinterpreten el personatge de Griset mantenen un to similar al de la creació del text en tot el llibre. La limitació del blanc i negre no acaba de descobrir-ne el resultat que algunes amaguen, com queda clar en la làmina de la coberta. Tot i així, tenen un interès especial perquè aconsegueixen donar vida a un gat sense caure en imatges tòpiques i mantenint un encertat equilibri entre la seva naturalesa i la personificació que li atorga l’autor de la novel·la.
[Suplement Cultura diari AVUI, 14 setembre 2000]
La segona novel·la d’un gat especial com en Griset, que ja va protagonitzar el debut literari de l’autor, serveix per aprofundir ara en les possibilitats que un animal personificat pot oferir. Si bé el primer relat de Pere Martí Bertran es dedicava força a la “presentació en societat” del seu personatge, la segona novel·la ha fet un tomb en la tipologia del protagonista i l’ha convertit a la vegada en un mitjà i en una font de petits coneixements que, convertits en literaris, aconsegueixen un resultat, en alguns moments esplèndid, en d’altres ocurrents, i encara, en segons quins casos, màgics.
La novel.la ‘En Griset aventurer’ transcorre durant el mes de juny. Un mes que farà servir l’autor per enviar a conèixer món el gat protagonista fins a coindir amb la tornada la nit de Sant Joan, que li permet reblar el clau de la màgia amb què vol imprimir la fugida iniciàtica de Griset.
Pere Martí encapçala cada capítol amb un rodolí que li fa de títol, a imatge i semblança de novel·les de l’antigor, però que serveix també per neguitejar el lector de per on anirà la cosa. De fet, una relectura d’aquests encapçalaments permet donar una visió de la trama i serveix, un cop llegit el relat, per recordar allò que el protagonista hi ha viscut.
‘En Griset aventurer’, doncs, passa de la fugida per aprendre què hi ha més enllà del quotidià, fins a la descoberta de la por, del món màgic de les rondalles, de la descoberta de la força de la paraula, de l’emboscall de les endevinalles, fins a la força que li atorga haver corregut el risc de l’aventura i ser posseïdor de poders extraordinaris per utilitzar només a fi de bé i en casos extrems.
La novel.la de Pere Martí té, entre altres, la virtut de no pretendre inventar cap món fantàstic nou sinó de recórrer subtilment paratges que, als lectors més avançats, els poden ser coneguts. I té també la virtut d’arribar al lector amb un llenguatge net, mesurat, enriquidor, treballat pas a pas, una constant que ja existia en la primera novel·la i que es va repetir també en el segon llibre de l’autor, ‘La nena que va pintar els cargols’, publicat a la mateixa col·lecció.
Les il·lustracions que reinterpreten el personatge de Griset mantenen un to similar al de la creació del text en tot el llibre. La limitació del blanc i negre no acaba de descobrir-ne el resultat que algunes amaguen, com queda clar en la làmina de la coberta. Tot i així, tenen un interès especial perquè aconsegueixen donar vida a un gat sense caure en imatges tòpiques i mantenint un encertat equilibri entre la seva naturalesa i la personificació que li atorga l’autor de la novel·la.
[Suplement Cultura diari AVUI, 14 setembre 2000]
26 d’agost del 2014
Complicitat i pell de gallina
Patxi Zubizarreta. Dos casos únics. Traducció de Daniel Luján. Il.lustracions d'Antton Olariaga. Alfaguara / Grup Promotor. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.
Guy de Maupassant. Vetllant un mort i altres contes. Traducció de Lluís Maria Todó. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.
'Dos casos únics' és un llibre que fuig dels tòpics i s'allunya d'allò que trobem habitualment en col.leccions adreçades als adolescents. I en fuig perquè prescindeix de qualsevol utilització de temàtiques del dia, de fer servir personatges d'avui mateix, i de recrear-se en conflictes amb els quals els presumptes lectors s'hi puguin identificar.
Per entendre'ns, aquest és un llibre que no segueix les instruccions de l'última enquesta d'hàbits juvenils, un manual per als autors de literatura per a joves que, rellegit amb atenció, no acabes de saber què ha estat primer, si els resultats del manual fruit de l'enquesta o els relats fruit de la ficció literària.
