«Moby Dick» o la història d'una obsessió

Herman Melville. «Moby Dick». Adaptació de Joaquim Carbó. Il·lustracions de Lluïsot. Col·lecció El Fanal de Proa. Edicions Proa. Barcelona, 1993. A partir de 9 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 11 juliol 1993. [+ descarregueu la crítica]

Nines russes per tornar al passat

Antoni Dalmases. «Doble joc». Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1994. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 23 juny 1994. [+ descarregueu la crítica]

Jesús Bonals. «Uns ulls plens de mar». Col·lecció Columna Proa Jove. Editorial Columna, 1994. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 23 juny 1994. [+ descarregueu la crítica]

Impressions d'ultramar

Baltasar Porcel. «Un amor a les Seychelles». Editorial Columna - Proa Edicions. Barcelona, 1995. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 1 juny 1995 [+ descarregueu la crítica]

Crida arriscada

Jaume Cela. «La crida del mar». Col·lecció Polissons. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 1996. A partir 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 gener 1997 [+ descarregueu la crítica]

Mons perduts per imaginar

Xavier Benguerel. Suburbi. Col·lecció Polissons. Editorial Proa - Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

Lola Anglada. Contes meravellosos. Biblioteca Lola Anglada. Editorial Proa - Editorial Columna. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

        Probablement en un món editorial normalitzat, les successives reedicions dels contes il·lustrats de Lola Anglada no representarien una “raresa” sinó una “continuïtat”. Crec que val la pena aturar-se una mica i rellegir Lola Anglada. Hi ha de tot. Des del conte més de mel i mató fins al que burxa subtilment amb una fiblada en el moment menys pensat.
        Però sobretot crec que l’obra de Lola Anglada es revaloritza cada vegada més perquè ja es refereix a un món absolutament desconegut a hores d’ara. Quan Lola Anglada, per exemple, parla de la jove masovera, de l’hort de la masia o dels pardals, parla d’un món que pot alimentar la nostàlgia d’uns quants, molt pocs, però que també pot fomentar la imaginació d’uns altres, els més joves.
        En contra de l’opinió que pot fer creure que les il·lustracions que acompanyen la Biblioteca Lola Anglada estan fora de joc, diré que la reedició de llibres clàssics il·lustrats és una constant en altres cultures. I encara afegiré que moltes de les làmines de l’autora tenen una intemporalitat que supera sense punt de comparació els treballs escolars de fi de curs que es fan servir per il·lustrar avui en dia segons quins llibres “modernets i adequats per als nens”.
        En una paraula: hi hauria hagut un procés progressiu lògic des de Lola Anglada a Les Tres Bessones, posem per cas, o fins a Ot el Bruixot o Teo, per esmentar tres casos de personatges de dibuixos situats al capdamunt de la popularitat audiovisual en aquest moment. Aquest procés, per les circumstàncies prou sabudes, té un buit. Aquest buit fa que a vegades es pensi que la il·lustració s'acaba d'inventar. I no és així. Tant Les Tres Bessones, com Ot, com Teo, com tots els seus parents il·lustres i il·lustrats tenen una àvia que vigila atenta el que fan.
        Un cas semblant es pot aplicar pel que fa a la reedició en la col·lecció Polissons d’una de les primeres novel·les de Xavier Benguerel. Es tracta de ‘Suburbi’, escrita i publicada el 1936. Xavier Benguerel és un dels autors testimoni d’una època que ha deixat un llegat literari més complet: ‘El testament’, ‘Els vençuts’, ‘Gorra de plat’, ‘Icària, Icària...’, ‘Llibre del reton’...  
        La novel·la 'Suburbi', que ell mateix va poder revisar per reeditar a Proa, porta les olors, els colors, els sentiments i la manera de ser d'una societat del Poblenou de Barcelona que s'ha fos com una bola de neu. Benguerel, que va viure més de trenta anys al Poblenou, va ser la veu de la consciència que va lamentar que 'la seva Icària' desaparegués un dia per l'embat olímpic que ell ja no veuria (em ve a la memòria una entrevista a televisió feta per l'aleshores periodista Pilar Rahola, parlant del tema).
        ‘Suburbi’ és una oportunitat per saber a què es referia el traductor de ‘Les faules de La Fontaine’ i ‘Les Flors del Mal’. Benguerel no ha estat mai un autor ensucrat. S’ha d’haver llegit el seu corpus narratiu per adonar-se’n. A ‘Suburbi’ ja es nota. Xavier Benguerel ha estat sobretot un mestre de la novel·la. Res millor que ‘Suburbi’, doncs, perquè els que un dia es van interessar per la telenovel·la ‘Poble Nou’, coneguin ara què es coïa fa seixanta anys ‘Poblenou’ coneguin ara què es coïa fa seixanta anys entre carrers proletaris, de brusa blava, espardenya, carmanyola i naus industrials de rajola vermella ran de mar.

