Una aventura basada en fets i llocs històrics que té la voluntat d'esdevenir una tesi educativa

Boris de Rachewiltz i Valentí Gómez Oliver. «La Xerit al país dels faraons». Il·lustracions de Fernando Krahn. Col·lecció Destino Juvenil. Sèrie Verda. Editorial Destino. Barcelona, 1990. A partir 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 24 març 1990 [+ descarregueu la crítica]

Tretze contes d'aventures fantàstiques

Yak Rivais. «Impossible!» Traducció de Manel Pla. Editorial Destino. Barcelona, 1990. A partir de 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 15 desembre 1990 [+ descarregueu la crítica]

Una nova aventura de la Caputxeta Vermella, premi Apel·les Mestres

Mabel Piérola. «La qüestió dels meus pares». Il·lustracions de la mateixa autora. Editorial Destino. Barcelona, 1991. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 13 abril 1991 [+ descarregueu la crítica]

La il·lustració, més que un suport visual

Montse Ganges. «En Zip i el xai de la son». Il·lustracions d'Imma Pla. Col·lecció Infantil Il·lustrat. Editorial Destino. Barcelona, 1992. A partir de 7 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 25 abril 1992 [+ descarregueu la crítica]

Recursos lingüístics d'un conte de fades

Miquel de Palol. «Les tres ties». Traducció de Paulina Fariza. Il·lustracions de Montse Ginesta. Col·lecció El Petit Dofí. Editorial Destino. Barcelona, 1992. A partir de 16 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 20 juny 1992 [+ descarregueu la crítica]

L'indubtable interès d'una novel·la rodona

Pau Faner. «La dama de la mitja ametlla». Col·lecció Petit Dofí. Editorial Destino. Barcelona, 1992. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 1992 [+ descarregueu la crítica]

El valor de les il·lustracions

Miguel Ángel Pachecho. «La família de Mic». Il·lustracions d'Ana López Escrivà. Traducció de Paulina Fariza. Editorial Destino. Barcelona, 1993. A partir de 6 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 16 maig 1993 [+ descarregueu la crítica]

Retorn al món de l'eterna infància

J.M. Barrie. «Peter Pan i Wendy». Versió de Xavier Roca-Ferrer. Il·lustracions de Mercè Llimona. Editorial Destino. Barcelona, 1994. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 8 maig 1994. [+ descarregueu la crítica]

Dos contes amb animals humanitzats

Elizabeth Duckett. «No us ho podeu imaginar». Il·lustracions de Chiara Carrer. Editorial Destino. Barcelona, 1994. A partir de 7 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 12 maig 1994. [+ descarregueu la crítica]

Babette Cole. «El doctor Gos». Traducció de Xavier Lloveras. Il·lustracions de l'autora. Editorial Destino. Barcelona, 1994. A partir de 6 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 12 maig 1994. [+ descarregueu la crítica]

Lectures per un paisatge perdut

Josep Pla. «Lluna de mar». Il·lustracions de Carme Solé Vendrell. Col·lecció Petit Dofí Minor. Editorial Destino. Barcelona, 1994. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 15 desembre 1994. [+ descarregueu la crítica]

Una guineu amb molta sort

Biagio Bagini. «Berta la modista». Traducció de Xavier Lloveras. Il·lustracions Marcella Moia. Editorial Destino. Barcelona, 1995. A partir de 6 anys [+ descarregueu la crítica]

Shakespeare funcional

Leon Garfield. «Històries de Shakespeare». Traducció de Xavier Roca-Ferrer. Il·lustracions de Michael Foreman. Col·lecció Minor. Edicions Destino. Barcelona, 1995. A partir de 14 anys. Suplemement Cultura diari AVUI, 7 desembre 1995 [+ descarregueu la crítica]

Tècniques de l'audiovisual

Teresa Duran. Col·lecció Quatre Estacions. Il·lustracions de Sita Jucker, Alessandra d'Este, Marie-Jose Sacré i Fiona Moodie. Editorial La Galera i Pirene Editorial. Barcelona, 1996. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 25 abril 1996 [+ descarregueu la crítica]

Elena Cassina. «Juguem amb els sons». Il·lustracions de Roser Capdevila. Edicions Destino. Barcelona, 1996. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 25 abril 1996 [+ descarregueu la crítica]

