Rosa Maria Colom. «La dama blanca». Il·lustracions de Mercè Canals. Col·lecció Petit Esparver. Editorial La Magrana. I també a la col·lecció Premi Lola Anglada, de la Caixa de Terrassa. Barcelona / Terrassa, 1997. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 26 juny 1997 [+ descarregueu la crítica]
Montse Ginesta. «Blanc o negre». Il·lustracions de l'autora. Col·lecció La Porta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1997. A partir de 4 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 26 juny 1997 [+ descarregueu la crítica]
Joana Raspall. «Degotall de poemes». Il·lustracions d'Imma Pla (coberta) i Glòria Garcia (interior). Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 26 juny 1997 [+ descarregueu la crítica]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caixa Estalvis Terrassa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caixa Estalvis Terrassa. Mostrar tots els missatges
6 de setembre del 2015
23 d’agost del 2015
Un, dos, tres premiats
Albert Roca Orta. Un cargol per a l’Emma. Il·lustracions de Gemma Sales. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.
Pep Coll. El tresor de la nit de Nadal. Il·lustracions de Cristina Losantos. Col·lecció Petit Esparver. Edicions de La Magrana (també en edició especial de la Caixa de Terrassa). Barcelona, 1998. A partir de 10 anys.
Carme Fernàndez Villabol. Pau, què et passa? Il·lustracions de Quelot. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 7 anys.
Són tres premis de l'última temporada. El Premi Edebé de Literatura Infantil, el premi Lola Anglada de la Caixa de Terrassa i l’Ajuntament de Terrassa, i el premi Comte Kurt, de la Galera. Tres oportunitats per comprovar les diferents opcions dels jurats i, a la vegada, les diferents opcions dels autors aspirants a guanyadors.
El Premi Edebé serveix per presentar un autor encara jove (generació del 71) i una novel·la breu, honesta amb els lectors, virtut escassa però necessària, tenint en compte la col·lecció. Albert Roca fa un relat d’amors entrecreuats, el de dues parelles grans i el d’una d’adolescents. Una de feta, madura, una altra d'esclatant en plena maduresa dels enamorats, i la tercera, a mig fer i de simple iniciació.
El conflicte de fons: la guerra civil espanyola i el seu inici. Però només com un tret al final del relat, sense pretendre explicar ni els fets ni el lloc. Per tant, fàcilment comprensible per qualsevol edat de qualsevol moment. El que passa és que el relat en conjunt està tot just esbossat i això fa que un lector adult, gràcies a la seva experiència, segurament sabrà molt més d’allò que se li explica, però a un lector menys experimentat o jove, la comprensió subliminal se li pot fer més difícil.
Cal advertir, però, que ‘Un cargol per a l’Emma’ és una novel·la prima com un paper de fumar i fràgil com una closca de cargol. Tan prima i tan fràgil, que un es pregunta com devien ser els altres originals que van competir al premi. Les il·lustracions, reproduïdes a dues tintes, a pesar de la bona interpretació de la dibuixant, no queden gens afavorides per l’edició. La bona mà il·lustradora es detecta a coberta, però, com ja és habitual en els premis Edebé, la franja impresa pregonant el premi trepitja a tot drap i sense escrúpols l’única làmina de colors que se salva del conjunt.
Per la seva part, Pep Coll va obtenir el premi Lola Anglada amb un recull de les històries que no esgota mai gràcies a la seva dèria investigadora. A ‘El tresor de la nit de Nadal’, la veu popular se centra en històries que han arrelat en la terra pirinenca que tant coneix l’autor. La més eixelebrada —però, per mi, la més interessant del recull—, la que parla de les memòries d’un mercenari, un viatger de grans llegendes que se’n surt de tot en una contalla plena d’exageracions sense opció a rèplica.
La virtut d’aquest recull de Pep Coll és que es limita a sis històries que l’obliguen a centrar-se en l’experiència d’una contalla de tres veus d’avis la nit de Nadal. Les il·lustracions, per motius editorials similars a l'anterior, hi són per compromís. Només la coberta a color permet veure tot el que haurien donat de bo.
