Mirades i somriures en els contes de Maria Àngels Ollé i Pere Prats

Maria Àngels Ollé. «Un vaixell» (i 9 títols més). Il·lustracions de Pere Prats Sobrepere. Col·lecció Papacontes. Editorial La Galera. Barcelona, 1990. A partir de 3 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 19 maig 1990 [+ descarregueu la crítica]

L'hàbit de llegir la premsa

«Cucafera», «Tirolino» i «Reporter Doc». Edita En&B Revistes. Grup Bayard Presse. Barcelona, 1994. Per a lectors de 3 a 12 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 7 juliol 1994. [+ descarregueu la crítica]

Llums i ombres

Mick Inkpen. «On és l'osset d'en Kiper?» Il·lustracions de l'autor. Traducció de Rosa Mut. Editorial Timun Mas. Barcelona, 1995. A partir de 3 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 8 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]

Andreu Martín. «El llibre de llum». Il·lustracions de Valentí Gubianas. Col·lecció Xip. Columna Edicions. Barcelona, 1995. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 8 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]

Estrella Ramon. «Faroleta Pocallum». Il·lustracions de Norbert López. Col·lecció Xip. Columna Edicions. Barcelona, 1995. A partir de 8 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 8 febrer 1996 [+ descarregueu la crítica]

Contradiccions

Violeta Denou. «En Teo va a casa d'una amiga». Col·lecció En Teo Descobreix Món. Editorial Timun Mas - Ceac. Barcelona, 1996. A partir de 2 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 11 abril 1996 [+ descarregueu la crítica]

Philippe Dupasquier. «Prou televisió!». Traducció de Rosa Mut. Il·lustracions de l'autor. Editorial Timun Mas - Ceac. Barcelona, 1996. A partir de 5 anys. Suplement Cultura diari AVUI, 11 abril 1996 [+ descarregueu la crítica]

«Ralet, ralet, para dineret!»

Roser Ros. Moixaines d’infant. Il·lustracions de Carme Julià. Col·lecció El Bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 3 anys.

Maria del Carme Roca. Sis contes revoltats. Il·lustracions de Montserrat Cabo. Editorial Alfaguara-Grup Promotor. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

        Primer van ser les llars de foc. Després van venir les àvies. Més tard se’n van fer càrrec les mares (i els pares). De tant en tant, la televisió ninotaire ha cobert el buit. Recentment han assumit la responsabilitat els/les “bressolaires" i els/les "cangurs". Definitivament, calia un recull que no deixés perdre la tradició oral de les primeres cançons per fer dormir, per fer pessigolles, per fer conèixer les parts del cos o, senzillament, per entretenir els petits més petits.
        Roser Ros, l'autora de ‘Moixaines d’infant’, l’ha batejat així. I el recull ve avalat per una sèrie de citacions que introdueixen els diferents apartats del llibre i que demostren que el patrimoni oral d’aquesta mena no és només propietat popular sinó també de poetes com Joan Brossa, Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart, Josep Carner, Guerau de Liost o Maria-Mercè Marçal.
        'Moixaines d'infant' sembla un volum d'emergència perquè no es perdi la tradició. ¿Qui adorm avui les criatures xiuxiuejant “El noi té una son. / El noi una son tenia, / la mare el bressarà, / la mare el brassaria.”? ¿Qui fa pessigolles amb un “Ralet, ralet, para dineret!”? ¿Qui fa els primers passos en equitació amb un “Arri, arri, tatanet, / anirem a Sant Benet, / comprarem un panellet, / per dinar, per sopar, / per a en Pere no n’hi haurà.”?
        Roser Ros n’ha recollides prop de cent. Les ha classificades per “utilitats pràctiques", les ha situades en la història i en el temps, i fins i tot hi ha afegit unes instruccions en algunes de les més infal·libles; "Es diu mentre els dits de la mà de l'adult pugen per qualsevol part del cos del menut". En arribar al darrer vers, les pessigolles es fan al sotabarba”, o “Es canta dreçant el dit petit de la mà dreta de l’infant mentre se’l fa dansar.” Vaja, que només cal tenir el llibre a prop i, com si es fes un pastís de cuina, aplicar-hi els ingredients!
        És cert que tot plegat té un regust de diferents publicacions escampades per revistes especialitzades d’aquests últims anys, com Graó, Rosa Sensat o In-fàn-ci-a, i per tant no dirà res de nou als veterans. Però sí que la seva presentació unitària, amb unes il·lustracions que situen l'adult que el consulti, fa d’aquest 'Bagul' una eina que pares, cangurs i bressolaires del segle vinent agrairan més que un gruixut tractat de “psicopedagogiapediàtrica".
        Per als qui ja no estan per moixaines, els ‘Sis contes revoltats’, de Maria Carme Roca, tenen la virtut de mantenir una unitat temàtica: tots els personatges (pèsols, boira, fada, abelles, sabates...) fan la seva revolta particular. Aquest argument, que podria ser, segons en quines mans, un desgavell de salts, crits, esgarips i altres recursos estilístics que no esmento, pren en els relats de Maria Carme Roca un caràcter reflexiu. ¿Per què es produeix la revolta? ¿Quin sentit té? ¿Què en queda, superada l’eufòria de les primeres hores?
        Una serenitat narrativa fa que els sis contes tinguin aquell pòsit de lectura que es transmet de generació en generació (literària). L’aparent senzillesa dels ‘Sis contes revoltats’ xoca amb les il·lustracions estil “ye-ye” que, agradin o no, dominen el panorama editorial d'aquí i de fora. Què hi farem!

