Hendrik Willem van Loon. La història de la humanitat. Actualització de John Merriman. Traducció de David Torres. Col·lecció Samarkanda, Editorial La Magrana - RBA Libros. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
Dins el primer quart de segle passat, Hendrik Willem van Loon es va proposar respondre a les incògnites que més preocupen la humanitat des que té seny: ¿Qui devem ser? ¿d’on devem venir? , i ¿on caratsus devem anar? I així va néixer un llibre d’història universal que té el do de ser explicada de tal manera que, al llarg de 77 capítols, breus i entenedors, va trenant una llarga aventura que pren caràcter de ficció literària malgrat la seva realitat, de milers i milers d’anys, amb l’avantatge que després de més de quatre-centes pàgines, quan es fa una llambregada a Internet, com a paradigma de la revolució més recent, el registre literari i la intenció de fons de cada capítol no s’aparten gens del to emprat en parlar, per exemple, dels primers grafiters prehistòrics.
‘La història de la humanitat’, que ha estat revisada en diverses ocasions, en setanta anys llargs, compta en aquesta nova edició amb l’actualització de continguts de John Merriman, professor de la Universitat de Yale. Un extens índex onomàstic i de matèries facilita que aquest “atractiu novel·lot” de l’anar i venir de la humanitat al llarg dels segles es converteixi també en un llibre de consulta per trobar-hi referències als episodis i personatges més influents de l’evolució humana.
Val la pena no saltar-se el breu prefaci, perquè és un deliciós conte curt sobre un viatge iniciàtic d’adolescència de l’autor en una expedició al capdamunt de la torre de l’església de Sant Llorenç de Rotterdam: “Va ser el primer cop —diu l’autor— que feia un cop d’ull al gran món”. I afegeix, com a conclusió: “La història és la poderosa torre de l’experiència, que el temps ha construït entre els camps infinits de les èpoques passades”.
És així com es dóna una clau d’entrada al llarg passeig per l’inici de la civilització, la descoberta de la comunicació, els primers intents de resistència contra els elements, els primers afanys d’invasions territorials, les primeres guerres, els primers xantatges, les primeres vel·leïtats imperialistes, els primers egòlatres monumentals, les primeres injustícies, els primers traïdors, els primers polítics, les primeres caigudes del tron, els primers grans errors de la humanitat, les primeres grans reaccions per salvar el món, l’esperança dels nous mil·lennis…
Si centenars d’obres literàries acosten els lectors de diverses generacions a l’experiència del seu present o el seu passat més immediat a través dels ulls de testimonis individuals, en el cas de ‘La història de la humanitat’ es fa a través dels ulls de qui es mira el món des del capdamunt de la torre després d’una ascensió que no només serveix de descoberta sinó també de nexe de comparació i de reflexió amb altres paisatges, altres èpoques i altres cultures.
¿No és l’ésser humà el que sempre ensopega tres vegades en la mateixa pedra? Doncs aquesta peça clàssica, pensada primer per a lectors joves amb ganes de saber com som, d’on venim i on anem, però útil també per a lectors veterans que mai no han acabat de tenir clar si primer van ser els egipcis, els sumeris o els fenicis, o que volen saber per què queden encara humans que viuen amb els ideals i els hàbits socials i culturals dels grecs, és una excel·lent proposta amb tots els ingredients de garantia per ser una d’aquelles lectures idònies per fer una pausa i tenir unes bones vacances… llegint, esclar.
Suplement Cultura diari AVUI, 15 juliol 2004
25 de juliol del 2013
La faula ja no és el que era
Mariasun Landa. Un cocodril sota el llit. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
David Paloma. Vaques Guapes. Il·lustracions d'Ia Escudé. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 6 anys.
No sé si algun tractat de psicologia infantil —o potser caldria dir escriptoril— ens aclariria per què cal suposar que els infants han de trobar l'atractiu de la literatura en històries on el bestiar té un paper important. Prescindint del gènere de les faules clàssiques, precisament no pensades per a lectors joves, els animals de tota mena han estat durant temps, i ho són encara ara, reutilitzats, com material reciclable, en centenars de contes i novel·les modernes. I totes, absolutament totes les bèsties, són capaces de provocar les situacions més inversemblants.
La diferència és que mentre allà la faula ancestral porta implícita una moralitat, aquí, els animals protagonistes es limiten a actuar o bé com a persones o bé a voluntat de les persones amb qui conviuen.
En aquestes dues novel·les, la cosa va de cocodrils i de vaques. Per separat, com els títols deixen ben clar. I les dues s'han de qualificar de gènere fantàstic tot i que resulten més realistes les peripècies vacunes que no pas les cocodriles.
Posats a definir la clasificació, diguem que les vaques de David Paloma fomenten el somriure a través d'una trama tintada de pinzellades d'humor. En canvi, el cocodril de Mariasun Landa provoca la reflexió posterior a la lectura.
La novel·la de Mariasun Landa, 'Un cocodril sota el llit' —que va ser distingida amb el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil de l'any passat— tracta de rerefons el tema de la solitud i les obsessions que pot produir en els humans. Veure —o imaginar-se que un veu— un cocodril sota el llit que, a més, endrapa sabates, no tan sols és corrent sinó que els metges de capçalera ho tracten habitualment i els farmacèutics venen a grapats les receptes per guarir de la cocodrilitis, mal de la imaginació obsessiva. Però hi ha mals, com els de l'amor, que no es curen amb qualsevol medecina i que necessiten el pas del temps i l'aportació del somni fet realitat.
Aquesta moralitat que es desprèn del relat de Mariasun Landa té un recorregut narratiu poc estimulant, fins i tot indecís, no gaire aclaridor de quina és la història que realment s'explica i que, a més, sembla que hagi arrencat a partir i al voltant de la lectura d'un fulletó d'instruccions dels molts que ens hem d'empassar quan recorrem a la farmàcia amb recepta mèdica.
La justificació d'aquesta afirmació, que sembla ser el punt d'inspiració del relat —com diuen els lectors joves— es troba a la pàgina 44 de la novel·la, amb un cos de lletra reduït i sota el títol de 'Cocodrifil comprimits'. Aleshores, el relat fantàstic es converteix, de fet, en un relat d'humor per a desenfeinats. Les il·lustracions, en negre, d'estil mini, hi són gairebé simbòliques.
En canvi, David Paloma, amb les seves 'Vaques Guapes' no enfila el camí de la moralitat amagada. La novel·la està pensada per regalar una estona d'humor als més petits. I ho aconsegueix no només amb el traçat narratiu sinó amb el joc de llengua que hi introdueix. Cinc vaques esbojarrades assisteixen a un festival de música. L'autor dibuixa cinc personatges d'esquellot: la vaca de les Taques, la de la Foto, l'Esgarriada, la Trobatresors i la Gandulitis. I els fa viure peripècies vacunes fins a arribar a tenir un dels èxits més sonats amb el grup que formen, anomenat, és clar, Vaques Guapes. En aquest cas, el vacum d'il·lustracions es fa un pèl monòton, malgrat el color, a causa del protagonisme absolut de les cinc vaques.
[Suplement Cultura diari AVUI, 10 juny 2004]
David Paloma. Vaques Guapes. Il·lustracions d'Ia Escudé. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 6 anys.
No sé si algun tractat de psicologia infantil —o potser caldria dir escriptoril— ens aclariria per què cal suposar que els infants han de trobar l'atractiu de la literatura en històries on el bestiar té un paper important. Prescindint del gènere de les faules clàssiques, precisament no pensades per a lectors joves, els animals de tota mena han estat durant temps, i ho són encara ara, reutilitzats, com material reciclable, en centenars de contes i novel·les modernes. I totes, absolutament totes les bèsties, són capaces de provocar les situacions més inversemblants.
La diferència és que mentre allà la faula ancestral porta implícita una moralitat, aquí, els animals protagonistes es limiten a actuar o bé com a persones o bé a voluntat de les persones amb qui conviuen.
En aquestes dues novel·les, la cosa va de cocodrils i de vaques. Per separat, com els títols deixen ben clar. I les dues s'han de qualificar de gènere fantàstic tot i que resulten més realistes les peripècies vacunes que no pas les cocodriles.
Posats a definir la clasificació, diguem que les vaques de David Paloma fomenten el somriure a través d'una trama tintada de pinzellades d'humor. En canvi, el cocodril de Mariasun Landa provoca la reflexió posterior a la lectura.
