Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bromera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bromera. Mostrar tots els missatges
31 de desembre del 2015
Aventura per a joves aspirants de pirata, si és que en queden
Joan Pla. «El misteriós punyal del pirata». Il·lustracions de Roger Pla. Col·lecció Espurna. Edicions Bromera. Alzira, 1989. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 juliol 1989 [+ descarregueu la crítica]
30 de desembre del 2015
Contes per ser llegits en veu alta
Empar de Lanuza. «L'home de Penyagolosa i altres contes». Il·lustracions de Roser Capdevila. Editorial Bromera. Alzira, 1991. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 24 agost 1991 [+ descarregueu la crítica]
Empar de Lanuza. «Santànima. Faules d'un monestir». Editorial Empúries. Barcelona, 1991. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 24 agost 1991 [+ descarregueu la crítica]
Empar de Lanuza. «Santànima. Faules d'un monestir». Editorial Empúries. Barcelona, 1991. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 24 agost 1991 [+ descarregueu la crítica]
29 de desembre del 2015
La col·laboració de Cano i Balaguer
Carles Cano. «Llegendes del sol i de la lluna». Il·lustracions de Marta Balaguer. Col·lecció La Petita Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1991. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 març 1992 [+ descarregueu la crítica]
Carles Cano. «Contes rosegats». Il·lustracions de Marta Balaguer. Col·lecció El Micalet Galàctic. Editorial Bromera. Alzira, 1991. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 març 1992 [+ descarregueu la crítica]
Carles Cano. «Contes rosegats». Il·lustracions de Marta Balaguer. Col·lecció El Micalet Galàctic. Editorial Bromera. Alzira, 1991. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 març 1992 [+ descarregueu la crítica]
7 de desembre del 2015
Tendresa i ecologisme
Vicent Pardo. «Una escola blanca wue s'obri i mai no es tanca». Il·lustracions de Paco Heràndez. Col·lecció El Micalet Galàctic. Editorial Bromera. Alzira, 1994. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 21 juliol 1994. [+ descarregueu la crítica]
Joan Pla. «La venjança dels criptosaures». Il·lustracions de Roger Pla. Col·lecció Espurna. Editorial Bromera. Alzira, 1994. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 21 juliol 1994. [+ descarregueu la crítica]
Joan Pla. «La venjança dels criptosaures». Il·lustracions de Roger Pla. Col·lecció Espurna. Editorial Bromera. Alzira, 1994. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 21 juliol 1994. [+ descarregueu la crítica]
2 de novembre del 2015
Aventures per a joves sense nord
Maria Àngels Bogunyà. «Cinquanta mil peles per un bigoti». Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1994. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 23 març 1995 [+ descarregueu la crítica]
Carme Miquel. «Uns papers en una capsa». Il·lustracions de Joan Arocas. Col·lecció El Micalet Galàctic. Editorial Bromera, Alzira. 1994. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 23 març 1995 [+ descarregueu la crítica]
Carme Miquel. «Uns papers en una capsa». Il·lustracions de Joan Arocas. Col·lecció El Micalet Galàctic. Editorial Bromera, Alzira. 1994. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 23 març 1995 [+ descarregueu la crítica]
Manual didàctic contra les normes
Xavier Bertran. «La casa dels peluixos». Il·lustracions de Mabel Piérola. Col·lecció El Micalet Galàctic. Editorial Bromera. Alzira, 1995. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 abril 1995 [+ descarregueu la crítica]
Pere Pons. «Núvols de menta, troncs de maduixa». Il·lustracions de Mabel Piérola. Col·lecció Tren de Corda. Col·lecció L'Arca de Junior - Grijalbo Mondadori. Barcelona, 1995. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 abril 1995 [+ descarregueu la crítica]
Pere Pons. «Núvols de menta, troncs de maduixa». Il·lustracions de Mabel Piérola. Col·lecció Tren de Corda. Col·lecció L'Arca de Junior - Grijalbo Mondadori. Barcelona, 1995. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 27 abril 1995 [+ descarregueu la crítica]
1 de novembre del 2015
Aprendre a viure del teatre
Pau Faner. «El gorg blau». Il·lustracions de Lluís Filella. Introducció i propostes d'escenificació de Josep A. Fluixà. Col·lecció Micalet Teatre. Editorial Bromera. Alzira. 1995. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari Avui, 29 juny 1995 [+ descarregueu la crítica]
Robert Louis Stevenson. «L'illa del tresor». Il·lustració d'Anna Miralles. Adaptació de Ramon Moreno i Rafa Contreras. Introducció i propostes d'escenifcació de Belén Franco, Víctor Latorre, Francesc. J. López, Mario Máñez i Pilar Martínez. Col·lecció Micalet Teatre. Editorial Bromera. Alzira, 1995. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 29 juny 1995 [+ descarregueu la crítica]
Robert Louis Stevenson. «L'illa del tresor». Il·lustració d'Anna Miralles. Adaptació de Ramon Moreno i Rafa Contreras. Introducció i propostes d'escenifcació de Belén Franco, Víctor Latorre, Francesc. J. López, Mario Máñez i Pilar Martínez. Col·lecció Micalet Teatre. Editorial Bromera. Alzira, 1995. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 29 juny 1995 [+ descarregueu la crítica]
23 d’octubre del 2015
Teatre
Rodolf Sirera. «La princesa del desert». Il·lustracions de Paco Hernàndez. Col·lecció Micalet Teatre. Bromera Edicions. Alzira, 1995. A partir de 12 anys. Suplement de Cultura diari AVUI, 22 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]
Manuel Cubedo. «El drac». Il·lustracions de Felip Baldó. Col·lecció Micalet Teatre. Bromera Edicions. Alzira, 1995. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 22 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]
Enric Valor. «L'envejós d'Alcalà». Adaptació de Manel Rodríguez Castelló. Il·lustracions de Carmela Mayor. Col·lecció La Bicicleta Groga. Tàndem Edicions. València, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 22 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]
Manuel Cubedo. «El drac». Il·lustracions de Felip Baldó. Col·lecció Micalet Teatre. Bromera Edicions. Alzira, 1995. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 22 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]
Enric Valor. «L'envejós d'Alcalà». Adaptació de Manel Rodríguez Castelló. Il·lustracions de Carmela Mayor. Col·lecció La Bicicleta Groga. Tàndem Edicions. València, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 22 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]
12 d’octubre del 2015
Temes clau
David Duran. «Cicle Bis». Il·lustració coberta: Mercè Canals. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. I també en la col·lecció Espurna, Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 18 juliol 1996 [+ descarregueu la crítica]
Núria Pradas. «Un estiu amb l'Anna». Foto coberta de Javier Calbet. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 18 juliol 1996 [+ descarregueu la crítica]
Núria Pradas. «Un estiu amb l'Anna». Foto coberta de Javier Calbet. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 18 juliol 1996 [+ descarregueu la crítica]
Traduccions rigoroses
Robin Klein. «He tornat per ensenyar-te que podia volar». Traducció de Carme Roig. Col·lecció Antaviana Jove. Editorial Barcanova. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Jules Verne. «Els fills del capità Grant». Traducció de Jesús Moncada. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Jostein Gaarder. «El món de Sofia». Traducció d'Ernest Folch i Tone Hoverstad. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1996. A partir de 15 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Henry Troyat. «La institutriu francesa». Traducció de Lourdes Bigorra. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Alphonse Daudet. «Tartarí de Tarascó». Traducció de Pasqual Alapont. Il·lustracions de Joaquim Gascon. Col·lecció A La Lluna de València. Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Jules Verne. «Els fills del capità Grant». Traducció de Jesús Moncada. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Jostein Gaarder. «El món de Sofia». Traducció d'Ernest Folch i Tone Hoverstad. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1996. A partir de 15 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Henry Troyat. «La institutriu francesa». Traducció de Lourdes Bigorra. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Alphonse Daudet. «Tartarí de Tarascó». Traducció de Pasqual Alapont. Il·lustracions de Joaquim Gascon. Col·lecció A La Lluna de València. Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Inundacions de ciència-ficció
Víctor Batallé. «Joc de becs». Foto coberta de J.M. Morales. Col·lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 1996. A partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Montserrat Galícia. «Crit al bosc». Il·lustracions de Dante Bertini. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Montserrat Galícia. «Aterratge d'emergència». Il·lustracions d'Horacio Elena. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1996. A partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Isabel Álvarez. «L'àlbum de Fabius». Il·lustracions de Magalí Colomer. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Franco. «Anàdia, la ciutat submergida». Il·lustracions d'Enric Solbes. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Montserrat Galícia. «Crit al bosc». Il·lustracions de Dante Bertini. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Montserrat Galícia. «Aterratge d'emergència». Il·lustracions d'Horacio Elena. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1996. A partir de 13 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Isabel Álvarez. «L'àlbum de Fabius». Il·lustracions de Magalí Colomer. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
Josep Franco. «Anàdia, la ciutat submergida». Il·lustracions d'Enric Solbes. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 1996 [+ descarregueu la crítica]
12 de setembre del 2015
Deu anys de clàssics contemporanis
Angela Sommer-Bodenburg. «Històries de por». Traducció de Francesc Martí. Il·lustracions de Helga Spiess. Col·lecció El Micalet Galàctic. Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 febrer 1997 [+ descarregueu la crítica]
Xoán Babarro i Ana M. Fernández. «Pansaverda i el drac Atxim». Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marina Seonane. Col·lecció El Micalet Galàctic. Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 febrer 1997 [+ descarregueu la crítica]
Xoán Babarro i Ana M. Fernández. «Pansaverda i el drac Atxim». Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marina Seonane. Col·lecció El Micalet Galàctic. Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 febrer 1997 [+ descarregueu la crítica]
18 d’agost del 2015
El País d'Arròs amb Panses
Josep Ballester. La princesa Neus i la Cuca Fera. Il·lustracions d'Almar. Introducció i propostes escèniques de Josep Antoni Fluixà. Micalet Teatre. Edicions Bromera. Alzira, 1999. A partir 8 anys.