La força del dibuix

Ignasi Roda. «Grúmic, els Estacions» i «Tell, el noi que s'empassava les llàgrimes». Il·lustracions de Carme Solé Vendrell i Maria Espluga. Col·lecció Tusitala. ING Edicions. Barcelona, 1996. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 9 maig 1996 [+ descarregueu la crítica]

David Zabay. «Històries de sols». Il·lustracions de l'autor. Premi Apel·les Mestres 1996. Editorial Destino. Barcelona, 1996. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 9 maig 1996.  [+ descarregueu la crítica]

Jill Barklem. «Una sorpresa d'aniversari per a en Fermí (Conte de Primavera)» i «El casament de la Rosella i en Polseguera (Conte d'estiu)». Traducció de l'anglès de Margarida Trias. Il·lustracions de l'autor. Col·lecció El Club dels Esbarzers. Editorial Destino. Barcelona, 1996. A partir de 5 anys. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 9 maig 1996 [+ descarregueu la crítica]

La fatalitat del destí

Maria Àngels Anglada. «Relats de mitologia. Els déus». Il·lustracions de Carme Peris. Col·lecció Petit Dofí. Edicions Destino. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 maig 1996 [+ descarregueu la crítica]

Robert Swindells. «Fred mortal». Traducció de l'anglès de Fina Marfà. Il·lustració coberta de Francesc Infante. Col·lecció L'Esparver. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 30 maig 1996 [+ descarregueu la crítica]

Al·legories

Max (il·lustracions). «Què hi ha per sopar?» i «Pasta d'aniversari». Teresa Duran (text). Col·lecció Popof i Kocatasca. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1996. A partir de 7 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 1996 [+ descarregueu la crítica]

Max (il·lustracions). «Els ulls d'en Joan». Antoni Dalmases (text). Col·lecció Llibres del Sol i de la Lluna. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1996. A partir de 7 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 1996 [+ descarregueu la crítica]

Marta Carrasco (text i il·lustracions). «La llibreta i la finestra». Edicions Destino. Barcelona, 1996. A partir de 7 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 1996 [+ descarregueu la crítica]

Jocs de color i de sensacions

Gisela Mehren. «El meravellós viatge d'Alexandre». Traducció de Sam Abrams. Editorial Destino. Barcelona, 1997. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 juny 1997 [+ descarregueu la crítica]

Sylvia Plath. «El vestit de color mostassa». Traducció de Núria Font. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 juny 1997 [+ descarregueu la crítica]

Edward Lear. «La mixeta i el mussol». Traducció de Jordi Jané. Il·lustracions d'Ian Beck. Editorial Joventut. Barcelona, 1997. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 5 juny 1997 [+ descarregueu la crítica]

Conèixer el nostre món

Teresa Duran. La Mila va a l’escola. Il·lustracions de Pep Montserrat. La Galera i Editors Associats. Barcelona, 1998. A partir de 6 anys.

Lindsay Camp. Per què? Traducció de Daniel Picas. Il·lustracions deTony Ross. Edicions Destino. Barcelona, 1998. A partir de  6 anys.

