Avis i néts, passat i futur

Rosa Regàs. Hi havia una vegada. Col·lecció Les Ales Esteses. Editorial La Magrana - RBA Libros. Barcelona, 2001. A partir 12 anys.

Victoria Bermejo. Cuentos para contar en 1 minuto. Il·lustracions de Miguel Gallardo. RBA Libros. Barcelona, 2001. A partir 10 anys.

Lindsay Fraser. J.K.Rowling vista per J.K.Rowling. Traducció de Laura Escorihuela. RBA Libros. Barcelona, 2001. A partir 10 anys.

J.K.Rowling. Bèsties fantàstiques i on trobar-les. Il·lustracions de l'autora.Traducció de Sandra Vivet. Editorial Empúries. Barcelona, 2001. A partir 12 anys.

J.K.Rowling. El Quidditch de totes les èpoques. Il·lustracions de l'autora.Traducció de Josep Joan Moral. Editorial Empúries. Barcelona, 2001. A partir 12 anys.

      Els contes, diu Rosa Regàs, en el pròleg de la tria extensa de contes populars que ha fet, es volen escoltar sempre amb les mateixes paraules una i una altra vegada. Potser per això, durant les passades vacances d'hivern, TV3 es va inventar 'Els contes del cor', explicats per alguns dels personatges d'El cor de la ciutat'. Un dels encerts emblemàtics que es veu que només es poden repetir en una televisió cada quinze o vint anys, com aquella vegada, a la dècada dels vuitanta, quan els primers professionals de TV3 es van desinhibir amb 'Els Pastorets'.
      Rosa Regàs s'hi ha engrescat tant a triar i reexplicar contes populars que el llibre arriba a 425 pàgines: En Joan de l'Òs, La filla de la molinera, En Cigronet, En Pere sense Por,  La flor del penical... Però també contes menys coneguts i igualment hereus de la tradició oral com El fadrí de la barba d'or, L'anell encantat, La noia que plorava perles, El marit de la bruixa, El príncep mut...    Rosa Regàs pren com a base el recull de contes i rondalles de Joan Amades i ho justifica així: "La meva feina, doncs, és la mateixa de les dones i homes que al llarg de la nostra història han explicat uns contes que havien rebut en herència." Un recull, doncs, simplement recomanable i útil en biblioteques col·lectives ni que sigui per tenir en compte aquesta altra afirmació : "El que no aconsegueix mai interessar a un nen, doncs, no és pas un conte popular, tan despietat i màgic com la vida mateixa, sinó aquestes històries de conillets i estrelletes i cargolets que pertanyen a la càlida imaginació dels narradors que creuen que aquí és on es troba l'essència del món infantil."
      Més convencional, però també amb vocació d'utilitat individual i col·lectiva és el recull de Victoria Bermejo que adapta una quarantena de contes sota el lema de la brevetat, com diu el títol, "per explicar en un minut". Aquí, alguns contes dels més populars es canvien a gust de l'autora. L'edició tendeix al luxé amb el cuixé que acullen les singulars il·lustracions de Gallardo que hi aporta també la seva interpretació.
      I finalment, J.K.Rowling, en la faceta paral·lela a la sèrie que l'ha fet coneguda arreu del món. D'una banda, un llibre breu que servirà als més fans per saber vida i miracles de l'autora de Harry Potter. No és una biografia sinó una autoentrevista que repassa la família, la infància, l'escola, la carrera professional i la carrera d'escriptora amb algunes opinions que baixen del pedestal J.K.Rowling i que la situen entre el comú dels autors. El llibret, a més, es completa amb una ressenya completa de l'obra de Harry Potter a càrrec de Lindsay Fraser.
      I també de J.K.Rowling, per als que vulguin combinar col·leccionisme, fetitxisme i ajut amb la venda a projectes de desenvolupament per ajudar la gent més necessitada dels països més pobres del món, els dos llibrets que revelen algunes de les claus dels personatges i els recursos de les novel·les de Harry Potter com un interessant glossari de bèsties fantàstiques de la A a la Z i una antologia del joc Quidditch. Recomanable per als adults que hagin d'estar a l'altura de la generació HP.

[Suplement Cultura diari AVUI, 31 gener 2002]

El saber pot esperar, la gana no

Tahar Ben Jelloun. L'escola buida. Traducció de Lourdes Bigorra. Il.lustracions de Miguel Ordóñez. Col.lecció Samarkanda. Edicions La Magrana - RBA Libros. Barcelona, 2003. A partir 10 anys.

Michael Morpurgo. El regne de Kensuke. Traducció de Fina Marfà. Il.lustracions de Michael Foreman. Col.lecció Samarkanda. Edicions La Magrana - RBA Libros. Barcelona, 2003. A partir 10 anys.