El debut de Josep Ballester en dramatúrgia adreçada als petits sembla, en algun moment, una recreació d''El Palau dels somnis', de l'albanès Ismaïl Kadaré. En aquella novel·la es transmet l'horror que pot suposar la utilització dels somnis i dels secrets en mans d'un Estat repressiu. Ballester alerta del mateix en la seva obra de teatre, sota l'aparença d'una innocent obra èpica.
El Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal, atorgat a la ciutat de Carcaixent l'any passat, va ser per a Josep Ballester (Alzira, 1961), conegut més com a poeta, assagista i traductor. 'La princesa Neus i la Cuca Fera' conté escenes llampants resoltes amb l'encant de l'el·lipsi còmplice i plena de lirisme.
És fàcil d'endevinar en tota la dinàmica de l'obra la feinada dels follets tramoistes, que no podran badar ni un instant, amb els canvis constants d'escena i d'utillatge. Un muntatge en què actors i actrius hauran de demostrar la seva competència multidisciplinària en teatre, cantant, dient amb gràcia els rodolins, els embarbussaments i les endevinalles, o explicant dos contes amb titelles.
L'obra té una estructura de conte popular, amb un argument situat en un país monàrquic de l'època llunyana de les rondalles meravelloses, on es troben més respostes pel camí que no pas en el mateix desenllaç. El conflicte és la desaparició del 'Llibre de les Anotacions del País de l'Arròs amb Panses', que es recuperarà seguint un recorregut poc tortuós, responent tres endevinalles no gens rebuscades.
Robant el llibre, es roba la certificació dels somnis, el testimoni escrit dels desitjos, l'acta de les esperances dels ciutadans i es converteix en la metàfora tant de la memòria del Poble com dels projectes que li permetran continuar existint.
La majoria de personatges de l'obra són tòpics i combinen els que es refereixen al món màgic i els actuals, que tenen una retirada amb dirigents de comitès inoperants. D'entre tots, destaca la Cuca Fera, que comparteix el títol amb la princesa Neus. No té res a veure amb un Drac, ni amb un monstre típic, és la presentació humana del mal, i tant és que adopti la forma del bruixot Carabassot com la del Ministre Carracuca perquè sempre té el mateix objectiu: obtenir el poder en benefici propi.
L'edició compta amb una introducció i unes propostes d'escenificació de Josep Antoni Fluixà. L'una i l'altra inciten a fer la lectura de l'obra en veu alta i conviden a imaginar-se-la representada. Els suggeriments sobre el decorat, la música, els efectes sonors, el vestuari, el maquillatge, la il·luminació i els efectes especials estimulen la posada en escena perquè s'ajusten amb realisme als recursos possibles de les companyies escolars que la vulguin representar.
A banda de la lectura que hi fa Josep Antoni Fluixà, hi ha també la que fa Almar amb les seves il·lustracions, reproduïdes en blanc i negre, vagues, que acompanyen discretament el text, sense aportar gaires solucions visuals. Això s'ha d'afegir al fet que, d'una banda, l'autor no fa descripcions i es limita a noms de persones i de llocs: País d'Arròs amb Panses, llac Xampú, riu Oblidatdetot, aiguamoll Quetristemtrobe, oberts a la creativitat que suggereix el mateix nom. A més, les propostes obertes de Fluixà tampoc no coarten les opcions de dramatització.
Suplement Cultura diari AVUI, 10 juny 1999
El debut de Josep Ballester en dramatúrgia adreçada als petits sembla, en algun moment, una recreació d''El Palau dels somnis', de l'albanès Ismaïl Kadaré. En aquella novel·la es transmet l'horror que pot suposar la utilització dels somnis i dels secrets en mans d'un Estat repressiu. Ballester alerta del mateix en la seva obra de teatre, sota l'aparença d'una innocent obra èpica.
El Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal, atorgat a la ciutat de Carcaixent l'any passat, va ser per a Josep Ballester (Alzira, 1961), conegut més com a poeta, assagista i traductor. 'La princesa Neus i la Cuca Fera' conté escenes llampants resoltes amb l'encant de l'el·lipsi còmplice i plena de lirisme.
És fàcil d'endevinar en tota la dinàmica de l'obra la feinada dels follets tramoistes, que no podran badar ni un instant, amb els canvis constants d'escena i d'utillatge. Un muntatge en què actors i actrius hauran de demostrar la seva competència multidisciplinària en teatre, cantant, dient amb gràcia els rodolins, els embarbussaments i les endevinalles, o explicant dos contes amb titelles.
L'obra té una estructura de conte popular, amb un argument situat en un país monàrquic de l'època llunyana de les rondalles meravelloses, on es troben més respostes pel camí que no pas en el mateix desenllaç. El conflicte és la desaparició del 'Llibre de les Anotacions del País de l'Arròs amb Panses', que es recuperarà seguint un recorregut poc tortuós, responent tres endevinalles no gens rebuscades.
Robant el llibre, es roba la certificació dels somnis, el testimoni escrit dels desitjos, l'acta de les esperances dels ciutadans i es converteix en la metàfora tant de la memòria del Poble com dels projectes que li permetran continuar existint.
La majoria de personatges de l'obra són tòpics i combinen els que es refereixen al món màgic i els actuals, que tenen una retirada amb dirigents de comitès inoperants. D'entre tots, destaca la Cuca Fera, que comparteix el títol amb la princesa Neus. No té res a veure amb un Drac, ni amb un monstre típic, és la presentació humana del mal, i tant és que adopti la forma del bruixot Carabassot com la del Ministre Carracuca perquè sempre té el mateix objectiu: obtenir el poder en benefici propi.
L'edició compta amb una introducció i unes propostes d'escenificació de Josep Antoni Fluixà. L'una i l'altra inciten a fer la lectura de l'obra en veu alta i conviden a imaginar-se-la representada. Els suggeriments sobre el decorat, la música, els efectes sonors, el vestuari, el maquillatge, la il·luminació i els efectes especials estimulen la posada en escena perquè s'ajusten amb realisme als recursos possibles de les companyies escolars que la vulguin representar.