En canvi, del Premi Comte Kurt, només se’n salven les il·lustracions (allò que precisament no ha passat per la mà del jurat!). El dibuixant, que utilitza l’àlias de Quelot, ha fet una dotzena de làmines que li serveixen per retratar un personatge estrambòtic. Quelot ha optat per donar tot el joc al cap de la figura i completar les làmines amb traços geomètrics. ‘Pau, què et passa?’ és un conte curtíssim com diu el nom del premi (Comte Kurt), que es limita a explicar les manies del protagonista durant els set dies de la setmana. Un conjunt d’anècdotes que conformen un relat de llibre de text amb franja de premi, però que demostren que caldria haver exigit més tremps literari per tenir dret a lluir la banda de guanyador.
Suplement Cultura diari AVUI, 10 setembre 1998
Pep Coll. El tresor de la nit de Nadal. Il·lustracions de Cristina Losantos. Col·lecció Petit Esparver. Edicions de La Magrana (també en edició especial de la Caixa de Terrassa). Barcelona, 1998. A partir de 10 anys.
Carme Fernàndez Villabol. Pau, què et passa? Il·lustracions de Quelot. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 7 anys.
Són tres premis de l'última temporada. El Premi Edebé de Literatura Infantil, el premi Lola Anglada de la Caixa de Terrassa i l’Ajuntament de Terrassa, i el premi Comte Kurt, de la Galera. Tres oportunitats per comprovar les diferents opcions dels jurats i, a la vegada, les diferents opcions dels autors aspirants a guanyadors.
El Premi Edebé serveix per presentar un autor encara jove (generació del 71) i una novel·la breu, honesta amb els lectors, virtut escassa però necessària, tenint en compte la col·lecció. Albert Roca fa un relat d’amors entrecreuats, el de dues parelles grans i el d’una d’adolescents. Una de feta, madura, una altra d'esclatant en plena maduresa dels enamorats, i la tercera, a mig fer i de simple iniciació.
El conflicte de fons: la guerra civil espanyola i el seu inici. Però només com un tret al final del relat, sense pretendre explicar ni els fets ni el lloc. Per tant, fàcilment comprensible per qualsevol edat de qualsevol moment. El que passa és que el relat en conjunt està tot just esbossat i això fa que un lector adult, gràcies a la seva experiència, segurament sabrà molt més d’allò que se li explica, però a un lector menys experimentat o jove, la comprensió subliminal se li pot fer més difícil.
Cal advertir, però, que ‘Un cargol per a l’Emma’ és una novel·la prima com un paper de fumar i fràgil com una closca de cargol. Tan prima i tan fràgil, que un es pregunta com devien ser els altres originals que van competir al premi. Les il·lustracions, reproduïdes a dues tintes, a pesar de la bona interpretació de la dibuixant, no queden gens afavorides per l’edició. La bona mà il·lustradora es detecta a coberta, però, com ja és habitual en els premis Edebé, la franja impresa pregonant el premi trepitja a tot drap i sense escrúpols l’única làmina de colors que se salva del conjunt.
Per la seva part, Pep Coll va obtenir el premi Lola Anglada amb un recull de les històries que no esgota mai gràcies a la seva dèria investigadora. A ‘El tresor de la nit de Nadal’, la veu popular se centra en històries que han arrelat en la terra pirinenca que tant coneix l’autor. La més eixelebrada —però, per mi, la més interessant del recull—, la que parla de les memòries d’un mercenari, un viatger de grans llegendes que se’n surt de tot en una contalla plena d’exageracions sense opció a rèplica.
La virtut d’aquest recull de Pep Coll és que es limita a sis històries que l’obliguen a centrar-se en l’experiència d’una contalla de tres veus d’avis la nit de Nadal. Les il·lustracions, per motius editorials similars a l'anterior, hi són per compromís. Només la coberta a color permet veure tot el que haurien donat de bo.