      La nova col.lecció Samarkanda, de RBA, amb segell de La Magrana, té prevista durant l'últim trimestre d'aquest any la publicació de mitja dotzena de novel.les i reculls de contes d'autors de diferents literatures, adreçats principalment a lectors joves, entre els quals es troben, entre altres, un recull de contes de màgia d'arreu del món, de Fiona Waters, i una versió del 'Mahabaharata', de Samhita Arni. L'edició, en cartoné i il.lustracions, fa de la nova col.lecció una prometedora sèrie a vigilar de prop.
      Dos dels primers títols de Samarkanda aporten un relat de l'escriptor marroquí establert a París, Tahar Ben Jelloun, i una novel.la de l'escriptor anglès Michael Morpurgo. Tahar Ben Jelloun ja s'ha acostat al relat per a tots els públics amb 'El racisme explicat a la meva filla' i 'L'Islam explicat als nostres fills'. A 'L'escola buida' (a l'original, 'N'achetez pas la sang dels enfants'),  explica les peripècies d'un mestre d'escola en un poblat africà.
      Però el relat no és l'aventura d'un safari solidari més o menys excitant, sinó la denúncia d'un dels molts sistemes d'explotació infantil que coexisteixen avui mateix arreu del món. Als afores del poblat africà dibuixat per Ben Jelloun, en una fàbrica il.legal, els infants cusen a mà sabates i pilotes de cuir per vendre als països rics. La marca: una mena d'ocell en forma d'accent greu... Per un dòlar, dotze hores al dia. I per un dòlar, val la pena fer campana de l'escola on falten cadires, material escolar i molt més recursos.
      Hi ha una frase en el relat de Ben Jelloun que podrien manllevar els publicitaris de campanyes institucionals: "El saber pot esperar, la gana no". La sentencien tant el fetiller savi del poblat com alguns dels infants que saben que són explotats, però que també saben que és pitjor patir fam. El relat de Ben Jelloun, tal com evoluciona, és un clam contra la ignorància, l'arrogància i el fanatisme. I també contra la indiferència que ignora realitats com la fam i l'explotació infantil.
      Amb més ingredients d'aventura, 'El regne de Kensuke', la novel.la de Michael Morpurgo, no amaga tampoc la força de la solidaritat i també la de la força de voluntat per superar situacions adverses. L'Oceà Pacífic, una illa deserta, el naufragi d'un veler familiar i la trobada del més petit del vaixell amb un avi japonès habitant de l'illa des de la Segona Guerra Mundial enllaça dos mons separats pel temps.
      Kensuke és un vell metge, combatent al Pacífic, supervivent d'un vaixell enfonsat, que va decidir viure en una illa solitària quan va saber que a Nagasaki, segurament, la seva dona i el seu fill havien desaparegut a causa del llançament de la segona bomba atòmica (9 agost 1945).
      La novel.la, que pot semblar que vulgui repetir vells esquemes estil Robinson Crusoe, i intel.ligentment no ho fa, se centra bàsicament en la relació que s'estableix entre els dos nàufrags, Kensuke, el vell japonès, i Michael, el petit navegant. La protecció del petit reducte de natura de l'illa, la protecció contra els caçadors furtius de l'espècie d'orangutans que hi viu i, sobretot, l'amistat que enforteix,  amb el secret pactat, el futur del petit Michael quan pot ser rescatat, és l'esquelet d'un text ric en contingut literari i també en els coneixements que proporciona espontàniament fer-se a la mar i anar a parar a una illa aparentment abandonada.

[Suplement Cultura diari AVUI, 18 setembre 2003]

Un metro clàssic

Felice Holman. El Robinson del metro. Traducció de Ramon Barnils. Col.lecció L'Esparver. Edicions de La Magrana - RBA. Barcelona, 2003. 17a reedició. A partir 13 anys.

      La novel.la de l'autora novaiorquesa Felice Holman, 'El Robinson del metro', es va publicar per primera vegada en català ara fa vint anys. De fet, l'original (Slake's Limbo) ja circulava des del 1974 editada per Charles Scribner's Sons de Nova York. Té, doncs, prop de trenta anys. El desaparegut Ramon Barnils la va traduir de l'anglès l'octubre del 1982.
      Aquesta, i algunes altres aportacions més clàssiques, van configurar la col.lecció L'Esparver de La Magrana, abans de la seva fusió, a tocar de la fi del segle, amb RBA Libros, fins al punt que encara avui el seu catàleg és un índex de referència per retrobar segons quins títols que es consideren, o s'haurien de considerar, imprescindibles per a la maduresa lectora.
      Només entre el primer centenar de títols s'hi troben (o trobaven) obres de Jules Verne, Emilio Salgari, Mark Twain, Jack London, Edgar Allan Poe, Lleó Tolstoi, John Wyndham, Robert Louis Stevenson, J.R.R. Tolkien, Alexandre Dumas, Italo Calvino, Rudyard Kipling, Roald Dahl o Isaac Asimov. Amb poquíssims autors catalans. La intenció de L'Esparver era la d'omplir un buit: la falta de clàssics per als joves. I també l'obertura a autors contemporanis de fora amb garantia incorporada.
      D'aquests últims, Anna Greta Winberg i 'Quan toca el dos' marca una fita i Felice Holman i 'El Robinson del metro', una altra. D'aleshores ençà, aquest títol ha vist disset edicions, l'última dins de la nova línia de RBA Libros que, afortunadament per als orígens de la col.lecció L'Esparver, està recuperant els clàssics del catàleg, malgrat que, d'altra banda, ha descatalogat la majoria, per no dir tots, dels pocs autors catalans que hi tenien obra publicada.
      ¿Quin secret té 'El Robinson del metro' per mantenir-se en catàleg vint anys després? Rellegint-la ara, la clau perquè continuï sent un relat que interessa tota mena de lectors és que prescindeix del factor "aventura urbana", tan esgotat, malgrat que, com indica el títol, estigui ambientada sota terra, en un túnel de metro.
      El protagonista d''El Robinson del metro', Aremis Slake, penetra des del primer moment en l'interior del lector perquè es disposa a explicar-li les inquietuds del personatge, que van més enllà del fet anecdòtic que un xicot de tretze anys orfe, tap de barral, curt de vista i molt somniador fugi de casa d'uns parents i s'enfonsi en el ventre de NY i hi sobrevisqui, maduri i acabi optant per trobar nova vida, amunt, amunt... Aremis Slake és el testimoni de qui, coneixent les privacions del fons, és capaç d'apreciar les petiteses de dalt. I aquesta, si voleu, moralitat passada de moda ha funcionat sempre.
      Els dies d'agost que rellegia 'El Robinson del metro', hi va haver l'apagada més gran de la història dels EUA, NY inclòs, amb 50 milions de persones a la llum de l'espelma... i sense poder llegir! Al metro de l'escapada d'Aremis Slake també hi ha una apagada, de menys consideració, però. El protagonista se'n surt pels túnels fent feinetes i revenent diaris que troba abandonats als vagons del metro de NY.
      Ho tindria malament, ara, Aremis Slake, si fugís de la maldat urbana i s'enfonsés en la bondat de les clavagueres del metro de NY, després de la por de l'11 de setembre, de l'alerta que proporciona qualsevol apagada i, sobretot, faria més que salat per fer bullir l'olla venent-hi diaris abandonats, si tenim en compte l'aparició de la premsa gratuïta. Però 'El Robinson del metro' ja és un relat clàssic de l'últim quart de segle. I no s'hi val a buscar tres peus al gat dels clàssics.