Suplement Cultura diari AVUI, 1 octubre 1998

Solitaris al camp i a la ciutat

Antònia Vicens. L’Àngel de la Lluna. Il·lustracions d’Òscar Climent. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Luis Vives. Barcelona, 1998. A partir de 3 anys.

Joaquim Carbó. Bon dia, Tina! Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        Tant l’escriptora Antònia Vicens com l’escriptor Joaquim Carbó coincideixen en aquestes dues novel·les a remarcar la solitud dels seus dos protagonistes. Si bé els dos autors han passat per la nòmina de premis veterans com el Sant Jordi o el Victor Català, respectivament, la seva dedicació a relats per a lectors més petits és absolutament diferent. Joaquim Carbó és un veterà dels autors per als més petits i, en canvi, Antònia Vicens hi debuta amb aquesta novel·la.
        Un paradigma similar és el que hi ha en els ambients en què se situen aquest parell de novel·les. Joaquim Carbó situa la seva protagonista en un medi rural i li atorga la condició de ser l’última criatura de l’indret. Antònia Vicens situa el seu protagonista en un medi urbà, buit per la fugida de vacances, cosa que fa que el personatge acabi sent també un solitari del seu barri.
        Aquests elements haurien pogut fer desembocar els dos relats en multitud de semblances. Però divergeixen del tot quan la novel·la ‘Bon dia, Tina’, de Joaquim Carbó, es mou per camins realistes amb la mirada irònica que permet la mà d’autoria de l’adult, i ‘L’àngel de la Lluna’, d’Antònia Vicens, ho fa per viaranys fantàstics produïts per la màgia del somni.
        Les dues, malgrat tot, van a la recerca de un The End comú. La protagonista de Joaquim Carbó veurà trencada la seva solitud gràcies a l'arribada de dos petits refugiats dels Balcans, i Antònia Vicens soluciona el caràcter solitari del seu personatge amb l'arribada a casa d'un gos que el somni ha fet realitat.
        ¿Solitud i amistat, doncs, continuen caminant plegades? ¿La solitud significa sacrifici de l’amistat? ¿L’arribada de l’amistat trenca una manera de viure? Aquests són interrogants que es desvelarien si els dos autors continuessin el seu relat a partir de l’aparició dels “personatges adoptius”. Opten, però, per deixar-ho a la imaginació del lector.
        Joaquim Carbó utilitza un to en primera persona que dóna una visió del poble petit on viu la seva protagonista diferent del que donaria en tercera persona. Pels ulls de la protagonista de ‘Bon dia, Tina’ hi passa un retaule rural de personatges i fets insòlits que, en molts casos, no estan tan allunyats del viure quotidià. Tot plegat fa que Carbó es vegi lligat a un llenguatge estrictament narratiu i descriptiu on no caben les imatges poètiques.
        Antònia Vicens, en canvi, en haver optat per la fantasia  i el somni, es pot permetre més llicències, diria que gairebé poèticonarratives i la lírica domina per damunt de l'acció, aconseguint amb un mesurat llenguatge moments de "gourmet" lingüístic de solatge que cal agrait en una col·lecció per als més petits.
        Aquesta mateixa comparació és vàlida per als il·lustradors de les dues novel·les. Lluís Filella adapta els seus personatges al realisme de Joaquim Carbó, i
Òscar Climent ho fa a la fantasia d’Antònia Vicens. Els dos mantenen una interpretació rigorosa dels relats. Tot i que, a vegades, els dibuixos, malgrat la seva funció d’acompanyar els textos, resten capacitat al lector perquè es pugui imaginar ell mateix els personatges.

