El ressò dels antics contes populars en la narrativa juvenil actual

Elena O'Callaghan. «Estàs com una cabra!» Il·lustracions de Tàssies. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1991. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 juliol 1991 [+ descarregueu la crítica]

Sobre els sentiments com a motor de vida

Francesc Sales. «Més enllà del núvol blanc». Il·lustracions de Maria Teresa Ramos. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1991. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 desembre 1991 [+ descarregueu la crítica]

Francesc Sales. «Escrit a l'ordinador». Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1991. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 desembre 1991 [+ descarregueu la crítica]

En defensa dels drets dels animals

Gabriel Janer Manila. «Els rius de la lluna». Il·lustracions de Mabel Piérola. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1991. A partir d'11 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 1 febrer 1992 [+ descarregueu la crítica]

Fantasia i enginy per a primers lectors

Maria Àngels Bogunyà. «Embolica que fa fort!». Il·lustracions de Pep Montserrat. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1991. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 4 abril 1992 [+ descarregueu la crítica]

Una investigació de casos surrealistes

Joaquim Micó. «Perkins & Mellroy, investigadors privats». Il·lustracions de Montse Fransoy. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1992. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 11 abril 1992 [+ descarregueu la crítica]

Relatar contes dalt d'un escenari

Josep Maria Benet i Jornet. «Carlota i la dona de neu». Il·lustracions de Francesc Rovira. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1992. A partir de 8 anys [+ descarregueu la crítica]

Dos bestiaris sense sermons morals

Miquel Desclot. «Bestiolari de la Clara». Il·lustracions de Lluïsa Jover. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1992. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 maig 1992 [+ descarregueu la crítica]

Francesc Pérez i Carles Pérez. «Alfabestiari». Editorial Empúries. Barcelona, 1992. A partir de 7 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 maig 1992 [+ descarregueu la crítica]

La narrativa d'un eficaç tàndem creatiu

Mercè Company. «Com brilla el mar». Il·lustracions d'Agustí Asensio. Col·lecció Nana Bunilda. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1992. A partir de 6 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 13 juny 1992 [+ descarregueu la crítica]

Mercè Company. «El gat, el taxidermista i el nord-americà». Il·lustracions d'Agustí Asensio. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1992. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 13 juny 1992 [+ descarregueu la crítica]

Mercè Company. «Els cabells de la senyora Bruna». Il·lustracions d'Agustí Asensio. Editorial Tàndem. València, 1992. A partir de 6 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 13 juny 1992 [+ descarregueu la crítica]

Quan el protagonista és espectador i actuant

Miquel Vilardell. «Una setmana de bòlit». Il·lustracions d'Isidre i Marc Monés. Col·lecció Ala Delta. Editorial Edelvives. Barcelona, 1992. A partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 febrer 1993 [+ descarregueu la crítica]

Intriga

Josep Gòrriz. «La noia del jersei groc». Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Josep Gòrriz. «Fissures». Editorial Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
 
Josep Gòrriz. «Punt negre». Col·lecció La Llum del Far. Editoria Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
 
Josep Gòrriz. «Renoi, quina visita!» Il·lustracions de Miquel Rof. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
 
Josep Gòrriz. «Sota el volcà lila». Il·lustracions de Carmen Levi. Col·lecció Casals Jove. Editorial Casals. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Inundacions de ciència-ficció

Víctor Batallé. «Joc de becs». Foto coberta de J.M. Morales. Col·lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 1996. A partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Montserrat Galícia. «Crit al bosc». Il·lustracions de Dante Bertini. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
 
Montserrat Galícia. «Aterratge d'emergència». Il·lustracions d'Horacio Elena. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1996. A partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Isabel Álvarez. «L'àlbum de Fabius». Il·lustracions de Magalí Colomer. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
 
Josep Franco. «Anàdia, la ciutat submergida». Il·lustracions d'Enric Solbes. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Solitaris al camp i a la ciutat

Antònia Vicens. L’Àngel de la Lluna. Il·lustracions d’Òscar Climent. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Luis Vives. Barcelona, 1998. A partir de 3 anys.

