Josep Lorman. L'any que van venir
els Beatles. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 2005. A
partir 15 anys.
El lector jove que s'endinsi en la lectura d'aquesta novel·la
de Josep Lorman (Barcelona, 1948) ho ha de fer disposat a entrar en una altra
galàxia. Pel títol, els entesos ja hauran detectat que l'acció es trasllada al
1965, aquell any del segle passat en què, pel que sembla, no va passar res més
sinó que els Beatles van aterrar, un gloriós 3 de juliol, a la plaça de toros
de Barcelona.
No és que l'autor faci la crònica
d'aquell concert sinó que l'anècdota és només un recurs al voltant del qual es
crea un retrat sociològic, urbà, històric, popular i, m'atreviria a dir, que
una mica autobiogràfic, de la Barcelona que comença a aixecar el cap enmig del
franquisme.
Però Josep Lorman té una
habilitat, demostrada en altres novel·les seves, per no caure en el record
nostàlgic sinó que se centra en un conflicte generacional, a través del seu
protagonista, un adolescent que decideix trencar amb els pares buscant la
independència a costa del que sigui.
El caràcter sociològic de la novel·la creix al llarg de les
250 pàgines, i ho fa, sobretot, de bracet amb el creixement del principal
protagonista, un jove que es nega a seguir les directrius paternes de fer
carrera tècnica per dedicar-se al dibuix del còmic, i que ho fa abandonant la
comoditat de la llar, endinsant-se en l'ambient del Barri Xino, traspassant la
frontera de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, en direcció inversa del salt
que feia Terenci Moix, és a dir, de fora cap endins. I aquesta referència a
Terenci Moix, que es fa més evident a manera que llegeixes 'L'any que van venir
els Beatles' té una raó fonamentada perquè Lorman va coincidir a la redacció de
Fotogramas amb l'escriptor del Pes de la Palla.
Josep Lorman se'n surt, amb
destresa de reporter gràfic. I no és estrany. L'autor es va dedicar un temps a
la fotografia i a la geografia. La seva obra narrativa es caracteritza per la
constància i una línia inequívoques. Però, malgrat tot, es manté en aquesta
típica nòmina d'autors que té tant de desconeguda com d'imprescindible a l'hora
de tenir en compte.
[Suplement Cultura diari AVUI, 12 octubre 2005]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.