Recursos lingüístics d'un conte de fades

Miquel de Palol. «Les tres ties». Traducció de Paulina Fariza. Il·lustracions de Montse Ginesta. Col·lecció El Petit Dofí. Editorial Destino. Barcelona, 1992. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 juny 1992 [+ descarregueu la crítica]

Altres veus, altres àmbits

«Cent grumets i un capità. Guia de lectura». Coordinació de Susanna Esquerdo. Col·laboradors: Josep Maria Aloy, Xavier Blanch, Marta Luna i Caterina Valriu. Editorial La Galera. Barcelona, 1995. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 setembre 1995 [+ descarregueu la crítica]

«Cap a una educació intercultural». Selecció de materials i coordinació: Àfrica Guerrero i Rosa Mut. Pròleg d'Enric Larreula. Institut Municipal d'Educació de Barcelona. Centre de Documentació Artur Martorell. Barcelona, 1995. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 setembre 1995 [+ descarregueu la crítica]

Aprendre

Teresa Duran i Roser Ros. «Primeres lectures. Llegir abans de saber llegir». Editorial Pirene. Barcelona, 1995. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 2 novembre 1995 [+ descarregueu la crítica]

Teresa Duran i Anna Gasol. «Tots els Esparvers: 1 - 120». Editorial La Magrana. Barcelona, 1995. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 2 novembre 1995 [+ descarregueu la crítica]

Teresa Blanch. «Cap-i-cua. 55 Petits Esparvers». Editorial La Magrana. Barcelona, 1995. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 2 novembre 1995 [+ descarregueu la crítica]

Llenguatge pirinenc

Pep Coll. «El segle de la llum». Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 3 juliol 1997 [+ descarregueu la crítica]

Observació contemporània i madura

Emma. Sophie Tasma. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Col·lecció L'Odissea. Edicions Empúries. Barcelona, 2001. A partir 16 anys.

      Pot semblar que allò que es debat en aquesta novel·la sigui de quina manera passa l'estiu una família de composició singular, al voltant del pare i la seva tercera dona i la seva filla petita, a més del fill gran, fruit de la primera relació i l'Emma, la filla adolescent nascuda de la segona dona i la seva àvia. També habiten a la casa de vacances l'amic de sempre de l'Emma i la minyona que ha conegut totes les mares i els fills respectius. Però, de fet, entre anada a la platja i picnic es fan patents les tibantors i les complexes relacions.
      Ja es veu, doncs, que ens trobem davant d'un relat familiar, que es podria interpretar com a clàssic, però que, en el fons, s'adapta a les circumstàncies contemporànies, tal com la majoria de la societat occidental entén la família.
      En realitat aquesta novel·la és, doncs, la posada en escena d'un conflicte visceral, però, alhora, contingut en les formes, enmig de la voluntat de normalitat d'aquesta família en temps de vacances.
      El relat es desenvolupa en tercera persona instal·lada permanentment en el punt de vista i en el record de l'Emma (recordem: la filla adolescent del segon matrimoni), que s'adona que ja no reconeix com a seu el món infantil que va compartir amb el germà gran i l'amic de sempre. Hi domina el despertar sexual, però també la presa de consciència del món adult que l'envolta, amb la mare que deixa sola cada estiu i que passa estretors en contrast amb l'abundor despreocupada que regna a la casa del seu pare; amb l'àvia jueva que va viure en la pell de la seva mare tortures dels nazis, tema que l'autora esbossa i liquida en un no res, però amb densitat: "T'explico aquesta història perquè l'oblidis. No es pot oblidar una cosa que s'ignora".
      La petita Lola és la joguina de tots, que la protegeixen i hi juguen. És la representant del món feliç, aliè a tot conflicte i la seva presència somniadora actua de contrast amb el sentiment de l'Emma, que en aquestes vacances deixa definitivament aparcat el món infantil.
      L'autora, Sophie Tasma (París, 1957) exerceix també de periodista. La seva producció literària és adreçada principalment als infants i els joves. En aquesta novel·la, sembla que l'autora ha volgut adreçar-se als joves del seu temps fugint de qualsevol estereotip que li puguin marcar les classificacions editorials. I ho justifica amb aquestes paraules: "No s'ha de tenir por de sentir, només cal aprendre a posar-hi distància."
      'Emma' és una novel·la de lectura plàcida, però que comportarà dificultats als més joves acostumats a l'acció i l'aventura. És d'aquelles novel·les que exigeixen repòs i concentració i que és difícil que tingui cabuda més avall d'una certa maduresa lectora en la comprensió de l'argument.
      Malgrat tot, aquesta hauria de ser la funció de col·leccions classificatòries com L'Odissea. I si aconsegueixen superar la barrera d'edats i tòpics, tot això que haurem guanyat. La traducció de Pau Joan Hernàndez fa de bon llegir i manté el nivell equilibrat en tota la narració. L'edició catalana ha canviat radicalment el títol. De 'L'école des loisirs' ha passat a 'Emma', un nom que, per cert, ja té fortuna en el món editorial: només cal recordar Robert Saladrigas i la seva 'Sóc Emma'.