Joaquim Carbó. Bon dia, Tina! Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        Tant l’escriptora Antònia Vicens com l’escriptor Joaquim Carbó coincideixen en aquestes dues novel·les a remarcar la solitud dels seus dos protagonistes. Si bé els dos autors han passat per la nòmina de premis veterans com el Sant Jordi o el Victor Català, respectivament, la seva dedicació a relats per a lectors més petits és absolutament diferent. Joaquim Carbó és un veterà dels autors per als més petits i, en canvi, Antònia Vicens hi debuta amb aquesta novel·la.
        Un paradigma similar és el que hi ha en els ambients en què se situen aquest parell de novel·les. Joaquim Carbó situa la seva protagonista en un medi rural i li atorga la condició de ser l’última criatura de l’indret. Antònia Vicens situa el seu protagonista en un medi urbà, buit per la fugida de vacances, cosa que fa que el personatge acabi sent també un solitari del seu barri.
        Aquests elements haurien pogut fer desembocar els dos relats en multitud de semblances. Però divergeixen del tot quan la novel·la ‘Bon dia, Tina’, de Joaquim Carbó, es mou per camins realistes amb la mirada irònica que permet la mà d’autoria de l’adult, i ‘L’àngel de la Lluna’, d’Antònia Vicens, ho fa per viaranys fantàstics produïts per la màgia del somni.
        Les dues, malgrat tot, van a la recerca de un The End comú. La protagonista de Joaquim Carbó veurà trencada la seva solitud gràcies a l'arribada de dos petits refugiats dels Balcans, i Antònia Vicens soluciona el caràcter solitari del seu personatge amb l'arribada a casa d'un gos que el somni ha fet realitat.
        ¿Solitud i amistat, doncs, continuen caminant plegades? ¿La solitud significa sacrifici de l’amistat? ¿L’arribada de l’amistat trenca una manera de viure? Aquests són interrogants que es desvelarien si els dos autors continuessin el seu relat a partir de l’aparició dels “personatges adoptius”. Opten, però, per deixar-ho a la imaginació del lector.
        Joaquim Carbó utilitza un to en primera persona que dóna una visió del poble petit on viu la seva protagonista diferent del que donaria en tercera persona. Pels ulls de la protagonista de ‘Bon dia, Tina’ hi passa un retaule rural de personatges i fets insòlits que, en molts casos, no estan tan allunyats del viure quotidià. Tot plegat fa que Carbó es vegi lligat a un llenguatge estrictament narratiu i descriptiu on no caben les imatges poètiques.
        Antònia Vicens, en canvi, en haver optat per la fantasia  i el somni, es pot permetre més llicències, diria que gairebé poèticonarratives i la lírica domina per damunt de l'acció, aconseguint amb un mesurat llenguatge moments de "gourmet" lingüístic de solatge que cal agrait en una col·lecció per als més petits.
        Aquesta mateixa comparació és vàlida per als il·lustradors de les dues novel·les. Lluís Filella adapta els seus personatges al realisme de Joaquim Carbó, i
Òscar Climent ho fa a la fantasia d’Antònia Vicens. Els dos mantenen una interpretació rigorosa dels relats. Tot i que, a vegades, els dibuixos, malgrat la seva funció d’acompanyar els textos, resten capacitat al lector perquè es pugui imaginar ell mateix els personatges.

Suplement Cultura diari AVUI, 19 novembre 1998

Un pare comestible

Joan Armangué. El pare de sucre. Il·lustracions d'Alamito. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 7 anys.

Ramon Guillem. Aventures a la cort del rei Punt. Il·lustracions de Maria Casas. Col·lecció Ala Delta-València. Edelvives. València, 1999. A partir 5 anys.

        Ens trobem, aparentment, davant de dos textos per a primers lectors de diferent maduresa. Curiosament, però, el més breu, 'El pare de sucre', últim premi Comte Kurt —i potser per això curtíssim—, es recomana per a lectors a partir de set anys, mentre que el segon, 'Aventures a la cort del rei Punt', més extens, es recomana a partir de cinc anys, una franja prematura per l'extensió i pel contingut.
        Les dues edicions, una del Principat i l'altra del País Valencià, fan notar uns criteris diferents a l'hora d'establir edats recomanades. No es tracta, doncs, d'intercanviar les edats sinó de situar cada lectura al seu punt de partida. I, en aquest cas, és molt difícil que els lectors de cinc anys se'n surtin tots sols de les 'Aventures...', mentre que 'El pare de sucre' es pot arribar fer curt i tot per a alguns lectors de set anys endavant.
        Faig, em sembla, la reflexió que es deu fer l'editor a l'hora de distribuir els originals que publica en les diverses col·leccions. Probablement això demostra com és d'inútil encasellar lectures per edats i com és d'urgent orientar amb criteris de continguts i de maduresa personal a l'hora d'enfrontar-se a qualsevol lectura.
        Per exemple, 'El pare de sucre', de Joan Armangué, és un conte que dispara de seguida, sigui quina sigui l'edat, la imaginació del lector: «De petit, jo tenia un pare que era tot de sucre. Me li menjava les ulleres i les sabates i no passava res, no sènfadava.» El conte continua entre el surrealisme i el realisme. Entre el surrealisme perquè el protagonista del conte arriba a empetitir el seu pare com un didal —recordeu Michael Ende i 'El secret de la Lena'—, i el realisme positiu perquè de les impressions busquen el suport afectiu entre fill i pare —no entre fill i mare—: «El pare m'abraçava i feia olor de flam de caramel».
        'El pare de sucre' és un conte breu (o Kurt) per enquadernar. Cartoné, sisplau. Cartoné, en casos així. No és temps d'antologies, però 'El pare de sucre' és un conte d'antologia, de model de conte plenament rigorós amb l'exigència literària, potser perquè s'adreça als primeríssims lectors. Trenta línies escasses que deixen en ridícul milers d'altres línies sense cap respecte ni per la tradició ni cap aportació pel trencament.
        Si ara entrem en les 'Aventures a la cort del rei Punt', de Ramon Guillem, hem de fer un parèntesi. L'autor, en aquest cas, té un objectiu molt clar des del bon començament: fer un conte que faci adonar els lectors de la riquesa i de la sorpresa que s'amaga darrere de la lectura. La intenció té una referència similar en una edició recent, la de 'C. El petit llibre que encara no tenia nom', de José Antonio Millán, traduït per Quim Monzó i il·lustrat per Perico Pastor. Allà, C. és un llibre personificat que viu aventures entre prestatgeries. Aquí, conté lletres que parlen i, gràcies a elles, el protagonista de les 'Aventures a la cort del rei Punt' es trobarà amb un regne que el convertirà en un lector empedreït.
        L'humor i l'agilitat narrativa són els dos ingredients que destaquen en el relat de Ramon Guillem. Menys surrealista que 'El pare de sucre', el seu conte tendeix a parlar des d'un recurs assumit: el de la fantasia. Un regne del rei Punt amb ministeris d'arts gràfiques a doll: el ministeri de la Impremta, el de l'Enquadernació, el de Lletres Estrangeres o el de Disseny. Amb un regne com aquest, no hi ha dubte que un es faria monàrquic a ulls clucs i punt.

Suplement Cultura diari AVUI, 8 juliol 1999