Una narració que es mou entre la realitat i el somni

Fleur Jaggy. «Els feliços anys del càstig». Traducció de Xavier Lloveras. Col·lecció Narrativa Joves/Adults. Editorial Empúries. Barcelona, 1990. A partir de 15 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 23 març 1991 [+ descarregueu la crítica]

Traduccions rigoroses

Robin Klein. «He tornat per ensenyar-te que podia volar». Traducció de Carme Roig. Col·lecció Antaviana Jove. Editorial Barcanova. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Jules Verne. «Els fills del capità Grant». Traducció de Jesús Moncada. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Jostein Gaarder. «El món de Sofia». Traducció d'Ernest Folch i Tone Hoverstad. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1996. A partir de 15 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Henry Troyat. «La institutriu francesa». Traducció de Lourdes Bigorra. Col·lecció L'Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Alphonse Daudet. «Tartarí de Tarascó». Traducció de Pasqual Alapont. Il·lustracions de Joaquim Gascon. Col·lecció A La Lluna de València. Bromera Edicions. Alzira, 1996. A partir de 14 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 1996 [+ descarregueu la crítica]

Prou que plou però plou poc

Anna-Greta Winberg. Viure intensament. Traducció de Lluís Solanes. Il·lustració de la coberta d’Arnal Ballester. Col·lecció L’Esparver. Edicions La Magrana. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.

Kirsty Gunn. Pluja. Traducció de Pep Julià. Foto coberta de Roderick Field. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.

        Comparar una autora veterana, amb una obra publicada fa vint anys, com la sueca Anna-Greta Winberg, amb una autora nova amb una obra acabada de publicar, com la neozelandesa Kirsty Gunn, pot ser interessant per constatar que el temps, l’edat i les circumstàncies socials i històriques no són elements definitius en l’elaboració d’una obra literària.
        Anna-Greta Winberg (Estocolom, 1920) escriu fa vint anys amb criteris que finalment han estat assumits per una majoria. Fa un tipus de novel·la-sèrie (el seu personatge Ninna es va repetint amb una freqüència que ara serveix progressivament La Magrana) i retrata una manera de fer i de pensar que, sense que ens n’adonem, haurà passat a la història.
        Ho dic perquè dubto molt que les i els adolescents del 2000 siguin capaces i capaços d'entendre el que proposa la Ninna de Winberg. Sobretot si el perfil de les i els adolescents del 2000 és el que es va reflectir, per exemple, amb el seguiment populista de la boda reial borbònica celebrada a Barcelona el 4 d'octubre passat. Una societat que viu glatint entre la mort de Lady Di i el futur de Lady Cristina difícilment té necessitat d'una literatura com la d'Anna-Greta Winberg que, als anys setanta, ja es movia entre un realisme sense fissures i un optimisme banyat d'esforç personal, com a conclusió perquè "sempre cal tirar endavant".
        En canvi, aquesta mateixa societat del 2000, si és que encara és lectora, potser tampoc no entendrà què li proposa aquesta nova autora, Kirsty Gunn (Nova Zelanda, 1960) amb la seva primera novel·la, 'Pluja' (1994), però de segur que hi trobarà la mitja dotzena d'elements que l'acosten al poti-poti de color rosa que envaeix el cinema, les telenovel·les i les revistes coristes (o sigui, del cor).
        Tot i així, em sembla que encara cal ser tossut i pensar que el canvi de segle no rebutjarà absolutament tots els propòsits d'aquest últim quart de segle. Anna-Greta Winberg torna amb la seva Ninna a gratar a fons en la necessitat de viure intensament i també lliurement. Però la independència desitjada de Ninna no venç la necessitat de tenir algú amb qui compartir les inquietuds. És a dir, la Ninna de Winberg no en té prou amb els mites que els mitjans mediàtics li posen a l’abast.
        En canvi, a la 'Pluja', de Kirsty Gunn, si tampoc no hi ha mites mediàtics, sí que hi ha un acostament als tòpics més corrents. Un estiu en un llac, uns pares poc actius, una mort dramàtica i, com si l'autora volgués omplir com fos les 107 primeres pàgines de la seva carrera literària, una mena de manual per aprendre a nedar i un altre de salvament en cas d'ofec. Una mena de tenalla que ofega l’argument principal.
        A Anna-Greta Winberg, ja se li ha reconegut el seu paper d’autora innovadora —una mica instal·lada en la comoditat del seu personatge en els últims temps— i d’autora influent en molts autors europeus dels setanta ençà. A la neozelandesa Kirsty Gunn, un llançament editorial a Anglaterra, Estats Units, Alemanya i França li ha valgut el qualificatiu publicitari de “talent prometedor de la seva generació". Si es refereixen a aquesta 'Pluja', van passats per aigua perquè el relat té més aviat l’aparença d’un feble xim-xim.

Suplement Cultura diari AVUI, 6 novembre 1997

Una recreació per a lectors madurs

Jordi Coca. La faula dels ocells grecs. Il·lustració coberta del mateix autor. Col·lecció L’Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.

        “Segons com us ho mireu, aquesta és una història insòlita. I és insòlita perquè narra les aventures, i també les desventures, de dos ciutadans atenencs que, en un temps ara ja molt reculat, van decidir que es volien allunyar del poliqueteig i de les mil trampes legals que ofegaven Atenes, la bella ciutat que, en altres temps, omplia de joia el món grec." Així comença ‘La faula dels ocells grecs’. Debut gloriós i clàssic, mai més ben dit, de Jordi Coca, en la literatura per a joves.
        Ha avisat i qui avisa no és traïdor: "No en faré cap més, de juvenil." Bé, ja ho veurem. No es pot dir mai d’aquesta literatura no en faré. Com tampoc no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré. El llibre de Jordi Coca, amb una il·lustració a coberta d’ell mateix que vol deixar entreveure uns traços gairebé rupestres, a mig camí entre els homes i els ocells, serveix perquè la col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries, replantegi novament el seu disseny. Fugir del blanc per tornar a la coberta plena, més pròxim al disseny de la col·lecció general de Narrativa de la mateixa casa.
        Jordi Coca arriba a L'Odissea —gairebé 100 números— de la mà del premi juvenil Ramon Muntaner. I ho fa amb una adaptació lliure, molt lliure, de la comèdia 'Els ocells', d'Aristòfanes (representada el 414 aC). Ho fa en un moment oportú perquè, no fa gaires setmanes, aquí mateix, comentava la denúncia feta per Miquel Desclot pel fet que el jurat del premi Folch i Torres li havia retirat un original recreant 'La flauta màgica', de Mozart.
        Ara, el cas és a la inversa. El jurat del premi Ramon Muntaner (Josep Maria Fonalleras, Xavier Folch, Vicenç Pagès, Quim Monzó i David Cirici) dóna per bona una versió d''Els ocells', d'Aristòfanes, presentada en forma narrativa i no teatral. Coratge de l'autor, coratge del jurat i coratge de l'editor. Tres coratges en un. Perquè ‘La faula dels ocells grecs’ no és una novel·la a l’estil Jostein Gaarder, autor més aviat planer, anecdòtic i recreador també de teories filosòfiques, religioses o històriques, com per exemple ha tornat a fer amb la seva última entrega, ‘El misteri de Nadal’ (Empúries, 1997).
        La versió narrativa de Jordi Coca d'aquesta comèdia d'Aristòfanes és més aviat respectuosa amb l'època i l’autor de qui manlleva l’original. I sobretot és respectuosa amb la visió que Jordi Coca sembla que tingui de la versió escènica, de la qual s’allunya, però sense deixar els diàlegs i els moviments que la comèdia exigeix i que la narrativa manté.
        Jordi Coca ha fet, em sembla, una versió amb voluntat didàctica. Definició que no m'agrada ni pintada, però que en aquest cas és imprescindible d’esmentar. Si Jordi Coca hagués volgut fer una novel·la estrictament "juvenil", hauria inventat un argument i uns personatges. En canvi, s'esforça a fer actuals, legibles, entenedors, els personatges d'Aristòfanes. Una mica com ha fet Maria Àngels Anglada, però, en el cas de Coca, sense pretendre fer accessible el text, com ella, als més joves.
        ‘La faula dels ocells grecs’ és un relat per a lectors madurs. Joves, si voleu, però madurs. Ja se sap que avui, la joventut arriba als trenta llargs. Un excel·lent complement, de segur, de les incursions acadèmiques en els mites grecs. I, no cal dir-ho, un llibre per als adults, publicat —l'editor sabrà per què— en una col·lecció com la de L'Odissea, per a joves, que recull els gèneres més diversos.