[Suplement Cultura diari AVUI, 25 octubre 2001]

Una tria que voldríem infinita

Teresa Duran i Marta Luna. Un i un i un... fan cent. Col.lecció El Bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 2002.

       Les autores adverteixen d'entrada d'allò que segurament els dol: es van seleccionar 850 personatges de ficció de la literatura infantil i juvenil universal sobre una base d'uns 320 títols. Es va treballar sobre narrativa d'autor conegut, prescindint de la poesia i del teatre i, finalment, per exigències d'edició, es van quedar amb cent personatges de la literatura universal, alguns dels quals seran coneguts pels lectors més novells i la majoria, ni que sigui d'oïdes, pels lectors madurs.
      Així ha aparegut aquest recull de cent personatges, identificats cadascun amb la il.lustració que els ha donat a conèixer, i els han catalogat per  al lector amb un esquema pràctic: qui són, què fan, com els veuen els altres, els seus senyals d'identitat, el retrat físic, quin són els seus amics...
      La presentació, a més, suggereix algunes connexions entre personatges. Per exemple, d'Alícia, de Lewis Carroll, podem saltar, passant pàgines, és clar, a Margarida, de Lola Anglada. O, en el cas dels gossos, del Rovelló, de Josep Vallverdú, podem saltar a Buck, de Jack London, a Xola, de Bernardo Atxaga,  o a Milú, de Tintín / Hergé. Un estudi, doncs, que, si no m'erro, és el primer que recopila un gruix d'herois de la literatura per a infants i joves, i per tant el fa no només interessant en català sinó en altres llengües.
      El treball de les dues autores és inevitablement una selecció, d'acord, però és aquí és on cal posar el dit a la nafra. En plena era informàtica i digital, la publicació d'aquest recull hauria de representar una porta cap a una recopilació oberta que no només abastés els 850 personatges que esmenten les mateixes autores, i que et fan la boca aigua, sinó tots aquells que es vagin afegint al patrimoni literari. Avui en dia, un estudi com aquest ja no es pot plantejar sense aquesta possibilitat paral.lela.
      Hi ha mitjans, suficientment subvencionats per diversos organismes públics, i no pas amb pocs euros, que mantenen pàgines web inútils per a la informació general, tot i que segurament molt útils per a l'autobombo corporatiu. 'Un i un i un... fan cent' hauria de tenir un títol infinit: 'Un i un i un... fan molts'. El mateix planteig del llibre, en suport digital, permetria que les interconnexions entre personatges, obres, autors, cultures o gèneres fos tan senzill com un clic. El paper, com tothom sap, es desfassa l'endemà de ser escrit.   Com a mostra, el cas de la fitxa del personatge Harry Potter que fa referència al desig que pugui arribar aviat al cinema en català. Això, en suport digital, un cop estrenada la segona pel.lícula, quedaria solucionat immediatament amb una actualització rigorosa.
      I posats a remenar el bagul, tot i que admeto que es tracta d'interessar-se per la vida i l'obra dels personatges de ficció, crec que s'hi fa imprescindible també un índex onomàstic que, com a mínim, permetés trobar alfabèticament obres i autors. Ara, aquesta informació està limitada a la tímida bibliografia, però dins de cada personatge.
      De moment, doncs, un esplèndid primer tast del que m'agradaria que no tingués fi, una mena de Qui és Qui de ficció que recull noms tan cèlebres com Alícia, Astèrix, Babar, Batman, Capità Trueno, Caputxeta Vermella, Harry Potter, Jim Botó, Massagran, Matilda, Momo, Oliver, Patufet, Robinson Crusoe, Sherlock Holmes, Tom Sawyer, Tres Bessones, Voldemort o Xola. I així fins a cent... només.