A banda de la lectura que hi fa Josep Antoni Fluixà, hi ha també la que fa Almar amb les seves il·lustracions, reproduïdes en blanc i negre, vagues, que acompanyen discretament el text, sense aportar gaires solucions visuals. Això s'ha d'afegir al fet que, d'una banda, l'autor no fa descripcions i es limita a noms de persones i de llocs: País d'Arròs amb Panses, llac Xampú, riu Oblidatdetot, aiguamoll Quetristemtrobe, oberts a la creativitat que suggereix el mateix nom. A més, les propostes obertes de Fluixà tampoc no coarten les opcions de dramatització.
Suplement Cultura diari AVUI, 10 juny 1999
16 d’agost del 2015
Una guerra civil desdibuixada
Jaume Cela. Silenci al cor. El Corte Inglés. Ámbito Cultural. Editors Associats. La Galera, Bromera, Tàndem. Barcelona, Alzira i València, 1999. A partir 14 anys.
El debut del premi Abril que publica Editors Associats (valencians, bascos, gallecs, asturians, aragonesos i catalans) s’ha produït amb la novel·la ‘Silenci al cor’, de Jaume Cela (Barcelona, 1949), i, segons la contracoberta, “és una narració excel·lent sobre la guerra civil [espanyola] vista i viscuda per dos amics adolescents”. Amb això, mig refregit, un podria quedar prou bé, amb tot el respecte pels lectors. Però un servidor té el mal costum de llegir els llibres dels quals parla i, a ‘Silenci al cor’, un s’adona que és un relat de traç correcte, però amb poca grapa literària, i que toca només de resquitlló la guerra civil.
Jaume Cela ha sospesat en una balança el dilema argumental i el contrapès se li ha escapat més per la banda de la relació i amistat, que no pas per la del conflicte bèl·lic. I algunes de les converses dels dos adolescents de 13 anys no semblen pròpies del moment que viuen. La novel·la aprofundeix molt poc en la realitat de la guerra civil. La tria d’un poble petit no és excusa per pensar que hi ha passat de volada. En trobaríem exemples contraris a cabassos.
Els adolescents de tretze anys que van patir la guerra civil van créixer més de pressa i va entendre també més de pressa el que passava. Els adolescents de 13 anys del 1936 tenien la maduresa que avui tenen els joves de 20 anys. Perquè la placidesa infantil només és possible si les circumstàncies socials ho permeten. Al 1936, els adolescents de 13 anys ja treballaven de sol a sol, si convenia, no tenien tant de temps de “divertir-se” al riu, com els de ‘Silenci al cor’. De la mateixa manera que els adolescents d’avui en dia que vaguen pels carrers de les urbs sudamericanes, o els immigrants africans, no tenen temps de viure als núvols del benestar, com els adolescents que probablement llegiran ‘Silenci al cor’.
Tot això desajusta la intenció literària de ‘Silenci al cor’. Hi ha altres trets que jurats i editors haurien d’haver vist: l’intent d’assassinat del capellà del poble passa com una anècdota; la trobada de l’home mort al camp és un retrat rodoredià (‘Quanta, quanta guerra’) que s’explica poc; l’anada de l’oncle al front es produeix cap al final del relat i es desaprofita la relació epistolar que té amb la família (un dels capítols més interessants, si de debò la novel·la volia tocar la guerra civil); la mort d’una veïna per causes naturals és una excusa per explicar mitja vida de la pobra dona sense que hi vingui a tomb; la mort de la noia que hauria de protagonitzar una relació amorosa amb el presumpte milicià és un recurs d’urgència per donar fe que la guerra no perdona ningú; els presumptes enamoraments dels adolescents es queden en no res, malgrat que el rerefons de la guerra n’hauria de propiciar un desenvolupament precoç; i ‘Silenci al cor’ no clarifica què va representar la República ni què va propiciar l’aixecament militar.
La guerra civil, doncs, a ‘Silenci al cor’, contràriament del que promou la contracoberta, només hi és de lluny (un desconeixedor dels fets ni se n’assabenta de què va) i la novel·la esdevé un episodi típic d’adolescents, desdibuixat, com si, en aixecar el teló, els encarregats de l’escenari s’haguessin equivocat de decorat. Coses que passen en literatura. Potser perquè, com diuen els set editors en la contracoberta al·ludida, els uneix el fil de pertànyer "a cultures i llengües minoritàries i la voluntat de promoure la mútua estimació i el coneixement literari de la realitat pluricultural en què vivim". Quin embolic per justificar un altre premi convocat, valgui el disbarat, en mitja dotzena de llengües alhora!
Suplement Cultura diari AVUI, 28 octubre 1999
El debut del premi Abril que publica Editors Associats (valencians, bascos, gallecs, asturians, aragonesos i catalans) s’ha produït amb la novel·la ‘Silenci al cor’, de Jaume Cela (Barcelona, 1949), i, segons la contracoberta, “és una narració excel·lent sobre la guerra civil [espanyola] vista i viscuda per dos amics adolescents”. Amb això, mig refregit, un podria quedar prou bé, amb tot el respecte pels lectors. Però un servidor té el mal costum de llegir els llibres dels quals parla i, a ‘Silenci al cor’, un s’adona que és un relat de traç correcte, però amb poca grapa literària, i que toca només de resquitlló la guerra civil.
Jaume Cela ha sospesat en una balança el dilema argumental i el contrapès se li ha escapat més per la banda de la relació i amistat, que no pas per la del conflicte bèl·lic. I algunes de les converses dels dos adolescents de 13 anys no semblen pròpies del moment que viuen. La novel·la aprofundeix molt poc en la realitat de la guerra civil. La tria d’un poble petit no és excusa per pensar que hi ha passat de volada. En trobaríem exemples contraris a cabassos.
Els adolescents de tretze anys que van patir la guerra civil van créixer més de pressa i va entendre també més de pressa el que passava. Els adolescents de 13 anys del 1936 tenien la maduresa que avui tenen els joves de 20 anys. Perquè la placidesa infantil només és possible si les circumstàncies socials ho permeten. Al 1936, els adolescents de 13 anys ja treballaven de sol a sol, si convenia, no tenien tant de temps de “divertir-se” al riu, com els de ‘Silenci al cor’. De la mateixa manera que els adolescents d’avui en dia que vaguen pels carrers de les urbs sudamericanes, o els immigrants africans, no tenen temps de viure als núvols del benestar, com els adolescents que probablement llegiran ‘Silenci al cor’.
Tot això desajusta la intenció literària de ‘Silenci al cor’. Hi ha altres trets que jurats i editors haurien d’haver vist: l’intent d’assassinat del capellà del poble passa com una anècdota; la trobada de l’home mort al camp és un retrat rodoredià (‘Quanta, quanta guerra’) que s’explica poc; l’anada de l’oncle al front es produeix cap al final del relat i es desaprofita la relació epistolar que té amb la família (un dels capítols més interessants, si de debò la novel·la volia tocar la guerra civil); la mort d’una veïna per causes naturals és una excusa per explicar mitja vida de la pobra dona sense que hi vingui a tomb; la mort de la noia que hauria de protagonitzar una relació amorosa amb el presumpte milicià és un recurs d’urgència per donar fe que la guerra no perdona ningú; els presumptes enamoraments dels adolescents es queden en no res, malgrat que el rerefons de la guerra n’hauria de propiciar un desenvolupament precoç; i ‘Silenci al cor’ no clarifica què va representar la República ni què va propiciar l’aixecament militar.
La guerra civil, doncs, a ‘Silenci al cor’, contràriament del que promou la contracoberta, només hi és de lluny (un desconeixedor dels fets ni se n’assabenta de què va) i la novel·la esdevé un episodi típic d’adolescents, desdibuixat, com si, en aixecar el teló, els encarregats de l’escenari s’haguessin equivocat de decorat. Coses que passen en literatura. Potser perquè, com diuen els set editors en la contracoberta al·ludida, els uneix el fil de pertànyer "a cultures i llengües minoritàries i la voluntat de promoure la mútua estimació i el coneixement literari de la realitat pluricultural en què vivim". Quin embolic per justificar un altre premi convocat, valgui el disbarat, en mitja dotzena de llengües alhora!
Suplement Cultura diari AVUI, 28 octubre 1999
9 d’agost del 2015
Una agulla en un paller editorial
Gemma Lluch, Teresa Colomer, Caterina Valriu, Antonio Rodríguez i Teresa Duran. 'De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària'. Coberta d'Enric Solbes. Edicions Bromera. Alzira, 2000.