Suplement Cultura diari AVUI, 8 gener 1998

Adolescents irats

Rafael Vallbona. Recanvis Luna. Foto coberta de Pere Ramoneda. Col·lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.

        Proposo una mena de prova del 9 per a editors, lectors d’originals i jurats de premis. La prova consisteix a triar alguns dels llibres publicats en col·leccions “per a joves”. Se’n treuen les cobertes. Se n’agafen els plecs relligats. Es busca un llibre d’una col·lecció general. Se li treuen també els plecs relligats. I se’ls canvia pels plecs de l’anterior llibre. Es fa llegir a lectors formats. Si el text supera la prova, vol dir que el llibre en qüestió, malgrat estar publicat en una col·lecció “per a joves” resisteix qualsevol lector. Si no és així, no cal tornar el plec relligat a les cobertes “joves” perquè tampoc funcionarà amb els seus presumptes destinataris.
        He intentat llegir l’últim premi Columna Jove, ‘Recanvis Luna’, de Rafael Vallbona, fent aquesta ‘prova del 9’. Entre altres coses perquè, a l’hora d’escriure el comentari, tinc sobre la taula uns vint títols més que, d’una manera o d’una altra, es mouen en situacions similars a ‘Recanvis Luna’. Potser per això només m’hi he interessat una mica cap a la pàgina 99, quan en faltaven unes quinze per acabar.
        Però aviso, jo no sóc un expert en motos com l’autor —ell mateix ho diu a la contracoberta— i tampoc no sóc un expert en l’observació de segons quins sectors adolescents que, des que els trobo tan i tan repetits en les novel·les “juvenils”, em semblen més aviat personatges mimètics del cinema d’acció que no pas personatges de creació literària que responguin a un realisme concret.
        I com que no em puc limitar a dir que ‘Recanvis Luna’ està ben narrada i té una trama llegidora (només faltaria, a aquestes altures, i quan l’autor té almenys deu llibres publicats), he de dir, per força, que no entenc que un argument que se serveix de situacions prou explotades i d’alguns tòpics juvenils sigui un premi literari. Una altra cosa és que l’autor sàpiga què vol donar als seus lectors i que l’editor ho accepti. No m’hi poso. Però sí que, des d’una òptica literària, em pregunto on és la recerca de la novetat, del trencament, de l’aportació. ¿És aquesta, oi, una de les funcions dels premis? I em sorprèn més encara perquè estic convençut que autor i editor tenen molt clar aquest objectiu. Aleshores, ¿què estem fent? ¿Aquesta és la literatura (catalana) que volem que coneguin els futurs professors/es, periodistes, televidents, advocats/des, metges/sses, internautes, cambrers/es, arquitectes, lampistes o dependents/es?
        Diria que ‘Recanvis Luna’ es deixa emportar per la novel·la de colla dels anys seixanta, embetumada amb un model d’hàbits de finals dels noranta, amb un argument tan de carrer com ho és el robatori de peces de motos, per acabar arribant a un convencional accident mortal amb moto d’un dels joves protagonistes.
        La novel·la de Rafael Vallbona està també en la línia de la narrativa dels ‘Autors Irats’ dels seixanta. Hi ha un interès evident a dir marques, a carregar-se el sistema, a ser rebel sense causa. Contra tot i sense sortida. Pessimisme heretat també pel realisme brut. Pessimisme, molt sovint, sense anàlisi, sense opció.
        Em sembla que el bon ofici literari i periodístic que té Rafael Vallbona  l’hauria d’utilitzar per a propostes més innovadores, com ha fet en anteriors novel·les per a adolescents. Però ell —i tots els autors— en són els últims culpables. Els editors, arrossegats pel tornado mercantil —ja he dit que podria parlar així de vint títols més— són els únics responsables d'una mort lenta per inèrcia de la "literatura juvenil". I al final, ja ho veieu, fins i tot jo he acabat ‘irat’ i influït pel pessimisme del realisme brut. No m’estranya.

Suplement Cultura diari AVUI, 2 juliol 1998

Dues novel·les de to rosa

Alice Vieira. Quadern d'agost. Traducció de Goretti López. Il·lustracions de Páliaz. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir 15 anys.

Sònia Moll. L’últim estrip d’aire. Foto coberta de P. Poulet. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir 15 anys.

        L’agost és una època propícia a situar-hi novel·les. Deu ser l’època més propícia per als escriptors, acostumats a no fer mai vacances. Només cal donar un cop d’ull a les convocatòries de premis literaris i ens adonarem que els convocants deixen els deures d’estiu als autors perquè els els lliurin (en cinc còpies enquadernades, això sí! —¿disquets...? connais pas...) començada la tardor.
        Potser per això, ‘Quadern d’agost’, de la portuguesa Alice Vieira, i ‘L’últim estrip d’aire’, novel·la gairebé primerenca de la catalana Sònia Moll, tenen l'agost com a marc temporal. El que ja no és tan clar és que l'agost fomenti recursos estilístics semblants. Però és el que passa en aquestes dues novel·les d'autores d'edats, geografia i experiències diferents. Novel·la dins la novel·la. Jo escric, però algú més escriu darrere meu.
        Una vegada més, les comparacions es fan odioses, però he de dir que així com he pogut llegir de cap a cap la novel·la de l’autora portuguesa, no m’ha passat el mateix amb la de l'autora catalana. Que no s'esveri ningú, de moment. Això no vol dir que Alice Viera hagi aportat, gràcies a la traducció catalana, la millor novel·la del segle. NI que Sònia Moll hagi aterrat a la literatura per a joves amb la pitjor novel·la de la història. En tot cas, només reflecteix un parer. Un parer que matiso.
        Alice Viera (Lisboa, 1943) és una gata vella de la literatura i domina l'estil suficientment per fer passar un argument força corrent per bo. I Sònia Moll (Barcelona, 1974) no fa sinó ser sincera amb ella mateixa i caure en l'ham de la primera, o una de les primeres novel·les, que acostuma a consistir a farcir l'argument dels tòpics de rigor perquè es parla de protagonistes joves; i per l'altra, de retòrica lírica excessiva que enfarfega una trama, ja d'entrada, prou corrent.
        Alice Vieira fa parlar la seva protagonista de l’ambient familiar que l’envolta amb una visió força atractiva des dels ulls joves del món dels adults, amb separacions, conflictes, alts i baixos, manies i poques virtuts. Sònia Moll fa parlar la seva protagonista de la colla nostàlgica de l'ideal de la seva maduresa de joventut. Les dues autores, amb totes les diferències que calgui, acaben presentant unes novel·les de to rosa, que s'aguanten o decauen segons l'aire de cada capítol.
        Hi ha un corrent de literatura jove adulterat —em nego a parlar de gènere— que té més o menys fortuna segons la mà dels seus autors. Senzillament això. Posats a admetre’n l’existència, Alice Vieira se’n surt millor que Sònia Moll. És com si la veterana es digués, abans d’escriure: “Tothom sap que tot està dit i només cal tornar-ho a dir mirant de no repetir el que ha dit l’anterior”. Em sembla que l’autora novella passa per alt aquesta reflexió, per cert, més antiga que la farigola.
        ¿Per què els autors no tenen aquesta citació en una etiqueta adhesiva a la pantalla del seu PC? ¿Per què els editors no se la pengen darrera la taula de despatx i la fan constar en les factures de les dietes que paguen als seus tècnics lectors? Potser així ens estalviaríem comentaris com aquest. Perquè, a veure, ¿hi ha cap producte industrial que tingui una secció de crítica en els mitjans? ¿Per què l’ha de tenir, doncs, la indústria d’aquest sector de literatura prefabricada per a joves? Jo tampoc no en tinc la resposta. S'admeten suggerències.

