Vicent Borràs. Els silencis de
Marc. Col·lecció Espurna. Edicions Bromera. Alzira, 2005. A partir 14 anys.
Aquesta novel·la de Vicent Borràs
(Algemesí, 1962) va obtenir el premi Bancaixa dels Premis Ciutat d'Alzira. La
seva principal virtut és la intriga que l'autor genera en la relació personal
que s'estableix entre els protagonistes més destacats, un adolescent orfe de
mare que passa un breu temps d'estiu a casa d'una tia, en un poble rural, i el
secret que tant el pare, que ha trobat una nova parella i que s'ha de
traslladar a París, com la mateixa tia, guarden en relació a la mare morta,
diguem, respectant el pinyol de la trama, "misteriosament".
Només aquesta part de l'argument
seria suficient per mantenir l'interès d'un relat que no es limita a les
relacions psicològiques. Però l'autor no es conforma amb el material en brut
que té i vesteix la novel·la amb ingredients d'aventura d'estiu que, si no fos
que ho fa amb prou habilitat, podrien fer caure en picat l'atractiu de la
lectura. Res de més lluny, però. Entre altres coses perquè manté l'alè
d'interès a cops d'interrogants, d'anades i vingudes, de la mà del jove
protagonista i el seu conflicte personal. I aquestes mateixes incerteses
s'acaben aferrant al lector com si fossin seves i és aleshores que el
recorregut cap al desenllaç es fa gairebé des del punt de vista del lector.
A més, l'estil literari té
l'encert de no fugir de l'àmbit geogràfic i paisatgístic que coneix l'autor. I
en aquest aspecte es nota una relació afectiva entre ell, l'argument i la
descripció de l'atmosfera que crea. Hi ha nostàlgia d'una etapa adolescent,
segurament, però també mirada endavant: jocs de rol, hackers, crema de cotxes,
policia i pistoles, dues!, una de mentida i una altra camuflada a la butxaca
del principal sospitós.
Només l'entrada d'un personatge,
marcat per l'opció homosexual i el seu final, que mor assassinat, és l'únic que
sembla forçat. A l'autor li serveix per enllaçar un dels dubtes del jove
protagonista sobre la mort de la seva mare, però, les causes són tan diferents
que l'espai dedicat a aquest personatge secundari queda lluny, com un núvol
esvaït.
[Suplement Cultura diari AVUI, 23 novembre 2005]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.