        Aquests són dos contes per a primers lectors, a pesar d’estar editats en formats diferents (un en llibre reduït, i l’altre, en àlbum i vinyetes), que indaguen en el coneixement del món més proper i tenen també en comú el  llenguatge com a força d’atracció i de reacció.
        ‘La Mila va a l’escola’ és un deliciós conte que té com a tema de fons el valor de la diversitat, com a factor de sociabilització. Els companys d'escola de la Mila, un nena búlgara de tres anys, es fan seva la paraula "mlko" (llet) per demostrar-li que volen fer amistat amb ella.
        L’edició compta amb unes il·lustracions molt ben arrodonides que estan fetes des de la perspectiva de la petita Mila. L’il·lustrador Pep Montserrat enfoca la protagonista en diferents estats d’ànim que van des de la felicitat familiar, passant pel momentani astorament de no entendre cap paraula de les que sent a l’escola, i acabant amb l’alegria de la incorporació en el grup d’una paraula del seu idioma.
        En el conte de Teresa Duran, brevíssim (tot un manual de com exposar un gran conflicte en poques paraules), hi tenen també un paper important, pel que fa a les il·lustracions de Pep Montserrat, els gargots enrotllats que surten de les boques dels adults i petits per representar que els mots desconeguts no tenen sentit.
        El conte ‘La Mila va a l’escola’, que ara ha vist la llum en una col·lecció que publiquen set editors diferents: valencians, bascos, gallecs, catalans, asturians i aragonesos, ja s’havia publicat fa cinc anys en el suplement El Tatano, dins de la revista Cavall Fort.
        D’altra banda, el conte de Lindsay Camp i Tony Ross recorda un de les desenes de personatges que ha fet l’actriu Lloll Bertran a la televisió. En aquest cas, la d’aquella noia que, a tot, preguntava “¿per què?” en un encadenament de “perquès” que acabaven fent perdre la paciència a l’interlocutor.
        En aquest cas, la petita Lily, la protagonista del conte que es presenta il·lustrat en vinyetes, pregunta tan sovint “¿per què?” que ja no se sap si l’expressió és un simple coixí lingüístic o és una necessitat de la petita perquè té ganes d’aprofundir en el coneixement de les persones i en el dels fets. Lily és tan insistent fent el martelleig de la seva pregunta que acaba posant frenètic el pare, a qui, a falta de paciència, se li esgoten les respostes.
        Però, per fi, la petita té l’oportunitat de fer la pregunta, una vegada i una altra, a uns extraterrestes disposats a destruir el planeta Terra, i com que arriba a un punt que els invasors no saben què respondre, se’n tornen per on han vingut per reflexionar sobre el dura que és la vida a la Terra. És així com el pare de la Lily s’adona que, a vegades, aquelles preguntes que tant el molestaven podien servir per fer repensar qüestions que es donaven per veritats absolutes.
        Les il·lustracions de Tony Ross, amb llapis de colors i de traç lliure, semblants a esbossos, posen l’èmfasi en l’expressivitat dels personatges. L'àlbum combina les vinyetes més estàndard, amb les de pàgina sencera o doble pàgina, amb la qual cosa algunes de les escenes tenen un caràcter més especial, determinat per la grandària il·lustrativa.

Suplement Cultura diari AVUI, 15 abril 1999

Tres llibres il·lustrats

Gabriela Rubio. Les fotos de la Sara. Traducció de Margarida Trias. Edicions Destino. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

Montse Ginesta. Els gegants. Col·lecció Montserrat Llegendes. Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

Montserrat Franquesa. La Roca del Diable. Il·lustracions de Montse Ginesta. Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

        L'edició de 'Les fotos de la Sara', darrer premi Apel·les Mestres, respira coherència, tant pel fons com per la forma. Segurament que ajuda que sigui així el fet que tant el text com les imatges són de la mateixa autora. 'Les fotos de la Sara' vol explicar per mitjà dels dos recursos (text i imatges) que, del coneixement del propi cos, se'n pot treure el màxim partit estètic.
        La protagonista de l'àlbum no té cura del seu aspecte i —com tanta gent a la vida— un dia que es fa unes fotos, precisament en un fotomaton, s'adona que no s'agrada. Una fada sempre és un bon recurs per als contes i encara més si, com aquesta de Gabriela Rubio, passa per allà per casualitat i, de rebot, concedeix a la petita Sara el desig de canviar d'aspecte, en una mena de metàfora de la cirurgia estètica per a petits.
        El que passa és que als experts en aquestes arts se'ls escapa la mà sovint i la fada no es lliura del risc, perquè la petita protagonista s'adona que no la coneix ningú, cosa que, francament, al cap d'una estona, comença a ser força pesat. Per això acabarà demanant a la fada que la torni a convertir com era abans i li promet que es deixarà créixer el cabell i canviarà sovint de pentinat.
        Les il·lustracions de l'àlbum de Gabriela Rubio tenen, a primer cop d'ull, l'aire de desgavell d'un esbós, no només pel trepidant ritme intern, sinó també a causa dels perfils bruts, producte dels traços gruixuts i espontanis que acaben amb el pinzell semisec.
        Però l'aparent caos es torna nítid d'intencions en les elaborades composicions que, fins i tot, integren els textos en espais diversos del dibuix: la faldilla de la mare, en un maletí, en un aparador o en el cos d'una bústia, cosa que aporta unitat al conjunt.
        D'altra banda, també cal saludar una nova col·lecció d'àlbums o d'edicions en cartoné, però de dimensions més reduïdes. Es tracta dels dos llibres de llegendes de tradició montserratina, il·lustrats per Montse Ginesta, que signa, a més, l'adaptació del text d'un d'ells, 'Els gegants'. En els dos volums, la il·lustradora interpreta la muntanya de Montserrat com a paisatge eteri, perfilat de diferents colors, màgic. Hi ha un evident contrast entre el text i les imatges.
        Mentre la narració és esquemàtica, fins i tot sintètica en el cas de 'La Roca del Diable', de Montserrat Franquesa, la narració visual informa dels ambients segons la mirada personal de la il·lustradora i defineix tot un món maliciós a partir dels detalls. Així, Montse Ginesta mostra el dimoni Babalà en la intimitat de la seva cova, adelerat, espiant els monjos amb binocles, intentant trobar el millor moment per ensarronar-los.
        També els pacífics gegants sarraïns, que es volen quedar a Catalunya tant sí com no, són uns deliciosos personatges de nas quadrat que ballen, transparents com les muntanyes, als casaments dels fills i filles dels comtes catalans. Text i imatge es complementen, doncs, en una conjunció molt agraïda.

