Per pair-ho de mica en mica

David Nel·lo. La línia del final del mar. Col·lecció L’Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

        La col·lecció L’Odissea s’ha distingit per ser una de les pioneres a incloure, entre els més de cent títols publicats fins ara, alguns relats que incideixen en les diferències i en fets difícils, com la mort o les disminucions físiques. Un dels autors que ha aportat obres d’aquesta temàtica és Pau Joan Hernàndez, amb títols com ‘Tot et serà pres’, el seu primer llibre publicat, el núm. 7 de la col·lecció, on un adolescent amb una malaltia incurable es mou en una trama amb l’eutanàsia de rerefons.
        És important recordar-ho a l’hora de parlar d’aquesta incorporació a la col·lecció de ‘La línia del final del mar’, de David Nel·lo, un relat breu que té la mort de reref ons i, molt a la vora, un personatge, disminuit psíquic, que la contracoberta presenta com "un noi que no és com els altres i que ni pensa ni parla com nosaltres", un personatge que s’adreça en primera persona al lector per dir com és tot el que l’envolta, amb uns ulls que proporcionen una visió diferent al lector perquè també és diferent el color amb els quals se’l mira.
        David Nel·lo, amb el seu relat, regenera, doncs, una temàtica que la literatura de consum  ha deixat aparcada. No és un llibre fàcil per posar a les mans d’adolescents, ni que ho sembli. Brevetat no vol dir facilitat. No és un llibre fàcil, tampoc, perquè la pell del personatge no és precisament fàcil d’adoptar, com ha fet l’autor amb encert. I no és un llibre fàcil perquè no n’hi ha prou que el lector es quedi amb la superficialitat de la lectura, sinó que hi ha d’aportar la seva pròpia lectura del que el protagonista li ha volgut dir amb les seves paraules i la seva visió particular de tot el que l’envolta.
        El protagonista de David Nel·lo viu la mort del pare i el seu món particular s’esfondra per dins perquè ningú no li ho aclareix prou bé. Les seves reaccions, des del moment de la mort, doncs, es converteixen en reaccions descontrolades per als altres, però plenes d’una força de reflexió interna que només ell i els lectors poden entendre.
        Amb aquesta novel·la, David Nel·lo s’allunya del gènere més estrictament complaent a uns pretesos interessos d’infants i joves i trepitja, doncs, parodiant el seu títol, la línia del final del mar que, en literatura, és aquella línia sense fronteres, amb la garantia de no deixar ni joves ni adults desencantats.
        La d’aquesta novel·la, d’encara no cent pàgines, és una línia que resitua l’autor en el que segurament han estat sempre les seves intencions literàries de fons, malgrat que les exigències editorials li hagin impedit abans una sortida. És una bona notícia, no només, esclar, per la temàtica sinó per l’estil que utilitza sens e caure en la temptació de l’espectacle de magazine de TV.
        Només un parell d’objeccions sobres dues opcions d’estil que em sembla que no feien cap falta en un relat que ja té prou força per si sol. Un, el fet que l’autor doni la veu a la primera persona del protagonista, en una llicència literària comprensible, però difícil de creure que un personatge de les característiques de la novel·la pugui mai arribar a utilitzar. I la segona, consequència de l’anterior, unes llicències linguístiques que li fan més mal que bé, com és ara el participi ‘morit’, o les formes ‘iglésia’, ‘cemintiri’, ‘allavonses’, una contradicció amb tota la resta linguística del relat que està transcrit sense alteracions, des de la mateixa veu, a pesar que el protagonista no amaga les seves dificultats per expressar-se.

Suplement Cultura diari AVUI, 16 març 2000