Fer, de tant en tant, una aturada en el camí és bo per a qualsevol sector. Assaigs com aquest fan una d'aquestes aturades en l'allau editorial, que haurien de servir per regenerar l'àmbit en qüestió. Cinc especialistes en la literatura per a infants han recopilat les seves reflexions (quatre de les quals ja es van fer públiques en unes Jornades a la Universitat de València) i han exposat la seva visió del pas fet des de la narrativa oral a la literatura per a infants.
Estem, doncs, trepitjant el terreny de la teoria. I la teoria sobre la creació literària sempre ha estat mirada amb suspicàcia per aquells que formen part del corpus estudiat. Per això, potser, els cinc assagistes fan la trepitjada rigorosament, però amb peus de plom i procuren no tocar l'ull de poll de ningú que sigui gaire pròxim per evitar gemecs de dolor.
Amb aquest volum podreu saber, doncs, què vol dir la homogeneïtzació partint dels narradors de contes i arribant a Walt Disney; la recreació de l'imaginari cultural prenent com a exemple 'La Caputxeta Vermella'; tot allò que no sabíeu de les bruixes, mags, fades...; què hi ha de l'humor en els contes populars; i les característiques de la il·lustració en les rondalles populars. I, a més, disposareu d'una extensa bibliografia de consulta comentada.
No és, lògicament, el primer assaig sobre el ram. I tampoc no serà l'últim. Les mateixes autores d'aquest volum (amb excepció de l'únic autor), ja han publicat altres assaigs de reflexió. Per exemple, Gemma Lluch ('El lector model en la narrativa per a infants i joves'. Universitat de València, 1998); Teresa Colomer ('La formació del lector literari'. Barcanova, 1998); Teresa Duran ('Primeres Literatures. Llegir abans de saber llegir'. Conjuntament amb Roser Ros. Pirene, 1995); o Caterina Valriu ('Història de la Literatura Infantil i Juvenil Catalana'. Pirene, 1994), entre molts altres que l'estudiós sabrà trobar en els catàlegs corresponents.
El fet és que, per regla general, cap d'aquests títols s'encara obertament amb la creació literària més contemporània i, a tot estirar, qui ho fa, no va gaire més enllà dels anys vuitanta. Però no retraurem ara als estudiosos d'aquest àmbit el que és una pràctica habitual en els estudiosos de la literatura en general. Fins i tot és fàcil d'entendre la prevenció que sembla que tenen a entrar de ple en els moviments actuals, les temàtiques més utilitzades, els autors i cadascuna de les seves línies.
Aquest és un dèficit que publicacions com aquesta d'Edicions Bromera ajuden a pal·liar, però que són només una agulla en un paller editorial, deixat de la mà de Déu, amb algunes excepcions, de nombrosos autors multicorregits, revisats i reescrits, i d'editorials paternomercantilistes amb una visió tan limitada de la literatura que els allunya de qualsevol aposta de risc, d'innovació i de sorpresa. ¿Qui s'anima a fer un estudi assagístic contemporani amb aquesta triple proposta com a títol?
Suplement Cultura diari AVUI, 1 juny 2000
Fer, de tant en tant, una aturada en el camí és bo per a qualsevol sector. Assaigs com aquest fan una d'aquestes aturades en l'allau editorial, que haurien de servir per regenerar l'àmbit en qüestió. Cinc especialistes en la literatura per a infants han recopilat les seves reflexions (quatre de les quals ja es van fer públiques en unes Jornades a la Universitat de València) i han exposat la seva visió del pas fet des de la narrativa oral a la literatura per a infants.
Estem, doncs, trepitjant el terreny de la teoria. I la teoria sobre la creació literària sempre ha estat mirada amb suspicàcia per aquells que formen part del corpus estudiat. Per això, potser, els cinc assagistes fan la trepitjada rigorosament, però amb peus de plom i procuren no tocar l'ull de poll de ningú que sigui gaire pròxim per evitar gemecs de dolor.
Amb aquest volum podreu saber, doncs, què vol dir la homogeneïtzació partint dels narradors de contes i arribant a Walt Disney; la recreació de l'imaginari cultural prenent com a exemple 'La Caputxeta Vermella'; tot allò que no sabíeu de les bruixes, mags, fades...; què hi ha de l'humor en els contes populars; i les característiques de la il·lustració en les rondalles populars. I, a més, disposareu d'una extensa bibliografia de consulta comentada.
No és, lògicament, el primer assaig sobre el ram. I tampoc no serà l'últim. Les mateixes autores d'aquest volum (amb excepció de l'únic autor), ja han publicat altres assaigs de reflexió. Per exemple, Gemma Lluch ('El lector model en la narrativa per a infants i joves'. Universitat de València, 1998); Teresa Colomer ('La formació del lector literari'. Barcanova, 1998); Teresa Duran ('Primeres Literatures. Llegir abans de saber llegir'. Conjuntament amb Roser Ros. Pirene, 1995); o Caterina Valriu ('Història de la Literatura Infantil i Juvenil Catalana'. Pirene, 1994), entre molts altres que l'estudiós sabrà trobar en els catàlegs corresponents.
El fet és que, per regla general, cap d'aquests títols s'encara obertament amb la creació literària més contemporània i, a tot estirar, qui ho fa, no va gaire més enllà dels anys vuitanta. Però no retraurem ara als estudiosos d'aquest àmbit el que és una pràctica habitual en els estudiosos de la literatura en general. Fins i tot és fàcil d'entendre la prevenció que sembla que tenen a entrar de ple en els moviments actuals, les temàtiques més utilitzades, els autors i cadascuna de les seves línies.
Aquest és un dèficit que publicacions com aquesta d'Edicions Bromera ajuden a pal·liar, però que són només una agulla en un paller editorial, deixat de la mà de Déu, amb algunes excepcions, de nombrosos autors multicorregits, revisats i reescrits, i d'editorials paternomercantilistes amb una visió tan limitada de la literatura que els allunya de qualsevol aposta de risc, d'innovació i de sorpresa. ¿Qui s'anima a fer un estudi assagístic contemporani amb aquesta triple proposta com a títol?
Suplement Cultura diari AVUI, 1 juny 2000
20 d’agost del 2014
Un elefant poètic
Maria Dolors Pellicer. Versos diversos. Il.lustracions de Josep Ferrer. Col.lecció L'Elefant. Editorial Bromera. Alzira, 2003. A partir 10 anys.
El catàleg de l'Editorial Bromera adreçat als infants i joves és no només considerable, a aquestes altures d'història de la casa, sinó divers i, en molts casos, decididament disposat a cobrir alguns dels buits que encara existeixen en un dels àmbits més complets de l'edició.
Una mostra evident és el llibre de poemes de Maria Dolors Pellicer, 'Versos diversos', que continua la col.lecció Elefant, encetada fa més d'un any, amb la voluntat de donar entrada a autors de tots els àmbits lingüístics, tant de narrativa, com d'altres gèneres.
L'autora de 'Versos diversos' acosta als més joves, amb aquest recull, un aplec de temes que són extrets de la quotidianitat i que ella capgira amb un esquitx poètic i una guspira d'ironia, amb referències a vegades a cançons populars, frases fetes o faules del pas del temps.
Com que si els lectors de 'Versos diversos' volen llegir pessics de clàssics, ja els tenen a l'abast, el que fa l'autora d'aquest recull és donar-los l'oportunitat de familiaritzar-se amb la música interna amb uns poemes de text senzill, però rigorós, sense voler fer de cada poema una aventura ni pretendre fer xantatge al lector amb una clau de recepta.
Bromera ha tingut un interès especial en els últims temps a alternar els diversos gèneres en les seves edicions, cosa que mostra una clara voluntat normalitzadora. Per això, en algunes de les seves col.leccions, trobem entre els últims números publicats, obres de teatre per a infants com 'Castigats!', de Juli Disla; i 'La ciutat dels gratacels', de Xaro Vidal (1952-1998) i Josep A. Fluixà. Obres d'argument i estructura adaptable a petits intèrprets, que a més s'acompanyen amb orientacions i propostes per a la posada en escena.