[Suplement Cultura diari AVUI, 16 gener 2003]

Recomana'm un llibre tranquil...

Pep Molist. Els llibres tranquils. Pròleg de Pere Darder. Col.lecció d'assaig Argent Viu. Pagès Editors. Lleida, 2003.

Antoni Dalmases: La sargantana Juliana. Il.lust. de Teresa Martí. Charles Simic: On és el Pirolet? Trad. d'Aurora Ballester. Il.lust. de Gabriela Rubio. Josep  M. Fonalleras: Els tràfecs d'en Tòfol, el Pèsol i de la faveta Lilós. Il.lust. de Maria Espluga. Eduard Màrquez: L'Oriol i el ratolí Pérez. Il.lust. de Marta Balaguer. Joan Armangué: En Quim Badall. Il.lust. de Rebeca Luciani. Emili Teixidor: La Rosa, la Roca i el Llop. Il.lust. de M. Àngels Comella. Col.lecció Històries en Majúscules. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2003. A partir 5 anys.

       Fa dos anys, per iniciativa d'una sèrie de persones vinculades a l'àmbit de la literatura infantil, i amb el suport i l'entusiasme de l'escriptor Josep Vallverdú, l'Ajuntament de Mollerussa va convocar el Premi Rovelló d'assaig sobre literatura infantil. La segona edició ha distingit el treball del bibliotecari, crític i escriptor Pep Molist (Manlleu, 1965) que s'ha proposat fer una tria de lectures que, per ell, tinguessin la virtut de la tranquil.litat. I és ell mateix qui justifica l'elecció del títol i de la temàtica fent referència a la petició que li va fer una usuària d'onze anys de la biblioteca on ell treballa quan un dia li va demanar: «Recomana'm un llibre tranquil».
       Vet aquí com, d'una anècdota quotidiana, pot néixer un gènere que, en mans dels artífexs del màrqueting editorial, podria arribar a fer fortuna. ¿I què deu ser un llibre tranquil? La petita usuària li va donar a l'autor de l'estudi que ara es publica les claus de la qüestió. Per ella, un llibre tranquil és un llibre "que no fa por, que no t'accelera el cor a cada retomb, que més que riure et fa somriure, que més que plorar et fa pessigolles al cor, i que et desvetlla les emocions d'una manera suau i delicada."
       Pep Molist ha limitat la seva tria a llibres per a lectors fins a uns 10 anys. És per tant una tria que abasta les primeres franges d'experiència lectora i que l'autor presenta amb un comentari, la reproducció d'un fragment i una bibliografia relacionada amb el conte escollit.
       I com que la teoria no seria res sense la pràctica, una nova  sèrie de Cruïlla sembla editada a posta per fer els honors al títol de l'assaig del premi Rovelló. La col.lecció Històries en Majúscula ha estat pensada per als primers lectors, els contes són breus, il.lustrats, i el text és íntegrament reproduït en lletres majúscules per facilitar la lectura primerenca.
       Antoni Dalmases hi parla d'una sargantana a qui li agrada viure precisament tranquil.la, amb peripècia emocionant de fons. Charles Simic, autor resident als EUA i premi Pulitzer de poesia, s'estrena en la literatura infantil amb el gat Pirolet que ha desaparegut i es fa buscar per tothom a casa. Josep M. Fonalleras utilitza dos llegums personificats, el pèsol i la fava, que somnien passar-se la vida a la cassola. Eduard Màrquez explica una història de nit entre un petit a qui li ha caigut la dent i un ratolí. Joan Armangué relata el cas d'un petit dormilega i entra en una història fantàstica amb pirata inclòs. I Emili Teixidor parla de la història d'una noia que treu fum pels queixals perquè li surten pètals de rosa a les galtes.
       Són els sis primers títols d'aquesta nova col.lecció que vénen a ampliar les sèries per a primers lectors d'altres segells editorials. En aquest cas, la tria, o l'encàrrec, a autors amb obres per a lectors adolescents i adults és una aposta que la diferencia de les altres i que cal aplaudir. A la vegada que és també una aportació de material per a estudis com el del premi Rovelló comentat abans, que esmenta uns 180 escriptors i il.lustradors, dels quals només un 30% són catalans. L'únic pessic que crec que es pot fer al suggerent treball de Pep Molist, sobretot després de quaranta anys llargs de la represa, amb desenes i desenes de títols d'autors catalans, sense comptar la feina pionera i senyera de fa gairebé cent anys.     