[Suplement Cultura diari AVUI, 9 octubre 2003]

Un món feliç i nou, però rebel

Emili Teixidor. En Ring 1-2-3 i el món nou. Il.lustracions de Philip Stanton. Edicions Destino. Barcelona, 2003. A partir 7 anys.

Asha Miró. Els quatre viatgers. Il.lustracions de Patricia Geis. Edicions La Magrana - RBA. Barcelona, 2003. A partir 7 anys.

      Algunes vegades obrim els àlbums il.lustrats amb la predisposició que hi trobarem un argument ingenu i unes il.lustracions que acoloriran el contingut i prou. I no sempre és així. Com passa en aquestes dues publicacions, una de les quals, la que signen Emili Teixidor i Philip Stanton, correspon al Premi Apel.les Mestres de Literatura Infantil Il.lustrada. L'altre, és una continuïtat del fenomen sociològic Asha Miró, que posa un esgraó més en la normalització de l'adopció.
      'En Ring 1-2-3 i el món nou' és, dels dos àlbums, el més rebel. Emili Teixidor --veterà autor que acaba de fer 70 anys-- crea un personatge que ja quan neix no veu de bon ull el món que li ha tocat. ¿Com pot viure en un món tan vell un que és tan nou?, es pregunta el nou habitant del planeta. La rebel.lia del personatge comença per no acceptar el nom que li han posat. Vol un nom nou que faci soroll, que es faci escoltar, i per això tria Ring.
      A partir d'aquí, la dèria de Ring és capgirar el món, a vegades amb propostes de caràcter ecologista que, en els contes, sempre és possible. Altres vegades, amb propostes somniadores que, també en els contes, gairebé sempre són possibles.
      Però sobretot la rebel.lia de Ring es transforma en imaginació, perquè la rebel.lió sense imaginació està abocada al fracàs. I algunes de les propostes de Ring, pel seu to entre descarat i divertit, val la pena fer-les notar. Com per exemple portar les coses velles i gastades a un planeta llunyà que faci de museu, un museu on aquells que no vulguin canviar de temps i no vulguin coses noves estaran destinats a fer de guies. O, per exemple, que cal canviar les festes com la de Sant Joan, restaurant i no pas cremant els mobles vells i, en canvi, llençant al foc bombes, pistoles, escopetes i punyals i, posats a cremar, cremant també les ganes de fer mal.
      I Ring, que no té aturador, té encara més propostes d'enginy, com inventar jocs nous com aquests: jugar a futbol amb deu pilotes perquè tothom pugui tocar-la i fer més gols; fer jocs de mans amb els peus; jugar a cartes amb el correu i endevinar qui t'ha escrit i quin dia t'arribarà la carta.
      I com si es presentés a un nou govern d'un país vell, Ring demana també que els vestits canviïn i que les butxaques siguin transparents perquè tothom pugui veure què s'hi porta. Emili Teixidor s'inventa aquest món nou que en les il.lustracions de Philip Stanton es reflecteix dinàmic, alegre de colors, canviant i il.lusionat on la imatge del protagonista, Ring, pren un relleu especial en algunes de les làmines.
      Per la seva banda, a 'Els quatre viatgers', d'Asha Miró, l'autora vol fer conèixer als lectors més petits la importància que els infants orfes trobin una família que els aculli. Des de l'experiència personal que no defalleix a divulgar, l'autora de 'La filla del Ganges', que va passar els primers set anys en un orfenat de l'Índia, somnia també un món feliç on, sense la rebel.lia de trencar el conformisme, difícilment donarà sortida als que en pateixen les pitjors conseqüències.
      En un rapidíssim viatge imaginari per Etiòpia, la Xina, Rússia i l'Índia, quatre personatges orfes acaben trobant-se en una mateixa escola d'una ciutat vora el mar. Les il.lustracions de Patricia Geis tenen un to plàcid en cadascuna de les làmines, dominat pel to ocre i verd, amb retrats de personatges que reflecteixen la diversitat que pregona l'àlbum.