La novel·la de Mariasun Landa, 'Un cocodril sota el llit' —que va ser distingida amb el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil de l'any passat— tracta de rerefons el tema de la solitud i les obsessions que pot produir en els humans. Veure —o imaginar-se que un veu— un cocodril sota el llit que, a més, endrapa sabates, no tan sols és corrent sinó que els metges de capçalera ho tracten habitualment i els farmacèutics venen a grapats les receptes per guarir de la cocodrilitis, mal de la imaginació obsessiva. Però hi ha mals, com els de l'amor, que no es curen amb qualsevol medecina i que necessiten el pas del temps i l'aportació del somni fet realitat.
Aquesta moralitat que es desprèn del relat de Mariasun Landa té un recorregut narratiu poc estimulant, fins i tot indecís, no gaire aclaridor de quina és la història que realment s'explica i que, a més, sembla que hagi arrencat a partir i al voltant de la lectura d'un fulletó d'instruccions dels molts que ens hem d'empassar quan recorrem a la farmàcia amb recepta mèdica.
La justificació d'aquesta afirmació, que sembla ser el punt d'inspiració del relat —com diuen els lectors joves— es troba a la pàgina 44 de la novel·la, amb un cos de lletra reduït i sota el títol de 'Cocodrifil comprimits'. Aleshores, el relat fantàstic es converteix, de fet, en un relat d'humor per a desenfeinats. Les il·lustracions, en negre, d'estil mini, hi són gairebé simbòliques.
En canvi, David Paloma, amb les seves 'Vaques Guapes' no enfila el camí de la moralitat amagada. La novel·la està pensada per regalar una estona d'humor als més petits. I ho aconsegueix no només amb el traçat narratiu sinó amb el joc de llengua que hi introdueix. Cinc vaques esbojarrades assisteixen a un festival de música. L'autor dibuixa cinc personatges d'esquellot: la vaca de les Taques, la de la Foto, l'Esgarriada, la Trobatresors i la Gandulitis. I els fa viure peripècies vacunes fins a arribar a tenir un dels èxits més sonats amb el grup que formen, anomenat, és clar, Vaques Guapes. En aquest cas, el vacum d'il·lustracions es fa un pèl monòton, malgrat el color, a causa del protagonisme absolut de les cinc vaques.
[Suplement Cultura diari AVUI, 10 juny 2004]
Amb carnet professional de pirata
Pau Joan Hernàndez. La Tripulació del Pànic. Il·lustracions de Pedro Espinosa. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.
El polític Francesc Cambó va anomenar 'pirata del Mediterrani' el financer Joan March, fill d'un mercader de Santa Margalida (Mallorca), convertit en el personatge més ric del món després de la Segona Guerra Mundial, festejador amb el franquisme des dels inicis, quan va finançar el vol del Dragon Rapide des de les Canàries a Tetuan, i festejador, per la llei dels negocis, amb el nazisme. El polític Francesc Cambó es devia referir a una metàfora del pirata modern.
¿N'existeixen avui, de pirates? ¿Es podrien anomenar pirates els traficants de carregaments de droga que han pres la costa Mediterrània per la seva Mercabarna particular, des del Garraf als Alfacs, sense respectar ni el llegat del Maricel de Rusiñol ni la ingenuïtat colonialista de Port Aventura?
L'escriptor Pau-Joan Hernàndez, guanyador de l'últim premi Edebé, ha brindat a la literatura l'oportunitat de recuperar la pirateria i de fer-ho amb pirates d'ara mateix, adolescents lliures de tota intenció de pirateria, amb l'únic tret comú: ser descendents, des de generacions ençà, d'alguns dels pirates més famosos de segles enrere.
I no és estrany que, finalment, se n'hagi sortit, amb aquesta dèria literària. Pau Joan Hernàndez va beure en la seva infantesa de quaderns de navegació del seu avi, diuen que pilot de la Marina Mercant, que li parlava de terres i de mars exòtiques, d'anècdotes viscudes o sentides, i li explicava històries fabuloses de pirates i naufragis. Que no li estranyi a ningú, doncs, ni li sembli postissa, la incursió que ara fa l'autor en el gènere fosc de la mar.
La novel·la barreja amb aparent naturalitat elements de la pirateria clàssica amb elements de la pirateria informàtica. És evident que la pirateria de l'ull tapat i la calavera de bandera negra —maltractada per la utilització que n'ha fet la novel·la ensucrada i que el mateix autor rebutja— ho té malament davant la pirateria d'internet. 'La Tripulació del Pànic' es mou entre els records històrics dels salvatges del sabre i els boicots dels salvatges del club dels hackers.
La novel·la té mèrits suficients, que es poden resumir, primer, en una extensa documentació prèvia sobre la navegació i la pirateria (ell mateix certifica que els fets referits als pirates amb noms i cognoms corresponen a les gestes o malifetes de filibusters autèntics del Carib), i també sobre costums i ritus ancestrals que han fet forat en algunes cultures actuals, i segon, en un tractament rigorós del llenguatge, no només literari, sinó pel que fa als termes de navegació, cosa que, en alguns capítols o fragments, converteix el relat gairebé en un vocabulari específic de l'art de navegar.
L'atractiu definitiu, però, el més literari, és el clima d'intriga que es va creant des del moment que un dels joves descendents d'un famós pirata és cridat misteriosament per tenir sou i feina a càrrec d'una poderosa multinacional. La troballa amb altres joves descendents de pirates com ell, els acaba embolicant a tots en una aventura marítima de corrupció i joc brut, pel simple plaer del divertiment dels més poderosos, en una situació al límit dels perills que amaga la comunicació anònima davant d'un teclat i una pantalla. Les il·lustracions de Pedro Espinosa són coherents amb el gènere clàssic i alternen les làmines pròpies d'una novel·la de pirates de tots els temps amb alguna imatge que insinua l'època actual.
[Suplement Cultura diari AVUI, 17 juny 2004]
El polític Francesc Cambó va anomenar 'pirata del Mediterrani' el financer Joan March, fill d'un mercader de Santa Margalida (Mallorca), convertit en el personatge més ric del món després de la Segona Guerra Mundial, festejador amb el franquisme des dels inicis, quan va finançar el vol del Dragon Rapide des de les Canàries a Tetuan, i festejador, per la llei dels negocis, amb el nazisme. El polític Francesc Cambó es devia referir a una metàfora del pirata modern.
¿N'existeixen avui, de pirates? ¿Es podrien anomenar pirates els traficants de carregaments de droga que han pres la costa Mediterrània per la seva Mercabarna particular, des del Garraf als Alfacs, sense respectar ni el llegat del Maricel de Rusiñol ni la ingenuïtat colonialista de Port Aventura?
L'escriptor Pau-Joan Hernàndez, guanyador de l'últim premi Edebé, ha brindat a la literatura l'oportunitat de recuperar la pirateria i de fer-ho amb pirates d'ara mateix, adolescents lliures de tota intenció de pirateria, amb l'únic tret comú: ser descendents, des de generacions ençà, d'alguns dels pirates més famosos de segles enrere.
I no és estrany que, finalment, se n'hagi sortit, amb aquesta dèria literària. Pau Joan Hernàndez va beure en la seva infantesa de quaderns de navegació del seu avi, diuen que pilot de la Marina Mercant, que li parlava de terres i de mars exòtiques, d'anècdotes viscudes o sentides, i li explicava històries fabuloses de pirates i naufragis. Que no li estranyi a ningú, doncs, ni li sembli postissa, la incursió que ara fa l'autor en el gènere fosc de la mar.
La novel·la barreja amb aparent naturalitat elements de la pirateria clàssica amb elements de la pirateria informàtica. És evident que la pirateria de l'ull tapat i la calavera de bandera negra —maltractada per la utilització que n'ha fet la novel·la ensucrada i que el mateix autor rebutja— ho té malament davant la pirateria d'internet. 'La Tripulació del Pànic' es mou entre els records històrics dels salvatges del sabre i els boicots dels salvatges del club dels hackers.
La novel·la té mèrits suficients, que es poden resumir, primer, en una extensa documentació prèvia sobre la navegació i la pirateria (ell mateix certifica que els fets referits als pirates amb noms i cognoms corresponen a les gestes o malifetes de filibusters autèntics del Carib), i també sobre costums i ritus ancestrals que han fet forat en algunes cultures actuals, i segon, en un tractament rigorós del llenguatge, no només literari, sinó pel que fa als termes de navegació, cosa que, en alguns capítols o fragments, converteix el relat gairebé en un vocabulari específic de l'art de navegar.