En canvi, del Premi Comte Kurt, només se’n salven les il·lustracions (allò que precisament no ha passat per la mà del jurat!). El dibuixant, que utilitza l’àlias de Quelot, ha fet una dotzena de làmines que li serveixen per retratar un personatge estrambòtic. Quelot ha optat per donar tot el joc al cap de la figura i completar les làmines amb traços geomètrics. ‘Pau, què et passa?’ és un conte curtíssim com diu el nom del premi (Comte Kurt), que es limita a explicar les manies del protagonista durant els set dies de la setmana. Un conjunt d’anècdotes que conformen un relat de llibre de text amb franja de premi, però que demostren que caldria haver exigit més tremps literari per tenir dret a lluir la banda de guanyador.
Suplement Cultura diari AVUI, 10 setembre 1998
27 de desembre del 2014
L'autor que no volia ser pediatre
Joan Armangué. Joaquim, això no es fa! Col·lecció Petit Esparver. Edicions La Magrana. (També en edició especial il·lustrada de la Caixa d'Estalvis de Terrassa). Barcelona, 2000. A partir 9 anys.
Segons quins llibres et cauen a les mans, penses que els que n'han tingut la responsabilitat de triar i editar actuen sovint més com a pediatres de la literatura que no pas com a lectors. Quan una novel·la, un recull de contes, una obra de teatre o un recull de poemes es valoren segons el que convé i el que no convé als seus presumptes lectors, s'està fent pediatria sota una falsa aparença de pedagogia. De la mateixa manera que el pediatre recomana una llet en pols o uns dodotis determinats, molts preceptors dels primers lectors recomanen literatura en pols i dodotis de literatura. És a dir, uns productes que, amb la majoria d'edat dels receptors, passaran a millor vida.
Si llegiu aquest recull de peces breus de Joan Armangué (Barcelona, 1960) no tindreu pas aquesta sensació. El dia que es devien escollir aquests contes de l'autor —que ara treballa i escriu a Sardenya—, els pediatres de la literatura devien estar en vaga. Tornant-los a llegir ara en paper imprès i en suport llibre —ja els havia llegit abans en folis originals— la impressió corrobora tot això que deia. Joan Armangué ha escrit sense pensar en els presumptes lectors als quals s'adrecen la col·lecció i el premi de contes Lola Anglada, que Armangué va obtenir en l'última edició. És un mèrit a tenir en compte que li hauria anat en contra si, en comptes d'anar a parar a uns criteris estrictament literaris, hagués anat a parar a mans pediatres amb el catàleg dels venedors sobre la taula. I és també una provocació al conjunt desnatat de la literatura per a joves. Armangué els diu: "Llegiu per plaer, sense voler saber com s'acaba ja a la segona línia, esperant amb confiança la sorpresa que servirà l'autor, que és la guspira i la raó de ser del conte".
Els sis contes breus del llibre tenen de fons un to surrealista que només es pot llegir si s'hi creu. 1) 'La Rosa Llevadora' és una espècie que es troba al Tibet i que serveix a l'autor per crear una faula sobre la intensitat de viure un dia en plenitud davant d'una vida sencera sense neguit. 2) 'El Rei de les Orelles d'Ase' transporta el lector a un país imaginari (la fabulació, novament) i mostra la misèria del poderós que no s'adona de les orelles que arrossega sota la seva cuirassa de monarca. 3) 'El Cor del Bosc' és un personatge diminut que escalfa el mal viure d'un personatge que té un pare i una mare entre dèspotes, egoistes i cruels, antigues fórmules dels contes més clàssics, abans que els pares, les mares, els nens i les nenes fossin, en la literatura més actual, terrossos de sucre. 4) Joaquim, això no es fa! —el conte que dóna títol al recull— relata com una batalla amb estornells serveix de metàfora del poder i d'on aquest pot arribar. 5) 'Vacances a l'Alguer' és una pretesa juguesca de criatures a la plaça que es converteix en un petit drama tot just esbossat i serveix també per tintar amb un parell d'imatges metafòriques la imaginació del lector: "És sempre bonica la posta a l'Alguer: el sol es fica al mar com un dineret a la guardiola." O bé aquesta: "Vista de tan enlaire [en ple vol] l'Alguer és com una pedra preciosa en un collaret de plata." (Josep Pla estaria content d'aquest parell de definicions; "Mira —diria— al final m'han entès!"). I, finalment, 'La meva guerra', explica el període d'un vulgar examen de geografia entre estiu i setembre, juga amb les guerres a la bassa de vacances entre infants i les guerres d'estiu que transformen Europa i no aproven qui no en sap la nova configuració: "Itàlia ja no toca amb Iugoslàvia sinó amb Eslovènia." La brevetat del llibre el fa recomanable a tota mena de lectors.