[Suplement Cultura diari AVUI, 15 gener 2004]

Potàgia literària i púding de poma

Fiona Waters. Contes de màgia d'arreu del món. Traducció de Yannick Garcia. Il.lustracions de Fabián Negrín. Edicions de La Magrana - RBA. Barcelona, 2003. A partir 9 anys.

Madonna. Les pomes del senyor Peabody. Traducció de Daniel Cortès. Edicions Destino. Barcelona, 2003. A partir 9 anys.

       En plena eufòria  de la màgia com a matèria  literària, arran, és clar, del fenomen Harry Potter, han estat moltes les col.leccions que han incorporat  en el seu catàleg novel.les d'aquest gènere o recopilacions de contes que, en alguns casos, són textos literaris tradicionals que han servit de base per a construir  arguments de relats actuals.
       L'àlbum 'Contes de màgia', de l'anglesa Fiona Waters, és una d'aquestes apostes. L'autora, que també ho és de literatura per a infants, s'ha dedicat a recollir contes tradicionals d'arreu del món. L'àlbum, en edició de luxe, aplega contes de diverses cultures: alemanya, dels indis de l'Amèrica del Nord, anglesa, txecoslovaca, escocesa, italiana, islandesa i siciliana.
       Bruixots, curanderos, homenets verds, fetillers, moliners, pescadors, grangers, camperols, reis, prínceps, fades i, per descomptat, el mag Merlí, configuren un retaule de personatges que, de tan familiars, com els de les telenovel.les televisives d'avui en dia, es fan gairebé imprescindibles.
       L'avantatge de pouar en les rondalles i els contes tradicionals és que, malgrat les reiteracions dels seus protagonistes, els discursos repetitius, els recursos més que sabuts que utilitzen i els jocs de mans amb trampes consentides per lectors de tots els temps, precisament perquè s'han convertit en parents llunyans i mitificats de qualsevol imaginari col.lectiu, mai no són qüestionats pel que diuen i fan, sigui bo o dolent, balança inevitable de la rondallística tradicional.
       El tret comú d'aquest nou àlbum és que tots els contes i els seus personatges es veuen entrampats per l'atzar de la màgia. I és només amb màgia com es desencallen la majoria dels conflictes que plantegen. Les il.lustracions de l'àlbum, tan sovint l'autèntica motivació per recórrer a un altre recull com aquest, són originals d'un dibuixant argentí, Fabián Negrín, resident actualment a Milà. Perspicaç en els detalls, juga també amb la màgia o la imaginació que li permeten els textos, amb la qual cosa aconsegueix algunes làmines espectaculars, amb aspectes surrealistes, al costat d'altres que, d'un clàssic tan clàssic, gairebé rellisquen paper cuixé avall. Coses de la màgia que ara es porta.
       Un altre il.lustrador amb ressonàncies clàssiques és el que s'ha encarregat de posar imatges al segon llibre de Madonna. Resident a Cincinatti, Loren Long té el mèrit de ser un fan del bèisbol, esport que reflecteix en algunes de les làmines de 'Les pomes del senyor Peabody', un professor d'història i entrenador de bèisbol de l'escola del conte que, a més, sembla que pispi pomes a la primera parada que troba.
      Si en aquesta segona temptativa literària de Madonna, les il.lustracions permeten una passejada més reconfortant que en el primer àlbum perquè les figures de Loren Long tenen l'aire de peces de plastilina en primer pla, el text, en canvi, cau novament en una ximpleria i una moralitat sense escrúpols que sembla que Madonna extregui dels contes adoctrinadors més tronats. I no és exageració perquè la mateixa cantant i ara escriptora confessa que la història està inspirada en un conte de gairebé tres-cents anys que li explicava el seu mestre de kabbalah. És a dir, en filosofia creativa maddoniana: que inventin els altres.

[Suplement Cultura diari AVUI, 12 febrer 2014]

El gat ha atrapat la lluna

L'atrapallunes. Conte del sud de l'Àfrica. La torre de la donzella. Conte turc. Versió de Ramon Girona. Il.lustracions de Carles Porta.  i Rebeca Luciani. Col.lecció Contes d'Arreu. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 2003. A partir 7 anys.

Asha Miró. Les dues cares de la lluna. Fotos d'Anna Soler Pont, Mikele López i Francis Waghmare. Col.lecció Orígens. Edicions La Magrana - RBA. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

