Elles i ell: l’aventura

Enid Blyton.  El nen que volia un gos; L’aventura del collaret secret;  El secret del castell del cingle. Traducció de Joan Mateu Besançon. Il·lustracions d’Eulàlia Sariola. Col·lecció Aventura. Columna Edicions. Barcelona, 1999. A partir 9 anys.

Arthur Terence Blaker. Un niu de problemes; Una intrusa a l’hospital; A la garjola. Traducció de Mireia Porta i Anna Soler. Il·lustracions de Tony Ross. Col·lecció La Fantàstica Serafina. Columna Edicions. Barcelona, 1999. A partir 8 anys.

Manuel Valls. Eva, busca un bon psicòleg;  Eva, ja tens quinze anys. Il·lustracions de Pere Virgili. Columna Edicions. Barcelona, 1999. A partir 12 anys.

        És prou sabut que l’editor ho té més fàcil si es llança a crear personatges d’aventura que no pas autors, quan es planteja noves col·leccions de lectures per a infants i adolescents. I encara ho té més fàcil si els personatges vénen signats per un nom que ha estat mitificat pels pares i mestres que —ho diuen els que més en saben en estudis d’investigació—, són els que trien els llibres dels lectors en formació. És per això, segurament, que Columna —coincidint amb la seva entrada dins el Grup Pl aneta—, remodela la línia de llibres per a joves que fins ara mantenia.
        Enid Blyton sona. Tant hi fa de què. L’important és que soni. Com quan un educador que es passa de llest inventa un volum de text en el qual es reciten noms de rius i capitals com a mig segle passat. Sona a educació de pissarrí, però és, encara, la que mana, inconscientment, els programes d’ensenyament en què la tecnologia es limita a uns ordinadors, normalment força inactius.
        Enid Blyton forma part d’aquest substrat educatiu. I té l’èxit assegurat. Els tres primers títols que ha il·lustrat Eulàlia Sariola. En blanc i “gris a”. Val la pena passar-hi els ulls, prescindint de la lectura. El planteig d’Enid Blyton és aquest: “La Mary i en Bob passaran un temps a casa de l’àvia per conèixer en Ralph, el seu cosí.” (El cosí és difícil de tracte i això “és un gran repte a guanyar”).  Sense paraules. Enid Blyton sona. Els seus lectors haurien de rebre algunes indulgències.
        D’altra banda aquí tenim La Fantàstica Serafina (¿de què sona també?). És un personatge d’Arthur Terence i uns llibres que tenen també l’avantatge que serveixen per passar els ulls per les il·lustracions en blanc i “gris”, una altra vegada, de Tony Ross, de qu i se n’han editat, sobretot, àlbums en cartoné. En aquest cas, la cosa va d’humor, de recargolar-se de riure, i tot allò que queda bé en els retalls de crítiques. Lletra grossa, gràcies. La Serafina fa de metgessa, la Serafina fa de mestra, fa milers de disbarats i l’autor només mira com la pot fer de grossa, a cada llibre que enllesteix. Riguin per encàrrec, sisplau, sembla que digui.
        Finalment, Manuel Valls (Barcelona, 1952), productor cinematogràfic, guionista, ha decidit crear un personatge: Eva Martí. Estudia 3r d’ESO (ai, si prospera la contrareforma!). Té catorze anys al primer llibre, quinze al segon (el temps corre que vola!), viu al barri de Gràcia, i sota l’excusa de buscar un psicòleg, el seu autor la fa filosofar en el primer relat i, vist l’èxit de la filosofia, la converteix en candidata a investigadora p rivada, en el segon.
        Aquí, l’il·lustrador Pere Virgili ha tingut menys oportunitats que els seus antecessors. Negre i “gris”, també, però més ofegat entre textos perquè l’Eva ja és un personatge per als lectors preadolescents i cal collar-los una mica més. L’Eva de ficció busca un lloc en la vida literària. Que el trobi, dependrà de moltes coses: que caigui bé, que no passi de moda, que no condueixi els lectors per allò que cal fer per ser bo o dolent, que sigui creïble i a la vegada increïble, q ue es fabriqui el mite. Madonna va començar així, com l’Eva. I com que vivim convençuts que ens fan falta Madonnes de paper, els editors i els autors, que ho saben, acaben traient col·leccions i personatges com l’Eva. Que els déus literaris, i els extraliteraris, els donin llarga existència i, si cal, “puix que són en català”, que algú, si encara queda algú per fer-ho, “els doni glòria”.

Suplement Cultura diari AVUI, 2 març 2000