Contes per explicar

Jacob Ludwig Karl Grimm i Wilhelm Karl Grimm (Germans Grimm). Contes dels germans Grimm. Traducció de l’alemany d’Anna Gasol. Il·lustracions de Nikolaus Heidelbach. Galàxia Gutenberg i Cercle de Lectors. Barcelona, 1998. A partir de 10 anys.

    Un luxe es pot valorar de moltes maneres. Aquest és un luxe editorial no només per la seva presentació, per la riquesa de les il·lustracions, sinó també per la traducció que n’ha fet Anna Gasol, persona vinculada estretament a la literatura publicada per a joves en diferents àmbits.
    El volum, i remarco “volum” perquè ho és —fa un pam per un pam i mig, té prop de 400 pàgines en semicuixé, i en un cartoné corrent però amb una sobrecoberta ideal per encantar pares noels, reis mags, tions i altre bestiari d’aquesta mena—, reuneix 101 contes dels germans Grimm amb tot l’avantatge que això representa: el pas llegit o oral de generació a generació des de fa molts anys i, per tant, la capacitat de ser un llibre apreciat en qualsevol biblioteca familiar o, no cal dir-ho, pública.
    Val la pena reproduir unes paraules de Carles Riba sobre els germans Grimm que l’edició acompanya en una solapa: “La tasca dels germans Grimm —diu Carles Riba— fou extraordinària: els seus escrits omplirien tota una gran biblioteca. Però, tanmateix, fora del seu país, ningú no es recordaria dels noms dels dos filòlegs si no haguessin pensat, per estudiar el llenguatge del poble, de viatjar per tot Alemanya, apuntant les velles contalles que explicaven els camperols. Demanaven a la gent que els expliquessin contes, els copiaven paraula per paraula, tal com els havien escoltats, i així van fer un llibre.”
    Una característica d’aquesta edició la fa, com deia, especialment valuosa: la tria dels 101 contes s’ha fet, diuen els responsables, prenent com a base la segona edició, corregida i augmentada, de 1819, i en part, prenent com a base la tercera edició, completa, de 1837, així com també altres edicions de 1840, 1843 i 1850. La tria que el volum presenta l’ha feta Nikolaus Heildelbach, que és qui dóna vida amb les seves il·lustracions als paratges i els personatges més coneguts de l’univers literari recopilat pels germans Grimm. I amb el mateix rigor de l’edició alemanya, doncs, Anna Gasol ha intentat, i ho ha aconseguit, ser fidel a la base de les edicions de punt de partida.
    Les il·lustracions, bellíssimes, són un passeig visual que està entre la tradició més clàssica i la pròpia visió del dibuixant. Un to de colors pastel en els quals domini el gris i el beix donen un to poètic a les ancestrals paraules populars recollides pels Grimm, que Anna Gasol ha transcrit amb un treball conscient també de la tradició de la llengua d’arribada a l’hora de traduir.
     ¿Què ha fet la traductora per enfrontar-se a aquests 101 contes? Investigar quins relats dels Grimm existien en català. Comprovar els títols adoptats en diferents edicions i anys. Contrastar i decidir sobre els patronímics utilitzats per altres traductors que l’han precedida (Carles Riba, Carme Serrallonga, Albert Jané, Francesc Sales, Mercè Canela, Teresa Duran...). Mantenir les repeticions i frases fetes de l’original, degudament adaptades a la comprensió del lector actual. I, detall molt important, no sempre seguir al peu de la lletra el que ha trobat sinó adoptar uns criteris que són, a més, una mena de “petit seny ordenador" de la traducció d’aquesta mena de textos. Un llibre excel·lent en tots els sentits per recuperar la transmissió oral, que era també la preocupació inicial que va caracteritzar l’obra dels filòlegs Jacob i Wilhelm Grimm.

