Altres tradicions dins de la literatura pròpia

Fatou Secka. ‘Fatou, la nena tossuda’. Il·lustracions de Ramon Girona. Fundació Càritas Immigració Girona i Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000. A partir 8 anys.

        Aquest és un llibre singular que obre un ventall de possibilitats editorials i que hauria de fer forat en el migrat panorama creatiu que ja hauria de ser hora que recollís també la tradició d’altres cultures relacionades amb la pròpia. Però és només un tast del que pot arribar a ser l’exploració (alerta, no l’explotació!) d’aquest filó literari.
        El llibre, un àlbum il·lustrat en clau de vinyetes, amb algunes fotos que hi fan volgudament trampa, sorgeix d’una experiència real i, de fet, vol ser també el testimoni d’aquesta experiència. L’il·lustrador Ramon Girona va seguir Fatou Secka, una contacontes, per diverses escoles on explicava alguns dels relats de la seva cultura d’origen wolof. Ramon Girona ha triat aquest conte wolof, d’una d’aquestes sessions, la de l’escola La Lió, de Premià de Mar (Maresme), l’ha adaptat i l’ha transcrit en imatges.
        El conte de l’àlbum podria tenir segurament molts títols. Que s’hagi presentat com ‘Fatou, la nena tossuda’ és, em sembla, una convenció admissible per l’interès a remarcar a la vegada el relat literari i la seva intencionalitat i els protagonistes. Les tres primeres vinyetes donen la possibilitat de titulació: “Aquest és el conte d’una nena / d’un lleó solitari / i d’un gra de nyul...”
        I allò que podria semblar només un àlbum de coneixements va prenent forma literària de la veu de la seva narradora, Fatou Secka, que barreja paraules wolof en la seva narració i que fa comparacions tan senzilles com la d’un gra de nyul amb una avellana.
        L’il·lustrador-adaptador de l’àlbum ho veu així: “Nyul, bentenke, serè... sons nous, paraules noves, arbres que creixen al país dels wolof, arbres que ells anomenen així, paraules-arbre. Paraules que de manera gairebé clandestina han començat a arribar al nostre país dins els equipatges dels pares de la Fàtima, la Mariama, en Lamin; en el compartiment més amagat d’aquests equipatges. Petites paraules-llavor que, tot just ara, gent com la Fatou comencen a sembrar.”
    Deia al principi que aquest era un llibre que obria un ventall de possibilitats editorials. La primera: la recollida de les veus dels descendents dels griots que conviuen amb les literatures europees i, en aquest cas, la catalana. La segona: la difusió de les cultures d’origen a través de la seva literatura oral i la demostració de la seva capacitat de barrejar-se amb la del punt d’arribada i de veure’s també representada a través de la traducció de la veu al suport escrit. La tercera: la introducció en la literatura pròpia de les altres tradicions sense imposició sinó per assimilació i prenent com a referència els punts de contacte.
        L’àlbum d’aquest comentari n’és un intent tímid, però fet amb rigor i dignitat. I sobretot amb respecte per aquesta fusió de cultures. El conte que narra Fatou Secka no busca el desenllaç sorprenent, ni l’humor espetarrant, ni el ritme trepidant, ni la identificació amb els seus oïdors (o lectors), característiques que omplirien la boca de segons quins editors i autors desconcertats de literatura per a infants i joves d’aquest moment.
        I en aquest aspecte reposa tota la seva capacitat d’honestedat literària. Una honestedat que té el suport del disseny i que l’il·lustrador ha rubricat amb petites imatges carregades d’expressivitat i de tendresa, silents, com si no volgués amoinar la veu de la narradora que qualsevol lector s’imaginarà de fons.

Suplement Cultura diari AVUI, 4 maig 2000