Suplement Cultura diari AVUI, 24 setembre 1998

Una obsessió adolescent

Klaus-Peter Wolf. Bola de foc. Traducció de Maite Alcántara. Foto coberta de Pere Formiguera. Col·lecció Antaviana Jove. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 15 anys.

        ‘Bola de foc’ és, sobretot, una novel·la basada en els efectes d’una obsessió adolescent a causa d’haver estat testimoni d’un fet traumàtic: la mort del pare en un incendi del seu cotxe. Per això, gran part del relat de l’autor alemany Klaus-Peter Wolf (Gelsenkirchen, 1954) es basa en l’anàlisi psicològica d’una assistenta sobre el jove protagonista.
        El tema de fons no permet que la novel·la s’estovi en cap moment. I la seva duresa crea espais de lectura de perfecta identificació amb els problemes del protagonista. Fins que, camí del desenllaç, tot es dispara a gran velocitat i els que semblaven bons es transformen en dolents i els aparentment culpables triomfen amb la veritat. També finalment, algunes de les preteses obsessions o al·lucinacions d’en Jens, el protagonista, acaben sent una predicció de fets reals. Recurs clau de l’autor perquè la duresa del text tingui, com a mínim, un final relativament positiu.
        Tot això que acabo de dir no és sinó un típic argument de novel·la per a joves, com tants d'altres. M'esgarrifa, però, pensar què podria passar amb un personatge adolescent com en Jens, amb els seus problemes interiors, en mans d’un autor que només es basés en les sessions de psicòleg o, contràriament, en les corredisses per la ciutat de tercer ordre que, per acabar-ho d’adobar, està amenaçada per un piròman que cala foc a edificis sense que se sàpiga el perquè.
        L'autor Klaus-Peter Wolf té prou mà dreta i ofici per fer que Jens actuï indirectament d'investigador, o d'investigador del seu propi problema. Des de la visió de la mort del seu pare incendiat, Jens s’imagina focs i violència on no n’hi ha, i fa que, en una trama circular, allò que és una amenaça col·lectiva acabi tenint el seu origen en una simple venjança personal: la de l'autèntic culpable sobre el pare mort.
        Diguem que una situació tan extrema —tan pròpia de la literatura realista i crítica de fa uns anys— se li pot perdonar a Klaus-Peter Wolf, que treballa més pensant en el futur guionatge de la novel·la que no pas en la mateixa repercussió literària tradicional. ‘Bola de foc’ havia de ser adaptada a la televisió. I no és estrany perquè la manera com l’autor estructura la història respon més al llenguatge audiovisual que no pas a l’escrit.
        Com tantes vegades passa, però, l’ofici de Klaus-Peter Wolf salva del naufragi la història que, cosa estranya en l’autor, s’allargassa excessivament, com si ell mateix hagués caigut en la trampa de l’entusiasme per on l’arrosseguen els personatges que a vegades és difícil de frenar. Un ofici, a la vegada, que aquí ja es va poder comprovar fa anys amb ‘Molta birra i carn picada’ o ‘La por dels culpables’, primer editats a la desapareguda col·lecció Cronos de l'Editorial La Galera, i actualment, almenys pel que fa al segon títol, en la també gairebé desapareguda col·lecció Clip de la mateixa editorial.
        I aquest mateix ofici, que Klaus-Peter Wolf complementa amb una documentació notable sobre els temes que tracta, és una de les claus del seu èxit que, per als amants de mesurar la literatura en xifres, arriba, diuen, a vuit milions d’exemplars venuts.

Suplement Cultura diari AVUI, 15 octubre 1998

Àgils carrinclonades

Andrew Matthews. Somni d’una nit d’hivern. Traducció de Cristina Beltran. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 15 anys.

Andrew Matthews. Sense embuts / A la llum de la lluna. Traducció de Marta Martín. Col·lecció Polissons. La Galera - Proa. Barcelona, 1998. A partir 15 anys.

            Andrew Matthews (Barry, País de Gal·les, 1948) és un autor amb obra freqüent en l’edició en català. Tres novel·les alhora i recents d’Andrew Matthews permeten veure que l’autor té una “fórmula literària”. En corren d’altres, d’autors amb fórmula més o menys similar a la de Matthews. I també en català. Bé, no passa res. També tenen una fórmula els panellets o els torrons, i fa anys que repeteixen, per tradició i inèrcia. Però, en literatura, com en pastisseria, aquesta fórmula, aplicada amb desmesura, pot arribar a fer que el producte (literari) empatxi.
            A ‘Somni d’una nit d’hivern’ l’empatx, potser per excés de sucre, és més notori. L’editor també se’n devia adonar perquè rebla el títol amb una crida a coberta que fa sentor de revolució pamfletària: “Sortiu al carrer i enamoreu-vos!”. És a dir, trenta anys després, un lema light de “Feu l’amor i no la guerra!”. Tant a ‘Sense embuts’ com a la ‘A la llum de la lluna’, dues novel·les amb els mateixos personatges —¿primera i segona part?—, a l’autor se li escapa més la mà en les dosis de farina i patata, i això fa que, més que empatx, el tast sigui insípid.
            La fórmula literària d’Andrew Matthews tendeix massa al relat conductista d’aventura juvenil. Ho fan molts autors que es pensen que un tipus de literatura que publicaran en col·leccions per a joves han de tenir aquestes “pastilles educatives” perquè, ja se sap, els adolescents estan “carregaaats de probleeemes” que les novel·les-manual els han d’explicar perquè el "patir” els sigui més lleu.
            I tota la fórmula i l’ofici que es desprèn de les lectures de Matthews se’n van en orri perquè es perd en onades d’amors i desamors juvenils, de desenganys i il·lusions, de somnis que no es compleixen i d’altres carrinclonades que, a pesar del bon estil narratiu de l’autor, dubto que, als presumptes lectors adolescents, avui curats d’espants, els interessin gens si no és per passar una estona mastegant xiclet imprès. L’excés de fórmula i d’ingredients no deixa en cap moment que l’emoció venci de tant en tant l’ofici de l’autor. I així és difícil que el lector percebi també cap mena d’emoció que l’arrossegui pàgines endins.
            A ‘Somni d’una nit d’hivern’, la connotació amb el clàssic ‘Somni d’una nit d’estiu’ és un simple recurs utilitari. La presència d’un professor que fa d’alcavot i d’impulsor de l’enamorament no és només una imatge irreal sinó patètica. I a ‘A la llum de la lluna’, la mort d’una del tres protagonistes en accident de trànsit —com correspon a la fórmula!— sona, a mitja novel·la, com un recurs d'urgència per no perdre el lector.
            Però Andrew Matthews és gal·lès, escriu en anglès i deu tenir un/una agent prou hàbil per fer circular els textos de l'autor entre els editors que sempre van a la recerca de “la literatura perduda”. Crec que he descobert què és el que els diu l’agent a tots: “Els relats de Matthews són àgils, entretinguts, intrigants i amb molt d’humor”. Ho repeteixen, curiosament, les contracobertes de les dues editorials. I no diré que no sigui cert. Però no és això, companys, no és això.

Suplement Cultura diari AVUI, 12 novembre 1998

Amors adolescents entre actors amateurs

Xavier Hernàndez. Com la terra vol la pluja. Il·lustracions d’Ingo Bracke. Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2000. A partir 15 anys.