       Quan a diverses regions de l'Àfrica es veu un eclipsi de nit, la gent del lloc acostuma a dir que el gat ha atrapat la lluna.  Al Bòsfor, entre els mars Negre i de Màrmara, hi ha una illa que té un far que la gent d'Istambul anomena la torre de la donzella i que explica la història de Nuray, que vol dir clar de lluna. A l'Índia, a Kolpewadi, Asha ha trobat una germana gran que també es diu Asha, i ha trepitjat la terra de Shaha on un dia es van escampar les cendres dels seus pares, i hi ha descobert les dues cares de la lluna.
       Podríem fer la prova d'endevinar entre allò que sembla que és llegenda o allò que sembla que és un reflex de la realitat. I encara més, entre allò que sembla que és ancestral d'allò que sembla que és d'avui mateix. Els dos àlbums de la col.lecció Contes d'Arreu s'afegeixen a una sèrie de finestres il.lustrades i obertes a les cultures més allunyades (¿o caldria dir, potser, més en contacte, a causa de la immigració?). La versió catalana compleix amb dues funcions: la de donar a conèixer el conte o la llegenda, tal com s'explica en el seu lloc d'origen, i situar també el relat en el seu punt geogràfic. Una doble funció que té a la vegada una doble destinació lectora: la del que desconeix la cultura de la qual parteix el conte i la del que s'hi identifica pels seus propis orígens.
       D'una manera o d'una altra, anant-hi directament a la recerca, o a través de la imaginació, els orígens són la gran incògnita. Mentre uns el busquen entre cràters a Mart, uns altres toquen de peus a terra i es conformen amb el seu racó de món. En el cas d'Asha, el primer relat va obrir un interès col.lectiu prou conegut. Un interès que l'ha portada a fer un segon viatge a l'Índia, a desfer malentesos del primer, a redescobrir els seus orígens de debò i a fer-ne un segon llibre i un documental televisiu.
       La segona crònica d'Asha revela fets inèdits dels seus orígens que el documental no recollia. A la vegada que rectifica, en un gest d'honestedat divulgativa, aspectes de la seva infància i la seva vida a l'Índia fins als 6 anys que anteriorment li havien estat amagats per l'orfenat. Però Asha se n'ha sortit, en una mena de periple detectivesc, ajudada d'algunes persones de la regió on va néixer i d'altres d'aquí, i ha trenat tots els fils que fa uns anys li devia semblar impossible de trenar. Com en el cas de 'La filla del Ganges', no es tracta d'una novel.la sinó d'una crònica de la realitat, de la d'ara mateix, d'un personatge que ha crescut i s'ha educat aquí entre molts altres joves d'aquest últim quart de segle.
       I si bé és cert que tothom té una història per explicar, la d'Asha ha sobresortit per dues raons: una, perquè ha entroncat amb la dèria de la recerca universal dels orígens que mou l'ésser humà. I l'altra, perquè ho ha fet en un moment que una part de la societat viu pendent d'una adopció, com a pares o com a fills. Per això, 'Les dues cares de la lluna', el segon llibre d'Asha Miró és, com el primer, un relat que els adolescents entendran molt bé, malgrat que la ficció, ni que no ho sembli, s'hagi convertit en estremidora realitat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 11 març 2004]

Les cultures del món en clau de conte

Ricard Bonmatí. Contes populars catalans. Il.lustracions de Roger Olmos. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

J.M. Hernàndez Ripoll i Aro Sáinz de la Maza. Cuentos de todos los colores. Il.lustracions d'Emma Schmid. Col.lecció Samarkanda. RBA Libros. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.


      Ricard Bonmatí ha versionat i reunit en un volum d'edició singular alguns dels contes i les rondalles més coneguts del patrimoni oral. Amb il.lustracions de Roger Olmos, que també són, a la vegada, una versió, en aquest cas plàstica, amb ulls nous, d'alguns dels personatges, l'autor del volum fa aquest parell de reflexions en la seva presentació: "L'infant, per créixer, necessita llibertat. I aquesta té dos punts clau: el joc lliure i el conte oral (...) Els infants necessiten qüestionar intel.ligentment la realitat per entendre-la i assimilar-la".
      Paral.lelament, un altre volum igualment singular, 'Cuentos de todos los colores', recull cinquanta contes explicats per immigrants residents aquí i procedents d'arreu del món, recopilats per Josep M. Hernàndez Ripoll i Aro Sáinz de la Maza. Són dos volums que es complementen, a les portes del Fòrum Universal de les Cultures, amb un llenguatge sense fronteres: el conte.
      Cadascun dels dos volums té un interès particular. El recull de 'Contes populars catalans' ofereix l'atractiu de retrobar la veu de sempre, però amb una repintada de l'autor que s'has esforçat a trobar un llenguatge corrent, encara popular, sense caure en la pantomima de canya i cordill sinó aproximant-se a altres tradicions contistes universals.
      Ricard Bonmatí hi ha distribuït una quinzena de rondalles en dos apartats, les meravelloses i  les humanes. Els contes tenen una classificació més personal: contes de beneits; d'ambiciosos i agarrats; de mandrosos i capritxosos; i per comptar, riure i plegar.
El volum de 'Contes populars catalans" es tanca amb un conte ideal per als amants dels embarbussaments, 'Els tres germans culans', el qual, a alguna generació, li despertarà els sentits de la infància. Mireu: "Hi havia tres germans culans bufans entrampolicans que van anar de cacera culera bufera entrampoliquera, van caçar una llebre culebre bufebre entrampoliquebre i la van dur a l'hostalera culera bufera entrampoliquera...". I així, anar fent, amb combinació de vocals.
      L'interès de 'Cuentos de todos los colores' és diferent. Els dos recopiladors, Josep M. Hernàndez Ripoll i Ara Sáinz de la Maza, han buscat immigrants disposats a explicar-los un conte que recordessin de la seva infància. N'han trobat —o n'han limitat— cinquanta. I el retrat sociològic dels "voluntaris contistes" ja és un apartat del volum que val la pena resseguir per si sol. El gruix del recull, però, i allò que té més valor, és l'oportunitat de fer una mirada al món a través dels contes, alguns coincidents en la trama, els personatges o la moralitat; d'altres totalment trencadors i nous.    Un passeig inèdit i valuós, perquè parteix de primeres mans, per la veu popular de Polònia, Nova Zelanda, el Nepal, Kènia, el Líban, Tailàndia, Iraq, Bòsnia Herzegovina... fins a cinquanta cultures diferents. Un mosaic de personatges, paisatges de la memòria i faules mai escoltades que són també el mosaic de la diversitat feta de tots els colors.