Suplement Cultura diari AVUI, 10 desembre 1998

Exercici d'alta volada

José Antonio Millán. ‘C. El petit llibre que encara no tenia nom’. Traducció de Quim Monzó. Il·lustracions de Perico Pastor. Cercle de Lectors. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        No és la primera vegada que l’escriptor Quim Monzó accepta  —perquè m’imagino que s’ha de dir així— traduir novel·les o relats per publicar en col·leccions per a joves. Dos dels títols de Quim Monzó amb aquesta destinació han estat ‘L’autostopista’, tres relats de Roald Dahl (Empúries, 1994), i ‘Frankenstein o el Prometeu modern’, el clàssic de Mary Shelley (La Magrana, 1995). Una altra de les relacions de Quim Monzó amb la narrativa per a joves ha estat com a membre del jurat durant uns quantes edicions del Premi Ramon Muntaner, que convoca Empúries i que forma part del cartell dels premis Prudenci Bertrana.
        Aquesta vegada, “l’encàrrec” ha estat especial. Es tractava de reunir tres personatges d’una mateixa quinta: l’escriptor José Antonio Millán (Madrid, 1954), el pintor Perico Pastor (La Seu d’Urgell, 1953) i l’escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952). Tots tres han portat a terme una edició singular, de luxe ben entès pel contingut, partint d’un text que ja s’ha traduït a cinc llengües i que aquí ha apadrinat el Cercle de Lectors, en una d’aquelles operacions que sobrepassen l’estricte interès literari per fer del conjunt un producte de cultura global.
        El personatge principal del relat de José Antonio Millán és C., o dit d’una altra manera, el Contet, un conte personificat que ha vist la llum en una família il·lustrada i que es fa gran anant de visita a casa dels seus avis (uns altres contes) que viuen en un món de llibres, esclar, on és possible aprendre-ho tot, descobrir, discernir, triar i madurar.
        La pregunta és suggerent: "¿Què passa quan passa el temps i un llibre petit no creix?" (una mena de pregunta com és ara: ¿què vols ser quan siguis gran?). I el desenvolupament, extremament senzill però literàriament intel·ligent, va des del típic ‘Hi havia una vegada’ fins al ‘Fi’ de rigor.
        El recorregut (el viatge) converteix el relat en una mena de manual per aprendre a conèixer els llibres. I el 'Contet' en qüestió passa per moments que juguen amb l'avantatge de la lletra impresa quan s'indica, per exemple, la cursiva o la negreta en una frase de model, o quan s’allunya dels llibres luxosos i enquadernats entre els quals vivia per conèixer l’àmplia varietat de llibres de les prestatgeries que no havia recorregut mai. Descobrir i fer amistat amb els diccionaris, els atles, un llibre xinés, els llibres de codis de lleis o els llibres de viatges és obrir els ulls al món (dels contes grans).
        A la versió original de José A. Millán i la traduïda de Quim Monzó s’ha adaptat l’il·lustrador Perico Pastor amb unes làmines que continuen personificant i més aviat humanitzant el personatge principal i, sobretot, els que l’envolten. Perico Pastor ha optat per figures amb perfils ondulats (molt pericopastorianes), amb detalls picarescos com el llibre-mestressa de casa que ve de comprar amb un cistell al braç, el llibre-aristòcrata amb bastó i mal de ronyons, el llibre-poeta de bigotis recargolats, el llibre-guàrdia urbà, el llibre-codi romà, l’edifici de veïns del llibre diccionari, o els llibres-tècnics que experimenten amb un vaixell en una banyera.
        Amb domini dels ocres i els blaus, amb imatges trencades o perfilades, amb una presentació de caplletres en cada capítol, sembla com si el trio d’autors hagués treballat a una. Una mena d’exercici d’alta volada entre el rigor i el divertiment. I una demostració evident de com és possible fer llibres per a joves sense haver de recórrer als tòpics més tronats.

Suplement Cultura diari AVUI, 1 gener 1999

Una pujada a les tempestes

Montserrat Canela. Ioshi i la pluja. Il·lustracions de Max. Cercle de Lectors i Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

        Aquest és un d’aquells àlbums il·lustrats —tan reclamats últimament!— que cal rebre amb elogis. Per diferents motius: perquè obre una col·lecció singular en el camp de la literatura il·lustrada, perquè publica un premi que ara ja té dos anys de vida (el Premi Hospital Sant Joan de Déu) i perquè s’adreça als primers lectors amb un rigor tan primmirat que fins i tot l’il·lustrador és triat en funció del text i percep, com l’escriptor, l’acompte professional que li correspon d’autoria.
        ‘Ioshi i la pluja’ és el premi de l’any 1998. Montserrat Canela, una autora poc prolífica, però consistent en allò que posa a les mans dels lectors, ha escrit un conte breu que té tota la màgia i la força de les rondalles més antigues. Ella, però, situa la trama de ‘Ioshi i la pluja’ en un temps present. Ioshi és un poble imaginari (que no s’ha de confondre amb un poble oriental a pesar del nom), un poble petit amb cases també petites i, afortunadament, isolades l’una de l’altra.
        Una primera presentació, doncs, tan corrent i idíl·lica, s’estavellaria de seguida si s’entretingués descrivint l’urbanisme de Ioshi com si fos una memòria d’un premi FAD d’arquitectura. Per això, Montserrat Canela, entra immediatament en la màgia de la rondalla i posa en acció un personatge estrafolari: un ferrer anomenat Xemor, alt i gros com un talòs, amb cabells llargs i negres, talment un gegantot baixat de la muntanya, que amb els seus cops de mall fa que tothom senti que el cor del poble batega sense aturador.
        Una nuvolada de grisor, però, esborrarà del mapa els colors de la petita població de Ioshi i entristirà els seus habitants, ferrer Xemor inclòs, que acabarà de fer bategar el seu cor perquè davant de tanta grisor, ni el mall fa goig de picar.
        Tip de tanta grisor, serà el mateix Xemor qui s’enfili fins als núvols i pugi per unes llargues escales de fum fins a la carrossa que transporta la Dama de les Tempestes. Una baralla entre la bella i la bèstia (la Dama i el Ferrer) tinta de festeig una conversa entre éssers que s’acaben de conèixer: “Ets molt valent per ser només un home”, li diu ella. “No sóc valent. Només estic trist”, li respon ell. Per fi, una tempesta de colors, després d’un any de sequera, tornarà l’alegria als habitants de la població d’Ioshi. I fins i tot la cabellera negra del ferrer de tall en quedarà com a testimoni convertida en una mena de  joc de trenes d’artesà ambulant.
        Max (Francesc Capdevila) posa les il·lustracions a la rondalla de Montserrat Canela. I ho fa deixant-se guiar pel que li mana el text. És a dir, passant dels colors a unes làmines completament grises fins que no torna a recuperar els colors que el conte li regala amb la pluja generosa. Però el resultat de les dues parts és desigual. Max s’ha sentit més a gust en les làmines del gris. I la mostra és que algunes de les imatges més aconseguides són les de l’anada del ferrer als núvols i la seva topada amb la Dama de la Tempesta.
        En canvi, en les làmines acolorides, els habitants i la població d’Ioshi són massa d’aquest segle, anava a dir d’aquest món. I algunes de les làmines semblen vinyetes de còmic engrandides. Se'n salva la coberta de l'àlbum, que mostra el ferrer Xemor en un primer pla, amb el mall a coll, fitant els primers núvols grisos que ataquen Ioshi. Una imatge que em suggereix un títol diferent per a l'àlbum: 'El ferrer de Ioshi', mentre que el títol original, 'Ioshi i la pluja', em porta inevitablement a aquells versos de Raimon sobre la pluja queixant-se també de la sequera, com a banda sonora de fons.

