Qui menja sopes, se les pensa totes

Dolors Garcia Cornellà. Sopa de nit. Col·lecció El Petit Esparver, 85. Edicions de la Magrana. També en edició especial il·lustrada Caixa d'Estalvis de Terrassa. Barcelona, 1999. A partir 7 anys.

        No sempre la intenció anecdòtica d’un recull de contes coincideix amb el bon resultat, com en el cas d'aquesta 'Sopa de nit', que va obtenir el premi Lola Anglada de contes curts, ara fa un any, un premi que patrocinen conjuntament l'Ajuntament de Terrassa i la Caixa d'Estalvis de Terrassa i que, en l'edició actual, ha augmentat considerablement la seva dotació (un milió de pessetes) convertint-se en el premi d'aquesta categoria més ben dotat.
        De fet, el premi Lola Anglada, que va camí de complir els setze anys i que compta amb un  jurat que presideix una autora tan venerable com Anna Murià (95 anys acabats de fer!), s’ha anat definint com un premi que no pretén descobrir nous escriptors, només, sinó que s’imposa —i dic s’imposa perquè no s’està de declarar alguna edició el premi desert—, dotar el gènere del conte curt, tan escàs últimament, amb algunes de les peces que, a la llarga —el temps ho confirmarà— donaran una de les antologies més significatives d’aquest últim tram de segle. Una proposta que els promotors i l’editors haurien de començar a contemplar.
        L’escriptora gironina Dolors Garcia Cornellà s’afegeix a la llista d’autors «lolaangladistes» amb un recull, deia, pensat des de l’anècdota de conjunt, però perfectament estructurat. És un recull que excel·leix per la seva brevetat. Sota la intenció —i l’amenaça!— de donar fe de 27.729 contes que són infal·libles per fer menjar la sopa cada nit, l’autora arriba a cedir-ne només sis, cosa que deixa amb una gana indescriptible els lectors que es troben davant d’un conjunt de petites històries arrelades en sis indrets del món, que ben bé podrien haver sortit tant de la veu popular com de la imaginació i la transcripció dels contistes més clàssics.
        El senyor Quecaminadenits, un personatge que només apareix en el llibre com a punt d’arrencada, és el recopilador dels milers de contes que s’haurien perdut en la foscor de la nit si, a l’hora de menjar la sopa de cada nit, un tossut com ell no s’hagués entestat a recollir-les.
        De les Terres Altes d’Escòcia, a les illes Fiji, la costa del Nord d’Islàndia, o l’interior de Benín a l’Àfrica Occidental, passant per Bagastrà, a la comarca de la Selva, de Catalunya —que aquí es coneix per un drac sorgit de la mateixa imaginació de l’autora («El drac de Bagastrà»)—, fins arribar a Beregpod, en terres de Rússia, Dolors Garcia Cornellà mou els fils del seu recull entre cullerada i cullerada de sopa, per allò potser que diuen: “Qui menja sopes, se les pensa totes”.
         És un recull de to líric que sembla no haver pensat en la prefabricació tan habitual de la literatura accessible a les edats de primeres lectures. I potser per això va fer carambola amb el premi, esclar. Per tant, és un recull que, malgrat la seva edició en una col·lecció per a petits (El Petit Esparver) trobarà alguns dels seus millors nivells de lectura com més madur sigui el lector.
        Les ressonàncies dels sis contes s’enriqueixen amb la seva ubicació en diferents cultures. I retornen al nivell més plàcid de comprensió gràcies a la seva incidència en els trets més comuns en qualsevol d’aquestes cultures. Dolors Garcia Cornellà fa un recull eminentment literari sense caure en la perillositat uniformadora de la "interculturalitat” i la “globalització”. I sense pretendre descobrir la sopa d’all, descobreix el millor all de segons quines sopes, en forma de conte. 

Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 1999

Narrativa vigorosa i trencadora

Anna Murià. Les aventures d'una pota de ruc i altres contes. Il·lustracions del guanyadors del Concurs de Dibuix Escolar de Caixa de Terrassa. Selecció i edició dels textos de Salvador Comelles. Col·lecció Premi Lola Anglada. Edició de Caixa de Terrassa. Terrassa, 2001. A partir de 6 anys.

       El Premi Lola Anglada de l'any 2000 va quedar desert. Aquesta circumstància ha fet que la Caixa Terrassa, responsable de l'edició en cartoné i il·lustrada per infants, hagi optat per reunir en un volum sis contes d'Anna Murià (Barcelona, 1904), adreçats als lectors joves, pertanyents a diferents etapes de l'autora. Salvador Comelles ha fet la selecció i l'edició i ha aconseguit un recull que compleix dos objectius: conèixer aquest àmbit literari d'una de les últimes autores supervivents de l'exili, i reivindicar també el seu paper d'autora per a infants, tot i que, com ella mateixa ha manifestat alguna vegada, per haver d'explicar contes a l'època de la vora del foc.
       El primer dels contes, el que dóna títol al recull, 'Les aventures d'una pota de ruc', és el conte inèdit que el curador del volum ha trobat en el Fons de l'Arxiu Històric Comarcal deTerrassa. Aquest és un conte amb aires de faula: que una de les quatre potes se'n vagi a veure món no és habitual i, per tant, l'enveja de les altres tres no triga a fer-se evident. Faula amb moralitat. Quan, en una de les seves anades i vingudes, la pota demana caritat a una pagesa i aquesta li dóna un tros de pa —una relíquia segons l'època—, la resposta no es fa esperar: "Què voleu que en faci jo, d'un tros de pa? Jo no sóc una boca, sóc una pota i estic cansada de caminar i no tinc prou diners per a agafar el tren."
       El segon conte, 'Gerri de la Sal', va aparèixer a la revista Cavall Fort (núm. 163-164), l'any 1968. Aquest representa la vena de la llegenda que hi posa Anna Murià. L'origen  de l'aigua salada és l'objectiu del relat. I és també el conte que presagia més els relats de 'Viatges i Flors', de Mercè Rodoreda, tot i que aquestes breus peces rodoredianes no apareixerien fins al 1980.
       El tercer conte del recull, 'Els peuets de les ungles llargues', es va publicar el 1974 a Tretzevents (núm. 202). Aquest és un conte que, de tan quotidià, tendeix al surrealisme. I és també un dels que té més moralitat: la desobediència es paga cara, ni que la desobediència consisteixi a resistir-se a tallar-se les ungles dels peus.
       'Les tenalles i el martell', quart conte del recull, va aparèixer l'any 1970 a Cavall Fort (núm. 188). Una certa al.legoria històrica s'hi desprèn. Fusteria i aprenent. Món del treball. Les tenalles amagades sota el matalàs, com en una nit de bombardeig, delata les referències de l'autora.
       'L'estrella saltadora' va veure la llum a Tretzevents (núm. 204), l'any 1974. Conte de fantasia i d'il.lusió de creure  en allò que no es veu: una estrella que, de tant desitjar-la, s'acaba instal.lant al campanar del poble.
       Finalment, 'Quan Noè obrí la porta', és el conte de l'etapa més primerenca d'Anna Murià. El 1948 es va publicar a la revista Lletres, de Mèxic (trenta anys després es publicava a la revista Al Vent de Terrassa). El conte, com 'La gavina', es refereix a les dificultats de qui decideix abandonar el ramat. Salvar-se del diluvi no sempre és la millor opció. El peix gros es menja el petit. Les bèsties, inicialment salvades per Noè, són després sacrificades com a aliment.
       La narrativa d'Anna Murià és desenfadada, vigorosa i trencadora. Aquesta lectura hauria de ser vista així. I després, recórrer encara al premi Folch i Torres, que Anna Murià va guanyar el 1974, tot just arribada de l'exili amb Agustí Bartra, 'El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic'.

[Suplement Cultura diari AVUI, 5 juliol 2001]