Pel que fa a narrativa per als joves, la col.lecció El Micalet Galàctic ha reunit últimament obres com 'La fada masovera', de Vicent Marçà; 'Silverius Flautus', d'Enric Lluch; 'Llegendes del Sol i de la Lluna', de Carles Cano; 'Les vacances de Saïda', d'Eva Peydró; 'Les malifetes de Maria Encarna', de Maria Torres; o 'Els acudits de Llorenç', de Llorenç Giménez. Un cop d'ull general a tots aquests llibres detecten una varietat de temes de ficció que no passen per alt les referències històriques. Des de personatges que s'entenen amb bruixes o que són sacs de malifetes, fins a personatges relacionats amb l'imperi de Roma, passant per contes fantàstics sobre pobles llegendaris com els tuaregs i els víkings, o la relació entre dos mons com el Sàhara i la terra ferma europea; o contes brevíssims que han estat explicats i que ara es recullen en llibre.
En altres col.leccions per a lectors adolescents, Bromera ha tractat últimament novel.les de trama policíaca i d'intriga com 'La mort espera a Varsòvia', de Josep Millo, finalista del premi Bancaixa que va obtenir Gabriel Janer Manila amb 'Daniel i les bruixes salvatges', una descoberta de l'amor a través de les històries; o d'intriga vampiresca amb Scotland Yard inclosa com 'El mal', de Josep Franco; o detectivesca com 'Darrere d'una cortina....', de Vicent Pardo, també un anterior Premi Bancaixa.
L'àmbit més històric, passat pel filtre de la ficció, per a lectors de totes les edats, queda reservat a la col.lecció 'Esguard' que ha presentat entre els seus últims títols una novel.la sobre la immigració europea als Estats Units del segle XIX, 'Pellroja, rostre pàl.lid', de Maria Jesús Bolta; una altra sobre les galeres pirates algerianes a 'El silenci del mariner', de Toni Oliver; o sobre la nova vida amb els indígenes americans a 'El manuscrit de mossén Gerra', de Josep Franco.
[Suplement Cultura diari AVUI, 29 maig 2003]
El catàleg de l'Editorial Bromera adreçat als infants i joves és no només considerable, a aquestes altures d'història de la casa, sinó divers i, en molts casos, decididament disposat a cobrir alguns dels buits que encara existeixen en un dels àmbits més complets de l'edició.
Una mostra evident és el llibre de poemes de Maria Dolors Pellicer, 'Versos diversos', que continua la col.lecció Elefant, encetada fa més d'un any, amb la voluntat de donar entrada a autors de tots els àmbits lingüístics, tant de narrativa, com d'altres gèneres.
L'autora de 'Versos diversos' acosta als més joves, amb aquest recull, un aplec de temes que són extrets de la quotidianitat i que ella capgira amb un esquitx poètic i una guspira d'ironia, amb referències a vegades a cançons populars, frases fetes o faules del pas del temps.
Com que si els lectors de 'Versos diversos' volen llegir pessics de clàssics, ja els tenen a l'abast, el que fa l'autora d'aquest recull és donar-los l'oportunitat de familiaritzar-se amb la música interna amb uns poemes de text senzill, però rigorós, sense voler fer de cada poema una aventura ni pretendre fer xantatge al lector amb una clau de recepta.
Bromera ha tingut un interès especial en els últims temps a alternar els diversos gèneres en les seves edicions, cosa que mostra una clara voluntat normalitzadora. Per això, en algunes de les seves col.leccions, trobem entre els últims números publicats, obres de teatre per a infants com 'Castigats!', de Juli Disla; i 'La ciutat dels gratacels', de Xaro Vidal (1952-1998) i Josep A. Fluixà. Obres d'argument i estructura adaptable a petits intèrprets, que a més s'acompanyen amb orientacions i propostes per a la posada en escena.
Pel que fa a narrativa per als joves, la col.lecció El Micalet Galàctic ha reunit últimament obres com 'La fada masovera', de Vicent Marçà; 'Silverius Flautus', d'Enric Lluch; 'Llegendes del Sol i de la Lluna', de Carles Cano; 'Les vacances de Saïda', d'Eva Peydró; 'Les malifetes de Maria Encarna', de Maria Torres; o 'Els acudits de Llorenç', de Llorenç Giménez. Un cop d'ull general a tots aquests llibres detecten una varietat de temes de ficció que no passen per alt les referències històriques. Des de personatges que s'entenen amb bruixes o que són sacs de malifetes, fins a personatges relacionats amb l'imperi de Roma, passant per contes fantàstics sobre pobles llegendaris com els tuaregs i els víkings, o la relació entre dos mons com el Sàhara i la terra ferma europea; o contes brevíssims que han estat explicats i que ara es recullen en llibre.
En altres col.leccions per a lectors adolescents, Bromera ha tractat últimament novel.les de trama policíaca i d'intriga com 'La mort espera a Varsòvia', de Josep Millo, finalista del premi Bancaixa que va obtenir Gabriel Janer Manila amb 'Daniel i les bruixes salvatges', una descoberta de l'amor a través de les històries; o d'intriga vampiresca amb Scotland Yard inclosa com 'El mal', de Josep Franco; o detectivesca com 'Darrere d'una cortina....', de Vicent Pardo, també un anterior Premi Bancaixa.
L'àmbit més històric, passat pel filtre de la ficció, per a lectors de totes les edats, queda reservat a la col.lecció 'Esguard' que ha presentat entre els seus últims títols una novel.la sobre la immigració europea als Estats Units del segle XIX, 'Pellroja, rostre pàl.lid', de Maria Jesús Bolta; una altra sobre les galeres pirates algerianes a 'El silenci del mariner', de Toni Oliver; o sobre la nova vida amb els indígenes americans a 'El manuscrit de mossén Gerra', de Josep Franco.
[Suplement Cultura diari AVUI, 29 maig 2003]
La cistella de la grossa juvenil
Care Santos, «Lalluna.com», premi Edebé. Xavier Bertran, «El soldat que parlava amb els cruecs», premi Barcanova. Jordi Sierra Fabra, «En un lloc anomenat guerra», premi Abril. Carme J. Huertas, «Gent de pedra», premi Joaquim Ruyra. Núria Pradas, «A carn, a carn!», premi Ciutat d'Olot. Rosa M. Colom, «L'escola secreta de Madame Dudú», premi Cifre de Colonya. Gabriel Janer Manila, «Daniel i les bruixes salvatges», premi Bancaixa. Josep-Francesc Delgado, «Els llops de la lluna roja», premi Ramon Muntaner. Mariano Casas, «Sabor a crim». Premi Enric Valor. David Nel·lo, «L'aposta», premi Columna Jove. Francesc Miralles, «Un haiku per a l'Alícia», premi Gran Angular. Editorials Edebé, Barcanova, La Galera, Bromera Edicions, Columna, Cruïlla. Barcelona, 2003. A partir 12 anys.
Aquests són els premis de literatura juvenil atorgats l'any passat i que entre finals del 2002 i principis del 2003 han sortit a la llum. Són també els premis més ben dotats d'entre els que s'atorguen a la novel.la juvenil en català (uns 100.000 euros en total) i, a pesar d'això, no es pot dir que se n'hagin llegit o escoltat gaires crítiques en mitjans de difusió general.
Que hi pensin els que hi hagin de pensar. Perquè tanta abstinència es fa sospitosa. O bé la promoció no és l'adequada o bé l'estigma que corre per les redaccions dedicades al llibre fa que qualsevol d'aquests títols que arriba sota el segell de "literatura juvenil" sigui automàticament bandejat.
Aquest és un article SOS. Carregat de vergonya i de mala consciència a la vegada. Que, en tres mesos, et caiguin al damunt els llibres d'una dotzena de premis de novel.la sense ni un col.lega de la competència per poder contrastar parers i repartir responsabilitats, és una mala feina.