Suplement Cultura diari AVUI, 6 maig 1999

Tres lliçons d'un sol cop

Meri Torras. La meva germana Aixa. Il·lustracions de Mikel Valverde. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera i Cercle de Lectors. A partir 8 anys.

        Aquest conte breu té tres punts essencials que el fan interessant: planteja el que podria ser el conflicte de l'objectiu del protagonista sense que el lector gairebé se n'adoni, a petites dosis. Descobreix que està parlant d'una nena africana, tot de passada, amb una frase: «Ella va venir en avió des d'Àfrica». Desvela també subtilment que l’Aixa, la que es converteix en protagonista del relat i protagonista del narrador, el seu germà adoptiu, ha perdut una cama per culpa d’una mina de guerra: «Qui es va inventar les mines antipersona no va tenir una bona idea». Són els tres pilars bàsics del conte. La volta amb què l’autora ha construït l’escala de la progressió de la trama conserva l’artesania del llenguatge. I l’equilibri és perfecte.
        Una trama argumental com aquesta, o alguna que s’hi pogués comparar, ha generat més d’una vegada un farcit d’anècdotes, adornat sovint amb un llenguatge tan poc literari com ineficaç. En aquest cas, els editors han pogut publicar el conte, sense pors, en una col·lecció per a lectors gairebé primerencs. Amb l’avantatge afegit que no té límit d’edat lectora.
        El Premi de contes de l’Hospital Sant Joan de Déu, encara novell, va per bon camí si no es deixa temptar per tries alienes a la riquesa literària en el sentit més ampli. ‘La meva germana Aixa’, va ser finalista de l’edició del 1998. I, tal com el jurat sembla que va recomanar, hauria estat una imprudència editorial no buscar-li sortida.
        Es donen també pocs casos en què l’autor o l’autora tregui a la llum un dels seus primers contes, amb unes intencions aparentment modestes com les d’aquest i que aconsegueixi un resultat tan arrodonit. La lectura de ‘La meva germana Aixa’ deixa un regust de satisfacció per diferents motius: perquè no cau en el tòpic del conte “per a nens i nenes”; perquè defuig de ser allò que diuen “divertit”; i perquè el seu missatge —ecs, missatge!— es desprèn del conjunt i no d’una imposició de la tesi de l’autor.
        ‘La meva germana Aixa’ és una peça breu, delicada, sensible, que toca el tema de les mines de guerra només de puntetes. Les circumstàncies han fet que el conte hagi anat a parar en una col·lecció que sota el lema de Peripècies sembla que hagi d’amagar grans conflictes o drames personals. Però podria molt ben bé estar en una col·lecció general sense qualificatius.
        L’edició en cartoné, a més, li ha estat favorable, així com les il·lustracions en color, amb tres o quatre làmines a doble pàgina que acosten els personatges en primers plans per reforçar el contingut de la seva experiència. Només la coberta cau en un cert convencionalisme. Enganya i redueix la riquesa de l'interior. No li calia cap embolcall. Si el circuit del llibre per a infants i joves tingués tots els esgraons d’estructura que van des de l’autor fins a la difusió, que li atorguessin prou confiança, com qualsevol altre tipus d’edició, ens podríem estalviar concessions d’aquesta mena.

Suplement Cultura diari AVUI, 14 octubre 1999

Un tot inseparable

Joan de Déu Prats. El segrest de la Primavera. Il·lustracions de Francesc Infante. Cercle de Lectors i Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 8 anys.

