Andreu Martín. Els amos del
paradís. Il·lust. de Jordi Vila. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé.
Barcelona, 2005. A partir 14 anys.
L'escriptor Andreu Martín (Barcelona, 1949) —en coincidència
amb el temps de recerca documental amb el guionista Jean Claude Carrière i 'La
controvèrsia de Valladolid' teatral— va projectar la novel·la, 'Els amos del
paradís' —guardonada amb el Premi Edebé— en dos plans temporals diferents:
l'època de la conquesta —o més ben dit l'època del genocidi dels indis
d'Amèrica per part dels espanyols— i l'època actual, en una conquesta menys
aventurera, que no vol dir menys apassionada, entre dos joves adolescents —noi
conquereix noia— que pretenen escriure a quatre mans sobre els disbarats del
segle XVI, posteriors al viatge històric de Cristòfor Colom.
El cas és que la novel·la, sense
l'afegit contemporani, podria ser igualment entenedora: la conquesta no va ser
una etapa gloriosa sinó un feix de malifetes executades per quatre aprofitats i
consentides per una minoria que s'hi va enriquir. Enmig de tanta misèria, però,
sempre hi ha excepcions. I l'autor —com Carrière— es basa en les cròniques de
Bartolomé de las Casas que, a l'època, sota el risc de ser titllat de visionari
i mentider, va denunciar el que passava a l'altra banda del Món amb els nadius
que els espanyols hi van trobar, enmig de la natura.
A partir d'un moment, l'autor es
preocupa de servir una tanda de capítols que porten al desenllaç, tintats de
sang i fetge, amb heroi (Zenón) trasplantat de les pastures de les serralades
ibèriques a la traïdoria de la mar, amb taurons i caimans que es cruspeixen
cames, escuren carcanades com si fossin arengades, amb cops de fulla d'acer
sense compassió i amb escenes èpiques, només possibles en la lluita cega dels
fanàtics de fa 500 anys, que és, en definitiva, la mateixa lluita cega, amb
mètodes més refinats, dels fanàtics d'avui mateix.
La lectura de la novel·la transporta el lector a una època
encara poc tractada amb la dosi de veritat que caldria. La dels bàrbars
conqueridors i segrestadors, xusma de tota mena, al servei d'uns interessos
determinats, capaços només de fer-se amos del paradís amb l'abús de la força.
[Suplement Cultura diari AVUI, 9 novembre 2005]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.