Matilde, entre l'espai exterior i el bon cor

Albert Monteys. L’aprenenta de bruixeta. La bruixa Matilde se’n va a la lluna. Col·lecció La Bruixa Matilde. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1999. A partir de 6 anys.

        La col·lecció de la Bruixa Matilde, de la qual és creador, tant del text com de les imatges, Albert Monteys, arriba amb aquest parell de títols al volum sisè. Aquesta col·lecció de tapa dura, amb il·lustracions correctament reproduïdes i ben editada en general compta amb l’assessorament artístic de Montse Ginesta i el disseny de Jordi Avià i Blanca Hernández.
        Escriure quatre ratlles de conte que enganxin els primers lectors i que no simplifiquin el personatge no és gens fàcil. Crear un nou personatge amb personalitat de bruixa, tampoc. La competència és tan forta en aquest camp, que no fóra gens d’estranyar que la indústria editorial, amb l’ajut del seus menestrals, arribés a crear una Empresa de Treball Temporal (ETT) especialitzada en bruixes literàries.
        L’edició presenta la protagonista com una bruixa malcarada i prou. La resta es deixa a la interpretació que en faci el lector quan es faci seves les imatges i es vagi introduint en els diferents episodis o les anècdotes que li donen cos. La Bruixa s’acompanya a més d’altres personatges: un gat setciències i uns germans babaus.
        Després de sis títols (fins al moment d’aquest article) ja es té prou grau de confiança i coneixença amb el personatge per dir que la bruixa té un tracte afable amb tothom, que està oberta a intentar nous encanteris, que no sempre estan dintre de les seves possibilitats, i que el gat i els germans Benet no són acompanyants fixos en cadascuna de les històries, si no és en ombres a les guardes.
        La guspira de la bruixa Matilde es troba, d’entrada, en la seva figura diminuta, una nana —asexuada— de pell verda, cap gros i nas de cogombre, ulls immensos a punt per a la sorpresa, vestida  amb una mena de bata amb caputxa blava. Només amb la presència, la dama de l’escombra i el mocador al cap ja comunica que és una extraterrestre, que no pertany a aquest món. Té, com cal esperar, una granera, qui sap si alimentada amb energia nuclear de terres del sud, per als desplaçaments, i uns mètodes a base de pocions amb insectes i rèptils, que l’aspirant  posa en qüestió en el volum 'L’aprenenta de bruixa'.
        Ens trobem davant d’una bruixa acollidora que s’emociona quan una nena la va a visitar perquè vol que li ensenyi les arts de la bruixeria, que la convida a un got de llet, que li ofereix vestuari del seu bagul i, malgrat que una mica desil·lusionada, li recomana una altra mestra quan s’adona que la petita vol aprendre l’ofici de fada i no pas el de bruixa (fins i tot en aquest camp hi ha diferències i categories!).
        A 'Se’n va a la lluna',  deixa el gat setciències a mig banyar i, amb la intenció de recollir la pilota que han perdut els germans Benet —una mena de dimoniets amb un embut per barret—, s’embarca cap a la lluna dins d’una gran olla amb ales, vestida amb el model clàssic del ninot de Michelin, escafandre inclòs, amb el nas a la fresca.
        Amb tot de picades d’ullet per al lector adult (recurs imprescindible si volem que arribi bé als primers lectors), els arguments de 'La Bruixa Matilde' van solucionant amb senzillesa alguns problemes per fer més feliços els qui l’envolten. En realitat, aquest personatge ben aconseguit d’Albert Monteys té actituds i actuacions de fada extremament civilitzada, però amb metodologia tradicional de la bruixa més recargolada.

Suplement Cultura diari AVUI, 6 abril 2000