[Suplement Cultura diari AVUI, 15 gener 2004]

Amb la pell freda sota el braç

Albert Sánchez Piñol. La pell freda. Foto coberta de Michael Heissner. Col.lecció Toc de Ficció. Edicions La Campana. Barcelona, 2002. A partir 16 anys.

       La novel.la 'La pell freda' tindrà ben aviat a disposició dels centres d'ensenyament i del professorat de llengua i literatura, una guia de lectura que faciliti la seva recomanació per a lectors joves. 'La pell freda' ha recorregut, en un any i mig, el camí que altres novel.les catalanes han aconseguit en mig segle. I, també en un any mig, ha temptat productors de teatre i cinema.
      No hi ha dubte que l'atmosfera, el contingut i el rerefons antropològic i psicològic que conté la novel.la poden ser una magnífica carn de canó dels creadors de La Fura dels Baus. A 'La pell freda', no hi falten ni la sang ni el fetge, ni la terra, ni l'aigua, ni el foc, ni el bestiari fantàstic, ni el paisatge metafòric a través de l'illa. Però també s'hi troba humanitat, calidesa, compassió i estimació. Més Fura, impossible.
      I posats a somniar en una adaptació internacional d'una novel.la catalana al cinema de l'imperi de Hollywood, 'La pell freda' serveix en safata la possibilitat d'estimular la imaginació dels creadors d'efectes especials i de monstres en tres dimensions, tant en procés digital com en artesanal de taller. ¿Ens imaginem, ni que sigui per un moment, l'actor Anthony Hopkins transfigurat en el personatge de Batís Caffó, el faroner? ¿O l'actor Tom Cruise fent el paper incrèdul i desesperat de l'oficial atmosfèric arribat de nou a l'illa? Amb aquest parell, no hi hauria dificultat a trobar l'actriu del paper d'Aneris (diguem clarament Sirena, ni que soni disneylandià) i que és el personatge femení clau de bona part del desenllaç, o més aviat de la fatalitat del desenllaç.
     L'empenta perquè tot sigui així ja està donada. A l'hora de fer aquest article, la novel.la ha superat onze edicions en català (uns 40.000 exemplars) i ha tancat una dotzena de contractes de traducció a altres llengües, a través de l'agència literària de Carmen Balcells, a més de tenir uns vuit o deu contractes més emparaulats.   Tot un bàlsam d'optimisme per al miler i mig d'autors que, pels seus mèrits —haver escrit i publicat almenys dos llibres— formen part del Qui és Qui de les Lletres Catalanes. I tot un desmentiment sobre la pretesa dificultat que autors, agents, editors i funcionaris culturals diuen que hi ha per sortir a fora a partir d'una edició en català. Uns i altres en poden extreure la moralitat que vulguin.
La novel.la 'La pell freda' té també, doncs, tots els trumfos perquè faci un pas més: la seva introducció com a lectura per als joves. Té tots els ingredients perquè sigui així. Per això, com deia, l'editorial ja està treballant en l'edició d'una guia de lectura que, a banda del plaer de la simple lectura, aprofundeixi posteriorment en tot allò que l'autor, per la seva coneixença com a antropòleg i també com a home curiós per diverses cultures a partir de la seva dèria africanista, hi diu o hi insinua.
      Sobretot, 'La pell freda' és una novel.la que suggereix amb efectes multiplicadors diverses situacions al lector. I el seu avantatge, per a lectors joves, és que, com qualsevol bona novel.la, té diferents nivells de lectura. Des del més anecdòtic (aquell que segurament serviria per al guió de cinema), al més esgarrapador de les entranyes (aquell que serviria per al teatre de La Fura), fins al més acadèmic (aquell que hi troba referències als clàssics i també a algunes de les claus de la civilització, amb les seves alegries i les seves misèries). L'èxit de 'La pell freda' és, de rebot, un èxit que enforteix el conjunt de les lletres catalanes. Només cal aprofitar-lo.

