Les taques de Miró i les flors de Saramago

José Saramago. La flor més grossa del món. Traducció de Xavier Pàmies. Il·lustracions de João Caetano. Edicions 62. Barcelona, 2001. A partir 8 anys.

Miquel Obiols. El quadre més bonic del món. Il·lustracions de Roger Olmos. Col·lecció Llibrer per a somniar. Kalandraka Edicions. Barcelona, 2001. A partir 8 anys.

      Aquest són dos àlbums il·lustrats gairebé de col·leccionista. El quadre més bonic del món fa una recreació del món mironià, escrita per Miquel Obiols i il·lustrat generosament per Roger Olmos. La història comença a l'estudi de Joan Miró a Mallorca on l'artista té tancades cinc taques salvatges de pintura que s'escapen i s'embarquen cap a Barcelona  i deixen tacat tot el que troben al pas: animals del zoo, monuments i edificis gaudinians...
      El pintor les empaita i hi estableix una mena de duel intentant posar-les a ratlla disfressat de domador, de mariner i de recuperador de taques. Les imatges interpreten un Miró despentinat, enderitat en la lluita terrible contra unes taques de pintura desbocades. S'hi troben també referències com les agulles de Montserrat que després es retrobaran en les escultures de l'artista o con una estàtua de Colom bracejant esverada. Hi ha, a més, una repoetització dels símbols barcelonins i mironians: la Sagrada Família, el port, el Tibidabo, l'estel, la dona, el sol, la lluna, l'ocell. En la  làmina epíleg que tanca l'àlbum es pot veure un Joan Miró que no tan sols ha recuperat el control de les taques sinó que  les ha integrades al seu cos. L'il·lustrador Roger Olmos expressa aquest fet amb una encertada metàfora visual:  els dits de les mans del pintor són raigs de color que s'estenen en diagonal per tota la pàgina i es perden, eixamplades, en l'infinit de les vores del paper.
      L'altre àlbum, 'La flor més grossa del món', té com a autor del text un escriptor de luxe, el premi Nobel José Saramago. Abans d'endinsar-se en el relat, Saramago detalla com han de ser, a parer seu, els textos per a infants, i acaba confessant que es creu incapaç d'escriure per a petits. Tot i aquesta declaració de modèstia, confessa que s'atreveix a fer un resum d'un possible conte i confia que algun dels lectors un dia o altre el vulguin desenvolupar amb paraules més senzilles. Arrenca dubtós, doncs, fent metaliteratura a mesura que va definint una al·legoria sobre el sentit de la vida, representada per "un nen de conte" que traspassa tot el planeta diverses vegades per portar tres gotes d'aigua  a una gran flor pansida.
      La traducció es mereix un esment especial perquè possiblement el traductor Xavier Pàmies s'haurà preguntat si calia buscar sinòmins "senzills" a les paraules cultes de Saramago, o bé si havia d'alleugerir amb comparacions alguna metàfora massa dura per al lector primerenc. Per sort no ho ha fet, i el resultat és un text elaborat amb un resultat excel·lent.
      Les il·lustracions comencen amb la imatge de l'escriptor reposat i solitari, presentades en diverses seqüències zoom fins que s'enfoquen en primer terme:  mans, ploma i paper. Al final de l'àlbum es reprèn el zoom a la inversa i el món de l'escriptor s'allunya. Entremig hi ha les imatges plenes de moviment, amb elements essencials, que descriuen les accions del protagonista i la seva descoberta. Per si el text no ho deixava prou clar, les il·lustracions situen la gran flor amb pètals on es veu un mapa mundi a tocar de la taula de l'escriptor, que se la mira satisfet. En realitat, qui ha fet la proesa i ha sortit de casa per fer una cosa que creia que el sobrepassava ha estat el propi escriptor. I és aquí on pren tot el sentit el conte del nen que surt de casa, que traspassa més enllà del riu i troba una flor que necessita aigua.
 
