La síndrome de Down relatada per a primers lectors

An Alfaya. Down. Traducció de Josep Manel Martínez. Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2001. A partir 8 anys.
   
      'El teu nom és Olga', de Josep Maria Espinàs;  'La japonesa', de Jordi Coca; 'La línia del final del mar', de David Nel·lo... N'hi hi ha més, però aquests són alguns títols que em vénen a la memòria a l'hora de parlar d'aquesta recent edició de 'Down'. La diferència de tractament, però, és considerable en cadascun d'ells. Tot i que, sense pretendre-ho, he marcat una gradació de quatre nivells d'edat recomanable, de dalt a baix. Aquest relat breu d'An Alfaya és el que s'allunya més de tots els altres o, en tot cas, el que parla d'un infant amb la síndrome de Down, com a personatge literari, amb prou naturalitat i, a la vegada, sense posar-hi gaire èmfasi en cap moment.
      El lector, doncs, anirà descobrint que es troba davant d'un personatge especial, però ho farà acompanyat de qui sembla que sigui el protagonista, un protagonista que no té altre objectiu sinó el de portar el lector cap al molí que l'autoria pretén: la comprensió entre dos cosins i amics, que viuen dos mons diferents, dues famílies diferents, dues escoles diferents, dues vides diferents. I que són diferents.
      Per això, el relat té el seu màxim interès un cop superada gairebé la primera meitat, quan realment es desvela que Down (de fet es diu Guillem o Guille, però Down és un renom afectuós) és un personatge creat perquè els primers lectors, inconscients encara de molts dels fets que els envolten a la vida real, entenguin millor allò que forma part d'un dels graus de diferència contemporanis.
      'Down' és també una novel·la d'amistat, de pacte de secrets, de preguntes sense resposta, de ganes de saber el significat de tal o tal altra expressió dita pels adults. I aquesta és la principal trama de la primera part, mentre el relat va caminant cap a la descoberta que un dels dos protagonistes farà del seu cosí Down.
      La clau de 'Down' és el llenguatge i l'estil utilitzats. Un llenguatge i un estil aparentment sense complicacions, però que amaguen a cada punt i a part una dosi de profunditat que els diferents nivells de lectura dosificaran segons la seva pròpia maduresa: "El meu cosí Down és xinès. Almenys, això és el que pensava fins fa ben poc. Ara ja no sé què pensar. Quan ho vaig descobrir, em va sorprendre una mica, perquè, que jo sàpiga, ni l'oncle ni la tieta són xinesos."
      'Down' és un d'aquells relats que fa bo de llegir per la netedat de la seva expressió. I aquí cal dir que el traductor s'hi haurà primfilat perquè la versió catalana sona gairebé com a original, cosa que no sempre passa perquè la pressa presideix a vegades la maquinària de producció editorial.
      I un altre element afegit que no es pot passar per alt: les il·lustracions de Lluís Filella, en aquest cas, i per sort, en color, per les característiques de la col·lecció, ajuden a donar un to intranscendent, festiu, a la història de Down. Lluís Filella té uns personatges estàndard com aquests que ha utilitzat en el relat de Down que serien autèntics personatges animats si l'accés a la difusió audiovisual comptés amb una indústria diversificada pròpia, no de monopoli i no basada només en la importació, que tragués de l'oblit l'enriquiment de la il·lustració catalana.

[Suplement Cultura diari AVUI, 10 gener 2002]