Suplement Cultura diari AVUI, 19 novembre 1998

Els jocs de sempre per a tothom

Josep Maria Allué. Un, dos, tres, pica paret! Jocs populars i tradicionals. Il·lustracions d'Iraida Llucià. Col·lecció El bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 3 anys.

       Seria fals afirmar que els infants d'avui en dia no juguen. El joc forma part del subconscient perquè és una de les primeres evasions que la humanitat ha descobert per sobreviure.També seria fals, segurament, afirmar que el videojoc ha cobert l'espai perdut del joc de carrer.
       Davant d'aquests dubtes, l'edició d'aquest recull de jocs populars i tradicionals és una eina que hauria de ser llibre de capçalera d'encarregats i encarregades d'escoles bressol, de cangurs, d'avis i àvies relativament joves segons els nous cànons socials, de pares que ja no han jugat en la seva infantesa, de mestres de primària i, ni que sigui per deslliurar-se dels maldecaps professionals i de les frustracions educatives, dels mestres de secundària, sense descartar que un cop d'ull furtiu dels professors universitaris no els faria cap mal.
       ¿Per què tot això? Doncs, perquè 'Un, dos, tres, pica paret!' recull, rigorosament explicats per agrupacions temàtiques, infinitat de jocs dels quals, molts dels potencials consumidors del llibre, per circumstàncies que no vénen a tomb, estic segur que no han sentit a parlar mai.
       L'agrupació que n'ha fet l'autor conté jocs de falda, jocs de dits, jocs per triar, jocs amb patacons, jocs amb paraules, jocs en rotllana, jocs de carrer, jocs de gomes, jocs amb bales, jocs amb baldufes i jocs de festa i cucanya.
       Hi ha, doncs, un ventall de possibilitats que s'adapten a totes les edats imaginables. D'aquí ve la recomanació. Per exemple, si un professor d'economia, posem per cas, jugués de tant en tant amb els seus alumnes al joc del "Zic, zac, zuc", potser segons quines promocions d'economistes entendrien millor el que els espera. Els jugadors diuen tots alhora, "1, 2, 3, Zic, zac, zuc, 1, 2, 3". I, en acabar la cantarella, cada jugador retira el peu del centre de la rotllana o el deixa allà on era, segons triï. El grup menys nombrós, ja siguin els que han retirat el peu o bé els que l'han deixat quiet, continua en el joc i l'altre es retira". ¿Claríssim, no?
       I si un professor de literatura o de filosofia aturés de tant en tant la seva rutina i ensenyés als futurs escriptors i pensadors —llavor d'intel·lectuals—, què s'amaga darrera el joc del Flendi de baldufes, potser els corrents del pensament del segle XXI retrobarien el nord i s'aclaririen una mica més: "Es marca un cercle a terra i tothom fa ballar la seva baldufa a dins. Quan una baldufa surt del cercle tot ballant, l'amo l'agafa i la torna a llançar una altra vegada intentant treure'n una de les que encara hi ha dins el cercle. Les que s'aturen dins el cercle no es poden retirar fins que algú no les treu amb la seva baldufa. Si un jugador aconsegueix treure'n una, se la queda.    De vegades, només es pot llançar la baldufa si abans ha estat recollida amb la mà mentre balla." 
       Esclar que també els jocs populars i tradicionals, com els videojocs d'ara, promouen a vegades la violència. Parlant de baldufes, n'hi ha un que consisteix a llançar la pròpia baldufa contra qualsevol altra que estigui ballant amb la intenció d'esquerdar-la amb un cop de punta!
       Per això, per als més pacífics, sempre queden els jocs de cucanya: trencar l'olla, encertar l'anell, empastifar-se la cara amb xocolata  cuita, tirar a la llauna, menjar la poma, fer curses d'ous en cullera de sopa o posar la cua al burro. Sobretot, aquest últim és ideal per a qui no sap mai quina una en pot fer de més grossa.