Per això el SOS va adreçat a tots els respectats responsables de suplements de llibres, i a tots els venerables crítics de novel.la del país, amb la seguretat que, ni que tinguin al.lèrgia a la novel.la juvenil, no els farà cap mal rastrejar en aquest àmbit per tal que, quan hagin d'adoctrinar de cara a l'aparador, sobretot ara que cada dos per tres et pregunten per la salut de la literatura infantil i juvenil arran de Harry Potter, no caiguin en l'estirabot i el tòpic, fruit de la desconeixença.
El SOS també va adreçat als mateixos autors perquè no s'amaguin darrera el paternalisme i el complex editorial que a vegades comporta publicar en una col.lecció per a joves. I finalment el SOS també és per als editors perquè, com ja fan molt ben fet alguns, tractin aquest àmbit amb la mateixa disposició promocional que destinen a altres llibres, en alguns casos de menys qualitat literària.
La ignorància en la qual està immersa la literatura juvenil és culpa de tots. Dels que arronsen i dels que no estiren. Dels que paguen i no manen. Dels que cobren i no es guanyen el pa amb la suor de la lectura. Dels que escriuen, publiquen i callen. I dels que llegeixen i no exigeixen que es parli del que llegeixen.
Mentrestant, n'hi ha per triar i remenar. Care Santos ha fet una recreació contemporània en versió feminista i plena d'humor del Cyrano de Bergerac. Xavier Bertran i Jordi Sierra Fabra tracten, en mons i circumstàncies diferents, el tema de la guerra. Carme J. Huertas grata en la història de la gent que encara viu en tribu a l'edat que s'encamina el neolític. Núria Pradas fa un salt també a la història, la del segle XVII, entre bandolers. Rosa M. Colom beu de les fonts de Victor Hugo, amb Quasimodo, Esmeralda i Nôtre Dame en un viatge des de París fins a l'Àfrica. Gabriel Janer Manila fa una denúncia de la pena de mort i s'endinsa en l'Edat Mitjana i la reflexió de la descoberta de l'amor. Josep Francesc Delgado barreja ecologia i història en un relat centrat a la comarca del Berguedà i l'extinció del llop. Mariano Casas opta per la intriga de gènere policíac. David Nel.lo fa una història d'amistat ambientada a la ciutat de Barcelona. I Francesc Miralles elabora una novel.la de desconcert adolescent amb haikus com a escapada. ¿Per on comencem? La collita fa, entre tots plegats, unes 1.600 pàgines.
[Suplement Cultura diari AVUI, 5 juny 2003]
Aquests són els premis de literatura juvenil atorgats l'any passat i que entre finals del 2002 i principis del 2003 han sortit a la llum. Són també els premis més ben dotats d'entre els que s'atorguen a la novel.la juvenil en català (uns 100.000 euros en total) i, a pesar d'això, no es pot dir que se n'hagin llegit o escoltat gaires crítiques en mitjans de difusió general.
Que hi pensin els que hi hagin de pensar. Perquè tanta abstinència es fa sospitosa. O bé la promoció no és l'adequada o bé l'estigma que corre per les redaccions dedicades al llibre fa que qualsevol d'aquests títols que arriba sota el segell de "literatura juvenil" sigui automàticament bandejat.
Aquest és un article SOS. Carregat de vergonya i de mala consciència a la vegada. Que, en tres mesos, et caiguin al damunt els llibres d'una dotzena de premis de novel.la sense ni un col.lega de la competència per poder contrastar parers i repartir responsabilitats, és una mala feina.
Per això el SOS va adreçat a tots els respectats responsables de suplements de llibres, i a tots els venerables crítics de novel.la del país, amb la seguretat que, ni que tinguin al.lèrgia a la novel.la juvenil, no els farà cap mal rastrejar en aquest àmbit per tal que, quan hagin d'adoctrinar de cara a l'aparador, sobretot ara que cada dos per tres et pregunten per la salut de la literatura infantil i juvenil arran de Harry Potter, no caiguin en l'estirabot i el tòpic, fruit de la desconeixença.
El SOS també va adreçat als mateixos autors perquè no s'amaguin darrera el paternalisme i el complex editorial que a vegades comporta publicar en una col.lecció per a joves. I finalment el SOS també és per als editors perquè, com ja fan molt ben fet alguns, tractin aquest àmbit amb la mateixa disposició promocional que destinen a altres llibres, en alguns casos de menys qualitat literària.
La ignorància en la qual està immersa la literatura juvenil és culpa de tots. Dels que arronsen i dels que no estiren. Dels que paguen i no manen. Dels que cobren i no es guanyen el pa amb la suor de la lectura. Dels que escriuen, publiquen i callen. I dels que llegeixen i no exigeixen que es parli del que llegeixen.
Mentrestant, n'hi ha per triar i remenar. Care Santos ha fet una recreació contemporània en versió feminista i plena d'humor del Cyrano de Bergerac. Xavier Bertran i Jordi Sierra Fabra tracten, en mons i circumstàncies diferents, el tema de la guerra. Carme J. Huertas grata en la història de la gent que encara viu en tribu a l'edat que s'encamina el neolític. Núria Pradas fa un salt també a la història, la del segle XVII, entre bandolers. Rosa M. Colom beu de les fonts de Victor Hugo, amb Quasimodo, Esmeralda i Nôtre Dame en un viatge des de París fins a l'Àfrica. Gabriel Janer Manila fa una denúncia de la pena de mort i s'endinsa en l'Edat Mitjana i la reflexió de la descoberta de l'amor. Josep Francesc Delgado barreja ecologia i història en un relat centrat a la comarca del Berguedà i l'extinció del llop. Mariano Casas opta per la intriga de gènere policíac. David Nel.lo fa una història d'amistat ambientada a la ciutat de Barcelona. I Francesc Miralles elabora una novel.la de desconcert adolescent amb haikus com a escapada. ¿Per on comencem? La collita fa, entre tots plegats, unes 1.600 pàgines.
[Suplement Cultura diari AVUI, 5 juny 2003]
18 de juliol del 2013
Pessics humans de Michael Ende
Michael Ende. La sopera i el cullerot. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Rosa Ana Crespo i Quique Soler. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 7 anys.
Michael Ende. Els millors contes. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marie Nigot. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 10 anys.
L'any del 75è aniversari del naixement de l'escriptor Michael Ende, que es commemora el pròxim 12 de novembre [2004], coincideix amb el 25 aniversari de la publicació de la novel·la 'La història interminable' —l'any passat també en va fer 30 de 'Momo'— i, casualitat o no, Edicions Bromera ha preparat un parell de llibres que recullen algunes de les peces breus de l'autor que, com la majoria de la seva obra, reuneixen les característiques bàsiques de la literatura de Michael Ende, una fantasia mil·limètrica i ajustada, que s'envola per justificar propòsits humanístics, fins a aterrar novament per donar a entendre de seguida que la imaginació no té fronteres, però que només és possible si encaixa amb la realitat.
Michael Ende, quan va esberlar la tendència realista dels anys seixanta i setanta, ja va haver d'aguantar en pròpia pell els embats reaccionaris que les circumstàncies i els interessos creats de grup regeneren en cada època. Trenta anys després de la seva incursió en la literatura infantil, els mal imitadors no fan res més que augmentar la seva qualitat. L'estil aparentment senzill de Michael Ende fomenta la clonació fàcil. Si fer fantasia és això, només cal posar-s'hi. Però l'autèntica força dels relats d'Ende no es veu superficialment sinó que s'escorcolla en el fons del seu discurs.
Aquest dos reculls de contes en són una bona mostra. 'La sopera i el cullerot', que els primers lectors seguiran sense entrebancs, és un conte de factura tradicional: reis i reines, prínceps i princeses, enveges i guerres, pau i glòria, gràcies a una bona sopa que només és possible cuinar si coincideix la sopera i el cullerot que la bruixa va regalar i repartir malèficament entre dos regnes separats per una muntanya amb la intenció de perpetuar-ne la divisió. Però la mala pècora no va comptar que qui fomenta i provoca la guerra amb males arts, no pot viure tranquil·la perquè no sap mai per on li sortirà la pau.
Posats a triar, és més atractiu aquest conte sol que no pas els quatre que integren el segon recull 'Els millors contes'. En aquesta altra sèrie, l'editorial ha escollit 'L'escola de màgia', 'No importa', 'Destarifat i Desficaciat' i 'El teatre d'ombres d'Ofèlia'.