[Suplement Cultura diari AVUI, 14 febrer 2002]

Un escriptor fet a cops de fuet

Roald Dahl. La meravellosa història de Henry Sugar. Traducció de Quim Monzó i Pep Julià. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
   
        Aquest nou Roald Dahl (1916-1990), que Empúries ha reunit per a lectors joves, repesca tres relats que la mateixa editorial ja va publicar fa més de quinze anys, dins els primers trenta títols de la col·lecció L'Odissea. S'hi retroben, doncs, els contes 'El nen que parlava amb els animals', 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall', els tres traduïts aleshores per Quim Monzó. I hi inclou de nou, en traducció de Pep Julià, una magnífica passarel·la cap a altres relats entre el gènere més fantàstic de Roald Dahl, i fins i tot un conte que es podria qualificar de parent del Grand Guignol, per acabar amb un relat autobiogràfic, el primer que l'escriptor va publicar, el 1942, a 'The Saturday Evening Post', quan, als 26 anys, estava destinat a Washington, en plena Segona Guerra Mundial, a l'Ambaixada, com a auxiliar de la força aèria, després d'haver estat tocat i gairebé abatut mentre feia de pilot de la Royal Air Force  anglesa, coneguda com la RAF.
        Els trets més rellevants del relat són, a banda de l'atractiu literari marca Dahl, la poca concessió que l'autor del País de Gal·les fa al "manual de l'escriptor per a joves", la llibertat literària que utilitza i fins i tot la duresa d'algun dels contes, allunyat milles i milles de la pastera màgica de la mena Harry Potter i els seus imitadors.
        'El nen que parlava amb els animals' és un conte eminentment de defensa del medi marí, però sense caure ni en demagògies ni dogmatismes, però és també un conte que es podria inserir ara en l'escola de la globalització, amb una lluita evident entre el jou del capital i la llibertat personal, una llibertat, aixó sí, comprada paradoxalment amb diners, element que es repeteix, amb un altre to i argument, a 'La meravellosa història de Henry Sugar', el relat més llarg de tot el conjunt, el més de referència de Grand Guignol, a la primera part, que parla d'un personatge que aconsegueix tenir un dots especials a partir de la meditació i la concentració d'escola oriental i que dedica els seus poders a buidar les caixes de multitud de casinos de joc per invertir els guanys en orfenats.
         Els contes 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall' són els dos de caràcter més irònic, de la finesa irònica de Roald Dahl, amb l'afegitó de l'argot lingüístic que en la versió catalana aporta un registre que augmenta l'interès de la lectura. Des del nen que té el do d'entendre's amb el bestiar i que salva una tortuga gegant de no acabar en carn de sopa d'un hotel ni que hagi de desaparèixer amb la peça marina mars enllà, fins a la conversa entre el mateix autor i un autoestopista que resulta ser un carterista de dits fins, o als pagesos que troben el tresor romà més important d'Anglaterra amb recompensa frustrada, fins a 'El cigne', el conte més dur i capaç de fer posar la pell de gallina al lector, Roald Dahl salta a el cas de Henry Sugar, ja esmentat abans, per acabar amb una mena de confessió personal sobre l'ofici d'escriptor i explicar la seva vocació literària, des dels internats anglesos a cops de fuet, fins a la renúncia a la universitat i la decisió d'incorporar-se a la companyia petroliera Shell, que li permet conèixer el món del sud dels anys trenta, i l'allistament com a pilot, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, circumstància que, fruit de l'atzar, li descobreix les aptituds amagades com a fabulador.
        Roald Dahl admet a 'Un cop de sort (De com em vaig convertir en escriptor)' que potser només ha escrit un parell de relats breus autobiogràfics i que ha tendit sempre a la ficció sobretot perquè pensa fermament que un escriptor és tan sols "una persona que s'inventa històries".
        [Suplement Cultura diari AVUI, 16 setembre 2004]

Al cinema, tot era bonic...