L'atractiu definitiu, però, el més literari, és el clima d'intriga que es va creant des del moment que un dels joves descendents d'un famós pirata és cridat misteriosament per tenir sou i feina a càrrec d'una poderosa multinacional. La troballa amb altres joves descendents de pirates com ell, els acaba embolicant a tots en una aventura marítima de corrupció i joc brut, pel simple plaer del divertiment dels més poderosos, en una situació al límit dels perills que amaga la comunicació anònima davant d'un teclat i una pantalla. Les il·lustracions de Pedro Espinosa són coherents amb el gènere clàssic i alternen les làmines pròpies d'una novel·la de pirates de tots els temps amb alguna imatge que insinua l'època actual.
[Suplement Cultura diari AVUI, 17 juny 2004]
Ingenuïtat i passió per la descoberta
Jostein Gaarder. La noia de les taronges. Traducció del noruec de Carolina Moreno. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 15 anys.
L'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha sabut situar-se i mantenir-se en la frontera sense edat, reservada només per a alguns dels molts llibres que es publiquen en col·leccions per a infants i adults i per a alguns dels autors que s'hi dediquen.
Un criteri radical, podria fer dir que Jostein Gaarder no és un autor que sigui accessible als lectors joves. ¿Comparem, per exemple, alguna de les seves novel·les amb algun Harry Potter o alguna de les novel·les d'inspiració harrypottiana que han aparegut al seu darrera?
Per descomptat, mirat així, Gaarder, que sap conrear l'enigma i el misteri i fins i tot la màgia, no hi té res a veure. Tot i que cal admetre que no totes les novel·les de l'autor del celebrat (i també rebutjat per segons qui) 'El llibre de Sofia' tenen l'atractiu que un lector jove busca, presumiblement, en la lectura.
Jostein Gaarder no és un autor d'aventures, ni d'històries viscerals, ni tan sols de relats que s'identifiquin a la primera amb els joves del segle XXI. Jostein Gaarder aplica en la seva literatura la veta que li va obrir la filosofia a través d''El món de Sofia', i és a partir d'aquesta línia en què basa la majoria dels seus arguments posteriors, amb protagonistes joves que li confereixen una dosi d'ingenuïtat i de passió per la descoberta ('El misteri del solitari', 'L'enigma i el mirall', 'El misteri de Nadal', 'El palau de les granotes'...) tots publicats en català, entre altres, a la mateixa editorial de 'La noia de les taronges'.
En aquesta última novel·la, el personatge principal és un adolescent de quinze anys que viu amb la seva mare, el seu padastre i la seva germana de divuit mesos. ¿Veieu com fins aquí podria semblar una novel·la tipus de factura realista pensada i escrita només per a joves? El cas és que Jostein Gaarder fuig de seguida del camí senyalitzat i prefereix, com el vell excursionista, agafar corriols i camins per desbrossar.
En aquest cas, el camí per desbrossar és una llarga carta que el seu pare li va deixar escrita abans de morir, quan ell només tenia quatre anys. És, doncs, la lectura d'aquesta carta, el que serveix a l'autor per anar configurant una història paral·lela de coneixença del pare de qui no té pràcticament altres imatges sinó les dels vídeos que ha pogut veure.
La carta, de fet, autèntica protagonista de la novel·la, porta a l'adolescent de quinze anys petits records de la seva infància, moments fugaços, i omple un buit que durant més de deu anys no havia sabut com omplir. El que en altres novel·les ha estat sovint un fil conductor, la recerca del pare, a 'La noia de les taronges' es transforma en "la reconeixença del pare".
Una novel·la que només té sentit després de ser llegida. I, probablement, després de quina sigui la circumstància personal de segons qui la llegeixi. Però que, a uns i altres, no els deixa sense la possibilitat de la reflexió, del retrobament, en definitiva, amb un mateix.
[Suplement Cultura diari AVUI, 24 juny 2004]
L'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha sabut situar-se i mantenir-se en la frontera sense edat, reservada només per a alguns dels molts llibres que es publiquen en col·leccions per a infants i adults i per a alguns dels autors que s'hi dediquen.
Un criteri radical, podria fer dir que Jostein Gaarder no és un autor que sigui accessible als lectors joves. ¿Comparem, per exemple, alguna de les seves novel·les amb algun Harry Potter o alguna de les novel·les d'inspiració harrypottiana que han aparegut al seu darrera?
Per descomptat, mirat així, Gaarder, que sap conrear l'enigma i el misteri i fins i tot la màgia, no hi té res a veure. Tot i que cal admetre que no totes les novel·les de l'autor del celebrat (i també rebutjat per segons qui) 'El llibre de Sofia' tenen l'atractiu que un lector jove busca, presumiblement, en la lectura.
Jostein Gaarder no és un autor d'aventures, ni d'històries viscerals, ni tan sols de relats que s'identifiquin a la primera amb els joves del segle XXI. Jostein Gaarder aplica en la seva literatura la veta que li va obrir la filosofia a través d''El món de Sofia', i és a partir d'aquesta línia en què basa la majoria dels seus arguments posteriors, amb protagonistes joves que li confereixen una dosi d'ingenuïtat i de passió per la descoberta ('El misteri del solitari', 'L'enigma i el mirall', 'El misteri de Nadal', 'El palau de les granotes'...) tots publicats en català, entre altres, a la mateixa editorial de 'La noia de les taronges'.
En aquesta última novel·la, el personatge principal és un adolescent de quinze anys que viu amb la seva mare, el seu padastre i la seva germana de divuit mesos. ¿Veieu com fins aquí podria semblar una novel·la tipus de factura realista pensada i escrita només per a joves? El cas és que Jostein Gaarder fuig de seguida del camí senyalitzat i prefereix, com el vell excursionista, agafar corriols i camins per desbrossar.
En aquest cas, el camí per desbrossar és una llarga carta que el seu pare li va deixar escrita abans de morir, quan ell només tenia quatre anys. És, doncs, la lectura d'aquesta carta, el que serveix a l'autor per anar configurant una història paral·lela de coneixença del pare de qui no té pràcticament altres imatges sinó les dels vídeos que ha pogut veure.
La carta, de fet, autèntica protagonista de la novel·la, porta a l'adolescent de quinze anys petits records de la seva infància, moments fugaços, i omple un buit que durant més de deu anys no havia sabut com omplir. El que en altres novel·les ha estat sovint un fil conductor, la recerca del pare, a 'La noia de les taronges' es transforma en "la reconeixença del pare".
Una novel·la que només té sentit després de ser llegida. I, probablement, després de quina sigui la circumstància personal de segons qui la llegeixi. Però que, a uns i altres, no els deixa sense la possibilitat de la reflexió, del retrobament, en definitiva, amb un mateix.
[Suplement Cultura diari AVUI, 24 juny 2004]
Tocar el misteri amb la punta dels dits
Paloma Bordons. L'avi el Presumpte. Traducció d'Elisenda Vergés. Il·lustracions de Francesc Rovira. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.
Pau Joan Hernàndez. El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.
El misteri té cares diferents. I aquest parell de novel·les en són una bona mostra. Per una banda, Paloma Bordons el fa créixer en la imaginació de la seva protagonista en un relat de caràcter realista, propi del corrent de relacions famliars trontollants. Per la seva part, Pau-Joan Hernàndez el dóna per fet en un viatge del seu protagonista a la costa cantàbrica.
En el cas de 'L'avi el Presumpte' (premi Edebé 2004) un personatge desconegut fins aleshores, arriba a casa de la jove protagonista per quedar-s'hi, si més no, una temporada. L'home s'identifica com el seu avi. I ho deu ser, si tenim en compte que la mare, sense oposar-hi resistència, li obre les portes. Com que la relació mare-avi no es pot dir que sigui excel·lent, ni tampoc s'explica més del compte per què o per quin motiu l'avi ha estat fora i ara torna, el passat queda en un segon terme i la història se centra en la conseqüència puntual de la coneixença acabada d'estrenar entre avi i néta.
El fet que la història passada no compti, fa que la del moment present prengui caire de misteri. I és així com es va gestant en la imaginació de la protagonista fins al punt de pensar que l'avi és un pispa i que amaga el botí d'uns presumptes robatoris en un estoig. Res més lluny de la realitat. Però deixem la sorpresa per al lector que consisteix en una descoberta de la néta, amb música de fons i una mica de mentida de les que no fan mal.
En el cas d''El presoner del Casal del Diable', Pau Joan Hernàndez arrenca amb una experiència escolar d'intercanvi amb un centre gallec i a partir d'aquesta relació el protagonista es veu involucrat en el misteri d'un casalot per on circulen vells mites llegendaris del Cantàbric, terra de tradició fantàstica que compta, a banda de les meigas o bruixes gallegues, amb éssers extraordinaris com els diminuts pataricos o trentis, criatures ferotges com l'ojàncana, o tendres com les lamiak, parentes de les dones d'aigua comunes en altres cultures.