'Dos casos únics' expliquen dues històries insòlites en la vida d'un detectiu privat, retirat de les seves obligacions investigadores. Però l'exotisme, l'enigma i el misteri marquen el fil conductor dels relats i els reconverteixen en unes històries d'investigació.
A 'El misteri de la dona serp', l'autor trasllada els lectors a un paisatge del passat, quaranta anys enrere, en un medi rural on, vist amb la distància, qualsevol fantasia ja és possible. A 'Jentzi', la descoberta de l'existència d'un personatge allunyat en els records situa l'acció.
De fet, l'autor emmascara el que podrien ser dos contes de realisme màgic amb l'inici d'una carta que el mateix detectiu respon a un redactor d'una revista que es preocupa per mantenir la memòria del dia a dia de detectius que han deixat la seva inactivitat.
¿Però caldria això? Diria que no. Que és una targeta de presentació que té més pinta d'ham per al lector que no pas d'exigència de la mateixa estructura dels dos relats. Però, com tots els pròlegs, el lector farà bé de passar-hi els ulls abans d'endinsar-se en l'autèntica essència de 'Dos casos únics', per la qual, sens dubte, es deixarà engolir sense dificultats.
Aquesta publicació també serveix per conèixer una mica més l'autor basc Patxi Zubizarreta (Ordizia, Guipúscoa, 1964), un autor llicenciat en filologia basca, que s'ha dedicat preferentment a la creació literària per a infants i joves que també fa de traductor i que té entre les seves obres en aquest camp el de la trilogia de 'Les mil i una nits'.
I ja que estem parlant de narracions amb fons de misteri, el recull de contes de Guy de Maupassant (Castell de Miromesnil, Normandia, 1850 - París, 1893) és una bona oportunitat per passar dels textos de l'autor basc a l'autor francès.
La traducció de Lluís Maria Todó, publicada fa aproximadament un any, acosta vuit contes de l'autor francès al lector català. Cap d'ells no el deixarà indiferent. Si 'Dos casos únics', de Patxi Zubizarreta, mantenen un clima de complicitat amb el lector, a qui convida a fer junts el camí, 'Vetllant un mort i altres contes', de Guy de Maupassant, poua en personatges d'ultratomba i situacions de les que en cinema posen la pell de gallina. Una oportunitat per comprovar si la lectura encara té aquestes propietats.
[Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 2002]
Guy de Maupassant. Vetllant un mort i altres contes. Traducció de Lluís Maria Todó. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.
'Dos casos únics' és un llibre que fuig dels tòpics i s'allunya d'allò que trobem habitualment en col.leccions adreçades als adolescents. I en fuig perquè prescindeix de qualsevol utilització de temàtiques del dia, de fer servir personatges d'avui mateix, i de recrear-se en conflictes amb els quals els presumptes lectors s'hi puguin identificar.
Per entendre'ns, aquest és un llibre que no segueix les instruccions de l'última enquesta d'hàbits juvenils, un manual per als autors de literatura per a joves que, rellegit amb atenció, no acabes de saber què ha estat primer, si els resultats del manual fruit de l'enquesta o els relats fruit de la ficció literària.
'Dos casos únics' expliquen dues històries insòlites en la vida d'un detectiu privat, retirat de les seves obligacions investigadores. Però l'exotisme, l'enigma i el misteri marquen el fil conductor dels relats i els reconverteixen en unes històries d'investigació.
A 'El misteri de la dona serp', l'autor trasllada els lectors a un paisatge del passat, quaranta anys enrere, en un medi rural on, vist amb la distància, qualsevol fantasia ja és possible. A 'Jentzi', la descoberta de l'existència d'un personatge allunyat en els records situa l'acció.
De fet, l'autor emmascara el que podrien ser dos contes de realisme màgic amb l'inici d'una carta que el mateix detectiu respon a un redactor d'una revista que es preocupa per mantenir la memòria del dia a dia de detectius que han deixat la seva inactivitat.
¿Però caldria això? Diria que no. Que és una targeta de presentació que té més pinta d'ham per al lector que no pas d'exigència de la mateixa estructura dels dos relats. Però, com tots els pròlegs, el lector farà bé de passar-hi els ulls abans d'endinsar-se en l'autèntica essència de 'Dos casos únics', per la qual, sens dubte, es deixarà engolir sense dificultats.