        “—Uala, Pipo! —m’ha dit el Tavi—. No em diguis que hi aniràs, al Poli!” Així és com comença aquesta novel·la i com em plau de presentar-vos-la, benvolguts lectors, i no perquè la frase sigui precisament un model de comprensió lèxica sinó perquè una frase, a vegades, val més que mil paraules.
        ‘Com la terra vol la pluja’, de Xavier Hernàndez (Vilafranca del Penedès, 1945), és la novel·la guanyadora de l’últim premi Columna Jove. ¿Què hi haurà vist el respectable jurat? ¿Va aconseguir sobrepassar aquesta primera frase de la narració sense preguntar-se per què? Tampoc no es pot dir que la frase en qüestió sigui un model de mitjana de les desenes de milers d’espais que ocupa el relat, però sí que avisa de quina serà la tendència lingüística que l’autor ha triat per posar-se a la pell dels personatges que retrata en el seu relat.
        Es tracta, esclar, d’adolescents que viuen les sotragades típiques de les novel·les... d’adolescents i de les sèries juvenils. Anava a dir: “que viuen les sotragades de l’adolescència”. Però cal matisar, perquè hi ha sotragades que són més pròpies de la literatura “juvenil”—i aquí cal utilitzar l’antipàtic qualificatiu sense reserves—que no pas de la realitat.
        La història, més o menys resumida, és que el protagonista de la novel·la s’enrola en un grup de teatre amateur i acabarà fent el paper principal de l’obra ‘La importància de ser Frank’, d’Oscar Wilde. La lluita per una nova conquesta personal es barreja amb la lluita interna per un enamorament esbojarrat que, de fet, vol ser el nucli de la novel·la, però que es dilueix pels edulcorants que tragina el producte.
        La novel·la té dues dificultats que no s’intueixen fins a mitja lectura perquè l’inici és incert. L’excés de pretendre adaptar el registre lingüístic a un argot juvenil distreu del seguiment de la trama. L’adaptació que fa l’autor és tan puntual que corre també el perill de caducar demà mateix, just quan una altra generació faci canvis en els coixins lingüístics habituals. La segona dificultat és més de fons que de forma: la història de l’amor frustrat, ingenu, tenyida de desesperació, ratlla la frontera de la pèrdua de credibilitat del protagonista i del moll de la història.
        Caldria aplaudir els jurats que un dia fossin capaços de premiar una història que, resumida en la brevetat d’una frase, estalviés al lector raves de 130 pàgines de llargada amb un feix de fulles que no es deixen agafar. ‘Com la terra vol la pluja’ té la seva bona llavor d’argument, amagada massa endins, i el lector l’ha de buscar en una lectura excessivament gratuïta que pot acabar amb la seva paciència.
        Continuo preguntant-me com és que hi ha jurats que en tenen tanta,  de paciència, i també tanta dosi d’enlluernament. ¿Potser perquè judiquen un premi  “jove” i això els ho permet tot sense vergonya? Una vegada més, l’autor és l’últim culpable del resultat final. Un editor li hauria hagut de dir que refés l’original, que escurcés, que perfilés millor els personatges, que s’estigués de fer servir un llenguatge que ni els presumptes lectors reconeixeran. Un editor faria molt de bé als autors si actués així. En una literatura farcida de més de 1.500 premis anuals de tota mena, el criteri de la tria és sorprenent i, a aquestes altures, ja no s’ho creu ni qui va patentar l’invent.

Suplement Cultura diari AVUI, 13 abril 2000

Sobre la velocitat de la llum

Albert Calls i Xart. Sèrie B. Relats de gènere. Col·lecció Lletra Llarga. Bròsquil Edicions. València, 2001. A partir 15 anys.

       Just quan havia acabat de llegir aquest recull, va saltar una d'aquelles notícies que trenquen la rutina: uns científics australians havien descobert que la velocitat de la llum potser era més lenta quan l'Univers es va iniciar. Resulta que, segons els científics, la velocitat de la llum, considerada des de sempre una constant universal, es podria haver accelerat en el que portem dels últims sis mil milions d'anys. És a dir, que allò que la velocitat de la llum —299.792.458 metres per segon és inalterable— podria canviar, amb el temps, algunes afirmacions teòriques dels llibres de text actuals.
       Vet aquí l'avantatge de la ficció. Al marge dels descobriments científics, els escriptors que de tant en tant s'acosten al gènere no corren cap perill d'errar-la, siguin quins siguin els seus raonaments imaginatius. Resulta també que, si els científics tinguessin raó, en els sis mil anys de coll, l'esmentada velocitat hauria pogut passar de 0'00728 a 0'00729. El cas és que, vist així, causa menys impressió que el canvi de l'euro, però es veu que si la cosa hagués anat a més, l'estructura atòmica del carboni hauria fet l'orni i l'ésser humà potser no hauria existit mai!
       Tinc la impressió que Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966), en el seu recull, s'avança al rerefons d'aquestes hipòtesis científiques amb el risc i el divertiment que proporciona el conreu de la literatura de gènere i amb un tret comú: l'Apocalipsi que amenaça sempre qualsevol generació. L'autor podia haver optat per un recull de caire romàntic —tal com manen els bons costums del moment—, un recull de reflexions per a erudits —que també queda bé—, una narració curta de gènere policíac —per anar tirant—, una de gènere negre —perquè no diguin més que agonitza— o una de terror —per demostrar que el temps i el cinema no passen en va. En canvi, ofereix una mesurada diversitat de gèneres dins el gènere que beuen de les fonts més clàssiques del ram i que reben els batzacs d'una cultura bíblica —autèntic estímul del misteri i de les claus de la literatura de gènere—, definició que, estic segur, qualsevol lector sense encartronament entendrà què vol dir.
       A Sèrie B. Relats de gènere, les baixades als inferns es barregen amb les imatges bucòliques d'un antic obrador de ferrer; la tercera guerra mundial no és sinó una excusa realista de les guerres que fa temps que es lliuren fragmentades sota la capa del sol; l'hecatombe nuclear; la cursa astronàutica; la ciutat tintada de mecanoscrit pedrolià; la història-ficció; la recerca del calze del Sant Sopar;  el debut de Llucifer a la CNN; Jonàs i Valquíria —un Romeu i Julieta en versió de pàrking d'ultratomba—; els cavallers de la llum i el salpebre d'una mica més enllà del 2000. Tot plegat transcorre entre el domini de cadascun dels gèneres emprats i l'assentament en el medi més pròxim: Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Premià de Mar, Mataró, Cabrera de Mar, el castell de Burriac... Aquest és un recull que defuig l'angoixa que proporciona a vegades la ciència-ficció perquè Albert Calls l'amoroseix, tot i la dosi de ràbia que traspua de fons en cadascuna de les històries.
       La velocitat de la llum potser s'ha accelerat en els últims sis mil milions d'anys, i entenc que interessi els científics, però la línia de l'autor d'aquesta Sèrie B. Relats de gènere hauria d'interessar també els "científics" de les lletres catalanes, abans que l'Hecatombe cultural del XXI no ens permeti ja descobrir tot allò que ha donat l'últim quart de segle XX.

Suplement Cultura diari AVUI, 27 desembre 2001

Amor i mort sense etiquetes

Per Nilsson. Si truca l'Anna. Traducció de Rosina Nogales. Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2001. A partir 15 anys.