[Suplement Cultura diari AVUI, 8 febrer 2001]

Col·leccions de clàssica populars

Dick Bruna. Col.lecció Miffy. Edicions Destino. Barcelona 2002. A partir 3 anys.

Adelina Palacín i Assumpta Verdaguer. En Pau i la Laia. Il.lustracions de Pilarín Bayés. Eumo Editorial. Vic, 2002. A partir 5 anys.

Xavier Carrasco. La nit de Sant Joan. Il.lustracions de Sebastià Serra. Col.lecció Popular. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

Diversos autors. Contes populars. Col.lecció Vull Llegir. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 3 anys.

       L'il.lustrador holandès Dick Bruna va crear fa cinquanta anys un personatge que ha donat la volta al món, o almenys a una vintena de països. Es tracta d'una conilla que encara no s'ha vist les orelles, anomenada Miffy, que a través dels seus brevíssims consells ajuda els més petits a pouar en els valors humans. La petita conilla ha permès a Dick Bruna donar-se a conèixer internacionalment, ha rebut alguns guardons per la seva obra, i aquesta es troba permanentment exposada al Centraal Museum d'Utrecht.
       Edicions Destino ha incorporat ara aquí la conilla Miffy en les seves col.leccions, ha convidat l'autor per fer-ne la presentació, i ha aportat uns llibres de petit format, aptes per ser explicats, amb els quals els primers lectors-oients es familiaritzen amb unes làmines en què la Miffy és la protagonista, amb un traç molt simple, gairebé propi de retallable.
       Aquesta senzillesa il.lustrativa de Dick Bruna, segurament, és el que ha fet que la conilla Miffy hagi tingut cinquanta anys de generacions de seguidors incondicionals arreu del món. Mai és prou tard per començar. Sobretot quan l'estil de l'autor no té límit d'edat i s'adapta a qualsevol circumstància i moment històric.
       Una altra col.lecció que també vol ensinistrar els més petits en les feines quotidianes és la que l'Editorial Eumo té sota el títol d'En Pau i la Laia. Les coautores compten amb el suport il.lustratiu de la veterana Pilarín Bayés. I les tres plegades parlen de temes rutinaris, però no sempre senzills, com l'adopció d'un fill, el canvi de casa, l'accident de l'àvia, l'anada al dentista, fer de cangur o plantejar-se què cal fer amb les deixalles.
        Perquè les antigues rondalles o els contes populars no es quedin com a material d'arxiu, La Galera ha arribat a la seixantena de títols de la seva sèrie Popular. El que tracta de 'La nit de Sant Joan' fa una repassada a totes les tradicions que conformen una diada com aquesta: els mobles vells, les herbes remeieres, les fogueres, la coca i el ball. Revisió de contes populars que La Galera manté vius amb una edició més econòmica, sense cartoné, com 'El flautista d'Hamelín' i 'El gat amb botes', que conserven el mateix contingut, sota el segell de Petits Clàssics.
       També l'Editorial Cruïlla vetlla per la presència de clàssics populars en les seves col.leccions. Ho fa amb la sèrie Vull Llegir!, pensada per als més petits. Amb el suport de les làmines il.lustrades, unes adaptacions molt reduïdes fan entrar els primers lectors en els personatges i els moments més importants de la veu de la vora del foc. Per això hi trobem també una altra versió d''El gat amb botes' o 'La Ventafocs'.
       Si a la col.lecció de La Galera, l'adaptació permet explicar que un moliner, quan va morir, va deixar el poc que tenia als seus tres fills, el molí, l'ase i el gat —un gat més que savi, com tothom sap, capaç de posar-se botes i enredar un marquès per molt marquès que sigui—, la col.lecció encara més reduïda de Cruïlla, perquè és per a més petits, fa una mena de flaixos, amb apunts per als més grans amagats a la coberta, que recorden els moments més importants del conte en clau de sinopsi, en lletra majúscula i lletra manuscrita, per complir amb la intenció de començar a llegir.