Si bé totes aquestes espècies ja fa temps que no són fàcils de veure a pla terreny i ull nu, sí que, en canvi, sempre queda algun lloc isolat com el Casal del Diable, un pazo prop de l'Illa dos Corvos, que guarda alguna sorpresa impenetrable.
Són aquests, dos relats que beuen en el fons dels coneixements que els seus autors tenen dels ambients que volen reflectir. Paloma Bordons (Madrid, 1964), ha viscut un temps a Bolívia per qüestions familiars i professionals, cosa que fa que el seu avi Presumpte tingui una certa influència sudamericana que la traducció respecta. Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), resident a Bigues i Riells, d'on arrenca la seva novel·la, coneix a fons bona part de la llengua i literatura gallega i basca, per raons professionals amb la traducció, per la qual cosa la relació entre Catalunya i Galícia del seu relat té també la influència de la relació permanent que hi manté.
Són, doncs, dues novel·les que no es limiten a "fabricar" el misteri perquè "ara toca" sinó perquè poden fer-ho sense caure en influències llibresques. Els il·lustradors dels relats, Francesc Rovira i Gerard Miquel, s'han centrat en algunes de les escenes més remarcables, amb tendència expressiva i realista el primer, i més estilitzada i abstracta el segon.
[Suplement Cultura diari AVUI, 1 juliol 2004]
Pau Joan Hernàndez. El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.
El misteri té cares diferents. I aquest parell de novel·les en són una bona mostra. Per una banda, Paloma Bordons el fa créixer en la imaginació de la seva protagonista en un relat de caràcter realista, propi del corrent de relacions famliars trontollants. Per la seva part, Pau-Joan Hernàndez el dóna per fet en un viatge del seu protagonista a la costa cantàbrica.
En el cas de 'L'avi el Presumpte' (premi Edebé 2004) un personatge desconegut fins aleshores, arriba a casa de la jove protagonista per quedar-s'hi, si més no, una temporada. L'home s'identifica com el seu avi. I ho deu ser, si tenim en compte que la mare, sense oposar-hi resistència, li obre les portes. Com que la relació mare-avi no es pot dir que sigui excel·lent, ni tampoc s'explica més del compte per què o per quin motiu l'avi ha estat fora i ara torna, el passat queda en un segon terme i la història se centra en la conseqüència puntual de la coneixença acabada d'estrenar entre avi i néta.
El fet que la història passada no compti, fa que la del moment present prengui caire de misteri. I és així com es va gestant en la imaginació de la protagonista fins al punt de pensar que l'avi és un pispa i que amaga el botí d'uns presumptes robatoris en un estoig. Res més lluny de la realitat. Però deixem la sorpresa per al lector que consisteix en una descoberta de la néta, amb música de fons i una mica de mentida de les que no fan mal.
En el cas d''El presoner del Casal del Diable', Pau Joan Hernàndez arrenca amb una experiència escolar d'intercanvi amb un centre gallec i a partir d'aquesta relació el protagonista es veu involucrat en el misteri d'un casalot per on circulen vells mites llegendaris del Cantàbric, terra de tradició fantàstica que compta, a banda de les meigas o bruixes gallegues, amb éssers extraordinaris com els diminuts pataricos o trentis, criatures ferotges com l'ojàncana, o tendres com les lamiak, parentes de les dones d'aigua comunes en altres cultures.
Si bé totes aquestes espècies ja fa temps que no són fàcils de veure a pla terreny i ull nu, sí que, en canvi, sempre queda algun lloc isolat com el Casal del Diable, un pazo prop de l'Illa dos Corvos, que guarda alguna sorpresa impenetrable.
Són aquests, dos relats que beuen en el fons dels coneixements que els seus autors tenen dels ambients que volen reflectir. Paloma Bordons (Madrid, 1964), ha viscut un temps a Bolívia per qüestions familiars i professionals, cosa que fa que el seu avi Presumpte tingui una certa influència sudamericana que la traducció respecta. Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), resident a Bigues i Riells, d'on arrenca la seva novel·la, coneix a fons bona part de la llengua i literatura gallega i basca, per raons professionals amb la traducció, per la qual cosa la relació entre Catalunya i Galícia del seu relat té també la influència de la relació permanent que hi manté.
Són, doncs, dues novel·les que no es limiten a "fabricar" el misteri perquè "ara toca" sinó perquè poden fer-ho sense caure en influències llibresques. Els il·lustradors dels relats, Francesc Rovira i Gerard Miquel, s'han centrat en algunes de les escenes més remarcables, amb tendència expressiva i realista el primer, i més estilitzada i abstracta el segon.
[Suplement Cultura diari AVUI, 1 juliol 2004]
Puix que parla felí, doneu-li tres llibres!
Zizou Corder. El noi lleó / Lionboy. Traducció anglès-català de Jordi Cussà. Traducció anglès-castellà de Roberto Falcó. Partitures musicals de Robert Lockhart. Il·lustracions de Fred van Deelen. Edicions Columna / Edicions Destino. Barcelona, 2004. A partir 10 anys.
La novel·la neix amb el compromís de tres parts. La trilogia és el mínim exigit per a un producte que ja s'ha traduït, diuen, a 26 llengües i que, només a Anglaterra, d'on són les autores (mare i filla), ja porta un milió d'exemplars venuts. La trilogia també és el mínim exigit perquè el producte arribi al cinema si l'interès demostrat per Steven Spielberg per fer-ne l'adaptació qualla.
Zizou Corder és un pseudònim. Les autores són Louisa Young (Londres, 1961) i la seva filla Isabel, de 10 anys. Aquest tàndem entre pares/mares i fills/filles també és una altra constant del temps literari contemporani. En català, és conegut de tots el premi de La Campana, per a creacions a quatre mans entre adults i infants. En altres literatures, la constant ha anat espontàniament en augment, cosa que fa pensar si l'autor adult no es posa a recer de l'infant per justificar segons quin argument. O, al revés, si l'infant no és un autor precoç o prodigi, que l'adult controla amb el mantell protector de fer els passos lletraferits a poc a poc.
L'argument d''El noi lleó / Lionboy' és simple. Un noi amb dots per al llenguatge perquè, entre altres llengües, parla felí, la llengua de gats i lleons, es troba immers, a partir del segrest dels seus pares, en un viatge iniciàtic ple d'atractius per a lectors joves amants de l'aventura de risc. En la primera novel·la de la trilogia, el recorregut és més que important. Un cop justificat el do de parlar felí, després d'un creuament de sangs humana i felina, quan el protagonista descobreix que s'entén amb gats i lleons no sorprèn perquè en el món de la fantasia tot és possible.
Les autores basteixen la trama amb ingredients que sempre donen bon resultat: un circ, però en un vaixell —s'anomena Circe per posar-hi un pols de clàssic extret de l'Ulisses— ple de personatges propis de la carpa; un viatge en ferrocarril Orient Exprés; la mítica travessa anglesa del canal cap a França; i la incògnita de fons dels objectius del segrest dels pares.
Com en tants productes de la literatura actual, sobretot europea, arran de l'esclat de Harry Potter, la clau es repeteix: elements clàssics posats en una coctelera i, malgrat que els recursos sonin a coneguts, es tracta d'obtenir un regust diferent a través de la forma i la manera de remenar la troca.
A 'El noi lleó / Lionboy', la possibilitat de fer parlar humans i lleons recorda clàssics massa oblidats. Per esmentar-ne alguns: Joseph Kessel ('El lleó') utilitza una protagonista jove que també parla amb els animals per art de màgia. Rudyard Kipling ('Llibre de la jungla') també llega a la literatura el personatge Mowgli, capaç d'entendre's amb la població animal salvatge enmig de la qual s'ha criat. Selma Lagerlöf ('El viatge meravellós d'en Nils Holgersson per Suècia) també fa entendre l'intrèpid Nils amb les oques salvatges. Podríem continuar. La literatura n'és plena. En tots els casos, els personatges, gràcies al do que els atorguen els seus autors, creixen, maduren, entenen el que els envolta, s'espavilen, s'esforcen, cal que siguin enginyosos i ben sovint se'n surten.