[Suplement Cultura diari AVUI, 4 març 2014]

Amb la muntanya de Montjuïc de fons

Isabel Olesti. La muntanya dels secrets. Col·lecció Columna Jove XXL. Columna Edicions. Barcelona, 2005. A partir 16 anys.

Manuel Valls. Eva, què fas aquesta nit? Col·lecció Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2005. A partir 14 anys.

         Les èpoques en les quals s'ambienten les dues novel·les són diferents. Anys seixanta del segle passat i primeries d'aquest segle. Però la muntanya de Montjuïc hi és de fons en les dues. En la d'Isabel Olesti, com a territori gairebé protagonista, al costat de l'heroi. En la de Manuel Valls, com a referent màgic dels seus personatges, amb poders sobrenaturals. Dues novel·les, a més, amb una forta arrel a la Barcelona en creixement de la primera gran immigració i a la Barcelona tradicional de Gràcia, respectivament.

      Isabel Olesti (Reus, 1957) ha fet un retrat de la Barcelona de les barraques, centrat a Montjuïc, a partir d'un personatge jove que hauria pogut ser un més dels que apareixen a la pel·lícula 'Los chicos del coro'. L'autora diu que la informació de la trama de la novel·la la deu a les converses mantingudes amb un cap de cuina d'una pizzeria. El cas és que la impressió de 'La muntanya secreta' és més la d'un document que no pas d'una novel·la, tot i que segurament —tornem al cinema— costa actualment de diferenciar entre ficció i realitat. Olesti ha estructurat la novel·la en cinc parts, de les quals només la quarta abusa d'un ritme truculent amb aventures de risc al volant, i ha respectat un recorregut personal del seu protagonista que retrata un substrat urbà tret de l'oblit.

          Descobrir coves i passadissos a la roca de Montjuïc —una aventura amb espelmes que s'apaguen recorda 'Les aventures de Tom Sawyer'— o entrar en els col·legis religiosos de l'època —més orfernats d'acollida que no pas escoles— posa el testimoni dels anys cinquanta i seixanta d'aquí al costat de testimonis similars que han tractat també amb cruesa autors francesos o irlandesos.

           Dins de 'La muntanya dels secrets' no hi falten referències geogràfiques o d'institucions, i passatges històrics: L'Asil Duran, per exemple —un terror de l'època— o el barri del Poble Sec, sota Montjuïc, o el barri del Carmel dels inicis. I tampoc hi falten unes pinzellades de sentiments entre germans i pares del que ara anomenaríem una família desestructurada. I, com a refiló, un alè poètic, amb una troballa d'un llibreter de vell que lliga amb la infància del protagonista i la propietat d'un llibre rescatat de l'abocador i que és el que canvia la seva atzorosa vida. Parlar de circumstàncies de misèria és sempre un recurs literari de bon resultat. I el cas de 'La muntanya dels secrets' no n'és una excepció.

         Manuel Valls (Barcelona, 1952) s'ha dedicat, després d'una trajectòria dins el món del cinema i la televisió, a la literatura per a joves amb una sèrie, la d'Eva, de la qual ja porta quatre novel·les: 'Eva, busca un bon psicòleg', 'Eva, ja tens quinze anys i...', 'Eva, no vagis a Berlín amb limousine' i, aquesta, 'Eva, què fas aquesta nit?', guanyadora del Premi Ramon Muntaner. El personatge, com s'intueix, és una noia que no n'ha fet encara setze, però que es comporta amb la maduresa de la majoria d'edat. Veïna de Gràcia, on l'autor ambienta l'acció, el personatge passa com pot la maroma de l'edat i el dia a dia d'uns pares separats i dos germans petits.

       Novel·la amb tendència a l'aventura urbana adolescent, té una guspira d'originalitat —que l'autor explota poc—, amb l'aparició d'un moviment cívic —o incívic, depèn de com es miri— que es dedica a buidar els jardins dels nans de pedra de decoració per tornar-los al seu hàbitat, que és el bosc.

Cada novel·la té un final tancat, però les relacions personals que s'hi van establint es mantenen dins la sèrie. L'Eva és un personatge que fa el camí d'altres, com és ara en Flanagan, hereus d'una tradició literària que es va refermant a manera que els lectors agafen confiança amb el seu heroi o, en aquest cas, amb la seva heroïna.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 28 abril 2005]