        Temps era temps, els àlbums il·lustrats eren com un llibre que no s'acabava mai i que el lector es passava una vegada i una altra per les mans, tornant al començament i recomençant pel final. Aquesta és una sensació que, com el gust de la fruita collida de l'arbre o el dels productes del camp sense vitamines, ja s'ha perdut del tot.
        Només de tant en tant, apareix entre la salvatgia una poma deixada créixer en un arbre abandonat. I també apareix un àlbum il·lustratque et retorna als orígens de quan la il·lustració i el text formaven un conjunt enriquidor i inseparable.
        El premi de l'Hospital de Sant Joan de Déu, coeditat per La Galera i Cercle de Lectors, ha propiciat aquesta recuperació, gràcies a escollir primer un conte breu que, posteriorment, s'encarrega a un il·lustrador. 'El segrest de la primavera' porta els sentits del lector i del voyeura la recreació del gènere negre i el disseny de les il·lustracions s’hi han adaptat a la perfecció. Un detectiu que, a jutjar pel que fa i com es mou, podria ser un Colombo de còmic; un segrest insòlit, el de la primavera; un alcalde corrupte i un intent de suborn.
        És evident que el mateix text de Joan de Déu Prats, sense les il·lustracions de Francesc Infante, produiria una sensació diferent. Per això, l'autoria queda clarament compartida. L'autor del text se centra a aportar el toc d'intriga que genera la investigació surrealista a la qual s’aboca el relat, com si qualsevol de les quatre estacions de l’any desaparegués cada dos per tres. Però el ritme i l’humor que es desprenen de les il·lustracions ja surt, en part, del contingut del text.
        La presentació que en fa l’il·lustrador és cinematogràfica, amb una acció en escenaris que intueixen el paisatge de Nova York i Chicago als anys trenta. Infante fa una caricatura amable de tots els tòpics visuals de sèrie negra: els espais exteriors i interiors, el vestuari dels personatges, bars amb música de jazz en directe, i galeria de sospitosos característics. Els personatges es basen en el contrast: la còrpora de l'alcalde ocupa la meitat de la làmina, en oposició al minúscul detectiu MarcTrena. També hi ha contrast en l’opulència del despatx de l’alcalde i l’oficina de suburbi mal equipada del perdiguer.
        L’humor del conte permet a l’il·lustrador de fer-hi la seva personal aportació. Mentre l’investigador va  a la recerca de la Primavera segrestada: li explota el xiclet al nas, un gos petaner substitueix el lleó ferotge entre cintes, tipus Metro Goldwin Mayer. I, sobretot, la representació del triomf de la Primavera recuperada, que Francesc Infante simbolitza amb una oreneta que deixa anar els seus excrementssobre el cap de l'alcalde emmanillat.
        Per reblar aquesta sensació de gènere negre, l'edició ha alternat diferents efectes visuals segons les làmines: unes gruixudes empremtes obren i tanquen l'àlbum sobre un fons negre. A partir d’aquí, s’alterna el text sobre fons blanc i el text sobre fons negre, amb un petit detall: una petita empremta encercla cadascun dels números de pàgina.
        Els primers plans fan que Infante emfasitzi, segons les circumstàncies de l'acció, algun dels personatges protagonistes, un tu a tu, de fet, entre detectiu i alcalde, entre feble i poderós i el consegüent canvi de papers, que és l'únic tret moralista de la història.

Suplement Cultura diari AVUI, 10 febrer 2000

Àlbum amb arquitectura interna

Lluís Rius. Adormits! Il·lustracions de Montse Ginesta. La Galera i Cercle de Lectors. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

       Hi ha llibres per llegir. I hi ha llibres per mirar. Per això, la renúncia, si mai es produeix, a l'àlbum il·lustrat, per qüestions de mercat, deixaria orfe un dels plaers paral·lels a la lectura. Ara hi ha una altra oportunitat, gairebé de gourmet literari, per retrobar aquest plaer. El llibre 'Adormits!' neix de la iniciativa del Premi Hospital Sant Joan de Déu. El publiquen conjuntament, de fa algunes edicions, La Galera i Cercle de Lectors, i parteix d'un mètode d'edició força original: primer, el jurat escull un text brevíssim (cal valorar el seu treball perquè, prenent com a base només el text, han de tenir molta imaginació per saber on arribarà el resultat final de l'edició). Un cop escollit el text, i premiat el seu autor, es proposa l'il·lustrador o il·lustradora que es consideren més idonis, i la peça de luxe literària comença a prendre cos.
       En aquest cas, 'Adormits!' ha aparellat l'autor Lluís Rius i la il·lustradora Montse Ginesta. A la veterana i, darrerament, inesgotable il·lustradora, m'hi referia fa poques setmanes en aquesta mateixa secció arran d'un altre llibre seu sobre l'adaptació de l'obra teatral, 'La casa per la finestra'. I és inevitable que la relació s'hi estableixi perquè 'Adormits!' té també una gran dosi de punt de vista escenogràfic i, per acabar-ho d'arrodonir, algunes de les làmines són desplegables i s'obren en una perspectiva gairebé teatral del que volen expressar.
       La brevíssima història de Lluís Rius, l'autor del text, transcorre en un breu lapsus de temps —de temps literari, esclar— en una escala d'una casa que Montse Ginesta ha tintat de modernisme, tot i que més aviat auster. Els personatges que ronden al voltant del petit protagonista són tan estrafolaris com singulars i tenen noms i cognoms: el Baixador d'Escales, l'Encenedor de Llums, el Pujador d'Escales, el Despertador d'Adormits... Tots ells pugen i baixen les escales, fan un pilar de quatre per moure's a una, es neguitegen atrafegats, empesos pel petit protagonista que l'únic que vol és despertar els seus pares que s'han quedat adormits a casa, com a troncs, davant de la televisió, sense preparar el sopar.
       Una excusa, doncs, perquè Montse Ginesta s'hi hagi esplaiat a fons i amb tots els mitjans que suposo que desitjaria un professional de la il·lustració: veure en una edició de luxe, respectat al màxim, el resultat de la seva creació. L'àlbum 'Adormits!' vessa de Montse Ginesta per tot arreu. Penso francament que se l'ha fet seu del tot i que l'autor del text ha quedat reduït, en el bon sentit del terme, a la mínima expressió. Potser és aquest l'objectiu i és bo que es mantingui per potenciar l'autoria il·lustrativa.
      Això té un avantatge: que el text, per si sol, es quedaria amb una anècdota primíssima, no sempre detectable a la primera lectura i que, afegit a les il·lustracions, recobra tota la força i s'enriqueix, com ho fa el guió que ha acabat generant una pel·lícula sense gairebé paraules, però plena d'intensitat.
      'Adormits!', doncs, és un àlbum per mirar; per llegir, també; i per tornar a mirar, per desplegar les quatre làmines dobles en vertical: tres de les quals ressegueixen la línia de l'ull de l'escala de l'edifici modernista on passa tot, i la quarta, la façana de dalt a baix. 'Adormits!' és un d'aquells àlbums amb arquitectura interna i uns remarcables acabats de qualitat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 18 gener 2001]