Lemony Snicket. Un seguit de desgràcies catastròfiques. Traducció de Marcel Farran. Il·lustracions de Brett Helquist. Columna Edicions. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

Joachim Masanneck. Fèlix el Turbo. Traducció de Carme Gala. Il·lustracions de Jan Birck. Col·lecció Les Feres Futbol Club. Estrella Polar - Grup62. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

Deixant de banda les pel·lícules sobre Harry Potter, la sèrie de Les Tres Bessones i els projectes clònics d''El senyor dels anells' i dels quals se n'ha parlat prou aquí, és convenient fer un cop d'ull a l'adaptació recent de novel·les, pensades inicialment per a lectors joves, convertides ara en projectes cinematogràfics en una relació gairebé normalitzada entre els dos llenguatges literaris.

En tots els casos, tret dels que neixen com un projecte global planificat, sempre ha estat primer el llibre i després, la pel·lícula. I també en tots els casos, la pel·lícula ha revaloritzat el llibre. I això passa tant amb autors estrangers com amb autors catalans.

D'entre les estrenes, encara fresques, hi ha les 'Desgràcies catastròfiques', la sèrie que té com a protagonistes uns nois desafortunats, els germans Baudelaire, que es veuen immersos en una vida miserable. Tres d'aquestes històries ja van ser publicades per separat. Ara, un sol volum, en cartoné, i amb la fitxa de la pel·lícula, es reediten les tres històries de Lemony Snicket: 'Un mal començament', 'La sala dels rèptils' i 'El gran finestral'.

La trilogia de tres peces breus s'inicia amb una afirmació que faria desistir de publicar-les, com a mínim, a tres dotzenes llargues d'editors, sobretot d'aquesta mena d'editors light que prenen la literatura per fulls de paper de fumar. Diu Snicket: "Si us interessen les històries amb finals feliços, val més que llegiu un altre llibre. En aquest, no solament no hi ha cap final feliç, sinó que ni tan sols hi ha un començament feliç, i hi ha molt poques coses felices entremig." I això que, segons deien, al cinema, tot era bonic...

Un altre projecte cinematogràfic és la sèrie Les Feres Futbol Club, una col·lecció alemanya, de Joachim Masanneck, entrenador de futbol, filòsof i guionista, que posa l'èmfasi en aventures dels diversos protagonistes de la sèrie. 'Leon el Superdriblador', 'Fèlix el Turbo' o 'Vanessa la intrèpida', són alguns dels títols publicats.

Una altra adaptació cinematogràfica que ha arribat les últimes setmanes és 'L'Exprés Polar', el clàssic de Chris Van Allsburg, que ha coproduït amb ell Tom Hanks, i que Edicions Ekaré ha publicat en català, per primera vegada, en suport àlbum il·lustrat, avalat per més de cinc milions d'exemplars a tot el món.

Entre els autors catalans que s'han acostat amb fortuna al suport audiovisual es troben Josep Vallerdú, Sebastià Sorribas i Jordi Sierra Fabra. El primer, és clar, amb la sèrie animada sobre la novel·la 'Rovelló', més de vint-i-cinc edicions; i el segon, amb la novel·la 'Viatge al país dels lacets', més de trenta edicions, les dues publicades des del 1969 a La Galera, on continuen reeditant-se. 'Viatge al país dels lacets', serà també una sèrie animada ('Lacets') de Televisió de Catalunya amb D'Ocon Films, la mateixa productora de 'Rovelló', feta en 3D i que explica les aventures de les primeres tribus catalanes de la Prehistòria.

També ha entrat en el fons a emetre per TVCatalunya, i alguna altra televisió coproductora, l'adaptació de la novel·la 'Camp de maduixes', de Jordi Sierra i Fabra. L'autor, que en va fer el primer guió, porta a la pantalla una de les seves novel·les best seller —uns 200.000 exemplars a SM i Cruïlla—, en castellà i català.

Vist, doncs, el panorama actual, la complicitat entre llenguatges literaris és un altre dels mèrits que s'ha d'atribuir a la literatura infantil i juvenil, sempre que parteixi d'una base sòlida, rigorosa i adaptada als temps que li toquen viure, que és el que li demana el cinema per fer-se-la seva.

[Suplement Cultura diari AVUI, 3 març 2005]