[Suplement Cultura diari AVUI, 6 maig 2004]

¿Qui som?, ¿d'on venim?, ¿on anem?

Hendrik Willem van Loon. La història de la humanitat. Actualització de John Merriman. Traducció de David Torres. Col·lecció Samarkanda, Editorial La Magrana - RBA Libros. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.   
       Dins el primer quart de segle passat, Hendrik Willem van Loon es va proposar respondre a les incògnites que més preocupen la humanitat des que té seny: ¿Qui devem ser? ¿d’on devem venir? , i ¿on caratsus devem anar? I així va néixer un llibre d’història universal que té el do de ser explicada de tal manera que, al llarg de 77 capítols, breus i entenedors, va trenant una llarga aventura que pren caràcter de ficció literària malgrat la seva realitat, de milers i milers d’anys, amb l’avantatge que després de més de quatre-centes pàgines, quan es fa una llambregada a Internet, com a paradigma de la revolució més recent, el registre literari i la intenció de fons de cada capítol no s’aparten gens del to emprat en parlar, per exemple, dels primers grafiters prehistòrics.
       ‘La història de la humanitat’, que ha estat revisada en diverses ocasions, en setanta anys llargs, compta en aquesta nova edició amb l’actualització de continguts de John Merriman, professor de la Universitat de Yale. Un extens índex onomàstic i de matèries facilita que aquest “atractiu novel·lot” de l’anar i venir de la humanitat al llarg dels segles es converteixi també en un llibre de consulta per trobar-hi referències als episodis i personatges més influents de l’evolució humana.
       Val la pena no saltar-se el breu prefaci, perquè és un deliciós conte curt sobre un viatge iniciàtic d’adolescència de l’autor en una expedició al capdamunt de la torre de l’església de Sant Llorenç de Rotterdam: “Va ser el primer cop —diu l’autor— que feia un cop d’ull al gran món”. I afegeix, com a conclusió: “La història és la poderosa torre de l’experiència, que el temps ha construït entre els camps infinits de les èpoques passades”.
       És així com es dóna una clau d’entrada al llarg passeig per l’inici de la civilització, la descoberta de la comunicació, els primers intents de resistència contra els elements, els primers afanys d’invasions territorials, les primeres guerres, els primers xantatges, les primeres vel·leïtats imperialistes, els primers egòlatres monumentals, les primeres injustícies, els primers traïdors, els primers polítics, les primeres caigudes del tron, els primers grans errors de la humanitat, les primeres grans reaccions per salvar el món, l’esperança dels nous mil·lennis…
       Si centenars d’obres literàries acosten els lectors de diverses generacions a l’experiència del seu present o el seu passat més immediat a través dels ulls de testimonis individuals, en el cas de ‘La història de la humanitat’ es fa a través dels ulls de qui es mira el món des del capdamunt de la torre després d’una ascensió que no només serveix de descoberta sinó també de nexe de comparació i de reflexió amb altres paisatges, altres èpoques i altres cultures.
       ¿No és l’ésser humà el que sempre ensopega tres vegades en la mateixa pedra? Doncs aquesta peça clàssica, pensada primer per a lectors joves amb ganes de saber com som, d’on venim i on anem, però útil també per a lectors veterans que mai no han acabat de tenir clar si primer van ser els egipcis, els sumeris o els fenicis, o que volen saber per què queden encara humans que viuen amb els ideals i els hàbits socials i culturals dels grecs, és una excel·lent proposta amb tots els ingredients de garantia per ser una d’aquelles lectures idònies per fer una pausa i tenir unes bones vacances… llegint, esclar.

Suplement Cultura diari AVUI, 15 juliol 2004

Sota l'ombra de Lola Anglada

Maria Carme Roca. On s'amaga la por. Il·lustracions de Laura Baldrich. Editorial Meteora. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

Miquel Pujadó. Un príncep massa encantat i altres personatges amb problemes. Il·lustracions de Luci Gutiérrez. Col·lecció Samarkanda. Edicions de La Magrana - RBA. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