Totes aquestes tecles són les que toquen també, ben tocades, Louisa Young i la seva filla Isabel (Zizou Corder). Charlie, el noi lleó, Lionboy, es veu obligat a tirar la pedra i amagar la mà, a nedar i guardar la roba, a escoltar i callar, a parlar felí sense ser descobert si no vol ser xicot mort, a sobreviure en un món, més que màgic, impossible, de ficció, lluny de la realitat més immediata. Per tant, ideal per a l'estímul de la imaginació en plena etapa de maduresa.
[Suplement Cultura diari AVUI, 8 juliol 2004]
La novel·la neix amb el compromís de tres parts. La trilogia és el mínim exigit per a un producte que ja s'ha traduït, diuen, a 26 llengües i que, només a Anglaterra, d'on són les autores (mare i filla), ja porta un milió d'exemplars venuts. La trilogia també és el mínim exigit perquè el producte arribi al cinema si l'interès demostrat per Steven Spielberg per fer-ne l'adaptació qualla.
Zizou Corder és un pseudònim. Les autores són Louisa Young (Londres, 1961) i la seva filla Isabel, de 10 anys. Aquest tàndem entre pares/mares i fills/filles també és una altra constant del temps literari contemporani. En català, és conegut de tots el premi de La Campana, per a creacions a quatre mans entre adults i infants. En altres literatures, la constant ha anat espontàniament en augment, cosa que fa pensar si l'autor adult no es posa a recer de l'infant per justificar segons quin argument. O, al revés, si l'infant no és un autor precoç o prodigi, que l'adult controla amb el mantell protector de fer els passos lletraferits a poc a poc.
L'argument d''El noi lleó / Lionboy' és simple. Un noi amb dots per al llenguatge perquè, entre altres llengües, parla felí, la llengua de gats i lleons, es troba immers, a partir del segrest dels seus pares, en un viatge iniciàtic ple d'atractius per a lectors joves amants de l'aventura de risc. En la primera novel·la de la trilogia, el recorregut és més que important. Un cop justificat el do de parlar felí, després d'un creuament de sangs humana i felina, quan el protagonista descobreix que s'entén amb gats i lleons no sorprèn perquè en el món de la fantasia tot és possible.
Les autores basteixen la trama amb ingredients que sempre donen bon resultat: un circ, però en un vaixell —s'anomena Circe per posar-hi un pols de clàssic extret de l'Ulisses— ple de personatges propis de la carpa; un viatge en ferrocarril Orient Exprés; la mítica travessa anglesa del canal cap a França; i la incògnita de fons dels objectius del segrest dels pares.
Com en tants productes de la literatura actual, sobretot europea, arran de l'esclat de Harry Potter, la clau es repeteix: elements clàssics posats en una coctelera i, malgrat que els recursos sonin a coneguts, es tracta d'obtenir un regust diferent a través de la forma i la manera de remenar la troca.
A 'El noi lleó / Lionboy', la possibilitat de fer parlar humans i lleons recorda clàssics massa oblidats. Per esmentar-ne alguns: Joseph Kessel ('El lleó') utilitza una protagonista jove que també parla amb els animals per art de màgia. Rudyard Kipling ('Llibre de la jungla') també llega a la literatura el personatge Mowgli, capaç d'entendre's amb la població animal salvatge enmig de la qual s'ha criat. Selma Lagerlöf ('El viatge meravellós d'en Nils Holgersson per Suècia) també fa entendre l'intrèpid Nils amb les oques salvatges. Podríem continuar. La literatura n'és plena. En tots els casos, els personatges, gràcies al do que els atorguen els seus autors, creixen, maduren, entenen el que els envolta, s'espavilen, s'esforcen, cal que siguin enginyosos i ben sovint se'n surten.
Totes aquestes tecles són les que toquen també, ben tocades, Louisa Young i la seva filla Isabel (Zizou Corder). Charlie, el noi lleó, Lionboy, es veu obligat a tirar la pedra i amagar la mà, a nedar i guardar la roba, a escoltar i callar, a parlar felí sense ser descobert si no vol ser xicot mort, a sobreviure en un món, més que màgic, impossible, de ficció, lluny de la realitat més immediata. Per tant, ideal per a l'estímul de la imaginació en plena etapa de maduresa.
[Suplement Cultura diari AVUI, 8 juliol 2004]
18 de juliol del 2013
Espies i traïdors amb la boina posada
Bernardo Atxaga. Un espia anomenat Sara. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Il·lustracions de Carmen Segovia. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
¿Una novel·la d'espionatge? ¿Una novel·la històrica? No, més que tot això. Bernardo Atxaga, pseudònim de Joseba Irazu (Asteasu, Guipúscoa, 1951) va publicar 'Un espia anomenat Sara' ara fa set anys. I com ja va fer a 'Memòries d'una vaca' (publicada també per la mateixa editorial a la sèrie Gran Angular), recorre a una ambientació de caràcter històric, amb la consciència que s'adreça a lectors adolescents.
A 'Memòries d'una vaca' ho fa amb la postguerra espanyola, i a 'Un espia anomenat Sara', situada a l'any 1834, ho fa amb les confrontacions de les guerres carlines, quan el general Zumalacárregui té un dels protagonismes de les lluites fratricides arran de les disputes entre els partidaris del rei Carles, germà de Ferran VII, i els defensors de la filla d'aquest, la infanta Isabel, a les mans, pel que fa al poder de la corona espanyola, de la reina Maria Cristina.
Guerra de boines, doncs. Boines vermelles i boines negres. I paisatge basc. Però Bernardo Atxaga no es límita als antecedents històrics i el que vol és perfilar, a través del seu protagonista, el retrat físic i psicològic de Martín Saldías, àlies Sara, un espia a favor de Zumalacárregui, mariner convertit en espia de terra ferma i cavalleria, i que es juga la pell, amb el perill de caure en mans dels liberals.
Atxaga aprofundeix en el tema històric de fa 170 anys a través de la traïció. 'Un espia anomenat Sara' és una novel·la, doncs, de traïdors, de com es confabula una traïció, i també de com, a la fi, la lluita amagada entre traïdor i traït acaba sortint a la llum.
La novel·la utilitza, això sí, el recurs literari de l'aventura, evidentment èpica, tot i que poc heroica. Difícilment es pot recrear un episodi bèl·lic sense tenir amagats a la màniga uns quants asos de to èpic. En el que no cau Bernardo Atxaga és a convertir en un heroi el seu protagonista sinó, ben al contrari, en un personatge ple de dubtes, poc amant de les batalles, incrèdul dels seus oficials i escèptic davant els criteris idealistes de molts dels voluntaris allistats a cadascun dels dos bàndols.
Atxaga opta per fer fugir el seu personatge de l'ambició dels galons, i també per desemmascarar no només els traïdors sinó les seves causes. És per això, que 'Un espia anomenat Sara', si es prescindeix del seu referent històric, té connotacions amb qualsevol època, l'actual també, sobretot quan cada vegada es fa més evident que la participació en una guerra només és útil als quatre alienats que la fomenten.
Atxaga, conscient de la dificultat de fons històric per a lectors massa joves, insereix en la novel·la uns capítols en els quals, diversos dels personatges del relat donen la seva visió dels aspectes més importants de la trama. El més destacable de tots, pel fet que fa parlar una àguila testimoni d'una de les batalles, ho és sobretot per la imatge que aconsegueix reflectir, des dels ulls de la bèstia, que busca carronya entre les víctimes i que, al marge dels motius de fons entre boines vermelles i negres, el que li interessa de debò és que pot fer un bon àpat entre els cossos abatuts.
Les il·lustracions de la novel·la tendeixen a representar en primers plans alguns dels principals personatges de la història. El retrat de la coberta, pel color, té un relleu especial que l'acosta a l'estil figuratiu dels pintors de l'època.
[Suplement Cultura diari AVUI, 9 setembre 2004]
¿Una novel·la d'espionatge? ¿Una novel·la històrica? No, més que tot això. Bernardo Atxaga, pseudònim de Joseba Irazu (Asteasu, Guipúscoa, 1951) va publicar 'Un espia anomenat Sara' ara fa set anys. I com ja va fer a 'Memòries d'una vaca' (publicada també per la mateixa editorial a la sèrie Gran Angular), recorre a una ambientació de caràcter històric, amb la consciència que s'adreça a lectors adolescents.
A 'Memòries d'una vaca' ho fa amb la postguerra espanyola, i a 'Un espia anomenat Sara', situada a l'any 1834, ho fa amb les confrontacions de les guerres carlines, quan el general Zumalacárregui té un dels protagonismes de les lluites fratricides arran de les disputes entre els partidaris del rei Carles, germà de Ferran VII, i els defensors de la filla d'aquest, la infanta Isabel, a les mans, pel que fa al poder de la corona espanyola, de la reina Maria Cristina.
