Esbrinant secrets i buscant solucions

Rosa Serrano. El vell mariner. Il·lustracions de Paco Giménez. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir de 8 anys.

Jordi Llavina. La capa d’Ozó. Il·lustracions de Mercè Canals. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 8 anys.

         El vell mariner, de Rosa Serrano, és un conte que té una bona dosi de malícia “literària” sota l’aparença cordial d’una anècdota familiar. Les hores mortes d’un refredat permeten fixar-se en les anades i vingudes d’un veí. Amb una narració sintètica, d’eficàcia inqüestionable, l’autora explica que una àvia i el seu nét veuen com l'habitant de la Casa Gran passeja una noia en cadira de rodes.
        L'home és un antic mariner a qui tothom respecta, tot i que té alguna raresa, com la d'anar a buscar aigua del mar i emportar-se-la cap a casa, cosa que s’atribueix a la seva enyorança del mar. Com que ningú no havia vist mai la noia, la intriga i la imaginació, a pesar de la brevetat del conte, es disparen. ¿Es tracta d’una filla invàlida que el misteriós personatge té amb pany i clau des de menuda? ¿És l’estimada segrestada en un dels viatges transatlàntics? La solució no arriba fins a les dues últimes línies del conte, amb una sorpresa inesperada, perquè els temps han fet oblidar el recurs de la fantasia. Un recurs que, en aquest cas, fa que el lector retorni a les imatges. Paco Giménez, l’il·lustrador, ha respectat escrupulosament el misteri fins a una làmina final, poètica com les altres, basada en l’elisió i en la suggerència.
        Així com l’elaboració estilística que ha fet Rosa Serrano ha estat despullar l’excés de llast literari per fer un conte àgil, distribuint els punts d’interès subtilment, l’estratègia de Jordi Llavina, a 'La capa d’Ozó', ha estat la de vestir literàriament un títol de sintagma homonímic. Un títol que s’obre amb unes expectatives que la primera lectura s’encarrega de desviar cap a altres viaranys.
        'La capa d’Ozó'  és un conte monàrquic (també com ‘La guerra dels xiclets’, de Jordi Folck, que comentàvem fa uns dies), però en aquest cas situat en un país africà on els elefants són ja un record i on un rei amb tota l’opulència que fa al cas, amb orfebres funcionaris, amb savis i amb captaires, completen el quadre.
        No és, doncs, un conte ecològic, però s’hi intueix una al·legoria de qualsevol problema —també el de la capa d’ozó que diuen que preocupa la humanitat—. Però la capa objecte d'atenció literària de Jordi Llavina és la capa brodada de pedreria del rei Ozó, del país d'Ozònia, que un matí, després que ha somiat finestres, apareix amb un trau considerable.
        La capa és el símbol més valuós de la representació reial davant la societat ozonesa, per això el rei demana consell a tres savis del reialme i, en un recorregut típic de rondalla tradicional, va passant per diverses possibles solucions per adobar la capa foradada, cap de les quals és duradora, fins que arriba la definitiva de la veu d'un captaire andersenià.
        La il·lustradora Mercè Canals ha fet una reinterpretació  més aviat tòpica dels personatges. D'altra banda, ha optat per cromos barrocs, com suggereix el conte que, reproduïts a mitja plana, llueixen més aviat poc pel treball minuciós que contenen.

Suplement Cultura diari AVUI, 17 febrer 2000