Suplement Cultura diari AVUI, 3 desembre 1998

Entre la memòria i la imaginació

Patxi Zubizarreta. L'estiu de 1948. Traducció de Jordi Vidal. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

Miquel Rayó. Dama blanca, merla negra. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

Miquel Rayó. On són lliures els estels. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

       Les característiques d'aquestes tres novel·les és que basen la seva força més en l'estil i la llengua que no pas en l'anècdota que els serveix per desenvolupar la trama. Les tres són breus, d'un to intimista, tendeixen a la memòria, reculen en el temps, però també s'insereixen en les vicissituds del present perquè hi ha circumstàncies que són intemporals. I encara tenen un altre tret comú pel que fa al registre: els narradors de les tres s'adrecen a un interlocutor, present o absent, i ho fan, un mitjançant el dietari, l'altre mitjançant un plec de cartes, i l'altre de tu a tu.
       Amb aquesta definició, doncs, és fàcil deduir que ens trobem davant de tres propostes que, malgrat que s'han publicat en col·leccions per a adolescents, no segueixen l'esquema preestablert que aparentment hauria d'interessar els seus presumptes lectors. En les tres, no hi busqueu acció, ni escenes trepidants, ni grans aventures, ni heroïcitats de colles, ni respostes pròpies de joves superdotats i carregats d'experiència.
        En les tres, és la veu de l'adult qui s'adreça als adolescents. Per això les tres s'acosten, amb tota la distància que calgui, a alguns dels relats breus que Tahar Ben Jelloun ha escrit recentment adreçats a joves, explicant-los, en una mena de contalla de secret, allò que pensa sobre certs aspectes de la societat d'avui en dia i de les seves actituds.
        Patxi Zubizarreta (Ordizia, Guipuzkoa, 1964) a 'L'estiu de 1948' fa que el jove del seu relat descobreixi un dietari del seu pare i ressegueixi així, amb les seves paraules, com aquell va viure més de cinquanta anys enrere la descoberta de l'amor i alguns moments del País Basc a la postguerra. El relat, doncs, conté en bona part els textos del dietari del pare que l'autor enllaça de dia a dia amb breus afegits o impressions del jove lector que, volent fumar d'amagat i mirant d'esgarrapar un parell de cigarrets del calaix del seu pare, hi troba un dels seus secrets amagats.
        Miquel Rayó (Palma, 1952) fa una cosa similar a 'Dama blanca, merla negra', però no pas a través d'un dietari, si no amb l'explicació oral del record. El retorn a la memòria de Miquel Rayó el porta a recuperar paisatges, olors, personatges, situacions que recobren vida en un ambient allunyat, inevitablement desaparegut, per l'embat dels canvis d'ús de la societat que viu a cavall de finals del segle XX i de principis del segle XXI.
        On sí que recorre a l'estil epistolar, és a 'On són lliures els estels', on un escrivent de cartes, en un indret de l'Orient que s'endevina però no s'esmenta, escriu a la seva filla per parlar-li de la brutalitat que el jou del dictador ha infligit en la població i en la terra on ell va néixer i créixer. No es poden fer festes públiques, no es pot escoltar música, no es poden fer volar estels...
        Aquí, més que estirar del record del paisatge d'infància, Miquel Rayó estira de la imaginació per posar-se a la pell d'una altra cultura i, per tant, de les tres novel·les, és la que adquireix més el to intimista, sobretot perquè l'escrivent de les cartes de tanta gent que passa pel seu escambell es troba en la necessitat de parlar, ell també, a la mare i la seva filla, en un lloc incert.
        Tres novel·les breus per a lectors madurs i per als que, encara lectors adolescents, vulguin experimentar la densitat de la literatura quan aquesta connecta amb els sentiments que han mogut els seus autors a escriure.
        [Suplement Cultura diari AVUI, 21 octubre 2004]

Molt més enllà de Robinson Crusoe

Josep Vallverdú. Les raons de Divendres. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2003. A partir 15 anys.

