Amors adolescents entre actors amateurs

Xavier Hernàndez. Com la terra vol la pluja. Il·lustracions d’Ingo Bracke. Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2000. A partir 15 anys.

        “—Uala, Pipo! —m’ha dit el Tavi—. No em diguis que hi aniràs, al Poli!” Així és com comença aquesta novel·la i com em plau de presentar-vos-la, benvolguts lectors, i no perquè la frase sigui precisament un model de comprensió lèxica sinó perquè una frase, a vegades, val més que mil paraules.
        ‘Com la terra vol la pluja’, de Xavier Hernàndez (Vilafranca del Penedès, 1945), és la novel·la guanyadora de l’últim premi Columna Jove. ¿Què hi haurà vist el respectable jurat? ¿Va aconseguir sobrepassar aquesta primera frase de la narració sense preguntar-se per què? Tampoc no es pot dir que la frase en qüestió sigui un model de mitjana de les desenes de milers d’espais que ocupa el relat, però sí que avisa de quina serà la tendència lingüística que l’autor ha triat per posar-se a la pell dels personatges que retrata en el seu relat.
        Es tracta, esclar, d’adolescents que viuen les sotragades típiques de les novel·les... d’adolescents i de les sèries juvenils. Anava a dir: “que viuen les sotragades de l’adolescència”. Però cal matisar, perquè hi ha sotragades que són més pròpies de la literatura “juvenil”—i aquí cal utilitzar l’antipàtic qualificatiu sense reserves—que no pas de la realitat.
        La història, més o menys resumida, és que el protagonista de la novel·la s’enrola en un grup de teatre amateur i acabarà fent el paper principal de l’obra ‘La importància de ser Frank’, d’Oscar Wilde. La lluita per una nova conquesta personal es barreja amb la lluita interna per un enamorament esbojarrat que, de fet, vol ser el nucli de la novel·la, però que es dilueix pels edulcorants que tragina el producte.
        La novel·la té dues dificultats que no s’intueixen fins a mitja lectura perquè l’inici és incert. L’excés de pretendre adaptar el registre lingüístic a un argot juvenil distreu del seguiment de la trama. L’adaptació que fa l’autor és tan puntual que corre també el perill de caducar demà mateix, just quan una altra generació faci canvis en els coixins lingüístics habituals. La segona dificultat és més de fons que de forma: la història de l’amor frustrat, ingenu, tenyida de desesperació, ratlla la frontera de la pèrdua de credibilitat del protagonista i del moll de la història.
        Caldria aplaudir els jurats que un dia fossin capaços de premiar una història que, resumida en la brevetat d’una frase, estalviés al lector raves de 130 pàgines de llargada amb un feix de fulles que no es deixen agafar. ‘Com la terra vol la pluja’ té la seva bona llavor d’argument, amagada massa endins, i el lector l’ha de buscar en una lectura excessivament gratuïta que pot acabar amb la seva paciència.
        Continuo preguntant-me com és que hi ha jurats que en tenen tanta,  de paciència, i també tanta dosi d’enlluernament. ¿Potser perquè judiquen un premi  “jove” i això els ho permet tot sense vergonya? Una vegada més, l’autor és l’últim culpable del resultat final. Un editor li hauria hagut de dir que refés l’original, que escurcés, que perfilés millor els personatges, que s’estigués de fer servir un llenguatge que ni els presumptes lectors reconeixeran. Un editor faria molt de bé als autors si actués així. En una literatura farcida de més de 1.500 premis anuals de tota mena, el criteri de la tria és sorprenent i, a aquestes altures, ja no s’ho creu ni qui va patentar l’invent.

Suplement Cultura diari AVUI, 13 abril 2000