        D'una manera gairebé esporàdica, s'han alternat durant uns anys dos premis literaris de contes per a infants que homenatgen amb el seu nom l'escriptora i il·lustradora Lola Anglada (Barcelona, 1892 - 1984). Per una banda, el Premi Lola Anglada, convocat per l'Ajuntament i la Caixa de Terrassa —que ha deixat de convocar-se aquest any, després del seu vintè aniversari— i per l'altra, el també premi Lola Anglada Vila de Tiana, que per ara continua convocant-se, un any per a text i un altre per a il·lustracions, per l'Ajuntament de Tiana, població lligada a Lola Anglada on l'autora va viure una bona part de la seva vida, sobretot després de la guerra civil, i on va deixar la seva casa pairal.
        Des d'ara, és aquest últim premi, l'únic que portarà el nom de l'autora. Es tracta d'un premi que permet la participació d'autors de reculls de contes amb la possibilitat que l'any següent són els il·lustradors del recull guanyador els que hi participen. La guanyadora de l'edició del 2002, pel que fa al recull escrit, publicat ara, va ser Maria del Carme Roca (Barcelona, 1955), autora tenaç i gairebé prolífica, força independent i que manté una línia decidida que tant es mou amb solidesa en contes curts de gènere fantàstic, com en novel·la breu de signe realista.
        A 'On s'amaga la por', que ha il·lustrat l'olotina Laura Baldrich amb unes làmines descriptives que volen resumir en una imatge cadascun dels contes, l'autora dels set contes del recull reprodueix set històries que porta amagades dins des que els hi va explicar el seu avi. Són històries que porten implícit un misteri que l'autora fa creixent amb un estil del relat clàssic, amb l'encert que crida el lector a entrar en cada conte amb una introducció atractiva. Hi trobem doncs un jove enterramors, Johnnie Walker, al final del segle XIX a Irlanda; un paleta de la postguerra a Catalunya que a causa d'un fet inesperat va morir en plena malaltia mental després de contar llargament la seva història; un jove bolivià que per la seva temeritat sap com les gasta l'home del barret blau, una mena d'home del sac; una noia neozelandesa obsessionada amb el paisatge d'un quadre; la llegenda d'una casa de color groc de la rodalia de Chicago; la història d'un gat de color taronja al segle XVII de l'etapa manxú de la Xina; i la història d'un escultor sud-africà que posseeix una màscara vermella. L'àlbum, en cartoné i edició en paper cuixé,  editat per Meteora, té la rara virtut en els àlbums de contenir un text de recomanable lectura.
        L'últim Premi Lola Anglada, de Terrassa, representa el debut en literatura infantil del cantant Miquel Pujadó (Terrassa, 1959). Editat per La Magrana-RBA, 'Un príncep massa encantat' omple els seu recull de contes amb dracs que volen ser actors, prínceps tanoques i princeses que entenen en granotes, gegants com taps de barral, caputxetes devorades per un lleó anglès, escultors gelosos de Gepetto i una bruixa molt poc bruixa. El retaule de personatges serveix a l'autor per introduir temes de problemàtiques d'integració social. L'estil de l'autor, coneixedor de l'espai comunicador des de l'escenari, tendeix al conte contat i el registre és el de la rondalla tradicional que s'escapa del classicisme amb els elements contemporanis que Pujadó hi incorpora.
        [Suplement Cultura diari AVUI, 14 octubre 2004]

Quan els pares llegeixen d'amagat

Josep Lobató. Prohibit als pares. Col·lecció Orígens. La Magrana - RBA. Barcelona, 2005. A partir 14 anys.

Núria Roca. Sóc una adolescent. Il·lustracions de Meritxell Ribes. La Magrana - RBA. Barcelona, 2005. A partir 11 anys.

    Fa uns dies, un ple de joves d'institut a l'Ajuntament de Barcelona, demanava la distribució de preservatius als instituts. La demanda no ve sola, tenint en compte que el tema ha estat tractat, repensat, tombat i recuperat en diverses ocasions.

   Algun seguidor d'aquesta secció pot pensar que els preservatius i la literatura no tenen res a veure. Potser no. Però el fet és que el boom més boom pel que fa a llibres l'ha protagonitzat en les últimes setmanes el manual 'Prohibit als pares', del jove periodista Josep Lobató (Esplugues de Llobregat, 1977), que ha aconseguit a través de les ones de Ràdio FlaixBac liderar una de les franges horàries —la de l'hora en què els adolescents haurien d'agafar el son—, amb un programa sobre els tabús sexuals, tractat des de la curiositat, els dubtes i les inquietuds dels més joves.

      Que una gran superfície cultural com la FNAC hagi de tancar portes per overbooking de públic en una presentació d'un llibre i que encara hi hagi d'actuar l'autoritat competent a tímids cops de porra perquè la massa enfervorida no es conforma a quedar-se al carrer, hauria d'alegrar els que més o menys es mouen al voltant del llibre.

      ¿Quants autors ho voldrien, que una tropa de fans els tractés com si fossin un mite del rock? Va, siguem sincers... Tots. O gairebé tots, vinga, perquè sempre n'hi ha algun que defuig la popularitat, i hi té tot el dret del món, ni que corri el perill de viure amargat per excés de falsa modèstia.

    El cas del programa de ràdio 'Prohibit als pares' és significatiu. Perquè, sense proposar-s'ho, un autor i el seu equip aconsegueixen que milers d'adolescents vulguin tenir el seu llibre en propietat. Puc explicar una experiència personal. Mentre el rellegia, en tren, un diumenge, uns pares i dues adolescents es van adonar de la "preuada joia" que jo tenia a les mans.

Les dues criatures —encara no devien tenir quinze anys—, van fer un bot del seient i no van parar fins que van aconseguir que els seus pares es miressin, discretament, el llibre que un servidor llegia. La conversa familiar, en veu baixa, crec que va acabar amb un pacte dels pares, que van preguntar quan costava i que es van comprometre a comprar-lo ni que fos diumenge, en baixar del tren. Llàstima que hi hagi poques superfícies culturals obertes en diumenge!

      I ara toca deixar tranquil·la la consciència d'adults en fase de pares i la dels autors tan preocupats —a jutjar pel que diu que diuen— per la invasió de la lectura mediàtica. 'Prohibit als pares' és un dels manuals més correctes i menys oportunistes sobre el tema que s'han publicat recentment. La divisió temàtica parteix d'una tria de les consultes que s'han fet en el programa radiofònic sobre el coneixement del cos, la masturbació, l'orgasme, els jocs sexuals, la primera vegada, les postures favorites, els anticonceptius, els dubtes davant de l'embaràs i els amors, els desamors i les infidelitats. El seu caràcter mediàtic queda molt lluny i hi guanya pes el caràcter educatiu, rigorós i documentat, fins i tot molt prudent a l'hora de donar segons quines recomanacions i, en tot moment, deixant una sortida a la consulta i la conversa amb els pares o els adults de confiança com a màxims receptors dels dubtes que genera la sexualitat adolescent.

