Quan l'ofici sosté una trama fluixa

Peter Härtling. La tieta Tilli fa teatre. Traducció de Joan Fontcuberta. Col·lecció Petit Esparver. Edicions de La Magrana. Barcelona, 2000. A partir 10 anys.

        De Peter Härtling (Chemnitz, Alemanya, 1933), l’Esparver de La Magrana ha recollit ja alguns dels seus títols més recents: 'La iaia', 'Jacob darrera la porta blava', 'L’avi John'... Les temàtiques de Peter Härtling són tintades de contemporaneïtat però també el seu tractament les fa intemporals. Només algunes referències ambientals delaten un autor del segle XXI i aquest és un dels seus mèrits.
        Cap a mig relat, la trama m’ha fet dubtar que el títol fos de debò l’original de l’autor i no una adaptació, com fan al cinema, de la versió catalana. Però no: ‘Tante Tilli macht Theater’ respon al títol català, a pesar que la tieta en qüestió no comença a prendre el protagonisme que li atorga el títol fins a la segona meitat.
        L’observació ve a tomb perquè, de fet, les cinquanta primeres pàgines de la novel·la no tenen l’atractiu que va augmentant a manera que avança la trama. Peter Härtling es relaxa en excés en la presentació del protagonista i, per descomptat, de la seva tieta. Tant, que fa l’efecte que no sàpiga on vol anar a parar i que potser vol convertir el relat en una simple narració de la relació entre els dos.
        Cal, doncs, que transcorrin seixanta pàgines perquè el cop d’efecte literari es produeixi i comenci a prendre sentit la relació establerta entre tieta i nebot. Un accident d’automòbil que pateix el protagonista com a vianant farà que augmenti aquesta relació i que descobreixi tot allò que no sabia dels que l’envolten: una amiga de l’escola; la seva mare que és actriu i que està més lligada per les estrenes permanents dels espectales que pel seu propi fill accidentat; el pare que de fa anys és al Brasil en una feina especialitzada d’enginyeria i que amb prou feines es preocupa d’ell ni que sàpiga de lluny que és a l’hospital.
        La novel·la, doncs, que en els suggeriments als lectors convida a reflexionar “sobre la importància de l’afecte, la comunicació entre persones de diferents edats i la vida familiar”, no compleix aquests propòsits fins ben bé al desenllaç. Peter Härtling, com molts dels autors que escriuen per a lectors en procés de maduresa, esplaia la trama com si la seva fos l’única novel·la del món.
        Però el lector d’avui té unes referències prèvies a la lectura molt superiors a les que tenien lectors d’anys enrere. És a dir: el lector, per jove que sigui, ja coneix moltes tietes Tillis i molts infants i adolescents que es veuen obligats a compartir la seva vida en l’absència dels pares. Peter Härtling, però, ho salva per l’estil i tot allò que en una altra mà seria allargassament, en ell es converteix en un recurs literari que manté l’alè del lector fins que arriba el moment esperat..
        Malgrat tot, la resolució final de Peter Härtling és en aquest cas poc sorprenent. La recuperació del protagonista després de l’accident, la descoberta que les primeres cartes del pare eren falses i estaven escrites per la tieta del títol, la fugida del centre de recuperació, el viatge fugaç del pare que el farà triar entre ell o la tieta, la carta del noi que fa reflexionar els adults, i la retirada del pare per deixar pas a la tieta, s’aguanten amb una primor com la d’un fil de cosir.
        Però, repeteixo, Peter Härtling té ofici. I és aquest ofici el que fa que ‘La tieta Tilli fa teatre’ no sigui simple comèdia i acabi enganxant el lector, intrigat per allò que es pot amagar darrera d’una tieta, personatge utilitzat tan sovint en situacions estrafolàries, de les quals tampoc no se n’escapa en aquesta novel·la, però compensades per la seva actitud comprensiva i afectiva que reclama el protagonista.

Suplement Cultura diari AVUI, 27 abril 2000