Quan el gènere esclavitza els manuscrits

Montserrat Galícia. El darrer manuscrit. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2005. A partir 14 anys.

Jordi Folck. El manuscrit de les bèsties. Foto coberta: Pere Formiguera. Col·lecció Antaviana Jove. Editorial Barcanova. Barcelona, 2005. A partir 14 anys.

     El gènere, sigui quin sigui, té avantatges i riscos. Els avantatges consisteixen en el fet que, a l'autor, li permet utilitzar fórmules conegudes i també sobrepassar tots els límits perquè no hi ha límits. Els riscos, que l'autor d'un gènere determinat acabi escrivint pensant en els fans d'aquell gènere i ignori tots els altres. Fórmula i fans és una combinació que acostuma a funcionar. ¿Però, la resta de lectors que arriben al llibre i s'hi troben ofegats com si s'haguessin llençat a una piscina sense saber nedar, què fan?

Aquesta és la sensació que li pot quedar a qui aconsegueixi superar les dues-centes pàgines de la novel·la 'El darrer manuscrit', premi Joaquim Ruyra. L'autora, Montserrat Galícia, amb un bon nombre d'obres per a lectors joves, i encasellada com a autora de ciència-ficció, desenvolupa una trama que, segurament que espigolada, seria tan senzilla com eficaç, però que, entrampada com està en la fórmula del gènere, l'ha resolt pel cantó espès i confiant en excés en la benevolència dels fans.

El protagonista de la novel·la és l'escrivent d'un manuscrit sobre el que li ocorre. Hi ha enganys, traïcions, assassinat i perplexitat sobre com funciona el món, ni que sigui en una altra dimensió. La mateixa perplexitat que pot enfonsar el lector corrent.

Fa la impressió que la novel·la té un bon argument, fins i tot uns personatges explotables i un paisatge més terrenal que no pas d'un altre món. Però l'esforç o l'esclavitud del gènere porta l'autora a inventar topònims i un remolí d'acció que tan sols fan més espessa la troca, si no estava ja prou embolicada. Tenint en compte que la novel·la és fruit d'un premi, per tant no de la decisió d'un editor, costa encara més d'entendre que cinc membres d'un jurat se saltin les bases del premi que demana un màxim de cent vint folis, quan la novel·la arriba als dos-cents. El lector, doncs, està avisat.

En canvi, 'El manuscrit de les bèsties', de Jordi Folck, en aquest cas premi Barcanova, és, de tots els premis de l'àmbit juvenil publicats de l'última temporada, el que té més mèrits per no passar desapercebuda. Diu, en un epíleg, el mateix autor: "Pitjor era quan un escriptor es convertia, alhora, en crític; legitimada, llavors, la seva funció, es dedicava a enfonsar, amb manca de proves i un cinisme esfereïdor, l'obra dels altres."

Bé. No li ho tindrem en compte. És hora de dir que la seva novel·la, inscrita en el gènere del terror, beu, per la temàtica i l'estil, de les fonts clàssiques del segle XIX, sobretot de la literatura anglosaxona. Ambientada a l'Anglaterra de mitjan segle passat —no és la primera vegada que Folck es trasllada literàriament a Londres per situar els seus arguments, recordem 'La guerra dels xiclets'— el relat és d'aquells que, llegits en una nit de llamps i trons, pot acabar fent posar els pèls de punta, de por.

Dos adolescents orfes, acollits en un orfenat religiós, a canvi de cedir el fons de la seva herència, descobreixen com el director del centre és un diabòlic personatge que converteix en gossos de la pitjor ferotgia aquells que al seu voltant li fan nosa. Folck no fa només una novel·la de terror sinó també una profunda reflexió sobre la intel·ligència posada al servei de la maldat. Però amb això sol no n'hi hauria prou. La història es justifica en un manuscrit que li arriba d'una autora desconeguda, la mateixa protagonista i testimoni dels terrorífics fets que s'hi conten.

En aquest cas, Folck és esclau absolut del manuscrit de ficció, fins al punt que en l'epíleg, que podria semblar sobrer, després de també dues-centes denses pàgines, però que és la cirereta que arrodoneix el pastís, guarda una de les sorpreses terrorífiques que, malgrat el terror, et fa exhalar un somriure satisfet de saber que et trobes davant d'una de les novel·les que, en un establishment literari normal, ja hauria saltat a les llistes d'honor i hauria traspassat fronteres tant d'edat lectora com culturals. El lector, doncs, també està avisat.

         [Suplement Cultura diari AVUI, 22 setembre 2005]