Guerra de boines, doncs. Boines vermelles i boines negres. I paisatge basc. Però Bernardo Atxaga no es límita als antecedents històrics i el que vol és perfilar, a través del seu protagonista, el retrat físic i psicològic de Martín Saldías, àlies Sara, un espia a favor de Zumalacárregui, mariner convertit en espia de terra ferma i cavalleria, i que es juga la pell, amb el perill de caure en mans dels liberals.
Atxaga aprofundeix en el tema històric de fa 170 anys a través de la traïció. 'Un espia anomenat Sara' és una novel·la, doncs, de traïdors, de com es confabula una traïció, i també de com, a la fi, la lluita amagada entre traïdor i traït acaba sortint a la llum.
La novel·la utilitza, això sí, el recurs literari de l'aventura, evidentment èpica, tot i que poc heroica. Difícilment es pot recrear un episodi bèl·lic sense tenir amagats a la màniga uns quants asos de to èpic. En el que no cau Bernardo Atxaga és a convertir en un heroi el seu protagonista sinó, ben al contrari, en un personatge ple de dubtes, poc amant de les batalles, incrèdul dels seus oficials i escèptic davant els criteris idealistes de molts dels voluntaris allistats a cadascun dels dos bàndols.
Atxaga opta per fer fugir el seu personatge de l'ambició dels galons, i també per desemmascarar no només els traïdors sinó les seves causes. És per això, que 'Un espia anomenat Sara', si es prescindeix del seu referent històric, té connotacions amb qualsevol època, l'actual també, sobretot quan cada vegada es fa més evident que la participació en una guerra només és útil als quatre alienats que la fomenten.
Atxaga, conscient de la dificultat de fons històric per a lectors massa joves, insereix en la novel·la uns capítols en els quals, diversos dels personatges del relat donen la seva visió dels aspectes més importants de la trama. El més destacable de tots, pel fet que fa parlar una àguila testimoni d'una de les batalles, ho és sobretot per la imatge que aconsegueix reflectir, des dels ulls de la bèstia, que busca carronya entre les víctimes i que, al marge dels motius de fons entre boines vermelles i negres, el que li interessa de debò és que pot fer un bon àpat entre els cossos abatuts.
Les il·lustracions de la novel·la tendeixen a representar en primers plans alguns dels principals personatges de la història. El retrat de la coberta, pel color, té un relleu especial que l'acosta a l'estil figuratiu dels pintors de l'època.
[Suplement Cultura diari AVUI, 9 setembre 2004]
Un escriptor fet a cops de fuet
Roald Dahl. La meravellosa història de Henry Sugar. Traducció de Quim Monzó i Pep Julià. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
Aquest nou Roald Dahl (1916-1990), que Empúries ha reunit per a lectors joves, repesca tres relats que la mateixa editorial ja va publicar fa més de quinze anys, dins els primers trenta títols de la col·lecció L'Odissea. S'hi retroben, doncs, els contes 'El nen que parlava amb els animals', 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall', els tres traduïts aleshores per Quim Monzó. I hi inclou de nou, en traducció de Pep Julià, una magnífica passarel·la cap a altres relats entre el gènere més fantàstic de Roald Dahl, i fins i tot un conte que es podria qualificar de parent del Grand Guignol, per acabar amb un relat autobiogràfic, el primer que l'escriptor va publicar, el 1942, a 'The Saturday Evening Post', quan, als 26 anys, estava destinat a Washington, en plena Segona Guerra Mundial, a l'Ambaixada, com a auxiliar de la força aèria, després d'haver estat tocat i gairebé abatut mentre feia de pilot de la Royal Air Force anglesa, coneguda com la RAF.
Els trets més rellevants del relat són, a banda de l'atractiu literari marca Dahl, la poca concessió que l'autor del País de Gal·les fa al "manual de l'escriptor per a joves", la llibertat literària que utilitza i fins i tot la duresa d'algun dels contes, allunyat milles i milles de la pastera màgica de la mena Harry Potter i els seus imitadors.
'El nen que parlava amb els animals' és un conte eminentment de defensa del medi marí, però sense caure ni en demagògies ni dogmatismes, però és també un conte que es podria inserir ara en l'escola de la globalització, amb una lluita evident entre el jou del capital i la llibertat personal, una llibertat, aixó sí, comprada paradoxalment amb diners, element que es repeteix, amb un altre to i argument, a 'La meravellosa història de Henry Sugar', el relat més llarg de tot el conjunt, el més de referència de Grand Guignol, a la primera part, que parla d'un personatge que aconsegueix tenir un dots especials a partir de la meditació i la concentració d'escola oriental i que dedica els seus poders a buidar les caixes de multitud de casinos de joc per invertir els guanys en orfenats.
Els contes 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall' són els dos de caràcter més irònic, de la finesa irònica de Roald Dahl, amb l'afegitó de l'argot lingüístic que en la versió catalana aporta un registre que augmenta l'interès de la lectura. Des del nen que té el do d'entendre's amb el bestiar i que salva una tortuga gegant de no acabar en carn de sopa d'un hotel ni que hagi de desaparèixer amb la peça marina mars enllà, fins a la conversa entre el mateix autor i un autoestopista que resulta ser un carterista de dits fins, o als pagesos que troben el tresor romà més important d'Anglaterra amb recompensa frustrada, fins a 'El cigne', el conte més dur i capaç de fer posar la pell de gallina al lector, Roald Dahl salta a el cas de Henry Sugar, ja esmentat abans, per acabar amb una mena de confessió personal sobre l'ofici d'escriptor i explicar la seva vocació literària, des dels internats anglesos a cops de fuet, fins a la renúncia a la universitat i la decisió d'incorporar-se a la companyia petroliera Shell, que li permet conèixer el món del sud dels anys trenta, i l'allistament com a pilot, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, circumstància que, fruit de l'atzar, li descobreix les aptituds amagades com a fabulador.
Roald Dahl admet a 'Un cop de sort (De com em vaig convertir en escriptor)' que potser només ha escrit un parell de relats breus autobiogràfics i que ha tendit sempre a la ficció sobretot perquè pensa fermament que un escriptor és tan sols "una persona que s'inventa històries".
[Suplement Cultura diari AVUI, 16 setembre 2004]
Aquest nou Roald Dahl (1916-1990), que Empúries ha reunit per a lectors joves, repesca tres relats que la mateixa editorial ja va publicar fa més de quinze anys, dins els primers trenta títols de la col·lecció L'Odissea. S'hi retroben, doncs, els contes 'El nen que parlava amb els animals', 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall', els tres traduïts aleshores per Quim Monzó. I hi inclou de nou, en traducció de Pep Julià, una magnífica passarel·la cap a altres relats entre el gènere més fantàstic de Roald Dahl, i fins i tot un conte que es podria qualificar de parent del Grand Guignol, per acabar amb un relat autobiogràfic, el primer que l'escriptor va publicar, el 1942, a 'The Saturday Evening Post', quan, als 26 anys, estava destinat a Washington, en plena Segona Guerra Mundial, a l'Ambaixada, com a auxiliar de la força aèria, després d'haver estat tocat i gairebé abatut mentre feia de pilot de la Royal Air Force anglesa, coneguda com la RAF.
Els trets més rellevants del relat són, a banda de l'atractiu literari marca Dahl, la poca concessió que l'autor del País de Gal·les fa al "manual de l'escriptor per a joves", la llibertat literària que utilitza i fins i tot la duresa d'algun dels contes, allunyat milles i milles de la pastera màgica de la mena Harry Potter i els seus imitadors.
'El nen que parlava amb els animals' és un conte eminentment de defensa del medi marí, però sense caure ni en demagògies ni dogmatismes, però és també un conte que es podria inserir ara en l'escola de la globalització, amb una lluita evident entre el jou del capital i la llibertat personal, una llibertat, aixó sí, comprada paradoxalment amb diners, element que es repeteix, amb un altre to i argument, a 'La meravellosa història de Henry Sugar', el relat més llarg de tot el conjunt, el més de referència de Grand Guignol, a la primera part, que parla d'un personatge que aconsegueix tenir un dots especials a partir de la meditació i la concentració d'escola oriental i que dedica els seus poders a buidar les caixes de multitud de casinos de joc per invertir els guanys en orfenats.
