Espies i traïdors amb la boina posada

Bernardo Atxaga. Un espia anomenat Sara. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Il·lustracions de Carmen Segovia. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

        ¿Una novel·la d'espionatge? ¿Una novel·la històrica? No, més que tot això. Bernardo Atxaga, pseudònim de Joseba Irazu (Asteasu, Guipúscoa, 1951) va publicar 'Un espia anomenat Sara' ara fa set anys. I com ja va fer a 'Memòries d'una vaca' (publicada també per la mateixa editorial a la sèrie Gran Angular), recorre a una ambientació de caràcter històric, amb la consciència que s'adreça a lectors adolescents.
        A 'Memòries d'una vaca' ho fa amb la postguerra espanyola, i a 'Un espia anomenat Sara', situada a l'any 1834, ho fa amb les confrontacions de les guerres carlines, quan el general Zumalacárregui té un dels protagonismes de les lluites fratricides arran de les disputes entre els partidaris del rei Carles, germà de Ferran VII, i els defensors de la filla d'aquest, la infanta Isabel, a les mans, pel que fa al poder de la corona espanyola, de la reina Maria Cristina.
        Guerra de boines, doncs. Boines vermelles i boines negres. I paisatge basc. Però Bernardo Atxaga no es límita als antecedents històrics i el que vol és perfilar, a través del seu protagonista, el retrat físic i psicològic de Martín Saldías, àlies Sara, un espia a favor de Zumalacárregui, mariner convertit en espia de terra ferma i cavalleria, i que es juga la pell, amb el perill de caure en mans dels liberals.
        Atxaga aprofundeix en el tema històric de fa 170 anys a través de la traïció. 'Un espia anomenat Sara' és una novel·la, doncs, de traïdors, de com es confabula una traïció, i també de com, a la fi, la lluita amagada entre traïdor i traït acaba sortint a la llum.
        La novel·la utilitza, això sí, el recurs literari de l'aventura, evidentment èpica, tot i que poc heroica. Difícilment es pot recrear un episodi bèl·lic sense tenir amagats a la màniga uns quants asos de to èpic. En el que no cau Bernardo Atxaga és a convertir en un heroi el seu protagonista sinó, ben al contrari, en un personatge ple de dubtes, poc amant de les batalles, incrèdul dels seus oficials i escèptic davant els criteris idealistes de molts dels voluntaris allistats a cadascun dels dos bàndols.
        Atxaga opta per fer fugir el seu personatge de l'ambició dels galons, i també per desemmascarar no només els traïdors sinó les seves causes. És per això, que 'Un espia anomenat Sara', si es prescindeix del seu referent històric, té connotacions amb qualsevol època, l'actual també, sobretot quan cada vegada es fa més evident que la participació en una guerra només és útil als quatre alienats que la fomenten.
        Atxaga, conscient de la dificultat de fons històric per a lectors massa joves, insereix en la novel·la uns capítols en els quals, diversos dels personatges del relat donen la seva visió dels aspectes més importants de la trama. El més destacable de tots, pel fet que fa parlar una àguila testimoni d'una de les batalles, ho és sobretot per la imatge que aconsegueix reflectir, des dels ulls de la bèstia, que busca carronya entre les víctimes i que, al marge dels motius de fons entre boines vermelles i negres, el que li interessa de debò és que pot fer un bon àpat entre els cossos abatuts.
        Les il·lustracions de la novel·la tendeixen a representar en primers plans alguns dels principals personatges de la història. El retrat de la coberta, pel color, té un relleu especial que l'acosta a l'estil figuratiu dels pintors de l'època. 
        [Suplement Cultura diari AVUI, 9 setembre 2004]