Dels quatre, el primer, 'L'escola de màgia', podria haver estat la guspira de J.K. Rowling per al seu 'Harry Potter', si no fos que ella mateixa assegura que la idea de l'escola de Hogwarts li va venir anant en tren i tota d'una peça.
Michael Ende, a 'La sopera i el cullerot', té com a fil conductor les relacions entre dos poders reials. Als quatre contes del segon recull, en canvi, el seu interès se centra més aviat en la creació de personatges fantàstics sense poders especials, però amb aptituds singulars: els professors i alumnes de l'escola de màgia poden volar, sempre que ho desitgen amb totes les forces; a 'No importa', la presència d'un personatge aparentment jove en una taverna facilita una situació a mig camí de l'absurditat i el surrealisme; a 'Destarifat i Desficaciat', la creació d'un tipus solitari en una illa entra en la línia dels relats de geografia fabulosa; i a 'El teatre d'ombres d'Ofèlia', amb un recurs senzill de teatre ambulant, que Ende coneixia bé per la seva antiga passió, així com la pintura per la influència del seu pare, l'autor parla de la mort com un gran teatre on s'hi representa el destí de la humanitat i s'hi aprenen les misèries i les grandeses, tant tristes com còmiques de les persones que viuen a la Terra. Una cosa és clara: en cas d'una crisi per abús del gènere fantàstic, sempre ens quedarà Michael Ende.
[Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 2004]
Michael Ende. Els millors contes. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marie Nigot. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 10 anys.
L'any del 75è aniversari del naixement de l'escriptor Michael Ende, que es commemora el pròxim 12 de novembre [2004], coincideix amb el 25 aniversari de la publicació de la novel·la 'La història interminable' —l'any passat també en va fer 30 de 'Momo'— i, casualitat o no, Edicions Bromera ha preparat un parell de llibres que recullen algunes de les peces breus de l'autor que, com la majoria de la seva obra, reuneixen les característiques bàsiques de la literatura de Michael Ende, una fantasia mil·limètrica i ajustada, que s'envola per justificar propòsits humanístics, fins a aterrar novament per donar a entendre de seguida que la imaginació no té fronteres, però que només és possible si encaixa amb la realitat.
Michael Ende, quan va esberlar la tendència realista dels anys seixanta i setanta, ja va haver d'aguantar en pròpia pell els embats reaccionaris que les circumstàncies i els interessos creats de grup regeneren en cada època. Trenta anys després de la seva incursió en la literatura infantil, els mal imitadors no fan res més que augmentar la seva qualitat. L'estil aparentment senzill de Michael Ende fomenta la clonació fàcil. Si fer fantasia és això, només cal posar-s'hi. Però l'autèntica força dels relats d'Ende no es veu superficialment sinó que s'escorcolla en el fons del seu discurs.
Aquest dos reculls de contes en són una bona mostra. 'La sopera i el cullerot', que els primers lectors seguiran sense entrebancs, és un conte de factura tradicional: reis i reines, prínceps i princeses, enveges i guerres, pau i glòria, gràcies a una bona sopa que només és possible cuinar si coincideix la sopera i el cullerot que la bruixa va regalar i repartir malèficament entre dos regnes separats per una muntanya amb la intenció de perpetuar-ne la divisió. Però la mala pècora no va comptar que qui fomenta i provoca la guerra amb males arts, no pot viure tranquil·la perquè no sap mai per on li sortirà la pau.
Posats a triar, és més atractiu aquest conte sol que no pas els quatre que integren el segon recull 'Els millors contes'. En aquesta altra sèrie, l'editorial ha escollit 'L'escola de màgia', 'No importa', 'Destarifat i Desficaciat' i 'El teatre d'ombres d'Ofèlia'.
Dels quatre, el primer, 'L'escola de màgia', podria haver estat la guspira de J.K. Rowling per al seu 'Harry Potter', si no fos que ella mateixa assegura que la idea de l'escola de Hogwarts li va venir anant en tren i tota d'una peça.
Michael Ende, a 'La sopera i el cullerot', té com a fil conductor les relacions entre dos poders reials. Als quatre contes del segon recull, en canvi, el seu interès se centra més aviat en la creació de personatges fantàstics sense poders especials, però amb aptituds singulars: els professors i alumnes de l'escola de màgia poden volar, sempre que ho desitgen amb totes les forces; a 'No importa', la presència d'un personatge aparentment jove en una taverna facilita una situació a mig camí de l'absurditat i el surrealisme; a 'Destarifat i Desficaciat', la creació d'un tipus solitari en una illa entra en la línia dels relats de geografia fabulosa; i a 'El teatre d'ombres d'Ofèlia', amb un recurs senzill de teatre ambulant, que Ende coneixia bé per la seva antiga passió, així com la pintura per la influència del seu pare, l'autor parla de la mort com un gran teatre on s'hi representa el destí de la humanitat i s'hi aprenen les misèries i les grandeses, tant tristes com còmiques de les persones que viuen a la Terra. Una cosa és clara: en cas d'una crisi per abús del gènere fantàstic, sempre ens quedarà Michael Ende.
[Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 2004]
17 de juliol del 2013
Esclaus de conveniència
Dolors Garcia i Cornellà. L'esclau
del Mercadal. Col·lecció Esguard. Edicions Bromera. Alzira, 2003. A partir 14
anys.
Dolors Garcia i Cornellà. Contes
d'estar per casa. Il·lustracions de Bernadette Cuxart. Col·lecció Sopa de
Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2004. A partir 8 anys.
Amb aquest dos llibres, Dolors
Garcia i Cornellà (Girona, 1956) va obtenir l'any passat els premis Bancaixa de
Narrativa Juvenil ('L'esclau...') i Barcanova de Narrativa infantil
('Contes...'). Dos gèneres diferents, la novel·la i el conte, que l'autora ha
tractat en altres ocasions i, com en aquest cas, amb prou fortuna.
El recull de contes s'insereix en
el registre de la tradició oral. Una tradició oral, però, singular perquè les
històries són contades per cases antigues i recollides pel narrador. Potser sí
que allò que diuen que les parets escolten és més cert del que sembla, a jutjar
pel que aquí expliquen.
Cases i parets de Geòrgia, de
Finlàndia o d'Algèria, a més de catalanes, són les que narren les seves
experiències, centrades en testimonis del seu silenci. Un recurs, el de la
diversitat geogràfica, que l'autora ja ha experimentat en altres reculls i que
li serveix per bastir arguments l'interès dels quals rau en allò que conten al
marge de l'indret on ocorren.
Pel que fa a la novel·la 'L'esclau
del Mercadal', la trama se situa a la Girona del 1300, cap a finals del segle
XIV, temps del rei Pere III el Cerimoniós, i és una de les novel·les de
l'autora en la qual l'autora ha abocat el coneixement de la terra que li és més
pròxima.
Al voltant del tema de
l'esclavitud que viu el protagonista, hi ha una recerca històrica i geogràfica,
també toponímica sobre la Girona antiga, a més de social de l'època, que ha
exigit una documentació prèvia sobre els costums jueus, els hàbits de les
classes altes i la fatalitat d'esclaus com Suliman, l'heroi del relat, que
denuncien també la ignorància històrica de conveniència a la qual ens hem
avesat i que no amaga que, a Girona, com a altres ciutats del Mediterrani,
l'existència d'esclaus podia ser d'un u o dos per cent sobre la població de
l'època.
La combinació de la situació
personal de 'L'esclau del Mercadal' i el relat històric no és inconvenient
perquè l'autora calculi bé cadascun dels plats de la balança sense que un pesi
més que l'altre. L'amistat que es crea entre tres joves, i també l'odi i la
violència que es genera al seu voltant, posa de manifest els lligams que tots
tenen imposats per les creences religioses o per les classes socials.
El jove heroi és molt heroi.
L'intolerant és molt intolerant. La noia rebel és molt rebel. Cadascun dels
personatges més importants de 'L'esclau del Mercadal' no cedeix al seu perfil.
L'autora marca amb un to èpic el relat, l'única manera que hi ha de fer ficció
històrica, seguint, sense descarrilar, per una banda el rail de la realitat i
per l'altra el rail de la imaginació.