Els contes 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall' són els dos de caràcter més irònic, de la finesa irònica de Roald Dahl, amb l'afegitó de l'argot lingüístic que en la versió catalana aporta un registre que augmenta l'interès de la lectura. Des del nen que té el do d'entendre's amb el bestiar i que salva una tortuga gegant de no acabar en carn de sopa d'un hotel ni que hagi de desaparèixer amb la peça marina mars enllà, fins a la conversa entre el mateix autor i un autoestopista que resulta ser un carterista de dits fins, o als pagesos que troben el tresor romà més important d'Anglaterra amb recompensa frustrada, fins a 'El cigne', el conte més dur i capaç de fer posar la pell de gallina al lector, Roald Dahl salta a el cas de Henry Sugar, ja esmentat abans, per acabar amb una mena de confessió personal sobre l'ofici d'escriptor i explicar la seva vocació literària, des dels internats anglesos a cops de fuet, fins a la renúncia a la universitat i la decisió d'incorporar-se a la companyia petroliera Shell, que li permet conèixer el món del sud dels anys trenta, i l'allistament com a pilot, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, circumstància que, fruit de l'atzar, li descobreix les aptituds amagades com a fabulador.
Roald Dahl admet a 'Un cop de sort (De com em vaig convertir en escriptor)' que potser només ha escrit un parell de relats breus autobiogràfics i que ha tendit sempre a la ficció sobretot perquè pensa fermament que un escriptor és tan sols "una persona que s'inventa històries".
[Suplement Cultura diari AVUI, 16 setembre 2004]
L'aquelarre de Harry Potter
Joanne Katheleen Rowling. Harry Potter i l'orde del Fènix. Traducció de Xavier Pàmies. Il·lustració coberta de Jason Cockcroft. Col·lecció El Cercle Màgic. Edicions Empúries. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
La sèrie de Harry Potter ja porta prop de 2.800 pàgines i la seva autora en prepara els volums sisè i setè. Mentrestant, Mike Newell està rodant a Anglaterra la quarta pel·lícula, 'Harry Potter i el calze de foc' —a la pantalla ara hi ha 'Harry Potter i el pres d'Azkaban'—. El nou film, que té una escena de plors assegurats, no s'estrenarà, com a mínim, fins al Nadal del 2005. L'actor Ralph Fiennes, que va treballar a 'La llista de Schindler' i 'El pacient anglès' —ni Rowan Atkinson ni John Malkovich han superat la prova—, farà el paper del personatge més temut, el de Lord Voldemort.
L'aquelarre que J. K. Rowling ha muntat amb el seu Harry Potter no té res a veure amb l'aquelarre de Cervera que cada any posa els pèls de punta dels més conservadors. L'aquelarre de Harry Potter és refinat, sense excessos pecaminosos, païble per a la societat classicista actual, tot i que, si bé els bruixots de Cervera són de bona pasta i acaben fent el paper d'una comparsa de Comediants, els bruixots amb qui s'ha de trobar Harry Potter són malvats i miserables i el seu objectiu final és aconseguir el poder a costa d'eliminar qui els fa nosa, per brillant que sigui. Aquesta obsessió es fa evident, sobretot, a partir del cinquè volum, 'Harry Potter i l'orde del Fènix'.
Experimentar la lectura, d'una tirada, de les 2.800 pàgines de Harry Potter publicades fins ara et permet treure la conclusió que la seva autora ho té tot ben tramat fins al final. L'abundància de notícies sobre Harry Potter n'ha desvirtuat el contingut. S'ha parlat massa de l'èxit editorial, que vol dir econòmic, i massa poc dels valors literaris. ¿Quants crítics, dels que en parlen, n'han llegit les cinc novel·les? I se n'han remarcat massa les referències clàssiques, que als lectors de la sèrie és el que els passa més per alt, perquè J.K.R., com han fet molts altres autors, adapta personatges mítics i fabulosos i en manipula els noms al seu gust. És més probable que el lector identifiqui el conflicte de les Forces del Mal amb qualsevol dels fanatismes actuals que amenacen la humanitat que no pas amb episodis del passat.
En canvi, Harry Potter té un fil de fons que és el que aguanta els centenars de pàgines que la capacitat narrativa i fabuladora de l'autora està donant a la història de la literatura. Es tracta de la incògnita del passat i també la recerca o el reconeixement del pare del protagonista, un tema usual en moltes obres literàries. D'entre els autors més recents, Jostein Gaarder l'ha tractat a fons, i és precisament a 'Harry Potter i el calze de foc' quan l'aparició del pare de Potter en un llac s'acosta a una trama similar de Gaarder, també en un llac.
El segon fil remarcable de la sèrie és el perfil psicològic i l'evolució dels personatges. J.K.R. parteix del món real per entrar en un món màgic. Però en el món màgic les febleses i els comportaments quotidians són els mateixos que els del món real. Experiència, maduresa, reflexió i fins i tot moralitat.
La trampa literària fàcil de J.K.R. és optar per qualsevol solució amb un cop de vareta, bruixeria o sortilegi. Hi ha a Harry Potter un cúmul de batalletes èpico-màgiques que surten de mare. I és que quan es fa una obra de gènere fantàstic sense límits com aquesta es cau en el perill d'obtenir la fe cega dels lectors però no la certesa que el món inventat els pugui ser poc o molt creïble.
Harry Potter arrosega aquest llast. I també el llast, segons en quins capítols, d'un discurs entretingut, repetitiu, que es va fent més evident a manera que avança la sèrie —el cinquè volum ja té 968 pàgines!—, i que fa que, al llarg del gruix acumulat de 2.800 pàgines, no es pari de donar voltes i voltes, en una mena de remolí, sobre el mateix conflicte del qual, l'autora, per exigències de l'èxit, difícilment podrà fugir.
[Suplement Cultura diari AVUI, 23 setembre 2004]
La sèrie de Harry Potter ja porta prop de 2.800 pàgines i la seva autora en prepara els volums sisè i setè. Mentrestant, Mike Newell està rodant a Anglaterra la quarta pel·lícula, 'Harry Potter i el calze de foc' —a la pantalla ara hi ha 'Harry Potter i el pres d'Azkaban'—. El nou film, que té una escena de plors assegurats, no s'estrenarà, com a mínim, fins al Nadal del 2005. L'actor Ralph Fiennes, que va treballar a 'La llista de Schindler' i 'El pacient anglès' —ni Rowan Atkinson ni John Malkovich han superat la prova—, farà el paper del personatge més temut, el de Lord Voldemort.
L'aquelarre que J. K. Rowling ha muntat amb el seu Harry Potter no té res a veure amb l'aquelarre de Cervera que cada any posa els pèls de punta dels més conservadors. L'aquelarre de Harry Potter és refinat, sense excessos pecaminosos, païble per a la societat classicista actual, tot i que, si bé els bruixots de Cervera són de bona pasta i acaben fent el paper d'una comparsa de Comediants, els bruixots amb qui s'ha de trobar Harry Potter són malvats i miserables i el seu objectiu final és aconseguir el poder a costa d'eliminar qui els fa nosa, per brillant que sigui. Aquesta obsessió es fa evident, sobretot, a partir del cinquè volum, 'Harry Potter i l'orde del Fènix'.
Experimentar la lectura, d'una tirada, de les 2.800 pàgines de Harry Potter publicades fins ara et permet treure la conclusió que la seva autora ho té tot ben tramat fins al final. L'abundància de notícies sobre Harry Potter n'ha desvirtuat el contingut. S'ha parlat massa de l'èxit editorial, que vol dir econòmic, i massa poc dels valors literaris. ¿Quants crítics, dels que en parlen, n'han llegit les cinc novel·les? I se n'han remarcat massa les referències clàssiques, que als lectors de la sèrie és el que els passa més per alt, perquè J.K.R., com han fet molts altres autors, adapta personatges mítics i fabulosos i en manipula els noms al seu gust. És més probable que el lector identifiqui el conflicte de les Forces del Mal amb qualsevol dels fanatismes actuals que amenacen la humanitat que no pas amb episodis del passat.
En canvi, Harry Potter té un fil de fons que és el que aguanta els centenars de pàgines que la capacitat narrativa i fabuladora de l'autora està donant a la història de la literatura. Es tracta de la incògnita del passat i també la recerca o el reconeixement del pare del protagonista, un tema usual en moltes obres literàries. D'entre els autors més recents, Jostein Gaarder l'ha tractat a fons, i és precisament a 'Harry Potter i el calze de foc' quan l'aparició del pare de Potter en un llac s'acosta a una trama similar de Gaarder, també en un llac.
El segon fil remarcable de la sèrie és el perfil psicològic i l'evolució dels personatges. J.K.R. parteix del món real per entrar en un món màgic. Però en el món màgic les febleses i els comportaments quotidians són els mateixos que els del món real. Experiència, maduresa, reflexió i fins i tot moralitat.