Suplement Cultura diari AVUI, 3 juny 1999

Una alenada de frescor

Adoración Santolaya Ruiz-Clavijo (text) i Antònia Santolaya Ruiz-Clavijo (il·lustracions). Les dames de la llum. Traducció de Margarida Trias. Premi Apel·les Mestres 2000. Edicions Destino. Barcelona, 2000. A partir de 8 anys.

      Hi ha el perill, en edicions de contes i àlbums com aquest, que el text vagi per una banda i les il·lustracions per una altra. Sovint et trobes amb un text de circumstàncies que acompanya les il·lustracions, que són la base per entrar en la nòmina dels Premis Apel·les Mestres. Però això no passa en el conte 'Les dames de la llum', obra col·lectiva de dues germanes, i que manté un nivell equilibrat entre el text i les il·lustracions.
      'Les dames de la llum' em recorden inevitablement la novel·la 'El segle de la llum', de Pep Coll. No només perquè parlen, ni que sigui de passada, del naixement de l'electricitat, gràcies a la força de l'aigua, sinó perquè les tres protagonistes del contes (les dames de la llum) tenen una semblança amb les típiques fades de les rondalles tradicionals i una barreja de la tipologia en què les classificava la professora de la Universitat de les Illes Balears, Caterina Valriu, en l'assaig col·lectiu 'De la narrativa oral a la literatura per a infants', llibre del qual vam parlar fa uns dies aquí mateix. És a dir: en una barreja de Petites Dames, Dames Verdes, Dames Blanques i Velles Dames.
      Una altra lectura ràpida de 'Les dames de la llum' et recorda també allò tan sabut que ningú no es profeta a casa seva. I això és el que els passa als tres enigmàtics personatges que viuen la incomprensió del poble on habiten pel fet d'haver-se avançat en el temps a la llum. Obligades a fugir, canvien el món de la nit
al dia i és així com els pallussos de veïns que les van fer fora s'adonen del que realment s'havien perdut. El desenllaç, tot i que subtilment situat a mig camí de la moralitat i la pràctica de l'oenegé,  no espatlla tampoc el conjunt.
      Les il·lustracions del conte juguen amb tons vius en un ús envejable, per als qui fa temps que no en fan servir, dels llapis de colors i amb multiplicitat de rostres que unifiquen tots els personatges que hi apareixen; pobletans, les tres dames, criatures, autoritats i bestiar, un altre tret estilístic que recorda també el mètode utilitzat anys i panys per Pilarín Bayés. Evidentment, amb tot el que el mateix temps ha situat de distància entre la il·lustradora de Vic i les guanyadores de l'últim Premi Apel·les Mestres.
      Aquí, les germanes Santolaya Ruiz-Clavijo opten pels rostres deformats, una mica Munchians, sobretot els de les tres dames, i la part il·lustrativa s'adapta amb perfecta sincronia a la part escrita. L'àlbum —en cartoné, com pertoca— és una excel·lent alenada fresca tant per a lectors que ja han començat a llegir, com per a contadors de capçal de llit amb fantasia. Als uns els obre, amb un estil que s'enfila a la literatura de qualitat, la finestra a la narrativa fantàstica contemporània sense prescindir de la veu tradicional. Als altres, els permet retrobar la línia melòdica imprescindible perquè un conte no faci aigües. En aquest cas, ben al contrari, les aigües fan la llum fins a l'última frase.

Suplement Cultura diari AVUI, 8 juny 2000