Multipremiada

Laurie Halse Anderson. Parla! Traducció de Josep Sampere. Col.lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.

      Fins ara, aquest humil comentarista no tenia el gust de conèixer l'escriptora Laurie Halse Anderson. I he d'admetre que la contracoberta que ens serveix l'editorial m'ha picat la curiositat. Laurie Halse Anderson és de Syracuse, a l'Estat de Nova York, on va nèixer fa trenta-un anys. Actualment viu a Pennsylvania. Però aquesta anècdota biogràfica no és el que més m'ha encuriosit, és clar.
      El que realment m'ha fet llegir el llibre és l'allau de guardons que ha tingut: Millor Llibre Juvenil d'American Library Association, Millor Llibre de l'Any de Publisher's Weekly, Millor Llibre de l'Any de School Library Journal, Llibre d'Honor M.L.Prinz, finalista del Premi Nacional del EUA i finalista del Premi Los Angeles Times. És a dir, que gairebé només li falta el premi Protagonista Jove, que els lectors catalans donen cada any.
      ¿I què deu tenir aquesta novel.la nord-americana que ha agradat tant els crítics del seu país? Doncs, suposo que el tractament que fa d'un tema recurrent —els conflictes personals d'una adolescent que, si no ho dic no s'entén, ha estat violada per un company més gran del seu institut— i que, com si això fos el pa de cada dia, ho fa arribar al lector amb agudesa, un llenguatge àgil i pentinat amb una bona dosi d'ironia sobre el propi món.
      Bé, ara que ja sabem, almenys per aquesta novel.la, de quin peu estílistic calça l'escriptora de 'Parla!, és hora de dir que ens trobem davant d'un dels múltiples personatges femenins adolescents que literàriament s'avancen, per edat, al que després serà el fenomen del voltant dels trenta anys de la Bridget Jones, de Helen Fielding. La Melinda, la protagonista de 'Parla!', va pel camí de ser la Bridget, quan en tingui trenta, si no hi posa remei. És a dir, que al marge de l'interès estilístic de l'autora, el contingut de 'Parla!', el diari de la rutina, podria ser molt ben bé el diari de la Bridget adolescent.
      Dit això, un servidor que se sent incapaç de fer passar per l'adreçador tots els joves catalans de principis del segle XXI a còpia d'obres completes de Jacint Verdaguer, malgrat l'interès literari, tradicional i patriòtic que tenen, ni per cap de les ja difuntes lectures obligatòries d'ESO, que només han tingut un curs de vida, no s'estarà, en l'any del centenari del mossèn de Folgueroles, de recomanar, ni que soni a sacrilegi, aquesta novel.la nord-americana, densa, però que té un mèrit escasíssim en els productes locals: la vigorositat del llenguatge i el ritme de la trama. I, a més, sense caure en l'explotació de les vergonyes ni en la ridiculesa del que és més obvi.
      Només té un petit problema, i ja sé que això no està bé de dir-ho, però la novel.la és llarga. Més de dues-centes pàgines! I no té un parell de punts culminants —els de la violació i la venjança— fins ben superada la meitat, cosa que, mentrestant, pot fer pensar a algun lector per què l'autora li explica tants romanços quotidians de la protagonista.
      Diré també, per no desviar l'atenció del tot, i fer-ho més intel.lectual, que la novel.la, a més de la similitud amb Bridget Jones, també té aires d''El Diari d'Adrian Mole', de Sue Townsend, sobretot pel to irònic a  riure's de les pròpies essències.
      Tot plegat evidencia, doncs, per si no ho havia deixat prou clar, que 'Parla!' no té una gran originalitat. I és que, la literatura més original, almenys la dels joves, la del trencadís —parodiem Gaudí—, per molt guardonada que estigui, avui en dia, no arriba precisament de l'altra banda de l'Atlàntic.

[Suplement Cultura diari AVUI, 18 juliol 2002]