      Aquesta és una bellíssima història d'amor. No goso dir allò tan tòpic: "com mai no s'havia escrit" perquè no seria veritat, ni que una faixa del llibre reprodueixi la frase d'un, intueixo, crític alemany. Sí que és una bellíssima història d'amor —i de mort, atenció—, que troba la seva originalitat en el registre que utilitza i tal com l'autor la fa arribar al lector.
      És evident que es tracta d'una novel·la que només vol arribar als lectors adolescents, però sobrepassa aquest llindar. Els adults, doncs, hi poden entrar sense pors ni reticències —hi haurien d'entrar— perquè hi trobaran una de les peces més ben relatades de les publicades aquest primer trimestre.
      L'autor Per Nilsson és un professor d'institut suec (Malmö, 1954) que es dedica a les matemàtiques i la música. Amb aquest llibre va ser distingit amb el Premi de Literatura Juvenil d'Alemanya, fa quatre anys. Els anomenats autors de literatura nòrdica tenen la mà trencada a aprofundir en la recerca de la passió humana perquè parteixen —o beuen inconscientment— de referències que sembla que planin sempre en les seves obres (Ingmar Bergman, August Strindberg, Henrik Ibsen). Si aquestes referències són ben destil·lades en una novel·la, els resultats no poden decebre mai.
      'Si truca l'Anna' és una novel·la que té dos adolescents protagonistes. Però, miracle!, ni parlen com si tinguessin xiclet a la boca, ni els preocupen les bajanades de desenes d'adolescents de ficció literària que corren pel món, ni tenen els problemes ridículs que aclaparen la majoria de protagonistes granelluts de segons quines novel·les.
      Els dos protagonistes de 'Si truca l'Anna' viuen una història d'amor tan senzilla que té tota la força, precisament, en aquesta senzillesa. L'estructura de la novel·la ajuda que el discurs de l'autor arribi encara més fluidament. Un aparent guió de pel·lícula permet reviure els moments més importants per mitjà d'escenes alternatives diferents que el lector podria triar si no fos que l'autor té l'avantatge de proposar i disposar a la vegada.
      El mateix autor fa dir al seu protagonista: "Aquesta pel·lícula no tracta de l'amor (...) Tracta de l'enamorament, la gelosia, l'enyor i... el sexe... Però de cap manera tracta de l'amor. L'amor, jo no sé què és, pensa." Diria que és la confessió clau de tota la novel·la.    Aquella que pot fins i desvetllar el lector d'un camí massa endolcit per introduir-lo en el camí de retorn cap al desenllaç on el color rosa es dilueix i la duresa de la realitat s'escola suaument, subtilment, en una mena d'eco llunyà de 'Romeu i Julieta'.
      L'amor i la mort, deia al principi. L'autor Per Nilsson parla de les dues úniques certeses de l'existència. Apunta al capdamunt quan toca l'amor i marca una línia final quan gosa tocar el suïcidi. ¿Però hi ha un suïcidi, de fet, a 'Si truca l'Anna'? Aquesta novel·la tindria seriosos problemes d'edició si s'hagués escrit en català, on, cada vegada més, es torna a filar molt prim en allò que es publica per a joves, amb la consegüent autocensura dels autors. En conseqüència, tampoc no hauria obtingut mai el Premi de Literatura Catalana Juvenil, si és que existís. Per millorar aquest perill que ha rebrotat per  amenaçar-nos, llegiu "clandestinament" 'Si truca l'Anna' i, com un acte prohibit, feu-la llegir també als adolescents que us envolten. Entendran que, malgrat l'admirat Harry Potter i les novel·les de sèrie juvenils, encara hi ha literatura sense etiquetes.

[Suplement Cultura diari AVUI, 29 març 2001]

Viatge al passat

Magdalen Nabb. Fantasmes del crepuscle. Traducció de l'anglès de Jordi Cussà. Col·lecció Columna Jove. Columna Edicions, 2001. A partir 15 anys.

      El lector agrairà, com poques vegades passa, l'autoajuda de la contracoberta d'aquesta novel·la que, també com poques vegades passa, em permeto de reproduir: "Quan estàs a punt d'entrar a l'adolescència i sembla que tot et va en contra —no encaixes amb els vells amics i en busques de nous, la relació amb la família es complica...—, pots tenir, com la Carrie, la protagonista d'aquesta història, una experiència que et faci veure les coses des d'una perspectiva. A 'Fantasmes del crepuscle' els límits de la realitat es trencaran quan la Carrie es desperti en una família de cent anys enrere i conegui les dificultats de viure en una societat en què les injustícies socials i les discriminacions per raons de sexe estan a l'ordre del dia". No pot ser més exacte. L'autora va néixer a Church, Lancashire, el 1947. Però des del 1975 viu a Florència on exerceix de periodista.
      Deia que el lector agrairà aquesta autoajuda perquè l'autora no li ho posarà pas fàcil (malgrat que sigui periodista i que arrossegui "la mala fama mediàtica" que acompanya els escriptors-periodistes). Sobretot, la dificultat la trobarà en els capítols que es traspassen els límits als quals fa referència la ressenya anterior i que no sempre s'estableixen d'una manera evident. 'Fantasmes del crepuscle' exigeix una lectura atenta perquè el pas cap a la ficció (o la realitat de cent anys enrere) no s'adverteix de seguida, cada vegada que es produeix, sinó que es va descobrint a poc a poc, a manera que avança la trama de cada capítol.
      'Fantasmes del crepuscle' es transforma, al final de la lectura de la novel·la, en el desig de l'autora de voler explicar el misteri que envolta el passat i la infància de l'avi de la protagonista. I això, que en segons quines mans, podria ser molt senzill, en mans de Magdalen Nabb passa a ser el que aguanta l'embigat de la novel·la.
      La resta d'atractius, que els té, pot ser que a alguns dels lectors adolescents als quals s'adreça l'edició no els facin del tot el pes. En primer lloc perquè està summament explotat el recurs literari de com saltar al passat fent veure que som al present. I en segon lloc perquè, molt sovint, voler entrar al passat sense moure's del present treu la brillantor que té un argument com el de 'Fantasmes del crepuscle'  pel seu propi pes argumental.
      És a dir, que l'adolescent protagonista, Carrie, s'interessi pel passat de la seva família està molt bé, però encara estaria més bé que l'autora que li dóna vida s'atrevís a entrar amb força en aquest passat i se centrés en la novel·la que vol fer i que deixa a mitges, amb la picaresca dels salts, ara aquí, ara allà, que van molt bé perquè els autors es rentin les mans de segons quines situacions en les quals els posen els seus personatges.
      El llibre té una portada enigmàtica, fotogràficament esplèndida (copyright Tony Stone). La noia del retrat representa la protagonista, Carrie. I és un dels ganxos de 'Fantasmes del crepuscle' que, amb aquesta imatge, troba el seu punt de plasticitat just entre el passat i el present, que ha quedat clar que és inevitable en el text. Mireu la foto, doncs. Llegiu la contracoberta. Passeu al gruix de la novel·la. La correcta mà literària de l'autora us acompanyarà en els entrebancs.

[Suplement Cultura diari AVUI, 29 novembre 2001]

Literatura que crea addicció

David Skipper. Viure al límit. Traducció de Margarida Sanjaume. Col.lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2003. A partir 15 anys.

Sherry Ashworth. Desconnectada. Traducció d'Ada Arbós. Col.lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2003. A partir 15 anys.

       Hi ha un tipus de literatura que crea addicció. Addicció lectora, és clar. Aquest fenomen ja es va produir en el millor moment de la literatura negra. El lector anava d'un cas a l'altre prescindint de qui era l'autor. El que importava era allò que hi passava i com passava. Potser reculant més enrera, es trobaria un exemple semblant d'addicció amb les novel.les de vaquers. Literatura considerada menor i relacionada sovint amb el quiosc, un aparador que, a la llarga —quines paradoxes que té la fauna llibresca!— han acabat festejant tant autors de grans tiratges com premis Nobel.
       Feia temps que no llegia dues novel.les seguides de la sèrie Alerta Roja, que ha superat, amb els anys, la trentena de títols, i tinc la sensació que la majoria de novel.les que s'hi troben són de les que encomanen addicció als lectors. Les claus que caracteritzen el gènere són gairebé sempre aquestes: Personatges adolescents. La vida els maltracta. Tenen problemes amb qui els envolten. No s'entenen amb la família. Es refugien en ambients suburbans. Els arguments es mouen entre les escorrialles del realisme brut del segle passat i les bosses socials del nou segle. Les situacions són límit. Els finals suggereixen una sortida moralista que desfà la duresa dels relats.
       En el cas de 'Desconnectada' i 'Viure al límit', els autors són anglesos, Sherry Ashworth (Londres, 1953) i David Skipper (Tesside, 1962), i tenen com a referència el realisme social. Això fa que l'atmosfera de les dues sigui semblant. Una de les condicions perquè el realisme social es converteixi en literatura addicció és que posi tota la carn a la brasa.
       A 'Desconnectada', una adolescent brillant en els estudis, filla única d'una família de classe mitjana alta, però amb tendència a l'alcohol, va de desengany en desengany, de la seva barriada benestant a una de pobra, d'un ambient mitjanament selecte a un ambient degradat. De l'amor alliberador a la frustració.
       A 'Viure al límit', un adolescent de família desestructurada ha fet de la via del tren el seu refugi, i d'un amic fidel, el seu objectiu per actuar com actua dins de la desesperació. El món de les drogues, el de les bandes, la solidaritat entre els seus membres i el rebuig per la societat és l'estímul per continuar existint.
       Una clau més del gènere perquè mantingui l'addicció lectora és l'estil literari. I en el cas d'aquestes dues novel.les, l'estil té el do d'estar al servei del que exigeixen els personatges i les situacions. Són novel.les escrites amb anàlisi psicològica, ofici i amb registre visual. És a dir, àgils, atractives, generadores de sensacions, miratge d'un submón que la majoria de lectors no viuran mai, i per tant, com l'antic miratge policíac o el dels vaquers, ideals per crear addicció, com els bons pel.liculots que es consumeixen picant moresc o bevent una llauna.
      Un servidor s'ha empassat famolenc aquestes dues novel.les angleses. Amb un pols de satisfacció: comprovar que m'ho passava bé llegint, mentre altres crítics —ai, perdó!, ressenyistes o gasetillers, com ara s'anomena el ram—, potser es baldaven els ossos badallant i intentant acabar alguna d'aquelles obres que, de tan i tan divines, mai no crearan addicció lectora.