Aquesta publicació també serveix per conèixer una mica més l'autor basc Patxi Zubizarreta (Ordizia, Guipúscoa, 1964), un autor llicenciat en filologia basca, que s'ha dedicat preferentment a la creació literària per a infants i joves que també fa de traductor i que té entre les seves obres en aquest camp el de la trilogia de 'Les mil i una nits'.
I ja que estem parlant de narracions amb fons de misteri, el recull de contes de Guy de Maupassant (Castell de Miromesnil, Normandia, 1850 - París, 1893) és una bona oportunitat per passar dels textos de l'autor basc a l'autor francès.
La traducció de Lluís Maria Todó, publicada fa aproximadament un any, acosta vuit contes de l'autor francès al lector català. Cap d'ells no el deixarà indiferent. Si 'Dos casos únics', de Patxi Zubizarreta, mantenen un clima de complicitat amb el lector, a qui convida a fer junts el camí, 'Vetllant un mort i altres contes', de Guy de Maupassant, poua en personatges d'ultratomba i situacions de les que en cinema posen la pell de gallina. Una oportunitat per comprovar si la lectura encara té aquestes propietats.
[Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 2002]
21 d’agost del 2014
Fugint del gueto
Uri Orlev. Corre, noi, corre! Traducció i il.lustració d'Eulàlia Sariola. Editorial Alfaguara Grup Promotor. Barcelona, 2002. A partir 12 anys.
Afortunadament, ha aparegut una altra novel.la d'Uri Orlev. I dic afortunadament perquè aquesta edició permetrà recordar la seva anterior novel.la, 'L'illa del carrer dels Ocells'. Aquella, i aquesta d'ara, 'Corre, noi, corre!', parlen del gueto nazi. Però, si a la primera, Uri Orlev va descriure la situació del Gueto de Varsòvia, en aquesta descriu un altre gueto, aparentment més lliure, el rural, però igualment en mans dels malvats i dels còmplices dels malvats.
Ens trobem novament davant d'una de les millors novel.les de l'any. Ja va passar, i ho vaig afirmar aquí, el 1998, amb 'L'illa del carrer dels Ocells'. Recordem: Uri Orlev neix a Varsòvia el 1931. El seu pare és fet presoner pels russos. Ell, la seva mare i el seu germà viuen al Gueto de Varsòvia. La seva mare és assassinada pels nazis. Ell i el seu germà són deportats als camps d'extermini. Sortosament, els dos són alliberats en acabar la Segona Guerra Mundial. Són enviats a Israel, l'estat creat fa cinquanta anys per un jueu d'origen polonès, com Uri Orlev. Ara, Uri Orlev viu a l'infern contemporani en què s'ha convertit Jerusalem.
De tot això, Uri Orlev en va parlar, fa gairebé dos anys, com a escriptor convidat en el II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, a Vilafranca. Uri Orlev, premi Andersen, va pronunciar la seva ponència en hebreu. Va entendre per què, essent jueu, en un congrés de professionals de la literatura catalana, no calia passar per una llengua frontissa, que hauria estat l'anglès. Les obres d'Uri Orlev tenen l'honestedat i la coherència d'un testimoni que no es pot inventar. Estic segur que l'autor s'ha emocionat en molts dels paràgrafs, quan els ha escrit. Són aquells en què els lectors també s'emocionaran. La bona literatura es detecta per aquesta connexió espontània que no té recepta.
'Corre, noi, corre!' és una novel.la, traduïda de l'hebreu per Eulàlia Sariola, que ensenya a sobreviure en una situació límit. Diu Uri Orlev que la història es basa en el que va sentir explicar a un jueu d'origen polonès que tenia 5 anys quan els nazis es van fer amb Polònia i que en tenia 8 quan es va quedar tot sol a causa de la guerra. Això, però, no impedeix que Uri Orlev s'hi senti identificat. Ell també es va quedar gairebé sol per la brutalitat de la guerra. I per això hi ha uns moments del seu relat que tenen una semblança amb altres moments de l'anterior novel.la: la trobada al bosc, inesperada, fugaç, amb el seu pare, per exemple.