Sis il·lustradors, sis punts de vista

Charles Perrault. La Ventafocs. El petit Polzet. El gat amb botes. Versió catalana d'Albert Jané. Il.lustracions d'Isabelle Forestier, Miguel Ángel Pacheco i Jesús Gabán. Projecte gràfic d'Aura Comunicació. Cercle de Lectors. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

Jacob i Wilhem Grimm. La Bella dorment. Blancaneu. La caputxeta vermella. Versió catalana d'Albert Jané. Il.lustracions de Gusti, Pep Montserrat i Javier Serrano. Projecte gràfic d'Aura Comunicació. Cercle de Lectors. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

      Els àlbums que formen aquesta sèrie singular editada per Cercle de Lectors, a partir d'un projecte gràfic d'Aura Comunicació, és una aposta editorial que no s'avé a cap esquema previ de lector o voyeur sinó que posa mitja dotzena de contes clàssics al servei d'un grup d'il.lustradors, en una estilitzada versió textual d'Albert Jané, per tal que siguin ells els qui es facin seu l'àlbum i produeixin una representació plàstica i lliure sobre allò que la lectura de la versió de cadascun dels contes els proporciona i també, segurament, sobre les imatges que mantenen en el subconscient, de la impressió que en van tenir d'infants, lectors o oients dels mateixos contes.
      Només cal advertir a aquells qui vulguin endinsar-se en aquest passeig visual que els sis àlbums són de dimensions antiprestatgeria (pam llarg per pam i mig aproximadament), i amb aquest atractiu afegit aconsegueixen una de les funcions del suport que ha escollit l'editor: impressionar d'entrada qui s'hi acosta i enganxar-lo per allò que li ofereix a dins, làmina a làmina.
      Les imatges dominen el passejant i ell ha d'intentar dominar el recorregut, i si el passejant és un primer lector se sentirà dominat per la grandiositat del llibre i per les descobertes que hi farà. No m'atreveixo a dir que l'adult sigui capaç de deslliurar-se del mateix magnetisme. La sèrie, doncs, compleix la funció bàsica del llibre, a mig camí del luxe sense exageracions i el regal de bon gust, en una aposta potser romàntica i que fuig de les lleis de mercat tant per les dimensions com pel contingut.
      A 'La Caputxeta Vermella', l'il.lustrador Javier Serrano se centra en la personificació de tots els elements: la fruita, les joguines, els animals, les plantes, el sol, la lluna i remarca la presència inquietant i immensa del llop. A 'Blancaneu', l'il.lustrador Pep Montserrat es basa en l'expressivitat teatral dels personatges i crea una composició agosarada, amb presència de tocs orientalistes en el vestuari. Els personatges circulen per un paisatge poc definit. A 'La Bella Dorment', l'il.lustrador Gustí situa el conte en un ambient medieval, molt depurat, on destaquen les monocromies efectistes en cada làmina. Els personatges tenen la rigidesa dels titelles.
      A 'El gat amb botes', l'il.lustrador Jesús Gabán posa èmfasi en els contrastos, amb un estil barroc, per l'opulència dels elements bàsics del conte (la carrossa, el castell, el vestuari del fals marquès...), en contrast amb el despullament dels segadors, la delicadesa de la princesa i la sensualitat de la jove parella. A 'El petit Polzet', de Miquel Ángel Pacheco, destaca la interpretació militar que en fa l'autor, amb condecoracions de l'Ogre que és representat com a mig Frankenstein, mig robot, en oposició a la tendresa de les actituds de supervivència dels infants del conte.    Unes imaginatives botes de set llegües, una mena de tanc bèl.lic, serà comandat finalment pel petit Polzet, amb finalitats humanitàries. I a 'La Ventafocs', les il.lustracions d'Isabelle Forestier tenen caràcter realista, barrejats amb tocs de vestuari futurista o de disseny, amb un to poètic, al servei d'una mena de coreografia amarada de sensualitat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 28 novembre 2002]

Tres premis de literatura infantil

Mercè Anguera. Sóc molt Maria. Il.lustracions de Mabel Piérola. Editorial La Galera i Cercle de Lectors. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

Mercè Anguera. Caga, tió! Il.lustracions de Mikel Valverde. Col.lecció Cues de Sirena. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

Lorenzo Silva i Jordi Sàbat. Laura i el cor de les coses. Col.lecció Destino Infantil. Editorial Destino. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

     Aquests són tres llibres que corresponen a tres dels premis anuals adreçats a la franja lectora primerenca, el de l'Hospital Sant Joan de Déu, el Comte Kurt i l'Apel.les Mestres. Per tant, són tres premis que haurien de demanar guspira en la narració i que acaben ampliant el seu objectiu amb les il.lustracions que arrodoneixen el text original i tenen així l'oportunitat de convertir-se en llibres per a tots els públics.