[Suplement Cultura diari AVUI, 1 abril 2004]

Ingenuïtat i passió per la descoberta

Jostein Gaarder. La noia de les taronges. Traducció del noruec de Carolina Moreno. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 15 anys.

        L'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha sabut situar-se i mantenir-se en la frontera sense edat, reservada només per a alguns dels molts llibres que es publiquen en col·leccions per a infants i adults i per a alguns dels autors que s'hi dediquen.
       Un criteri radical, podria fer dir que Jostein Gaarder no és un autor que sigui accessible als lectors joves. ¿Comparem, per exemple, alguna de les seves novel·les amb algun Harry Potter o alguna de les novel·les d'inspiració harrypottiana que han aparegut al seu darrera?
       Per descomptat, mirat així, Gaarder, que sap conrear l'enigma i el misteri i fins i tot la màgia, no hi té res a veure. Tot i que cal admetre que no totes les novel·les de l'autor del celebrat (i també rebutjat per segons qui) 'El llibre de Sofia' tenen l'atractiu que un lector jove busca, presumiblement, en la lectura.
       Jostein Gaarder no és un autor d'aventures, ni d'històries viscerals, ni tan sols de relats que s'identifiquin a la primera amb els joves del segle XXI. Jostein Gaarder aplica en la seva literatura la veta que li va obrir la filosofia a través d''El món de Sofia', i és a partir d'aquesta línia en què basa la majoria dels seus arguments posteriors, amb protagonistes joves que li confereixen una dosi d'ingenuïtat i de passió per la descoberta ('El misteri del solitari',     'L'enigma i el mirall', 'El misteri de Nadal', 'El palau de les granotes'...) tots publicats en català, entre altres, a la mateixa editorial de 'La noia de les taronges'.
        En aquesta última novel·la, el personatge principal és un adolescent de quinze anys que viu amb la seva mare, el seu padastre i la seva germana de divuit mesos. ¿Veieu com fins aquí podria semblar una novel·la tipus de factura realista pensada i escrita només per a joves? El cas és que Jostein Gaarder fuig de seguida del camí senyalitzat i prefereix, com el vell excursionista, agafar corriols i camins per desbrossar.
        En aquest cas, el camí per desbrossar és una llarga carta que el seu pare li va deixar escrita abans de morir, quan ell només tenia quatre anys. És, doncs, la lectura d'aquesta carta, el que serveix a l'autor per anar configurant una història paral·lela de coneixença del pare de qui no té pràcticament altres imatges sinó les dels vídeos que ha pogut veure.
        La carta, de fet, autèntica protagonista de la novel·la, porta a l'adolescent de quinze anys petits records de la seva infància, moments fugaços, i omple un buit que durant més de deu anys no havia sabut com omplir. El que en altres novel·les ha estat sovint un fil conductor, la recerca del pare, a 'La noia de les taronges' es transforma en "la reconeixença del pare".
        Una novel·la que només té sentit després de ser llegida. I, probablement, després de quina sigui la circumstància personal de segons qui la llegeixi. Però que, a uns i altres, no els deixa sense la possibilitat de la reflexió, del retrobament, en definitiva, amb un mateix.
[Suplement Cultura diari AVUI, 24 juny 2004]

Molt més enllà de Robinson Crusoe

Josep Vallverdú. Les raons de Divendres. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2003. A partir 15 anys.

         M'atreviria a dir que, a aquells que no hagin llegit mai el 'Robinson Crusoe' de Daniel Defoe, l'autèntic, passar abans els ulls per l'última novel·la publicada per Josep Vallverdú els pot representar un estímul per conèixer què hi va haver abans d'aquest Divendres, un dels personatges del clàssic de Defoe, que l'autor ens recrea i humanitza ara al màxim, fent-li rebentar les entranyes, tant les de l'animal venjatiu com les de l'individu primitiu de bon cor que porta dins, transformant-lo en un personatge igualment de novel·la d'aventures de fa tres-cents anys, però identificant-lo amb un personatge desconcertat, decebut, fora de lloc, com molts dels que ronden perduts per porxades i carrerons de qualsevol urbs civilitzada del nostre segle.
        Josep Vallverdú escriu 'Les raons de Divendres', entre el 2000 i el 2002. És una novel·la densa, però amena, plena d'imatges, de paisatge exòtic, d'illes verges, de mars sense fi, de sentors, de sentiments, de llenguatge fort com el ferro, travat i contundent, en definitiva, vallverdunià. La va publicar just ara fa un any. I amb un pèl de paciència, i també de mala fe, he esperat que algun crític oficial dels que gosen atorgar premis anuals des de la trona la descobrís abans que un servidor en parlés aquí —falsa esperança!—, si més no perquè la col·lecció on s'ha publicat passa la maroma de la frontera tan difícil d'establir entre joves i adults i que l'editorial faria bé de resituar sense ambigüitats.
        'Les raons de Divendres' és, al costat de 'La pell freda', d'Albert Sánchez Piñol, l'altra novel·la catalana que qualsevol literatura normalitzada —¿o hauríem de dir honesta amb ella mateixa?— no hauria dubtat gens a posar al costat de la que, també per mèrits propis, ha estat la novel·la dels últims dos anys traduïda a més llengües, gairebé d'un sol cop. I, per cert, sense premi de la crítica en el seu moment, tampoc.
        Recordo 'La pell freda' perquè 'Les raons de Divendres' té elements que aparellen les dues històries i, atenció, perquè 'La pell freda', de Sànchez Piñol, es publica el 2002, just quan Josep Vallverdú tanca l'escriptura de 'Les raons de Divendres'. Per tant, no havent-hi cap possibilitat de connexió lectora ni d'influència mediàtica externa, es produeix, en un mateix moment, l'adopció d'un gènere literari i d'una ambientació i una temàtica que, tot i les distàncies i les diferències que es vulgui, es toquen.
        'Les raons de Divendres' dispara la imaginació de Josep Vallverdú i fa que s'empesqui una continuació als avatars del personatge de Divendres, el nadiu sotmès per Robinson Crusoe, i que, saltant-se les lleis de Defoe, li atorgui un esdevenidor al seu gust, però incidint en les lleis de la natura, del dominador i del dominat, del joc de traïcions, de l'amistat tensa, del cultiu de l'odi, de l'idealisme per retrobar l'illa dels avantpassats i del desencant en descobrir que l'home blanc ha convertit els de la seva tribu en esclaus conformistes del mateix jou contra el qual Divendres s'havia rebel·lat, fins a matar, si calia.
         Per això deia que 'Les raons de Divendres', una de les novel·les més rellevants de l'extensa obra de Josep Vallverdú —i escrita als 80 anys—, dóna als nous lectors l'empenta que feia falta per redescobrir com devien anar de debò —és una manera de dir—, les peripècies a la ficció del nadiu Divendres amb el nàufrag Robinson, tal com el món, des que és món lector, les coneix.
         [Suplement Cultura diari AVUI, 28 octubre 2004]

De la gespa de Ronaldinho a la pols de Mart

Jordi Sierra i Fabra. Estimat Ronaldinho. Il·lustració de la coberta d'Arly Jones. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

Jordi Sierra i Fabra. El somriure del diable. Col·lecció Espurna. Editorial Bromera. Alzira, 2004. A partir 15 anys.