[Suplement Cultura diari AVUI, 4 novembre 2004]
De la gespa de Ronaldinho a la pols de Mart
Jordi Sierra i Fabra. Estimat Ronaldinho. Il·lustració de la coberta d'Arly Jones. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
Jordi Sierra i Fabra. El somriure del diable. Col·lecció Espurna. Editorial Bromera. Alzira, 2004. A partir 15 anys.
Jordi Sierra i Fabra. Les veus de Mart. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.
Jordi Sierra i Fabra. La biblioteca dels llibres buits. Il·lustracions d'Antònia Cortijos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.
La diversitat narrativa de Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) fa que, en un mateix moment s'acumulin mitja dotzena de novel·les seves, amb arguments tan contraposats com una biografia sobre el jugador de futbol, Ronaldinho, i una incursió en la ciència-ficció amb una trama a Mart.
La tria d'aquestes quatre novel·les més recents és una bona mostra de la fecunda i prolífica rauxa creativa de Sierra i Fabra, que ha acumulat uns dos-cents títols en la seva trajectòria, i tot fa creure que som només al principi del que pensa escriure.
'Estimat Ronaldinho' és, per descomptat, un llibre puntual, que s'apunta al boom del brasiler Ronaldinho, ídol del moment del futbol mundial i, sobretot, miratge dels seguidors catalans més joves. Sierra i Fabra va fer un viatge fa deu anys pel Brasil i va estar a Porto Alegre. Allà va assistir a un dels espectacles de la gespa, que ara recorda en el pròleg del llibre. I així enllaça amb els orígens de Ronaldinho. Més que una biografia autoritzada, que ja existeix, signada per Toni Frieros, el llibre sobre Ronaldinho és una aproximació novel·lada, però molt fidel, dels 23 anys del jugador (en realitat, Ronaldo de Assis Moreira), des de la seva infància fins a l'arribada a Barcelona.
Llegint 'Estimat Ronaldinho', les notícies esportives engolien en menys de tres dies la descoberta, la pujada al podi i la baixada al psicòleg d'Erik Lamela, un argentí de 12 anys, que els que hi entenen diuen que marca un centenar de gols cada any i que va protagonitzar un estira-i-arronsa de pesos i euros, promogut pel seu pare, entre el seu equip de futbol argentí, el River Plate, i el Barça.
La història de Ronaldinho és similar. Però el fet que el brasiler parteix d'un origen humil, que perd el pare de jove, i que ha de trepitjar fort per aconseguir el que vol, el fa un heroi més humà i més accessible. L'èxit econòmic, fruit del professional és, en tots els àmbits i tots els racons del món, allò que ara per ara emmiralla la societat. I el fet que Ronaldinho no fos un bon escolar, no tingués cap passió per estudiar i fes tantes campanes com podia per jugar a futbol, el fa encara més heroi, antisistema i triomfador.
Fent un salt radical de temàtica, Sierra i Fabra ofereix a 'El somriure del diable' (Bromera), una novel·la d'intriga urbana que parteix d'un accident i que penetra en la ment d'un personatge de doble cara. La relació que s'estableix entre una dona viuda que atropella el protagonista del relat aguanta una trama ambientada a la Barcelona més negra que s'amaga darrere de la Barcelona d'aparador.
Un altre salt radical de gènere porta a 'Les veus de Mart', en el més pur estil de ciència-ficció, que Sierra i Fabra no ha deixat mai del tot i que reprèn ara per situar els últims habitants de la Terra en una colònia de Mart, on van fugir després d'un holocaust que va deixar el Planeta fet miques. De registre difícil, la novel·la posa l'autor damunt d'una línia tensa que no pot abandonar en tot el recorregut de més de dues-centes pàgines per a lectors avesats a emocions fortes.
I l'últim salt porta a 'La biblioteca dels llibres buits', una novel·la de gènere fantàstic per a lectors més joves que els de les tres anteriors i que retorna a la placidesa interna dels llibres, uns llibres, però, que perden totes les lletres a partir d'un estrany fenomen que provoca que els habitants del lloc es dediquin a escriure a gavadals fins a convertir-se en el poble del món amb més escriptors per metre quadrat.
[Suplement Cultura diari AVUI, 18 novembre 2004]
Jordi Sierra i Fabra. El somriure del diable. Col·lecció Espurna. Editorial Bromera. Alzira, 2004. A partir 15 anys.
Jordi Sierra i Fabra. Les veus de Mart. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.
Jordi Sierra i Fabra. La biblioteca dels llibres buits. Il·lustracions d'Antònia Cortijos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.
La diversitat narrativa de Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) fa que, en un mateix moment s'acumulin mitja dotzena de novel·les seves, amb arguments tan contraposats com una biografia sobre el jugador de futbol, Ronaldinho, i una incursió en la ciència-ficció amb una trama a Mart.
La tria d'aquestes quatre novel·les més recents és una bona mostra de la fecunda i prolífica rauxa creativa de Sierra i Fabra, que ha acumulat uns dos-cents títols en la seva trajectòria, i tot fa creure que som només al principi del que pensa escriure.
'Estimat Ronaldinho' és, per descomptat, un llibre puntual, que s'apunta al boom del brasiler Ronaldinho, ídol del moment del futbol mundial i, sobretot, miratge dels seguidors catalans més joves. Sierra i Fabra va fer un viatge fa deu anys pel Brasil i va estar a Porto Alegre. Allà va assistir a un dels espectacles de la gespa, que ara recorda en el pròleg del llibre. I així enllaça amb els orígens de Ronaldinho. Més que una biografia autoritzada, que ja existeix, signada per Toni Frieros, el llibre sobre Ronaldinho és una aproximació novel·lada, però molt fidel, dels 23 anys del jugador (en realitat, Ronaldo de Assis Moreira), des de la seva infància fins a l'arribada a Barcelona.
Llegint 'Estimat Ronaldinho', les notícies esportives engolien en menys de tres dies la descoberta, la pujada al podi i la baixada al psicòleg d'Erik Lamela, un argentí de 12 anys, que els que hi entenen diuen que marca un centenar de gols cada any i que va protagonitzar un estira-i-arronsa de pesos i euros, promogut pel seu pare, entre el seu equip de futbol argentí, el River Plate, i el Barça.
La història de Ronaldinho és similar. Però el fet que el brasiler parteix d'un origen humil, que perd el pare de jove, i que ha de trepitjar fort per aconseguir el que vol, el fa un heroi més humà i més accessible. L'èxit econòmic, fruit del professional és, en tots els àmbits i tots els racons del món, allò que ara per ara emmiralla la societat. I el fet que Ronaldinho no fos un bon escolar, no tingués cap passió per estudiar i fes tantes campanes com podia per jugar a futbol, el fa encara més heroi, antisistema i triomfador.
Fent un salt radical de temàtica, Sierra i Fabra ofereix a 'El somriure del diable' (Bromera), una novel·la d'intriga urbana que parteix d'un accident i que penetra en la ment d'un personatge de doble cara. La relació que s'estableix entre una dona viuda que atropella el protagonista del relat aguanta una trama ambientada a la Barcelona més negra que s'amaga darrere de la Barcelona d'aparador.
Un altre salt radical de gènere porta a 'Les veus de Mart', en el més pur estil de ciència-ficció, que Sierra i Fabra no ha deixat mai del tot i que reprèn ara per situar els últims habitants de la Terra en una colònia de Mart, on van fugir després d'un holocaust que va deixar el Planeta fet miques. De registre difícil, la novel·la posa l'autor damunt d'una línia tensa que no pot abandonar en tot el recorregut de més de dues-centes pàgines per a lectors avesats a emocions fortes.
I l'últim salt porta a 'La biblioteca dels llibres buits', una novel·la de gènere fantàstic per a lectors més joves que els de les tres anteriors i que retorna a la placidesa interna dels llibres, uns llibres, però, que perden totes les lletres a partir d'un estrany fenomen que provoca que els habitants del lloc es dediquin a escriure a gavadals fins a convertir-se en el poble del món amb més escriptors per metre quadrat.
[Suplement Cultura diari AVUI, 18 novembre 2004]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)