Es dóna la circumstància que dos dels premis han estat atorgats a la mateixa autora, Mercè Anguera, tot i que les edicions de l'un i de l'altre són considerablement diferents. 'Sóc molt Maria', el conte il.lustrat per Mabel Piérola, ha esta dissenyat per sobtar qui hi passi els ulls. Mabel Piérola ha elaborat un llibre que és una peça d'artesania i ha defugit de classificar-lo a les cobertes amb una il.lustració determinada. Massa neutra i tot. Per això l'aparença és la d'un diari que, a dins, amaga sorpreses, i de les bones.

Són tot escenes des del punt de vista de la petita protagonista, un personatge que el dia que va al casament d'una tieta seva, es planteja qui i per què és com és, davant les diverses versions contradictòries que rep dels adults que l'envolten. Així, Mabel Piérola mostra grans figures, gairebé sempre escapçades, per donar la sensació de la mirada, per exemple, d'un mateix sobre una part del seu cos, acompanyades d'un element extern que situa l'ambient on es mou el personatge. El to càlid de les làmines no s'abandona en tot l'àlbum. Les pinzellades de traç gruixut remarquen les imatges que l'autora vol definir més aproximades al personatge (els amics, els grans, un gat...) per acabar tancant amb una làmina desplegable en tres cossos i la protagonista sencera, envoltada d'algunes de les seves joguines i objectes preferits. Piérola ha tendit a la il.lustració de referències clàssiques, però amb una esgarrapada molt contemporània.

Les il.lustracions que Mikel Valverde ha fet per al Comte Kurt de la mateixa autora són, per necessitats d'edició, tota una altra cosa. En aquest cas, l'autor perfila els personatges (pares, tió i dos germans) i n'omple de colors cadascuna de les seves parts, fins al punt que l'acoloriment posterior sobre apunts de línia simple pren forma i contingut. De la mateixa manera que els dos llibres són molt diferents, també els contes de Mercè Anguera són molt diferents. El que li va valer el premi Hospital Sant Joan de Déu és més treballat, potser pensant en un primer lector ja més fet. En canvi, el que li va valer el premi Comte Kurt és excessivament limitat, potser per les circumstàncies del mateix premi. Així com en el primer hi ha un procés de recerca de la identitat del personatge a través de la intriga, en el segon, la linealitat i obvietat que s'hi segueix s'escapa de la guspira que un premi hauria de demanar, cosa que fa tenir seriosos dubtes sobre l'encert de parlar de "premi" en el cas del Comte Kurt, quan potser és més la "recerca" d'un text per als primers, molt primers, lectors.

D'altra banda, l'àlbum del premi Apel.les Mestres, pel que fa al text, és un cant a la necessitat de compartir, a partir dels ulls de la protagonista que aprèn a veure les coses que més estima i a apreciar-les per no viure en l'egoisme d'aprofitar-se'n ella sola. L'il.lustrador Jordi Sàbat ha optat per un treball que transporta a una mena de bagul de joguines. El cavall de cartró, les bitlles, els soldats de plom, el cotxe de curses i alguna altra joguina pròpia dels encants introdueixen la imatge frontal de la protagonista que assalta el visitant de l'àlbum amb una làmina que recorda un dels retrats de la primera etapa de Joan Miró. La resta és un recorregut minuciós per les peces del bagul fins a deixar-lo buit.

[Suplement Cultura diari AVUI, 19 desembre 2002]

Gegants de debò i nans de mentida

Joan de Déu Prats. Els patins del Sebastià. Il.lustracions de Francesc Rovira. Cercle de Lectors - La Galera. Barcelona, 2003.  A partir 7 anys.

Teresa Duran. Gegantassos i Nanets. Il.lustracions de Mabel Piérola. Projecte gràfic d'Aura Comunicació - Joaquim Monclús. Cercle de Lectors. Barcelona, 2003. A partir 7 anys.