Jordi Sierra i Fabra. Les veus de Mart. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

Jordi Sierra i Fabra. La biblioteca dels llibres buits. Il·lustracions d'Antònia Cortijos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.


        La diversitat narrativa de Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) fa que, en un mateix moment s'acumulin mitja dotzena de novel·les seves, amb arguments tan contraposats com una biografia sobre el jugador de futbol, Ronaldinho, i una incursió en la ciència-ficció amb una trama a Mart.
       La tria d'aquestes quatre novel·les més recents és una bona mostra de la fecunda i prolífica rauxa creativa de Sierra i Fabra, que ha acumulat uns dos-cents títols en la seva trajectòria, i tot fa creure que som només al principi del que pensa escriure.
       'Estimat Ronaldinho' és, per descomptat, un llibre puntual, que s'apunta al boom del brasiler Ronaldinho, ídol del moment del futbol mundial i, sobretot, miratge dels seguidors catalans més joves. Sierra i Fabra va fer un viatge fa deu anys pel Brasil i va estar a Porto Alegre. Allà va assistir a un dels espectacles de la gespa, que ara recorda en el pròleg del llibre. I així enllaça amb els orígens de Ronaldinho. Més que una biografia autoritzada, que ja existeix, signada per Toni Frieros, el llibre sobre Ronaldinho és una aproximació novel·lada, però molt fidel, dels 23 anys del jugador (en realitat, Ronaldo de Assis Moreira), des de la seva infància fins a l'arribada a Barcelona.
       Llegint 'Estimat Ronaldinho', les notícies esportives engolien en menys de tres dies la descoberta, la pujada al podi i la baixada al psicòleg d'Erik Lamela, un argentí de 12 anys, que els que hi entenen diuen que marca un centenar de gols cada any i que va protagonitzar un estira-i-arronsa de pesos i euros, promogut pel seu pare, entre el seu equip de futbol argentí, el River Plate, i el Barça.
       La història de Ronaldinho és similar. Però el fet que el brasiler parteix d'un origen humil, que perd el pare de jove, i que ha de trepitjar fort per aconseguir el que vol, el fa un heroi més humà i més accessible. L'èxit econòmic, fruit del professional és, en tots els àmbits i tots els racons del món, allò que ara per ara emmiralla la societat. I el fet que Ronaldinho no fos un bon escolar, no tingués cap passió per estudiar i fes tantes campanes com podia per jugar a futbol, el fa encara més heroi, antisistema i triomfador.
       Fent un salt radical de temàtica, Sierra i Fabra ofereix a 'El somriure del diable' (Bromera), una novel·la d'intriga urbana que parteix d'un accident i que penetra en la ment d'un personatge de doble cara. La relació que s'estableix entre una dona viuda que atropella el protagonista del relat aguanta una trama ambientada a la Barcelona més negra que s'amaga darrere de la Barcelona d'aparador.
       Un altre salt radical de gènere porta a 'Les veus de Mart', en el més pur estil de ciència-ficció, que Sierra i Fabra no ha deixat mai del tot i que reprèn ara per situar els últims habitants de la Terra en una colònia de Mart, on van fugir després d'un holocaust que va deixar el Planeta fet miques. De registre difícil, la novel·la posa l'autor damunt d'una línia tensa que no pot abandonar en tot el recorregut de més de dues-centes pàgines per a lectors avesats a emocions fortes.
       I l'últim salt porta a 'La biblioteca dels llibres buits', una novel·la de gènere fantàstic per a lectors més joves que els de les tres anteriors i que retorna a la placidesa interna dels llibres, uns llibres, però, que perden totes les lletres a partir d'un estrany fenomen que provoca que els habitants del lloc es dediquin a escriure a gavadals fins a convertir-se en el poble del món amb més escriptors per metre quadrat.
       [Suplement Cultura diari AVUI, 18 novembre 2004]

Tants capgrossos, tantes bèsties

Antoni Garcia Llorca. Terramolsa. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

Ramon Llull. Llibre de les bèsties. Edició a cura de Montserrat Vallès. Col·lecció Antaviana Jove Clàssics Catalans. Editorial Barcanova. Barcelona, 2004. A partir 15 anys.

      Terramolsa és un paratge feréstec i imaginari on l'autor situa una acció entre la supervivència i la salvatgia, protagonitzada per les bèsties. Antoni Garcia Llorca va obtenir amb aquesta novel·la el premi Guillem Cifre de Colonya 2004. I l'editorial el presenta com un "exemple literari modern del 'Llibre de les bèsties' de Ramon Llull".

      El lector que faci cas d'aquesta definició, doncs, es pot pensar que es troba davant una adaptació del clàssic que li alleugerirà la lectura de l'original de Ramon Llull. Res de més lluny. 'Terramolsa' només s'acosta al 'Llibre de les bèsties' perquè basa tota la seva trama en un "repartiment" animalesc que, això sí, entronca amb la tradició faulesca, però no pas amb la trama del setè relat del 'Llibre de Meravelles' que Ramon Llull va escriure amb la intenció d'adoctrinar tant la societat com els poders de l'època, en relació al comportament que tenien entre ells i envers els altres.

      No s'hi veu aquesta intenció moderna, doncs, en la novel·la 'Terramolsa', de Garcia Llorca. Emparada en l'aventura de la llibertat, la seva trama podria ser duta a terme igualment per una sèrie de personatges humans perduts en el desconcert d'entresegles. La lluita per la supervivència dels uns sobre el poder dels altres força situacions extremes, lluites fratricides i complots contra el mal i la mort que tot ho empastifa.

      La moguda boscana de 'Terramolsa' és tan àmplia que corre el perill de la diversificació i, en conseqüència, sobretot per l'allau de personatges, de l'escampadissa de les pistes lectores imprescindibles per seguir la trama sense perdre's. Si l'edició de La Galera hagués afegit un apartat dedicat a relacionar les bèsties personificades per l'autor, la seva consulta ajudaria el lector a situar cada personatge dins de l'acció. El joc de noms inventats o manipulats de cadascuna de les bèsties protagonistes, si bé enriqueix amb ironia el llenguatge de la novel·la, també posa una tanca espinosa entre la lectura i la comprensió fluïda de l'argument.

      Qui sí que ha fet una edició original del 'Llibre de les bèsties' ha estat Barcanova, dins la sèrie Clàssics Catalans d'Antaviana, que s'acompanya d'un apèndix i d'un glossari amb el significat de les paraules o expressions del català antic. L'innegable interès del text fa pensar per què els editors actuals es resisteixen, encara, a normalitzar-ne la llengua, sobretot, quan els joves als quals s'adreça no han de ser, de moment, ni filòlegs ni lingüistes, sinó simplement lectors.

      Aquí sí que les pròpies intrigues de Na Renard que, després de l'elecció del Lleó com a rei, acaben convertint-la en víctima, la moralitat afegida i els eiximplis lul·lians no ofereixen dubte del seu didactisme, que l'edició de Barcanova respecta tal com és.

Avui en dia, però, quan és tan fàcil caracteritzar tot de personatges, considerats amos del món, amb la disfressa de capgròs de la bèstia que correspon al seu peculiar estil de remenar les cireres, el 'Llibre de les bèsties' té un valor inqüestionable, al marge del didactisme, no només com a clàssic literari sinó com a predicció visionària del comportament humà, a més de set-cents anys vista d'haver estat escrita.

[Suplement Cultura diari AVUI, 7 abril 2005]

Portar l'amfitrió pel camí de l'amargura

Henning Mankell. El gos que corria cap a un estel. Traducció de Francesc Miralles (de l'alemany). Col·lecció Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2005. A partir 15 anys.

     No és estrany que un autor com Henning Mankell (Estocolm, 1948) conegut sobretot per la sèrie del detectiu Kurt Wallander, esquitxi altres novel·les seves amb rastres d'intriga i esgarrapada social. Al cap i la fi, l'autor ha dit més d'una vegada que, amb els seus llibres, vol deixar un testimoni del que passa al món perquè hi ha molts fets que l'horroritzen.