         M'atreviria a dir que, a aquells que no hagin llegit mai el 'Robinson Crusoe' de Daniel Defoe, l'autèntic, passar abans els ulls per l'última novel·la publicada per Josep Vallverdú els pot representar un estímul per conèixer què hi va haver abans d'aquest Divendres, un dels personatges del clàssic de Defoe, que l'autor ens recrea i humanitza ara al màxim, fent-li rebentar les entranyes, tant les de l'animal venjatiu com les de l'individu primitiu de bon cor que porta dins, transformant-lo en un personatge igualment de novel·la d'aventures de fa tres-cents anys, però identificant-lo amb un personatge desconcertat, decebut, fora de lloc, com molts dels que ronden perduts per porxades i carrerons de qualsevol urbs civilitzada del nostre segle.
        Josep Vallverdú escriu 'Les raons de Divendres', entre el 2000 i el 2002. És una novel·la densa, però amena, plena d'imatges, de paisatge exòtic, d'illes verges, de mars sense fi, de sentors, de sentiments, de llenguatge fort com el ferro, travat i contundent, en definitiva, vallverdunià. La va publicar just ara fa un any. I amb un pèl de paciència, i també de mala fe, he esperat que algun crític oficial dels que gosen atorgar premis anuals des de la trona la descobrís abans que un servidor en parlés aquí —falsa esperança!—, si més no perquè la col·lecció on s'ha publicat passa la maroma de la frontera tan difícil d'establir entre joves i adults i que l'editorial faria bé de resituar sense ambigüitats.
        'Les raons de Divendres' és, al costat de 'La pell freda', d'Albert Sánchez Piñol, l'altra novel·la catalana que qualsevol literatura normalitzada —¿o hauríem de dir honesta amb ella mateixa?— no hauria dubtat gens a posar al costat de la que, també per mèrits propis, ha estat la novel·la dels últims dos anys traduïda a més llengües, gairebé d'un sol cop. I, per cert, sense premi de la crítica en el seu moment, tampoc.
        Recordo 'La pell freda' perquè 'Les raons de Divendres' té elements que aparellen les dues històries i, atenció, perquè 'La pell freda', de Sànchez Piñol, es publica el 2002, just quan Josep Vallverdú tanca l'escriptura de 'Les raons de Divendres'. Per tant, no havent-hi cap possibilitat de connexió lectora ni d'influència mediàtica externa, es produeix, en un mateix moment, l'adopció d'un gènere literari i d'una ambientació i una temàtica que, tot i les distàncies i les diferències que es vulgui, es toquen.
        'Les raons de Divendres' dispara la imaginació de Josep Vallverdú i fa que s'empesqui una continuació als avatars del personatge de Divendres, el nadiu sotmès per Robinson Crusoe, i que, saltant-se les lleis de Defoe, li atorgui un esdevenidor al seu gust, però incidint en les lleis de la natura, del dominador i del dominat, del joc de traïcions, de l'amistat tensa, del cultiu de l'odi, de l'idealisme per retrobar l'illa dels avantpassats i del desencant en descobrir que l'home blanc ha convertit els de la seva tribu en esclaus conformistes del mateix jou contra el qual Divendres s'havia rebel·lat, fins a matar, si calia.
         Per això deia que 'Les raons de Divendres', una de les novel·les més rellevants de l'extensa obra de Josep Vallverdú —i escrita als 80 anys—, dóna als nous lectors l'empenta que feia falta per redescobrir com devien anar de debò —és una manera de dir—, les peripècies a la ficció del nadiu Divendres amb el nàufrag Robinson, tal com el món, des que és món lector, les coneix.
         [Suplement Cultura diari AVUI, 28 octubre 2004]