La trampa literària fàcil de J.K.R. és optar per qualsevol solució amb un cop de vareta, bruixeria o sortilegi. Hi ha a Harry Potter un cúmul de batalletes èpico-màgiques que surten de mare. I és que quan es fa una obra de gènere fantàstic sense límits com aquesta es cau en el perill d'obtenir la fe cega dels lectors però no la certesa que el món inventat els pugui ser poc o molt creïble.
Harry Potter arrosega aquest llast. I també el llast, segons en quins capítols, d'un discurs entretingut, repetitiu, que es va fent més evident a manera que avança la sèrie —el cinquè volum ja té 968 pàgines!—, i que fa que, al llarg del gruix acumulat de 2.800 pàgines, no es pari de donar voltes i voltes, en una mena de remolí, sobre el mateix conflicte del qual, l'autora, per exigències de l'èxit, difícilment podrà fugir.
[Suplement Cultura diari AVUI, 23 setembre 2004]
Pessics humans de Michael Ende
Michael Ende. La sopera i el cullerot. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Rosa Ana Crespo i Quique Soler. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 7 anys.
Michael Ende. Els millors contes. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marie Nigot. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 10 anys.
L'any del 75è aniversari del naixement de l'escriptor Michael Ende, que es commemora el pròxim 12 de novembre [2004], coincideix amb el 25 aniversari de la publicació de la novel·la 'La història interminable' —l'any passat també en va fer 30 de 'Momo'— i, casualitat o no, Edicions Bromera ha preparat un parell de llibres que recullen algunes de les peces breus de l'autor que, com la majoria de la seva obra, reuneixen les característiques bàsiques de la literatura de Michael Ende, una fantasia mil·limètrica i ajustada, que s'envola per justificar propòsits humanístics, fins a aterrar novament per donar a entendre de seguida que la imaginació no té fronteres, però que només és possible si encaixa amb la realitat.
Michael Ende, quan va esberlar la tendència realista dels anys seixanta i setanta, ja va haver d'aguantar en pròpia pell els embats reaccionaris que les circumstàncies i els interessos creats de grup regeneren en cada època. Trenta anys després de la seva incursió en la literatura infantil, els mal imitadors no fan res més que augmentar la seva qualitat. L'estil aparentment senzill de Michael Ende fomenta la clonació fàcil. Si fer fantasia és això, només cal posar-s'hi. Però l'autèntica força dels relats d'Ende no es veu superficialment sinó que s'escorcolla en el fons del seu discurs.
Aquest dos reculls de contes en són una bona mostra. 'La sopera i el cullerot', que els primers lectors seguiran sense entrebancs, és un conte de factura tradicional: reis i reines, prínceps i princeses, enveges i guerres, pau i glòria, gràcies a una bona sopa que només és possible cuinar si coincideix la sopera i el cullerot que la bruixa va regalar i repartir malèficament entre dos regnes separats per una muntanya amb la intenció de perpetuar-ne la divisió. Però la mala pècora no va comptar que qui fomenta i provoca la guerra amb males arts, no pot viure tranquil·la perquè no sap mai per on li sortirà la pau.
Posats a triar, és més atractiu aquest conte sol que no pas els quatre que integren el segon recull 'Els millors contes'. En aquesta altra sèrie, l'editorial ha escollit 'L'escola de màgia', 'No importa', 'Destarifat i Desficaciat' i 'El teatre d'ombres d'Ofèlia'.
Dels quatre, el primer, 'L'escola de màgia', podria haver estat la guspira de J.K. Rowling per al seu 'Harry Potter', si no fos que ella mateixa assegura que la idea de l'escola de Hogwarts li va venir anant en tren i tota d'una peça.
Michael Ende, a 'La sopera i el cullerot', té com a fil conductor les relacions entre dos poders reials. Als quatre contes del segon recull, en canvi, el seu interès se centra més aviat en la creació de personatges fantàstics sense poders especials, però amb aptituds singulars: els professors i alumnes de l'escola de màgia poden volar, sempre que ho desitgen amb totes les forces; a 'No importa', la presència d'un personatge aparentment jove en una taverna facilita una situació a mig camí de l'absurditat i el surrealisme; a 'Destarifat i Desficaciat', la creació d'un tipus solitari en una illa entra en la línia dels relats de geografia fabulosa; i a 'El teatre d'ombres d'Ofèlia', amb un recurs senzill de teatre ambulant, que Ende coneixia bé per la seva antiga passió, així com la pintura per la influència del seu pare, l'autor parla de la mort com un gran teatre on s'hi representa el destí de la humanitat i s'hi aprenen les misèries i les grandeses, tant tristes com còmiques de les persones que viuen a la Terra. Una cosa és clara: en cas d'una crisi per abús del gènere fantàstic, sempre ens quedarà Michael Ende.
[Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 2004]
Michael Ende. Els millors contes. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marie Nigot. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 10 anys.
L'any del 75è aniversari del naixement de l'escriptor Michael Ende, que es commemora el pròxim 12 de novembre [2004], coincideix amb el 25 aniversari de la publicació de la novel·la 'La història interminable' —l'any passat també en va fer 30 de 'Momo'— i, casualitat o no, Edicions Bromera ha preparat un parell de llibres que recullen algunes de les peces breus de l'autor que, com la majoria de la seva obra, reuneixen les característiques bàsiques de la literatura de Michael Ende, una fantasia mil·limètrica i ajustada, que s'envola per justificar propòsits humanístics, fins a aterrar novament per donar a entendre de seguida que la imaginació no té fronteres, però que només és possible si encaixa amb la realitat.
Michael Ende, quan va esberlar la tendència realista dels anys seixanta i setanta, ja va haver d'aguantar en pròpia pell els embats reaccionaris que les circumstàncies i els interessos creats de grup regeneren en cada època. Trenta anys després de la seva incursió en la literatura infantil, els mal imitadors no fan res més que augmentar la seva qualitat. L'estil aparentment senzill de Michael Ende fomenta la clonació fàcil. Si fer fantasia és això, només cal posar-s'hi. Però l'autèntica força dels relats d'Ende no es veu superficialment sinó que s'escorcolla en el fons del seu discurs.
Aquest dos reculls de contes en són una bona mostra. 'La sopera i el cullerot', que els primers lectors seguiran sense entrebancs, és un conte de factura tradicional: reis i reines, prínceps i princeses, enveges i guerres, pau i glòria, gràcies a una bona sopa que només és possible cuinar si coincideix la sopera i el cullerot que la bruixa va regalar i repartir malèficament entre dos regnes separats per una muntanya amb la intenció de perpetuar-ne la divisió. Però la mala pècora no va comptar que qui fomenta i provoca la guerra amb males arts, no pot viure tranquil·la perquè no sap mai per on li sortirà la pau.
Posats a triar, és més atractiu aquest conte sol que no pas els quatre que integren el segon recull 'Els millors contes'. En aquesta altra sèrie, l'editorial ha escollit 'L'escola de màgia', 'No importa', 'Destarifat i Desficaciat' i 'El teatre d'ombres d'Ofèlia'.
Dels quatre, el primer, 'L'escola de màgia', podria haver estat la guspira de J.K. Rowling per al seu 'Harry Potter', si no fos que ella mateixa assegura que la idea de l'escola de Hogwarts li va venir anant en tren i tota d'una peça.
Michael Ende, a 'La sopera i el cullerot', té com a fil conductor les relacions entre dos poders reials. Als quatre contes del segon recull, en canvi, el seu interès se centra més aviat en la creació de personatges fantàstics sense poders especials, però amb aptituds singulars: els professors i alumnes de l'escola de màgia poden volar, sempre que ho desitgen amb totes les forces; a 'No importa', la presència d'un personatge aparentment jove en una taverna facilita una situació a mig camí de l'absurditat i el surrealisme; a 'Destarifat i Desficaciat', la creació d'un tipus solitari en una illa entra en la línia dels relats de geografia fabulosa; i a 'El teatre d'ombres d'Ofèlia', amb un recurs senzill de teatre ambulant, que Ende coneixia bé per la seva antiga passió, així com la pintura per la influència del seu pare, l'autor parla de la mort com un gran teatre on s'hi representa el destí de la humanitat i s'hi aprenen les misèries i les grandeses, tant tristes com còmiques de les persones que viuen a la Terra. Una cosa és clara: en cas d'una crisi per abús del gènere fantàstic, sempre ens quedarà Michael Ende.
[Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 2004]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)