      Entre aquests fets potser hi podria incloure un fenomen aparentment tan antic, entre la gent jove, com el que ara anomenen bullying. No és el mateix una picabaralla entre dos líders juvenils, a dins o fora de l'escola, que una persecució sistemàtica d'un d'ells, provocada per un altre grup, de manera continuada i evident.

        Mentre els termes i els conceptes del bullying, i les seves conseqüències, es posen en ordre i els especialistes fan estudis per esmorteir els diagnòstics que sovint emeten anticipadament els mitjans de comunicació, Henning Mankell va publicar fa quinze anys la novel·la 'Hunden som sprang mot en stjärna', es diu en suec ('El gos que corria cap a un estel', la traducció catalana prové de l'alemanya) i es va anticipar al que ara es coneix com a buylling, amb la diferència que mentre, actualment, el domini de l'un sobre un altre s'entén d'un grup sobre un individu, en la novel·la de Mankell, la submissió és d'individu a individu.

       El protagonista de la novel·la és un noi d'entre onze i dotze anys que viu amb el seu pare en un poble petit del nord de Suècia. Somia en el mar perquè el pare, ara un llenyataire, li parla d'un passat mariner. No sap res de la seva mare, que diu que els va abandonar. I l'hivern, al nord de Suècia és fosc i llarg. Propici per fer una amistat no gens feliç amb el fill del jutge que acaba d'arribar al poble i per descarregar les pors i les incerteses preadolescents en qui ve de fora, per creure's fantasies i per crear una societat secreta en la qual només entren aquells que un vol, fins que el nouvingut n'agafa les regnes i porta l'amfitrió pel camí de l'amargura.

       La novel·la de l'autor suec, que resideix mig any a Moçambic i que, a més de novel·lista, és també dramaturg, i és allà on dirigeix el Teatre Avenida de Maputo, va ser distingida amb el premi de Literatura Alemanya per a Joves i el premi Holgersson de Suècia. Segurament que el rerefons psicològic amb què l'autor tracta les situacions dels seus personatges i, també, un estil literari que sovint se'n va del que es podria considerar l'estricta acció, hi van ajudar.

Cal tenir en compte, però, que la novel·la té quinze anys i que la qüestió que planteja ha estat, en aquests quinze anys, molt explotada per altres autors: la fugida de la mare, la vida buida amb el pare, un indret geogràfic tancat, un desig d'escapada, una situació extrema i una necessitat de demostrar als altres i a un mateix que sempre hi ha un impossible per aconseguir.

Tot i així, la trama i l'estil dens de Henning Mankell mantenen un to molt actual que, encara que no faci gens fàcil la lectura per a lectors poc madurs, sí que estira, sobretot a partir de l'última quarta part del llibre, l'interès del lector per saber més que quin és el desenllaç, que poc o molt s'intueix perquè Menkell no es complica gaire la vida a inventar la sopa d'all, sí com s'hi arriba i per quins estadis transcorre. Com en tants casos, doncs, el recorregut és tan o més important que l'anècdota.

       Aquesta mateixa habilitat narrativa han convertit Henning Mankell en un dels autors de novel·la negra més llegits del món. La seva sèrie del detectiu Kurt Wallander, el qual sembla que vol enviar aviat a millor vida, s'ha traduït a més de trenta llengües i diuen si, en conjunt, ha venut uns 20 milions d'exemplars a tot el món. A més, una de les seves novel·les, el cineasta Paul Verhoeven és l'encarregat d'adaptar-la al cinema.

L'expectació que crea, doncs, la novel·la d'un autor que no té l'objectiu de dedicar-se als joves no és gens decebedora, sinó, ben al contrari, és un d'aquells corrents d'aire fresc per als qui pensen que la literatura adreçada a aquest àmbit lector té encara l'oportunitat de recuperar l'autèntica riquesa literària i de sortir del pou de tòpics en què l'han enfonsada alguns autors i editors.

[Suplement Cultura diari AVUI, 7 juliol 2005]

Amb la nostàlgia d'una altra galàxia

Josep Lorman. L'any que van venir els Beatles. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 2005. A partir 15 anys.

El lector jove que s'endinsi en la lectura d'aquesta novel·la de Josep Lorman (Barcelona, 1948) ho ha de fer disposat a entrar en una altra galàxia. Pel títol, els entesos ja hauran detectat que l'acció es trasllada al 1965, aquell any del segle passat en què, pel que sembla, no va passar res més sinó que els Beatles van aterrar, un gloriós 3 de juliol, a la plaça de toros de Barcelona.

No és que l'autor faci la crònica d'aquell concert sinó que l'anècdota és només un recurs al voltant del qual es crea un retrat sociològic, urbà, històric, popular i, m'atreviria a dir, que una mica autobiogràfic, de la Barcelona que comença a aixecar el cap enmig del franquisme.

       Però Josep Lorman té una habilitat, demostrada en altres novel·les seves, per no caure en el record nostàlgic sinó que se centra en un conflicte generacional, a través del seu protagonista, un adolescent que decideix trencar amb els pares buscant la independència a costa del que sigui.

El caràcter sociològic de la novel·la creix al llarg de les 250 pàgines, i ho fa, sobretot, de bracet amb el creixement del principal protagonista, un jove que es nega a seguir les directrius paternes de fer carrera tècnica per dedicar-se al dibuix del còmic, i que ho fa abandonant la comoditat de la llar, endinsant-se en l'ambient del Barri Xino, traspassant la frontera de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, en direcció inversa del salt que feia Terenci Moix, és a dir, de fora cap endins. I aquesta referència a Terenci Moix, que es fa més evident a manera que llegeixes 'L'any que van venir els Beatles' té una raó fonamentada perquè Lorman va coincidir a la redacció de Fotogramas amb l'escriptor del Pes de la Palla.

       Josep Lorman se'n surt, amb destresa de reporter gràfic. I no és estrany. L'autor es va dedicar un temps a la fotografia i a la geografia. La seva obra narrativa es caracteritza per la constància i una línia inequívoques. Però, malgrat tot, es manté en aquesta típica nòmina d'autors que té tant de desconeguda com d'imprescindible a l'hora de tenir en compte.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 12 octubre 2005]

Perseguits pels protectors

M. Àngels Bogunyà. Les veus protectores. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2005. A partir 15 anys.

      La novel·la té un títol original: 'El maíz amargo'. L'escriptora Maria Àngels Bogunyà (Molins de Rei, 1947) ha optat per retitular-la amb 'Les veus protectores', en la versió catalana, un títol probablement més fidel al contingut de la trama, que té de rerefons la creença en uns éssers superiors que vetllen per tot, anomenats els Guardes del Món. 'Les veus protectores' és el relat d'una adolescent de Guatemala que viatja a Europa, amb destinació a Madrid i Barcelona, i que fuig de les malvestats dels paramilitars del seu país.

      La tendència a fer que, en les seves novel·les, hi hagi no només l'anècdota feta trama sinó un contingut que va més enllà i que divulga o fa entrar el lector en el coneixement d'un món que li pot ser estrany és un recurs habitual en molts dels títols de l'autora. Una altra característica seva és l'opció d'un registre literari que no acaba mai de dir al lector per on aniran els trets sinó que ha de ser aquest qui vagi descobrint de quina mena de personatges parla, en quin indret els situa i, fins i tot, quin és el conflicte en què els vol fer moure.

    En el cas de 'Les veus protectores', la novel·la vol donar a conèixer la situació de por i persecució que uns indígenes de Guatemala pateixen per part dels qui els haurien de protegir. La política de terra cremada, els assassinats indiscriminats, els assalts als poblats i la descoberta que totes aquestes accions, i d'altres de similars, són executades per traïdors de dins mateix de l'aldea crea una situació on la justícia no se salva de quedar tacada per la corrupció.

      Estructurada com un llarg monòleg de la protagonista —de fet es tracta d'un relat començat i pràcticament acabat en el vol d'avió que va des de l'altra banda de l'Atlàntic a Europa—, la novel·la no deixa respir al lector, al llarg de 135 pàgines i prescindeix de la divisió estàndard en capítols, tret d'unes referències horàries. Però això no impedeix que l'argument se segueixi amb interès.
       [Suplement Cultura diari AVUI, 19 octubre 2005]