       A hores d'ara ningú ja no pot dir que no tingui l'oportunitat de triar entre el que es pot començar a qualificar de petita allau d'àlbums il.lustrats. La tendència ha canviat tant que alguns llibreters comencen a tenir dificultats d'espai. I el fenomen s'ha de tenir en compte perquè, de tots els suports que té la creació del llibre infantil, el de l'àlbum és el que viu una sortida més directament del consum familiar, un dèficit, en canvi, en publicacions de narrativa que es confia sobretot a la prescripció acadèmica.
       És clar que parlem dels àlbums il.lustrats des de l'òptica de llibre singular. Una altra cosa és trobar àlbums que tinguin l'autoria de text i il.lustracions de creadors catalans. Aquestes edicions, malauradament, escassegen. Segurament perquè l'edició es fa rendible a partir de grans tiratges multinacionals i de manufactura de mà d'obra barata.
       Afortunadament no és el cas dels tres exemplars que són la base d'aquest article. 'Els patins del Sebastià' és l'últim conte del Premi de l'Hospital Sant Joan de Déu. La tesi és molt simple, una fórmula pròpia de l'autor, que té publicats desenes de títols per als primers lectors. En aquesta ocasió, el petit protagonista és tímid fins al moll de l'os. Però, gràcies a uns patins que troba, es deixa anar, com aquell qui patina, i acaba parlant més que els altres.     Perquè no sigui dit, una guspira final fa que el tímid arribi fins i tot a dir a la seva millor amiga allò que no s'havia atrevit a dir-li mai.
      L'àlbum, il.lustrat per Francesc Rovira, s'estructura en làmines que ressegueixen els principals moments del relat. En alguna ocasió s'ajuden amb petits brots de collage i, en dos casos, aporta una ironia només per als adults, una de les quals (làmina 4) reprodueix un cartell de promoció d'un producte d'afaitar en una barberia el rostre del qual és el d'un conegut autor de literatura infantil i juvenil del qui no desvelaré el nom per si no ha estat avisat encara d'aquesta faceta glamourosa que potser ell mateix desconeix.
      L'àlbum 'Gegantassos i Nanets' o 'Nanets i Gegantassos', segons si l'obriu per un costat o per l'altre, és un projecte que Cercle de Lectors ha preparat per als seus associats, a partir d'un projecte d'Aura Comunicació. Es tracta d'un àlbum que fa un per dos pams, estil barra de pa rectangular. Les autores hi ha deixat per a la posteritat sis petits contes de gegants de consideració als quals ha donat noms prou suggerents com La Wa-Wa, En Nyanyu, En Gavinot, En Panxacontent, En Cantirot i La Principota. I també, a la banda oposada del llibre, sis altres contes de nans de dimensions prou petites per merèixer noms com Les Colorones, En Ximxim, Els Picaforts, Els Pelsalats, En Burxeta, En Puntet i Puntona. Amb aires de conte tradicional, tot i l'atractiu de la dotzena de relats, els dels referents als nans permeten una major originalitat potser perquè els gegants han estat, pels seus dots, elements més utilitzats pels contistes.
      L'àlbum, però, és una nova oportunitat per fer una passejada visual, una i una altra vegada, per les làmines de la il.lustradora Mabel Piérola que ha recreat els personatges protagonistes de cadascun dels relats. Primers plans de gegants, grans peus sobre pobles en miniatura, amb un tret comú: les mirades de tots amb ulls, lògicament, agegantats, que dominen el lector. Una perspectiva que no es pot repetir en les làmines dedicades als nans, que es veuen obligades a barrejar més elements de cada conte, al voltant dels minúsculs protagonistes inventats per  l'autora.

[Suplement Cultura diari AVUI, 5 febrer 2004]

L'àlbum il·lustrat surt de les reixes

Xavier Borràs. Les reixes del Cundi. Il·lustracions de Carme Solé Vendrell. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 6 anys.

Meritxell Martí i Orriols. Paper de diari. Il·lustracions de Jordi Vila i Delclòs. Editorial La Galera i Cercle de Lectors. Barcelona, 2004. A partir 8 anys.

        L'àlbum il·lustrat ha recuperat, després d'un període de convalescència, una bona part de la salut que tenia en temps reculats. ¿Potser el paper gruixut, el cartoné, el paper cuixé i les reproduccions digitals han abaratit costos per a bé dels que encara es resisteixen a viure sense aquesta espècie editorial?

      Fa la impressió que el sector del llibre aniria coix si no comptés amb edicions d'aquest caire, llibres d'aspecte singular, de dimensions incapaces d'entrar en qualsevol prestatgeria, d'imatges de personatges nascuts entre la simbiosi narrativa que es produeix entre autors i il·lustradors.

Per això s'ha de celebrar aquest temps d'eufòria que viu el sector i que, a l'hora de tocar, fullejar, remenar i olorar segons quins llibres, ni que sigui en les grans esplanades de les llibreries especialitzades o les seccions de les grans superfícies, ens fa una mica més feliços, alegres i polits.

La recuperació de l'àlbum il·lustrat ho fa, com tots els gèneres, a través de publicacions camuflades per a infants. Encara hi ha una certa reticència a convertir l'àlbum en capritx d'adult. Però la presència de l'àlbum il·lustrat a casa és també el primer pas que uneix en complicitat visual o lectora adults i infants. No sempre un àlbum s'explica pel text, i sovint cal resseguir-lo pas a pas amb els primers lectors, com si s'estigués inventant l'origen del vídeojoc o del devedé.

Dues peces que s'adscriuen a aquesta opció són 'Les reixes del Cundi' i 'Paper de diari', dos àlbums que parteixen de dues iniciatives ben diferents. Una, de la il·lustradora Carme Solé Vendrell, que ara combina sales d'exposicions amb el llibre, i l'altra, del premi de l'Hospital Sant Joan de Déu que, a partir d'un conte premiat, encarrega les il·lustracions en una mena de beca.

L'àlbum de Carme Solé Vendrell transporta a reconèixer-hi el perfil dels seus personatges típics. Aquesta vegada, l'autora ha fugit de les làmines acostades a la tela de quadre i ha tornat a la calidesa del llapis de color sobre el paper. Per això hi trobem una alenada del seu estil clàssic, suau, tendre, evocador de sensacions, on les mirades, els senzills punts dels ulls són essencials en aquestes figures, diuen més del que no explica el text.

Xavier Borràs hi ha posat paraules. I en surt un conte brevíssim sobre la riquesa de la llibertat a través de les peripècies d'un conillet d'Índies, de la seva lluita contra les reixes: les reixes dels indis, les reixes del vaixell traficant, les reixes de les gàbies dels científics, les reixes de la botiga d'animals, les reixes de la gàbia de l'escola... El bosc, com a mite de la llibertat.