Uri Orlev converteix la realitat de la seva infantesa en un testimoni que només el pas del temps podria fer que es confongués amb la ficció. Però la crueltat de conflictes actuals manté en una permanent alerta allò que va succeir i allò que continua succeint. 'Corre, noi, corre!' és la història d'un nen jueu que té com a gueto el bosc i els pobles de muntanya pels quals fuig, per sobreviure. El perill, la por, el coratge, l'enginy, l'amor, l'odi, la generositat, la traïció, l'egoisme, la fam, l'explotació, la natura, i també la decisió pròpia: sóc jueu, malgrat tot, diu el protagonista.
Amb un mestratge poc habitual en el ram, Uri Orlev descriu allò que més coneix. I no en surten ben parats els nazis, és clar. Però tampoc no en surten ben parats ni tots els jueus, ni tots els polonesos. El lector destriarà entre els que actuen a favor de la bondat i els que actuen a favor de la maldat. No m'atreveixo a parlar d'una novel.la d'aventures. Per no confondre els infants víctimes de la guerra en aventurers. En tot cas, parlaria d'una novel.la que té el do d'explicar en clau d'aventura una història de sentiments que corprèn profundament.
[Suplement Cultura diari AVUI, 21 novembre 2002]
Afortunadament, ha aparegut una altra novel.la d'Uri Orlev. I dic afortunadament perquè aquesta edició permetrà recordar la seva anterior novel.la, 'L'illa del carrer dels Ocells'. Aquella, i aquesta d'ara, 'Corre, noi, corre!', parlen del gueto nazi. Però, si a la primera, Uri Orlev va descriure la situació del Gueto de Varsòvia, en aquesta descriu un altre gueto, aparentment més lliure, el rural, però igualment en mans dels malvats i dels còmplices dels malvats.
Ens trobem novament davant d'una de les millors novel.les de l'any. Ja va passar, i ho vaig afirmar aquí, el 1998, amb 'L'illa del carrer dels Ocells'. Recordem: Uri Orlev neix a Varsòvia el 1931. El seu pare és fet presoner pels russos. Ell, la seva mare i el seu germà viuen al Gueto de Varsòvia. La seva mare és assassinada pels nazis. Ell i el seu germà són deportats als camps d'extermini. Sortosament, els dos són alliberats en acabar la Segona Guerra Mundial. Són enviats a Israel, l'estat creat fa cinquanta anys per un jueu d'origen polonès, com Uri Orlev. Ara, Uri Orlev viu a l'infern contemporani en què s'ha convertit Jerusalem.
De tot això, Uri Orlev en va parlar, fa gairebé dos anys, com a escriptor convidat en el II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, a Vilafranca. Uri Orlev, premi Andersen, va pronunciar la seva ponència en hebreu. Va entendre per què, essent jueu, en un congrés de professionals de la literatura catalana, no calia passar per una llengua frontissa, que hauria estat l'anglès. Les obres d'Uri Orlev tenen l'honestedat i la coherència d'un testimoni que no es pot inventar. Estic segur que l'autor s'ha emocionat en molts dels paràgrafs, quan els ha escrit. Són aquells en què els lectors també s'emocionaran. La bona literatura es detecta per aquesta connexió espontània que no té recepta.
'Corre, noi, corre!' és una novel.la, traduïda de l'hebreu per Eulàlia Sariola, que ensenya a sobreviure en una situació límit. Diu Uri Orlev que la història es basa en el que va sentir explicar a un jueu d'origen polonès que tenia 5 anys quan els nazis es van fer amb Polònia i que en tenia 8 quan es va quedar tot sol a causa de la guerra. Això, però, no impedeix que Uri Orlev s'hi senti identificat. Ell també es va quedar gairebé sol per la brutalitat de la guerra. I per això hi ha uns moments del seu relat que tenen una semblança amb altres moments de l'anterior novel.la: la trobada al bosc, inesperada, fugaç, amb el seu pare, per exemple.