[Suplement Cultura diari AVUI, 31 octubre 2002]

Àlbums per madurar

G. Berca. Tot problema té solució. No et desanimis! Faré un munt d'amics / M'he quedat sense amics. Il.lustracions de Jana Cando i Laura Reixach. Rei Edicions. Girona, 2002. A partir 5 anys.

Marta Montañá. Qui ho recollirà? Qui el cuidarà? Qui se'l llegirà? Qui m'espantarà? Il.lustracions de l'autora. Col.lecció Jo Mateix. Rei Edicions. Girona, 2002. A partir 4 anys.

G.Berca. Què passa? Cada cosa al seu lloc. Juguem amb les lletres. Il.lustracions: Jana Cando, Laura Reixach, Jordi Fenosa i Marta Montañá. Col.lecció Mira, Mira. Rei Edicions. Girona, 2002. A partir 3 anys.

       ¿Tres, quatre, cinc anys...? De fet, els usuaris més idonis d'aquesta sèrie d'albums il.lustrats hauríem de dir que són els pares, els avis, els tutors, més que els mateixos primers lectors. Sobretot perquè estan pensats per fomentar els millors hàbits, solucionar petits problemes o exercitar el primer llenguatge. I s'adrecen, per ser resseguits, llegits o explicats, a la franja d'infants que es troba a la frontera de poder començar a llegir pel seu compte, però que realment llegeix encara per les imatges.
       ¿Àlbums d'autoajuda, tan aviat? I després diran de la Bridget Jones... La necessitat de trobar models de comportament, de reacció, de solució de conflictes personals comença molt d'hora. Dos d'aquests àlbums, per exemple, tracten, per una banda, la capacitat de resoldre problemes quotidians i, per l'altra, la superació del fracàs. Són objectius que en la línia editorial que va dels primers lectors als adolescents trobem presentats de diferents maneres, segons l'edat i el gènere, però que, en el fons, parteixen d'un mateix interès: ajudar a madurar en un nivell d'estabilitat i comprensió que no creï frustració i inadaptació.
       Utilitzant animals personificats o personatges reals que es fan atractius als petits lectors, cadascun dels àlbums esmola l'enginy davant de les petites dificultats. ¿Si et perds, què fas? I tot un seguit de propostes donades s'identifiquen immediatament amb els destinataris de l'àlbum fins que l'última làmina els proposa que siguin ells els que afegeixin més propostes a les que ja ha donat el mateix àlbum. Un altre dels àlbums, intenta posar a l'abast dels pares un material que, si no parléssim de primers lectors, podríen anomenar de "remei antidepressiu". L'esforç, la insistència i l'automotivació com a fil conductor. Un tercer dels àlbums dóna una doble possibilitat: per una banda enfrontar-se amb desànim a les dificultats o bé amb ganes de resoldre els entrebancs per la banda positiva. La solució: dos contes en un mateix llibre que permet tornar-hi i tornar-hi, i fer comparacions d'allò que convé més.
       La sèrie Jo Mateix intenta que els petits lectors-oients aprenguin a responsabilitzar-se de de les seves obligacions. Per això el títols són sempre una pregunta: ¿Qui recollirà... les joguines escampades per poder trobar la que fa falta? ¿Qui cuidarà... el cadell després d'haver-lo demanat tan insistentment? ¿Qui tria... el conte que toca llegir cada nit perquè es pugui assumir l'encert o l'equivocació d'haver-lo triat? ¿Qui es fa fort... davant les pors de la fosca per poder sortir-se'n tot sol?
       Finalment, la sèrie Mira Mira és la que s'adreça als petits encara més petits. Aprenentatge de les primeres lletres per anar creant paraules i identificar imatges, relació d'espais de la casa o objectes i mobles sota la pregunta de la seva raó de ser en cada cas, o historietes amb un final inesperat que es pot  endevinar abans. Àlbums per madurar, doncs, des de la proposta que fa una editorial com Rei Edicions, un segell al marge dels grans circuits comercials i amb un interès bàsicament educatiu.

[Suplement Cultura diari AVUI, 20 març 2003]