D'altra banda, l'àlbum 'Paper de diari' entra en el terreny del retrat del quotidià. Les il·lustracions de Vila Delcòs són més aviat traços que s'apiloten, s'entortolliguen per acabar formant personatges i paisatges. Vila Delclòs es mou en diferents estils com a il·lustrador i fins i tot ha col·laborat amb La Fura dels Baus.

En aquest cas, el conte és costumista, des del perquè del paper de diari que embolica l'esmorzar en lloc del de plata que provoca les reflexions del petit protagonista en un curt trajecte fins a l'escola, fins a la possibilitat de fer amb uns retalls de diari tres peces tan senzilles com eficaces: un vaixell, un barret o un reactor.

I és que a vegades, l'àlbum il·lustrat també té aquesta funció paral·lela: la de manipular objectes, papers o altres reinvents tradicionals de l'edició multifuncional.

[Suplement Cultura diari AVUI, 30 desembre 2004]

D'Andersen a Les Tres Bessones

Hans Christian Andersen. Contes. Selecció i edició de Hans-Joachim Gelberg i Nikolaus Heidelbach. Traducció d'Anna Gasol.  Il·lustracions de Nikolaus Heidelbach. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. Barcelona, 2005. A partir 9 anys.

La Gran Biblioteca de Les Tres Bessones. El Quixot. Il·lustracions: Roser Capdevila. Edició i disseny: Equip Cromosoma. Text ficció: Teresa Blanch, a partir del guió audiovisual de Francesc Orteu. Text no ficció de Lola Casas i Jesús Gonzàlez. Documentalista: Maria Días. Cromosoma i TV3. Barcelona, 2005. A partir 7 anys.

       Després dels contes dels Germans Grimm, un volum de luxe que Cercle de Lectors va editar amb làmines de Nikolaus Heidelbach i text en versió catalana d'Anna Gasol, la iniciativa ha tingut continuïtat amb un altre volum, no menys de luxe que l'anterior, amb il·lustracions i versió catalana dels mateixos autors.

       És difícil saber per on iniciar el recorregut d'aquest nou llibre il·lustrat, prop de 400 pàgines, si pel fons il·lustratiu o si pel text. El volum recull 43 contes d'Andersen i un centenar de làmines, que fan també de catàleg de les il·lustracions originals de Heideibach que Cercle de Lectors ha exposat a la seva sala del Born.

     La ruta del lector-espectador d'aquest volum sembla inevitable: primer resseguir la versió il·lustrada per Nikolaus Heidelbach (Colònia, 1955), que també ha participat en la selecció dels contes, i descobrir-hi els personatges o les escenes clau de l'univers de Hans Christian Andersen. El passeig visual obre la gana de la lectura. El segon pas, doncs, és entrar en cadascun dels contes, no només per redescobrir-hi aquells passatges escoltats o llegits alguna vegada sinó per llegir cadascun dels contes, lliures de les manipulacions i els refregits als quals han estat sotmesos i, com ja és habitual en les versions d'Anna Gasol, amb un estil que busca l'espontaneïtat i el tacte de la llengua d'arribada sense perdre el sentit de l'olfacte de la llengua de sortida.

       Qui ha tingut més d'una vegada Hans Christian Andersen com a company de viatge en les seves aventures han estat Les Tres Bessones. També és agosarat dir, després del ja indiscutible ressò mundial dels personatges creats per Roser Capdevila, que amb la posada en marxa de 'La Gran Biblioteca de Les Tres Bessones', la productora Cromosoma engega un dels seus projectes més ambiciosos a llarg termini.

     Al marge de la complexitat audiovisual del fenomen, ens trobem davant d'una aposta en suport tradicional, no exempta de risc, però a la vegada d'una gran importància pel seu contingut i presentació. Els volums de La Gran Biblioteca, autèntics volums no tan sols pel seu disseny sinó per les seves dimensions, ofereixen una versió de les aventures que Les Tres Bessones segueixen amb personatges cèlebres, reals o de ficció. Els cinc primers títols previstos són  El Quixot, Gutenberg, Velázquez, el Viatge al centre de la Terra de Jules Verne, i Amadeus.

     Cada volum inclou un DVD, en català, castellà i anglès, que permet reproduir l'episodi a la pantalla. Hi ha l'opció del subtitulat. I, com en el volum en paper, l'apartat El racó dels savis, que dóna una extensa informació sobre el personatge protagonista, l'autor o el creador del personatge, una aproximació al gènere de l'obra, si és literària, un annex d'elements comparats com per exemple els molins de la Manxa amb els parcs eòlics, una guia de com es fa el guió d'un episodi de Les Tres Bessones, i un joc de trossos retallats de les il·lustracions que corresponen a alguna seqüència de l'episodi en qüestió.

Aquesta Gran Biblioteca de les Tres Bessones anuncia una primera sèrie de 50 volums amb protagonistes tan diversos com Els tres mosqueters, Cristòfor Colom, Frankenstein, Sherlock Holmes, Vincent Van Gogh, Agatha Christie o L'home invisible. Un autèntic fons de coneixement bàsic que fornirà la curiositat de les generacions més joves dels pròxims anys.

[Suplement Cultura diari AVUI, 19 maig 2005]