Uri Orlev converteix la realitat de la seva infantesa en un testimoni que només el pas del temps podria fer que es confongués amb la ficció. Però la crueltat de conflictes actuals manté en una permanent alerta allò que va succeir i allò que continua succeint. 'Corre, noi, corre!' és la història d'un nen jueu que té com a gueto el bosc i els pobles de muntanya pels quals fuig, per sobreviure. El perill, la por, el coratge, l'enginy, l'amor, l'odi, la generositat, la traïció, l'egoisme, la fam, l'explotació, la natura, i també la decisió pròpia: sóc jueu, malgrat tot, diu el protagonista.
Amb un mestratge poc habitual en el ram, Uri Orlev descriu allò que més coneix. I no en surten ben parats els nazis, és clar. Però tampoc no en surten ben parats ni tots els jueus, ni tots els polonesos. El lector destriarà entre els que actuen a favor de la bondat i els que actuen a favor de la maldat. No m'atreveixo a parlar d'una novel.la d'aventures. Per no confondre els infants víctimes de la guerra en aventurers. En tot cas, parlaria d'una novel.la que té el do d'explicar en clau d'aventura una història de sentiments que corprèn profundament.
[Suplement Cultura diari AVUI, 21 novembre 2002]
20 d’agost del 2014
Quinze anys i pròxima parada
Gabriela Rubio. Estrany, jo? Traducció de Jeroni Rubio. Il.lustracions de l'autora. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 5 anys.
Joachim Friedrich. El meu millor amic i els extraterrestres. Traducció de Mònica Estruch. Il.lustracions d'Heribert Schulmeyer. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 6 anys.
Anna Manso. La Rita fredolica. Il.lustracions de Núria Marquès. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 8 anys.
Dolors Garcia Cornellà. Els pingüins del 44. Il.lustracions de Cristina Losantos. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 10 anys.
Michael Ende amb 'La història interminable' va obrir fa quinze anys la línia de literatura per a infants i joves en català d'Alfaguara amb el segell de Grup Promotor. L'aniversari no ha passat per alt dels responsables actuals de l'editorial i ho han fet notar canviant el disseny de les sis sèries infantils del seu catàleg i donant-los un nom conjunt de col.lecció: Pròxima Parada, presentada fa uns dies al Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquests són quatre d'alguns dels primers títols de la nova col.lecció, que s'anirà completant tant amb reedicions del catàleg anterior com amb noves incorporacions.
La nova línia reforça la personalitat del disseny de les cobertes i fa dels llibres infantils una presentació més estandaritzada amb els llibres d'edició general. La il.lustració de portada agafa més relleu perquè és més neta i deixa d'estar trepitjada, com passava abans, per "etiquetes" que contenien el títol i l'autor. Una icona d'ombra retallada identifica al marge superior esquerra de la coberta, la sèrie de la col.lecció i l'edat a la qual s'adreça: un petit dinousaure per als primers lectors, una petita bruixa per als lectors a partir de sis anys, un lector i un animal domèstic per als lectors a partir de vuit anys, un extraterrestre per als lectors a partir de deu anys, i una adolescent per als lectors a partir de dotze anys.
En aquest primer lot de novetats, el llibre 'Estrany, jo?', de la il.lustradora Gabriela Rubio, en cartoné, tracta sobre els valors de la diferència i la diversitat amb dos personatges fantàstics: un monstre i un marcià que acabaran coneixent-se i agafant-se confiança.
Aparentment, no s'allunya gaire de l'àmbit d'altres mons la traducció del relat 'El meu millor amic i els extraterrestres', de l'autor alemany Joachim Friedrich, que té obra traduïda a més de quaranta llengües i que en aquest llibre fa viure a dos bons amics, a través d'un conte que l'àvia regala a un d'ells, una aventura de pretesos extraterrestres que de fet són gallines.
La guionista de televisió, Anna Manso, parla a 'La Rita fredolica' de la ciutat més freda del món on els óssos han d'anar amb abric, hi neva tres-cents dies a l'any i l'estiu només dura una setmana. I ho fa a través d'una protagonista que acabarà tenint poders màgics per aconseguir que amb una simple vareta màgica, ella i el seu avi capgirin el món de cap per avall.