     L'aparició de 'Prohibit als pares' no és exclusiva en el sector editorial. Recordem el Flanagan i la Carlota (Andreu Martín / Jaume Ribera, Gemma Lienas) com a més recents. També Núria Roca s'ha adreçat als preadolescents amb dos volums, 'Sóc un adolescent' i 'Sóc una adolescent', uns llibres més divulgatius, amb il·lustracions, però també amb claredat expositiva adequada. Tant el de Josep Lobató com el de Núria Roca, doncs, són llibres que poden llegir d'amagat els pares, les mares i els avis que es vulguin reciclar.

       [Suplement Cultura diari AVUI, 26 maig 2005]

La pirateria en clau gallega

Agustín Fernández Paz. L'escola dels pirates. Traducció: Equip Edebé. Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció Tucà. Editorial Edebé. Barcelona, 2005. A partir 8 anys.

Manuel Rivas. El Bala Perduda. Traducció de Núria Prats. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2005. A partir 10 anys.

Brian Lee. Què hi ha dins d'un vaixell pirata? Creació de Nicholas Harris, Claire Aston i Emma Godfrey. Traducció de Josefina Caball. Editorial Molino-RBA-La Magrana. Barcelona, 2005. A partir 5 anys.

     Aquesta és una temporada en què els pirates han estat matèria de treball i de divertiment teatral per a molts grups de joves, gràcies al musical 'Mar i Cel', d'Àngel Guimerà, recuperat per la companyia Dagoll Dagom, primer al Teatre Nacional de Catalunya, i després, al Teatre Victòria. Com a preàmbul de la lectura del clàssic català per a lectors ja fets, apareixen ara dues novel·les i un àlbum il·lustrat que tenen també els pirates com a teló de fons.

      No hi ha dubte que els personatges del gremi de la pirateria formen una mena de família nombrosa que permet la repetició literària d'una sèrie de clons que acaben creant un gènere: el grumet, el capità, el lloro, el pirata de l'ull guerxo, el de la pota de fusta, el malcarat, el bon jan, el cuiner, el manetes i els de bodega, de coberta i els encarregats d'hissar i plegar les veles.

      A jutjar per la coincidència de les dues novel·les aparegudes, sembla que es pot afirmar que els autors gallecs tenen una feblesa per la literatura de pirates. Tant Agustín Fernández Paz com Manuel Rivas la tracten, cadascú des de la seva òptica, però tocant-se en segons quins extrems de les trames, cosa que confirma l'evidència del gènere, malgrat que els arguments siguin ben diferents.

     Agustín Fernández Paz va guanyar el premi Edebé amb la novel·la 'L'escola dels pirates' ('A escola dos piratas'). L'humor hi és present. Per tant fa una mirada distanciada de les típiques batalles i utilitza la pirateria com un recurs per donar vida a una història de caire fantàstic que té com a súmmum la navegació en alta mar de tota una escola, amb les criatures i els mestres dins, arrossegats, sense saber com, després d'una intensa pluja.

      L'autor juga amb la imaginació i la iniciativa creativa oposada a l'avorriment i la rutina. I com feia Imma Monsó en la seva primera novel·la per a infants, 'L'escola Estrambota', es qüestiona també el sistema educatiu i provoca situacions descarades, irrespectuoses, esperpèntiques i propícies a reflexionar sobre qui té raó a l'hora de voler prendre una decisió o una altra.

      La novel·la d'Agustín Fernández Paz es tanca amb una ressenya biogràfica dels personatges més importants, un afegit que pot sorprendre el lector perquè en realitat cadascun d'ells ja hauria d'haver estat prou definit en la trama, però que sembla que vulgui ser un suggeriment del mateix autor que veu la seva novel·la amb elements interns teatrals, prèvia, és clar, una bona adaptació.

       Manuel Rivas s'embarca més a fons en la pirateria partint des de la realitat contemporània de la mà d'una jove periodista que porta el diari heretat del seu pare. 'El Bala Perduda' ('Bala Perdida'), de Rivas, és més aventurera i no tan fantàstica com 'L'escola dels pirates', de Fernández Paz. El misteri i la intriga, i també la investigació —el paradís perdut del periodisme— en són els eixos principals. Un pirata perdut per les aigües de l'Atlàntic portarà la periodista, especialista en cròniques d'animals i jardineria, fins a la descoberta d'un passat que relaciona els pirates de la novel·la amb un descarregament a les costes d'Atlan —el nom literari que utilitza l'autor— d'un vaixell d'or nazi.

         Posats a completar aquest catàleg de pirateria, l'àlbum per als més petits sobre les interioritats d'un vaixell pirata, il·lustrat per Brian Lee, amb làmines retallades i troquelades, vol ser un material de vocabulari bàsic sobre cada part del vaixell i els elements, animals o persones més destacables. La pirateria té, pel que es veu, el cor robat des de la primera infància i, com els fabricants de llepolies, els editors ja saben que el vici no s'abandona mai.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 16 juny 2005]