[Suplement Cultura diari AVUI, 28 setembre 2000]
Segons quins llibres et cauen a les mans, penses que els que n'han tingut la responsabilitat de triar i editar actuen sovint més com a pediatres de la literatura que no pas com a lectors. Quan una novel·la, un recull de contes, una obra de teatre o un recull de poemes es valoren segons el que convé i el que no convé als seus presumptes lectors, s'està fent pediatria sota una falsa aparença de pedagogia. De la mateixa manera que el pediatre recomana una llet en pols o uns dodotis determinats, molts preceptors dels primers lectors recomanen literatura en pols i dodotis de literatura. És a dir, uns productes que, amb la majoria d'edat dels receptors, passaran a millor vida.
Si llegiu aquest recull de peces breus de Joan Armangué (Barcelona, 1960) no tindreu pas aquesta sensació. El dia que es devien escollir aquests contes de l'autor —que ara treballa i escriu a Sardenya—, els pediatres de la literatura devien estar en vaga. Tornant-los a llegir ara en paper imprès i en suport llibre —ja els havia llegit abans en folis originals— la impressió corrobora tot això que deia. Joan Armangué ha escrit sense pensar en els presumptes lectors als quals s'adrecen la col·lecció i el premi de contes Lola Anglada, que Armangué va obtenir en l'última edició. És un mèrit a tenir en compte que li hauria anat en contra si, en comptes d'anar a parar a uns criteris estrictament literaris, hagués anat a parar a mans pediatres amb el catàleg dels venedors sobre la taula. I és també una provocació al conjunt desnatat de la literatura per a joves. Armangué els diu: "Llegiu per plaer, sense voler saber com s'acaba ja a la segona línia, esperant amb confiança la sorpresa que servirà l'autor, que és la guspira i la raó de ser del conte".
Els sis contes breus del llibre tenen de fons un to surrealista que només es pot llegir si s'hi creu. 1) 'La Rosa Llevadora' és una espècie que es troba al Tibet i que serveix a l'autor per crear una faula sobre la intensitat de viure un dia en plenitud davant d'una vida sencera sense neguit. 2) 'El Rei de les Orelles d'Ase' transporta el lector a un país imaginari (la fabulació, novament) i mostra la misèria del poderós que no s'adona de les orelles que arrossega sota la seva cuirassa de monarca. 3) 'El Cor del Bosc' és un personatge diminut que escalfa el mal viure d'un personatge que té un pare i una mare entre dèspotes, egoistes i cruels, antigues fórmules dels contes més clàssics, abans que els pares, les mares, els nens i les nenes fossin, en la literatura més actual, terrossos de sucre. 4) Joaquim, això no es fa! —el conte que dóna títol al recull— relata com una batalla amb estornells serveix de metàfora del poder i d'on aquest pot arribar. 5) 'Vacances a l'Alguer' és una pretesa juguesca de criatures a la plaça que es converteix en un petit drama tot just esbossat i serveix també per tintar amb un parell d'imatges metafòriques la imaginació del lector: "És sempre bonica la posta a l'Alguer: el sol es fica al mar com un dineret a la guardiola." O bé aquesta: "Vista de tan enlaire [en ple vol] l'Alguer és com una pedra preciosa en un collaret de plata." (Josep Pla estaria content d'aquest parell de definicions; "Mira —diria— al final m'han entès!"). I, finalment, 'La meva guerra', explica el període d'un vulgar examen de geografia entre estiu i setembre, juga amb les guerres a la bassa de vacances entre infants i les guerres d'estiu que transformen Europa i no aproven qui no en sap la nova configuració: "Itàlia ja no toca amb Iugoslàvia sinó amb Eslovènia." La brevetat del llibre el fa recomanable a tota mena de lectors.
[Suplement Cultura diari AVUI, 28 setembre 2000]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)