I si abans enllaçàvem amb extraterrestes ara enllacem amb el fred perquè el llibre de Dolors Garcia Cornellà, 'Els pingüins del 44', també sembla que aparentment hi porti. La realitat, però, és que els diversos capítols del llibre tenen referències cinematogràfiques tan evidents com aquestes: 'La Costa de los Mosquitos', 'Terminator', 'Titànic', 'ET, l'extraterrestre', 'Jumanji', 'Allibereu Willy', 'Gremlins', 'Parc Juràssic', Braveheart' i un revelador 'The end'. A la Pròxima Parada, segons els propòsits de la nova col.lecció de Grup Promotor, més.
[Suplement Cultura diari AVUI, 17 abril 2003]
Joachim Friedrich. El meu millor amic i els extraterrestres. Traducció de Mònica Estruch. Il.lustracions d'Heribert Schulmeyer. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 6 anys.
Anna Manso. La Rita fredolica. Il.lustracions de Núria Marquès. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 8 anys.
Dolors Garcia Cornellà. Els pingüins del 44. Il.lustracions de Cristina Losantos. Col.lecció Pròxima Parada. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2003. A partir 10 anys.
Michael Ende amb 'La història interminable' va obrir fa quinze anys la línia de literatura per a infants i joves en català d'Alfaguara amb el segell de Grup Promotor. L'aniversari no ha passat per alt dels responsables actuals de l'editorial i ho han fet notar canviant el disseny de les sis sèries infantils del seu catàleg i donant-los un nom conjunt de col.lecció: Pròxima Parada, presentada fa uns dies al Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquests són quatre d'alguns dels primers títols de la nova col.lecció, que s'anirà completant tant amb reedicions del catàleg anterior com amb noves incorporacions.
La nova línia reforça la personalitat del disseny de les cobertes i fa dels llibres infantils una presentació més estandaritzada amb els llibres d'edició general. La il.lustració de portada agafa més relleu perquè és més neta i deixa d'estar trepitjada, com passava abans, per "etiquetes" que contenien el títol i l'autor. Una icona d'ombra retallada identifica al marge superior esquerra de la coberta, la sèrie de la col.lecció i l'edat a la qual s'adreça: un petit dinousaure per als primers lectors, una petita bruixa per als lectors a partir de sis anys, un lector i un animal domèstic per als lectors a partir de vuit anys, un extraterrestre per als lectors a partir de deu anys, i una adolescent per als lectors a partir de dotze anys.
En aquest primer lot de novetats, el llibre 'Estrany, jo?', de la il.lustradora Gabriela Rubio, en cartoné, tracta sobre els valors de la diferència i la diversitat amb dos personatges fantàstics: un monstre i un marcià que acabaran coneixent-se i agafant-se confiança.
Aparentment, no s'allunya gaire de l'àmbit d'altres mons la traducció del relat 'El meu millor amic i els extraterrestres', de l'autor alemany Joachim Friedrich, que té obra traduïda a més de quaranta llengües i que en aquest llibre fa viure a dos bons amics, a través d'un conte que l'àvia regala a un d'ells, una aventura de pretesos extraterrestres que de fet són gallines.
La guionista de televisió, Anna Manso, parla a 'La Rita fredolica' de la ciutat més freda del món on els óssos han d'anar amb abric, hi neva tres-cents dies a l'any i l'estiu només dura una setmana. I ho fa a través d'una protagonista que acabarà tenint poders màgics per aconseguir que amb una simple vareta màgica, ella i el seu avi capgirin el món de cap per avall.
I si abans enllaçàvem amb extraterrestes ara enllacem amb el fred perquè el llibre de Dolors Garcia Cornellà, 'Els pingüins del 44', també sembla que aparentment hi porti. La realitat, però, és que els diversos capítols del llibre tenen referències cinematogràfiques tan evidents com aquestes: 'La Costa de los Mosquitos', 'Terminator', 'Titànic', 'ET, l'extraterrestre', 'Jumanji', 'Allibereu Willy', 'Gremlins', 'Parc Juràssic', Braveheart' i un revelador 'The end'. A la Pròxima Parada, segons els propòsits de la nova col.lecció de Grup Promotor, més.
[Suplement Cultura diari AVUI, 17 abril 2003]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)